Totxanes, totxos i maons

Per les pàgines salmó de La Vanguardia del diumenge m’assabento de la mort, als 85 anys, del periodista Enrique Rubio, un nom i un rostre íntimament lligats als començaments de la televisió a casa nostra i més concretament a aquells entranyables estudis de Miramar als quals la meva mare telefonava cada vegada que l’emissió sofria alguna interrupció per saber si l’avaria era “d’ells” o del nostre aparell. Parlo, doncs, de la meva educació sentimental.

Enrique Rubio es va fer ràpidament molt popular tant a la ràdio com a la petita pantalla (deliciós i ranci eufemisme, com hi ha món!) en la mateixa època dels Federico Gallo, Juan Manuel Soriano, José Luís Barcelona, Manuel del Arco, Joaquín Soler Serrano o els dos Marios (el Màrius va arribar molt després): el Cabré i el Beut.

Enrique Rubio destacava dels altres presentadors de l’època per la seva especialització en el món dels “successos” (sí, sí, ja sé que en català no es correcte però era justament així com ho déiem) i, a més a més, va ser dels primers comunicadors que varen tenir la intuïció de fer compatibles el contingut i el continent. És a dir, allò que explicava amb la manera com ens ho feia arribar ja que les seves cròniques sobre la vida i miracles de la gent de la vida brava estaven fetes amb un llenguatge -castellà, és clar- desimbolt (ple de “desparpajo”, en diríem), amè, farcit de mots provinents de l’argot de la delinqüència i amb un punt si no de simpatia sí d’una certa comprensió per les misèries dels pispes o dels timadors que protagonitzaven els seus reportatges.

Recordo que cap a finals dels 60 Enrique Rubio va fundar i dirigir la revista “¿Por qué?” amb l’objectiu de fer la competència a la mítica “El Caso”. També recordo que va adquirir una certa fama com a caricaturista, faceta que compartia amb Manuel del Arco, un altre periodista de difícil oblit pels qui el vàrem conèixer, ja fos a través de la televisió o de les seves entrevistes a La Vanguardia (Española, és clar).

Tanmateix, en la meva petita història personal sempre hi haurà un lloc molt especial per Enrique Rubio ja que, si la memòria no em falla (*), va ser ell qui durant els primers anys 70 va escriure un flamíger article titulat “Los peregrinos del erotismo” en el qual augurava el més recargolats turments de l’infern als qui, com l’A. i jo i molts més, cada cap de setmana que podíem ens escapàvem cap a Perpinyà (o Ceret, o Le Boulou, o Amélie-les-Bains, o…) a veure el cinema -marranot o no- que el general Franco ens prohibia.

En el cas concret de l’A. i jo -acabadets de casar a finals de 1972- aquest pelegrinatge va ocupar-nos tot l’any 73 i gran part del 74. Cada dos o tres mesos aproximadament (la butxaca no donava per més) un dissabte em plantava amb el 4-L davant del laboratori del carrer de Copèrnic on l’A. treballava fins a les 3 (“setmana anglesa”, se li deia a aquell horari) i enfilàvem xino-xano cap a la frontera.

El cotxe no tenia ràdio però nosaltres resolíem la mancança carretejant el transistor de casa. La combinació de cotxe i ràdio ens era imprescindible perquè els dissabtes de 3 a 4 a Ràdio Barcelona, just quan ens posàvem en marxa, feien un programa boig, creatiu a parir i irrepetible que parlava de cinema i anava ple de sobreentesos i picades d’ullet per a la gent que, com nosaltres, pelegrinàvem nord enllà a la recerca de pel·lícules prohibides. El programa en qüestió es deia “Al cine con Míster Belvedere y Maruja Torres” i el presentaven un enigmàtic Míster Belvedere -un mite pels que llegíem Fotogramas– dotat amb un to de veu que després he identificat amb Jaume Figueres i una periodista equipada ja aleshores amb un morro que se’l trepitjava, que era l’ínclita Maruja Torres.

Tot el programa era una pugna intel·ligentíssima entre l’humor gamberro de la Maruja i el capteniment gairebé britànic del Míster. Recordo seccions espaterrants com el concurs (es tractava d’endevinar el títol d’una pel·li a partir de les pistes surrealistes que els presentadors facilitaven), l’espai “Si tienes nostalgia, cuidado con la neuralgia”, que evocava els grans mites cinematogràfics del passat, o la secció en la que explicaven una pel·lícula acabada d’estrenar per si l’oient volia estalviar-se d’anar a veure-la. Recordo de manera molt especial el programa monogràfic dedicat a “Last tango in Paris“ i la manera delirant de dir-nos de què anava la cosa, explicant i detallant però sense acabar d’explicar ni de donar detalls, és clar. Aquell dia, casualment, era un dels que l’A. i jo anàvem amb el quatre-ela de “peregrinos del erotismo”.

Una altra edició del programa per a l’antologia va ser el que la Maruja va fer per telèfon des del mateix lloc de rodatge de “Touche pas la femme blanche”, la pel·lícula sobre el general Custer i els indis que el varen pelar que Marco Ferreri va filmar a París aprofitant “le trou”, és a dir, el forat que havia quedat després de l’enderrocament de Les Halles. Encara recordo com rèiem per la manera com la Maruja explicava que anava vestida mig de hippie mig d’índia -efectivament se la pot veure en la pel·lícula fent d’extra- i com els cavalls, les càmeres i els actors -els uns uniformats de Setè de Cavalleria, els altres amb “taparrabos” i la cara tota pintada- es barrejaven amb els autobusos i els cotxes dels sorpresos parisencs que no entenien res del que estava passant.

Acabo ja. Evoco aquest Enrique Rubio que ens acaba de deixar com un personatge amb una certa vena irònica. Vull pensar que, atès com ha anat evolucionant després el món, alguna vegada li deuria recar haver escrit aquell article que ens deixava de volta i mitja als “peregrinos del erotismo”. Ja s’ha vist que ni els uns eren tan impecables ni els altres hem acabat sortint tan malament, no?

———————————————————————————

(*) I si a fi de comptes resulta que sí, que em falla la memòria i que, per tant, l’autoria de l’article en qüestió pertany a una altra persona demano solemnement excuses a la memòria d’Enrique Rubio. Sigui com sigui, però, si heu arribat fins aquí la ració de batalleta nostàlgica ja us l’he col·locada entre pit i esquena…

Postdata afegida l’endemà: El meu amic Enric Borràs, del bloc EL LLAMP, dedica el paràgraf final del seu text d’avui a explicar la seva visió d’Enrique Rubio basada en experiències personals molt més, diguem-ne, directes que les meves. Val la pena també conèixer aquesta faceta del personatge…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!