Sobre la seva trajectòria com a patriota i home de cultura prefereixo deixar que parlin altres veus més autoritzades que la meva i que trobareu aquí, aquí i també aquí.
La meva relació amb l’Antoni Anguela era especial ja que érem companys de feina. De fet, ell -responsable des de la seva creació del Servei de Patrimoni Etnològic- era el cap de Servei en actiu més antic de l’organigrama del Departament de Cultura. Un testimoni que, per cert, ara m’ha passat a mi.
A part de la nostra amistat com a companys de feina es donava la feliç coincidència que l’Antoni i jo érem també veïns. Casa seva i casa meva estan cara a cara i separades només pels deu metres d’amplada del nostre carrer, una avinguda de poques cases, tranquil·la i amb nom de seny ordenador de la llengua.
No era estrany, doncs, que els caps de setmana coincidíssim sovint pel carrer o en algunes botigues de la zona. “Hola, veí”, li deia jo. “Hola, veí”, em contestava.
De fet la darrera notícia sobre la imminència del desenllaç la vaig tenir el penúltim dia de juliol a la farmàcia del nostre carrer. Jo anava a fer les meves compres d’hipertens neòfit i allí vaig coincidir amb la seva muller -una dona de gran empenta- que em va donar notícies molt descoratjadores.
Des del punt de vista de la feina encara vaig poder-li donar al meu amic una darrera alegria: la presentació els primers dies de juliol de la nova etapa de la Revista d’Etnologia de Catalunya (vegeu-la aquí), potser l’últim acte públic al qual va poder asistir.
Una revista de la qual ell i Lluís Calvo, el director, n’han estat les ànimes des del primer número, fa divuit anys, i una novetat -l’etapa que s’enceta a partir d’ara- de la qual he tingut la sort de ser un dels impulsors com a responsable de las publicacions del Departament.
Tot i ser el mes d’agost l’acte de comiat al Tanatori de Les Corts va ser una mostra de la gran estimació que molta gent sentia per l’amic Anguela. Com no podia ser altrament va ser un acte de poques paraules i molta música. La seva muller ens va explicar la tria de quatre temes que ell mateix havia fet: la sardana de quan es van conèixer, la sardana nupcial, la sardana de la plenitud i, per tancar l’acte, el millor regal que l’Antoni ens podia deixar: “Puigsoliu”, el bellíssim poema simfònic escrit el 1957 pel mestre Joaquim Serra, un músic injustament poc conegut entre nosaltres (vegeu aquí la pàgina web que li està dedicada). Es dóna el cas que aquesta petita joia va ser el darrer tema que Serra va escriure: tres mesos després una malaltia pulmonar que arrossegava des de feia uns anys va acabar amb la seva vida.
Jo tinc la versió per a orquestra de “Puigsoliu” que va escriure Salvador Brotons fa uns deu anys. És la que trobareu aquí sota. No és exactament la versió que va sonar al Tanatori, que era la de cobla tal com el mestre Serra la va concebre i que ja he donat veus per diverses bandes per si puc aconseguir-la. Us prometo que quan la tingui -que la tindré, n’estic segur- us la posaré en un altre apunt perquè la gaudiu com cal.
Tanco aquest apunt dedicat al meu estimat company, amic i veí Antoni Anguela reproduint la frase del recordatori que ens varen repartir als assistents a la cerimònia de comiat:
“Estimada família, benvolguts amics. No us dic adéu, sinó a reveure. Cuideu la Sardana i la Cultura Catalana. Us portaré al cor. Antoni”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!