Totxanes, totxos i maons

El dijous 4 d’agost de 1910, avui fa cent anys , probablement feia tanta calor a Barcelona com la que aquests dies patim i encara eren ben vius en la memòria de tothom els greus avalots que dotze mesos abans, gairebé dia per dia, la ciutat havia viscut al llarg d’una setmana que molta gent començava ja a denominar amb el qualificatiu de “tràgica”.  (n’hi ha més) 

Cap a mig matí d’aquell dijous la senyora (o senyoreta) Roseta Vendrell va anar a buscar al calaix del moble de la saleta la postal que havia comprat uns dies abans pensant en la data d’avui.

A l’anvers hi havia la fotografia en blanc i negre d’una escena de “Terra baixa”, acolorida a mà, amb l’actor Enric Borràs i l’actriu Carme Uria, caracteritzats de Manelic i Nuri.

Al revers la senyora (o senyoreta) Roseta Vendrell va escriure a dalt de tot la data (amb el nom de la ciutat abreujat: “Barna”) i a continuació: “L’hi desitja un feliç dia del seu sant la Roseta Vendrell”. Immediatament a sota del cognom, a tall de rúbrica, va esquitxar un gargot pretesament elegant per tancar el text.

A la part dreta de la postal la senyora (o senyoreta) Roseta Vendrell va escriure les dades de la persona a qui anava destinat el missatge: “Sr. D. Domingo Isern. Consejo Cto. 262 – 3º, Barcelona”.

Tot seguit va agafar un segell de 10 cèntims de tons vermellosos amb la imatge del rei Alfonso XIII dintre d’un medalló i el va enganxar amb una discreta passada de llengua. Després va tornar a fer càlculs i va comprovar una vegada més que sí, que si tirava la postal a la bústia a la tarda, quan anés cap a costura, i si els serveis de Correus no s’hi arrepenjaven gaire el missatge arribaria a les mans del seu destinatari la vigília o el dia mateix que l’església catòlica commemora la santedat de Domingo de Guzmán, flagell d’albigesos i altra gent de mena impia i fundador de l’Orde de Predicadors, els famosos (per molts conceptes) “domini canes”, els gossos de Déu.

Tot fa suposar que el 8 d’agost, just el dia que tocava, o potser la vigília el meu avi Domingo -aleshores un xicot amb vint anys acabats de complir- va rebre la felicitació de la senyora (o senyoreta) Roseta Vendrell.

És evident que en aquesta història hi ha uns quants elements que quedaran en la foscor fins a la consumació dels segles i que amb sort podem il·luminar fugaçment a base d’imaginació i atreviment.

Desconeixem qui era la senyora (o senyoreta) Roseta Vendrell i quina relació mantenia amb el meu futur avi Domingo i/o els seus pares. Tampoc sabem si ell va correspondre-li amb un altre missatge de felicitació quinze dies després, el 23 d’agost, per Santa Rosa de Lima (en el cas, és clar, que el “Roseta” de la senyora -o senyoreta- Vendrell pertanyés a l’advocació de la santa peruana).

El que sí que és cert és que la postal (i el seu segell amb la imatge estampada de manera descentrada, una característica d’aquella sèrie que va ser vigent fins al 1922), barrejada amb un feix de papers i documents diversos, va arribar fa temps a les mans de mon germà -el veritable artífex del descobriment- i que la casualitat ha volgut que surti de l’anonimat precisament ara, quan es compleix el segle just d’aquella escena.

Gràcies a la troballa ja sabem, per exemple, on vivia l’avi Domingo de solter -la referència al carrer Consell de Cent era fins ara inèdita per nosaltres- i per tot plegat a mon germà i a mi ens ha semblat que l’apunt d’avui havia d’estar dedicat a ells dos: a l’avi que mon germà no va conèixer i que jo gairebé tampoc perquè es va morir pocs dies després del meu naixement i a la desconeguda i entranyable senyora (o senyoreta) Roseta Vendrell.

NOTA: Si feu clic sobre els arxius fotogràfics del final del text podreu veure les dues cares de la postal en format més gran.

——————————————————————————————

(Afegit a mig matí).
L’amic Pere Roch, lector fins avui silent d’aquestes Totxanes, m’escriu un correu molt amable en el que entre altres coses em fa notar que en la postal que va enviar la senyora (o senyoreta) Roseta Vendrell al meu futur avi es pot veure justament damunt de la “n” del mot abreujat “Barna” una petita ratlla horitzontal. Ell aventura que potser “Barña” era una manera convencional d’abreujar el nom de la ciutat ara fa un segle.
M’ho he mirat un parell de vegades i m’atreviria a plantejar una hipòtesi diferent. Precisament la pista me la dóna el “Cto” del nom del carrer que també té les dues lletres “to” significades amb una ratlla. En aquest cas per sota.
És possible, dic jo, que en aquella època una manera de fer veure que un mot s’escrivia escurçat fos posar una ralla per sota o pel damunt de la part que s’abreujava.
O potser no. Vés a saber…

Eldebat és obert.
El meu correu és << jotajotai@mesvilaweb.cat >>
No cal dir que totes les aportacions seran ben acollides…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!