Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Un dels plaers del viatge és, sens dubte, la seva evocació, reviure’l a través del record quan ja s’ha acabat. Un record que, a més a més, amb el pas del temps difumina els racons grisos i es va estilitzant i embellint.

Si tafanegeu en la columna de la dreta, allà on es parla de “Categories”, i entreu a l’epígraf “Gent, llocs” veureu com aquestes Totxanes han estat sovint el vehicle que he triat per deixar constància de l’evocació dels viatges -ocasionals o de vacances- que en els darrers anys he anat fent: Bètera, USA, Frankfurt, Roma, la Toscana, Sicília, Madrid, Sant Jaume de Galícia… i ara mateix la crònica del passat estiu que l’A. i jo hem passat pel sud d’Itàlia i que amb aquest apunt arriba ja al seu tercer lliurament.

El que no m’havia passat mai abans, però, és rebre les impressions de tercers. Acaba de passar-me a mi i puc dir que l’experiència ha estat d’allò més interessant.

M’explicaré: a mitjans de setembre, en tornar a la vida quotidiana, vaig fer una breu selecció de fotografies de les tres setmanes de vacances italianes i la vaig enviar a uns quants col·legues de la feina. Una de les imatges del lot era la que il·lustra l’apunt d’avui: el fragment d’un fresc de Pompeia fotografiat al seu lloc original, no al Museu Arqueològic de Nàpols.

Sembla que en veure aquesta imatge el meu company Santi Pau es va sentir inspirat i va començar a donar forma a una idea que li rondava pel cap. Val a dir que en Santi no és un passavolant en el món de la creació. Poca broma: va ser un dels membres del denominat “Grup de Treball” (vegeu aquí), un col·lectiu d’artistes conceptuals que va sorgir aquí a meitat de la dècada dels 70 i que ha deixat la seva marca en la història artística del nostre país.

L’amic Santi Pau és, a més a més, un poeta molt notable, dotat amb una manera de contemplar el món molt personal. La seva obra és breu i difícil de trobar però cercant per la xarxa (vegeu aquí) podreu saber més coses d’ell i, de passada, tenir algunes mostres de la seva feina.

Pocs dies després d’enviar-li la meva tria fotogràfica italiana em va enviar una recreació de la imatge del fresc de Pompeia i un poema al·lusiu. Un parell d’inesperats i generosos regals que avui reprodueixo i que no he volgut reduir gaire de format perquè en pugueu gaudir tant com he gaudit jo.

Els he posat en els arxius pdf i Word que trobareu al final d’aquest apunt.

Com diuen en els programes de cuina de la tele: espero que us agradi. A mi, us ho asseguro, m’ha fet molta il·lusió.

(L’àlbum italià 2009 continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!