Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

25 de desembre de 2005
0 comentaris

Tot evocant el Tiet (1).

El dia de Nadal de 1998 -tal dia com avui de fa set anys- moria a la clínica Delfos de Barcelona el Tiet. Malgrat l’apel·latiu no ens unia cap lligam familiar. Sí que, en canvi, compartíem ofici ja que també era aparellador. Entre els anys 1976 i 1978 el Tiet -que en realitat es deia Joaquim- va ser el meu cap en una empresa constructora que ja no existeix. Després de dirigir unes quantes obres vaig decidir-me a canviar d’empresa perquè bufaven vents de crisi -confirmats pocs mesos després- i m’havia d’espavilar. Val a dir, però, que quan la nostra relació laboral es va extingir en jubilar-se el Tiet va passar de ser el meu cap a ser -amb la Nuri, la seva muller- amic personal meu i de l’A. Una amistat que vàrem mantenir durant vint anys fins a la seva mort.

Sempre que en tinc ocasió dic que he estat una persona afortunada en la meva vida professional ja que he tingut la gran sort de tenir tres “jefes” que m’han marcat profundament i dels quals he après moltes coses. I no només des del punt de vista laboral. Per ordre cronològic el primer va ser el meu pare (algun dia parlaré dels anys que vaig passar al seu costat aprenent l’ofici de paleta), el segon va ser el Tiet i el tercer, molt més cap aquí, el meu amic R.

Per entrar a la constructora en la que treballava el Tiet -era Cap de Sector, cosa que volia dir que tenia set o vuit obres simultàniament sota la seva responsabilitat- vaig haver de passar per un minuciós examen psicotècnic. Era per la tardor de 1976 i aspiràvem a la plaça un total de set aparelladors i un enginyer que ens vàrem examinar plegats en una acadèmia de la Ronda del Guinardó. Pel que em va explicar ell mateix molts anys després sembla que el meu currículum professional no era dels més destacats però, en canvi, al Tiet li varen cridar l’atenció alguns aspectes del meu psicotècnic i, sobretot, la redacció que ens varen demanar com a cloenda de totes les proves. Un text en el qual havíem d’explicar breument -no podíem excedir-nos d’un foli- les raons que ens portaven a voler treballar en aquella empresa. No recordo els detalls del que vaig escriure però sí que puc dir que era una reflexió sobre l’ofici de paleta i que vaig estructurar el meu discurs en dos paràgrafs. El primer el vaig escriure en castellà i el segon en català. Un català, no cal dir-ho, macarrònic perquè no oblidem que encara no feia un any de la mort de Franco i que jo tota la formació l’havia rebuda en castellà. “No eres, ni de bon tros, el que aportava una experiència professional més àmplia però em va semblar -i així ho vaig defensar- que l’empresa faria bé d’integrar en el seu equip persones com l’anònim xicot que signava aquell examen”, em va explicar un dia d’estiu de finals dels 80 mentre preníem el sol a la seva galeria amb vistes a la badia de Palamós.

Durant la guerra, i gràcies al seu títol acadèmic, el Tiet va arribar al grau de comandant de l’exèrcit republicà, motiu pel qual l’any 1939 va ser condemnat a mort i després, un cop commutada la pena, va passar-se tres o quatre anys a la presó. Quan va sortir va conèixer la Nuri, filla d’una família reusenca de llarga tradició republicana, i s’hi va casar. Es portaven quasi nou anys i no varen tenir fills però, com fa la dita, Nostre Senyor els va compensar amb una bona pila de nebots i de cosins. Això i un caràcter que mai s’alterava ni perdia el control li va conferir un tarannà especial que el feia connectar molt bé amb els joves. De fet, varen ser els ajudants d’obra i els aprenents -és a dir, la gent més jove de la plantilla- els qui varen inventar-se el nom del Tiet, un nom que a ell li encantava i que li anava com anell al dit.

De la seva vida professional anterior sé pocs detalls tret que va ser un dels aparelladors responsables de la construcció del Nou Camp, aquell ja aleshores extraordinari estadi que es va inaugurar el dia de la Mercè de 1957 (mon pare i jo ens hi vàrem passar tot el dia, però això és una batalleta que deixo per a una altra ocasió). Pel que fa als dos anys de feina que vàrem compartir puc dir que el Tiet em va ensenyar les maneres de tractar amb la variada flora i fauna que en un moment o altre intervé en la complexa simfonia que és, en el fons, la construcció d’un edifici. Un catàleg tipològic que inclou tota l’escala social des dels propietaris fins al vigilant de nit, passant pels arquitectes, els industrials, els ferralistes, els encofradors, els paletes, els manobres, el gruista i els futurs ocupants dels pisos. D’ell vaig aprendre, en fi, que treballar en el ram de la construcció com a assalariat podia ser quelcom més que robar per a un altre (en aquest cas l’empresa) i que, si t’agrada, fer cases i treballar al costat de la gent que les fa enfilar-se cap amunt és un ofici d’allò més divertit i gratificant.

(continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!