Totxanes, totxos i maons

Si tot va segons el previst aquesta tarda, cap a quarts de sis, l’A. i jo farem cap a l’Arc de Triomf per donar el nostre modest suport a la manifestació que convoca el Grup Acte de Sobirania (GAS) per demanar la independència de Catalunya (vegeu aquí).

Com que no coneixem els detalls de l’envitricollat mapa organitzatiu del nostre independentisme no descartem que, assistint a la convocatòria d’avui, li estiguem fent la llesca a algun altre sector que no acabi de combregar amb els lemes, estratègies, oportunitats, etc. del GAS.  (n’hi ha més)

És una veritable pena perquè mentre el col·lectiu de forces independentistes no sàpiga deslliurar-se de la temptació autodestructiva i de les manies en nom de la puresa i de l’essencialisme serà difícil treure el ventre de penes.

Mal que ens pesi, hem de reconèixer que en això d’actuar units contra l’adversari comú els espanyols ens poden donar ara com ara unes quantes lliçons.

L’A. i jo ja tenim una edat. Almenys per segons quines coses. I és precisament per això, perquè ja tenim una edat, que comencem a tenir una certa urgència per veure si tots plegats ens decidim d’una vegada a fer el cop de cap que ens cal per separar-nos d’Espanya i canviar de cares i de partitura en aquesta simfonia que tenim i que cada dia sona més desafinada.

Vaja, que això d’ara (com va dir el mestre Cuyàs) no hi ha qui ho aguanti.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!