Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

8 de febrer de 2006
0 comentaris

Diumenge 12, cementiri de Sant Gervasi. Homenatge al poeta Maragall (1).

Un dia de febrer de fa una pila d’anys -ben bé divuit o vint- vaig sentir per la ràdio la poeta Maria Oleart que parlava d’un acte íntim, sense prèvia convocatòria, gairebé clandestí, que des de feia uns quants anys cada segon diumenge de febrer, just quan els ametllers fan la florida, uns quants admiradors de Joan Maragall celebraven en el cementiri de Sant Gervasi de Barcelona on el poeta està enterrat.

El panteó familiar dels Maragall és un prodigi d’austeritat. Té la forma d’un banc de pedra corregut en el qual, si la memòria no em traeix, juraria que hi poden cabre vuit o deu persones amb un mínim de comoditat. En la part frontal la frase “Joan Maragall i els seus” esculpida a la pedra és l’únic element ornamental del conjunt. Bé, l’únic no ja que en un dels costats hi havia plantat un humil ametller que, almenys en l’època que l’A. i jo el vàrem veure, es resistia heroicament a morir. Tot plegat, doncs, respira equilibri, seriositat i bellesa. Tres qualificatius que, ara que hi penso, es poden aplicar també a l’obra del poeta.

Hi vàrem anar tres o quatre anys seguits, l’A. i jo amb els nois (aleshores encara nens), al cementiri. Enfilàvem el cotxe pel carrer del costat de l’església de la Bonanova, travessàvem un barri silenciós amb edificis discretament amagats darrere de jardins fins que arribàvem al prodigi de verticalitat de la torre Bellesguard, projectada per Gaudí. Allí deixàvem el cotxe, tafanejàvem una mica pels exteriors de l’edifici, féiem alguna fotografia i després enfilàvem a peu els últims cent metres de suau pujada fins a l’entrada del cementiri. Allí esperaven alguns membres de la família -recordo dues filles molt velletes i el fill Joan Anton- i de seguida, en respectuós silenci -trencat massa sovint per algun dels nois de casa que eren, de llarg, els més joves de la colla- ens dirigíem tots plegats cap al panteó per començar l’acte poètic.

Estic parlant de memòria però juraria que en cap dels anys que vàrem ser-hi nosaltres la concurrència va baixar de la cinquantena d’assistents (*).

(Demà més)

(*)  L’A., que en aquestes coses sol fixar-s’hi, em diu que els primers anys que vàrem assistir nosaltres érem menys gent, vint persones a tot estirar, i que després sí que es va augmentar la concurrència fins a la cinquantena que deia jo. Queda, doncs, escrit. (10/2/06)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!