Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Gràcies a la família Josa, que hi va ser fa dos estius, l’A. i jo hem descobert la Fattoria Poggiolina Bassa (vegeu-la aquí), una granja dedicada l’agroturisme situada a la falda d’una petita muntanyola -“poggiolina”- envoltada de bosc i situada a un parell de quilòmetres del poble de Monsummano. Des del camp d’aviació de Pisa hi ha si fa no fa una hora de cotxe. S’hi arriba per l’autostrada A11, sortida de Montecatini.

L’ànima de la casa és Franco Landini, un antic directiu d’empresa del tèxtil que un bon dia va decidir comprar la granja, adaptar-la a les seves necessitats, portar-hi la família, habilitar cinc cambres per acollir-hi hostes (*) i canviar el seu xip existencial tot gaudint d’una de les zones més belles i plàcides de la Toscana.

“El primer que vaig fer va ser guardar això al calaix”, em diu mentre assenyala el rellotge que duc al canell. “L’única hora que per mi és inajornable de complir són les 8 del vespre. L’hora de servir el sopar”. El sopar, la cuina… aquest és un altre dels encants que fan de Poggiolina Bassa un indret inoblidable. I una de les raons de viure de l’amic Franco.

El primer dia que vàrem posar a casa seva el ritual no el vàrem poder complir: l’horari del nostre vol va fer que haguéssim de sopar a tres quarts de deu. Una hora normal aquí però en absolut a la resta d’Europa. El primer tast, però, ja va ser dels que fan efecte: uns “spaghetti alla matrigiana” de primer plat, un “filetto di maiale” de segon, una panera de fruita amb cireres i préssecs i com a colofó un pastís casolà i un glopet d’una “Acqua de Lourdes” que si no fos perquè en Franco em diu que és de natura miraculosa juraria que és “grappa” de la fina per anar ben contents i restaurats al llit.

Ep, i l’amanida.

Com tots els grans cuiners, en Franco estima la seva feina i dóna tanta importància als sabors i les textures com als colors i l’aspecte estètic de les menges quan arriben a taula. “No és el mateix una amanida barrejada sense cap ordre que si la presentes amb els diferents ingredients que la componen disposats de manera endreçada i agradable a la vista”. I, efectivament, les amanides de l’amic Franco -que, en essència, no tenen res d’especial: tomàquet, enciam, api, ceba… tot, això sí, de collita pròpia- presentades a la safata amb un talent compositiu propi d’un gentilhome del “Quattrocento” són el pòrtic ideal per a les delícies gastronòmiques que vindran a continuació.

De cara a l’endemà, el nostre segon i darrer dia a Poggiolina Bassa, en Franco ens va preguntar si tindríem cap inconvenient a sopar amb la seva família -Lorella, la seva muller, i els seus dos fills- en el menjador que tenen habilitat a l’aire lliure. Naturalment l’A. i jo li vàrem dir que encantats. Va ser el nostre primer contacte amb la delícia toscana denominada “arista”, de la qual ja vaig parlar dies enrere, precedida d’unes “tagliatelle ai carciofi” inenarrables.

Tot això a un preu summament assequible per una experiència que l’A. i jo repetirem i que val la pena de conèixer.

Tornarem a Poggiolina Bassa. Potser no serà en la nostra visita del proper novembre -estic preparant una ruta Piero della Francesca que ens porta massa lluny- però el maig vinent mirarem de fer-hi cap una altra vegada. Encara que sigui només per saludar Lorella, els fills i el bon amic Franco Landini. Un home feliç que ven felicitat al paradís de la Toscana.

——————————————————————————————

(*) La cambra en la que l’A. i jo vàrem estar era, de fet, una espècie de mini-apartament amb cuina i tres llits més ideal per fer turisme familiar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!