Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

5 d'abril de 2010
0 comentaris

Fent cua per anar a veure els Beatles… (1)

Això dels records funciona com les cireres: n’agafes un i de seguida t’adones que és impossible atrapar-lo en solitari ja que se t’hi enganxen dos o tres més que et poden portar a distàncies siderals -en el temps o en la geografia- del record inicial que havia desencadenat el procés.

Una de les feines més tristes que comporta el desmantellament de la casa dels pares és la retirada dels quadres. Del quadres de tota la vida.

Un quadre és un crit de color, un contenidor d’energia, una invitació a l’harmonia enganxat a una paret. Però no a una paret impersonal, com seria la d’un museu, o morta, com la d’un magatzem, sinó dintre d’una llar plena de vida, amb gent que passa, que arriba, que se’n va, que creix… Tot un seguit de grans i petites coses que passen amb el decorat de fons, mut però eloqüent, d’uns quadres clavats en una paret que, més enllà del seu valor artístic, s’han convertit en una referència perfecta per a tots els implicats en el petit univers d’aquella llar.

Una referència inequívoca, a més a més, perquè varen ser comprats pensant expressament en una ubicació concreta: aquest en aquell racó, aquell damunt del sofà, l’altre al final de l’angle del passadís, aquests dos a la vora d’aquell finestral que els donarà una bona il·luminació…

Fins a l’extrem que, al llarg dels anys, és quasi impossible concebre aquells quadres concrets fora d’unes parets que no siguin les que els han acollit des del començament.

És per això que he començat dient que una de les tasques més tristes del desmuntatge que estem fent aquests dies del pis dels pares és la retirada dels quadres. Una retirada que mon germà i jo hem resolt, com no podia ser altrament, de manera salomònica: a meitats. Tants per tu, tants per mi.

No és, però, aquest el motiu que m’ha empès a iniciar l’escriptura d’aquest apunt -que s’ha anat allargant per allò dels records i de les cireres que deia en començar- sinó explicar els orígens de la modesta però interessant pinacoteca que els pares varen aplegar.

Uns orígens estretament lligats a un fet insòlit: una cua. La cua que la nostra mare va fer davant de les taquilles de la plaça de toros Monumental un dia del mes de juny de l’any 1965 per comprar tres entrades pel primer i únic concert que els Beatles varen fer a Barcelona (vegeu aquí).

(Continua -i acaba- aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!