Totxanes, totxos i maons

Tot repassant els diaris d’aquestes tres setmanes que hem estat lluny em trobo amb un text breu, bell i summament emotiu que va ser publicat el dimarts passat a la secció de Cartes al Director de l’Avui.

El signa el crític literari Joan Triadú i parla de la seva relació personal amb el recentment traspassat Isidor Cònsul. Crec que val la pena que el màxim nombre de gent conegui aquestes paraules del mestre. I, sobretot, no us perdeu la darrera frase, la que clou el text:
“D’un temps ençà no puc anar als enterraments (des que vaig estar a punt d’anar al meu) dels amics. Viure molt i moure’s poc comporta aquesta servitud. Així, tampoc no vaig poder fer adéu amb proximitat al gran amic Isidor Cònsul, tan jove (què són avui els seus anys?), tan fet sempre com a home! Des que hi vaig tenir la primera conversa, sobre un treball seu justament, ja era en el tracte, tal com el vaig trobar enllà a la vida sempre més: obstinat i alhora reflexiu. Segons com, jo no hauria dit que tenia prop de trenta anys menys que jo. A mesura que passava el temps, aquella distància generacional disminuïa i encara més quan amb la seva enorme capacitat de treball (aneu a saber si li ha costat la vida) portava la iniciativa, tant amb mestratge per a l’ensenyament com en la fructífera direcció editorial. Em permeto recordar-lo en la primera època de la Universitat de Vic, on alguna vegada m’havia portat per al seu curs, des de Barcelona. Assistia a la meva intervenció professoral i això feia que jo hagués de portar els temes (la poesia catalana de postguerra, per exemple) en dos nivells: el de l’alumnat, que encara n’havia d’aprendre i el de l’admirat col·lega, el qual era feliç, em deia, observant els meus equilibris i fent-hi encara, faceciós -crec que el bon humor no el deixava mai- algun comentari distès, sobre els crítics literaris. Ja s’ha començat a dir el que ha estat Isidor Cònsul per a la nostra cultura, tant des del punt de vista estructural com per la seva obra literària. Li dec la publicació de dos llibres: per al primer em va encoratjar i va contribuir decisivament a donar-hi un nom i forma. El segon és encara recent per no dir res més sinó això: ell me’l va encarregar i en paraules que no oblidaré va presentar-lo en públic dues vegades. Sobretot eren actes de coratge seu, de com afrontava la dissort, des del ple de la vida. Són molts els qui poden dir que Isidor Cònsul va donar-los la mà. En el meu cas el fet és tan a prop que l’adéu es fa més difícil, gairebé incomprensible. De gent com ell ve que hi hagi d’haver una altra vida.”

Joan Triadú (Bústia del diari AVUI, 1 de setembre de 2009)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!