Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

L’any 1997, com cada estiu, un dissabte de juliol vàrem fer la nostra habitual visita al Tiet a Palamós. Era, més concretament, el dia 12. Un dia no pas com els altres, per cert. D’una banda perquè va ser el mateix cap de setmana que ETA tenia segrestat el regidor del PP Miguel Ángel Blanco i donava un ultimàtum de 48 hores abans de matar-lo, un fet que mantenia pendent d’un fil tot l’interès per l’actualitat. I, d’altra banda, perquè per primera vegada l’A. i jo hi vàrem pujar amb el cotxe de línia de la Sarfa ja que aquell cap de setmana coincidia amb el festival de música d’Escalarre i els nostres fills ens tenien requisat el cotxe.

Durant el dinar el Tiet i la Nuri ens varen anunciar tot cofois que el setembre complien cinquanta anys de casats i que pensaven celebrar un sopar de Noces d’Or a Can Soteras, el mateix lloc on l’any 47 havien fet el dinar de casament. (Per cert, obro un incís per puntualitzar que en les coses del menjar el Tiet era home de gustos refinats però que en aquella ocasió hi pesava més l’element sentimental que el gastronòmic)  (n’hi ha més)

La festa era estrictament familiar (ja he dit que Nostre Senyor no els va donar fills però els va compensar amb una munió de nebots i cosins) amb l’única excepció de nosaltres dos. “És que és com si ho fóssiu de la família, xiquets”, va postil·lar la Nuri amb aquell deix reusenc que va conservar durant tota la vida.

Nosaltres els vàrem dir que ves quines coincidències perquè molt pocs mesos després -el 30 de novembre- també complíem aniversari rodó de casament -vint-i-cinc anys- i que teníem ja emparaulada la celebració de l’aniversari a Granada. Com que el Tiet era home pràctic i organitzat em va dir que suposava que voldríem fer-los un regal i com que hi havia confiança em volia demanar només una cosa: que el regal fos un llibre. Del valor, tema i característiques que em semblessin més adients, però que fos un llibre. Quant al nostre, d’aniversari, ens va dir que coneixia un restaurant magnífic a tocar de l’Alhambra i que des d’aquell moment quedava compromès que el regal seu i de la seva muller seria un àpat de celebració allí amb tots els ets i uts.

Cap al tard d’aquell dissabte, mentre esperàvem a l’estació de la Sarfa l’arribada de l’autocar el Tiet va encetar una conversa que no sé per quins viaranys va acabar derivant en el tema de la mort i de les voluntats pòstumes. “Jo crec, ens deia, que l’important en una persona és que sigui educada. Si tens educació -cosa que no té res a veure amb els estudis o la sapiència, sinó que neix a dintre de cadascú- ja tens una gran part del que necessites per anar per la vida”. I després, com per reblar el clau, ens va dir: “Vosaltres ja sabeu que jo no crec en el més enllà sinó en el que deixem aquí. Per això la meva aspiració, el meu únic desig pel dia que jo ja no hi sigui seria que, per damunt de tot, em recordessin com una persona educada. Res més que això: una persona educada”.

Els primers dies de setembre vàrem decidir quin seria el nostre regal de Noces d’Or: els quatre volums de memòries del Tísner dedicats pel mateix autor. Dues vides, la del Tísner i la del Tiet, que sempre he pensat que tenien bastants punts en comú. Gràcies als bons oficis de l’amic Màrius Serra vàrem visitar el mestre al seu pis a tocar del mercat de Sant Antoni. Quan li vaig explicar què volia i com era la persona a qui anava dirigida la dedicatòria el Tísner va escriure un text preciós que tota la vida em penediré de no haver tingut la precaució de copiar-lo pel meu arxiu. Un text que, a més a més, li va sortir a raig i que malgrat els problemes de vista que tenia a mesura que l’escrivia l’anava engrescant més i més. Tant que va saltar de llibre en llibre fins a ocupar íntegrament les pàgines inicials dels quatre volums de la sèrie.

El 20 de setembre de 1997, tal com estava previst, vàrem fer el sopar de Noces d’Or a Can Soteras. El desembre l’A. i jo vàrem celebrar a Granada les nostres Noces d’Argent amb un magnífic sopar en un lloc des del qual vàrem gaudir d’unes esplèndides vistes de l’Alhambra il·luminada. Durant els primers mesos del 98 ens vàrem veure almenys una vegada a casa nostra ja que recordo haver-li parlat del tancament de l’Aula de Lletres i de la creació de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu a la qual el Tiet tenia curiositat per apuntar-se en algun curs. A l’estiu, com sempre, vàrem tornar a Palamós. No ho sabíem encara però aquella seria la darrera vegada.

Un dia d’octubre ens va arribar la notícia que estava ingressat a la Clínica Delfos. Quan hi vàrem anar la Nuri ens va dir, desolada, que tot havia anat molt de pressa i que els metges no li donaven cap esperança. Qüestió de setmanes. El Tiet no coneixia la veritat però cada dia que passava era més conscient de la situació. Encara el vàrem veure un parell de vegades més però la conversa era una ombra del que havia estat en altres èpoques i es fatigava de seguida.

El dia de Nadal, un divendres, es va morir i el dilluns següent va fer-se el funeral a Les Corts. La seva esquela -a l’Avui i La Vanguardia, els dos diaris que llegia cada dia- posava a sota del seu nom la paraula “Aparellador” i més avall, amb lletra menuda, el nom de la vídua i el reguitzell de familiars. En veure-la publicada el diumenge 27 em varen venir a la memòria les seves paraules de l’estiu de l’any anterior mentre esperàvem a la Sarfa de Palamós i vaig pensar que encara em quedava per fer una petita feina en memòria del Tiet.

El dimarts 29 de desembre el diari Avui va publicar una altra esquela. Aquesta més petita que l’anterior ja que, de fet, a part del nom i els cognoms del difunt -Joaquim Ulldemolins i Estall- només hi havia dues frases: “Ens deixà el dia de Nadal de 1998, a l’edat de 85 anys” i, a sota, en cursiva “Per damunt de tot va ser una persona ben educada”.

La Nuri, la seva muller, el va sobreviure una mica més de dos anys. Va morir el 13 de febrer de 2001.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!