Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Com he dit en l’apunt anterior la jornada constava de dues parts. La primera era l’arribada en autocar a Can Perxés des de Barcelona i la segona era la visita al Coll de Manrella.

Per arribar al Coll els assistents podien triar entre dues opcions: fer una ascensió a peu de vuit quilòmetres o anar-hi en microbús. L’A. i jo, és clar, hem optat per aquesta darrera.

Quan el grup dels caminadors -majoritari- ha enfilat cap amunt els del grup que s’ha quedat -una desena de persones- hem tingut l’oportunitat de visitar l’interior del mas guiats per la mestressa de la casa: la senyora Maria Perxés.

Després de veure la decoració de les diverses estances de la planta noble i d’esplaiar la mirada en la gran terrassa orientada a l’est ens ha preguntat si volíem veure la biblioteca, el lloc on el divendres 27 de gener de 1939 -un dia fosc, fred i molt plujós- es va fer l’última reunió de la Institució de les Lletres Catalanes.

Comparada amb altres cambres de Can Perxés la biblioteca és un espai petit i discret, amb una taula de fusta massissa al centre i un parell de bancs disposats a banda i banda. Algú proposa de llegir l’acta d’aquella reunió i em falta temps per oferir-m’hi. Breument explico als presents que, com a membre que sóc de la Junta de Govern de la ILC des de l’any 2000 (aviat deu anys!), el fet de llegir aquells mots en aquell indret em provoca una gran emoció pel que representa de fil invisible d’unió entre aquella Institució històrica envoltada de circumstàncies tràgiques i la que vàrem recuperar fa vint anys amb el retorn de la democràcia al nostre país.

Llegeixo amb la màxima solemnitat de què sóc capaç la fotocòpia de l’acta. Tres fulls escrits a mà amb una cal·ligrafia insegura -el fred? l’angoixa?- per Francesc Trabal i signats al final per ell mateix i per Pompeu Fabra, en funcions de president.

És un text de liquidació que sorprèn per la seva aparent fredor. La reunió comença a dos quarts de set del vespre i el secretari informa que a la caixa hi ha 25.000 pessetes a les quals s’hi han d’afegir 6.000 més provinents del Servei de Biblioteques al Front. D’aquests diners 5.000 pessetes són per pagar la mensualitat de gener als membres del secretariat i s’acorda que la resta es destini a atendre les necessitats dels funcionaris de la Institució que s’han quedat a Barcelona.

Una hora després s’acaba la reunió. A part de Fabra i Trabal hi han estat presents Cèsar August Jordana, Josep Maria Capdevila, Joan Oliver, Antoni Rovira i Virgili i Manuel Serra-Hunter, els noms dels quals queden inscrits en la part esquerra de l’encapçalament de l’acta. També hi assisteixen Mercè Rodoreda i Anna Murià, del secretariat de la Institució, i Armand Obiols, Lluís Montanyà i Xavier Benguerel.

En arribar al final m’adono que he llegit amb veu continguda, a poc a poc i amb la màxima atenció. Malgrat la lletra difícil de Trabal i els defectes de la fotocòpia em sembla que no he tingut pràcticament cap vacil·lació i que les paraules han arribat als presents amb tota la seva cruesa, cosa que em satisfà i m’emociona.

No m’estendré amb detalls sobre els meus sentiments d’aquell moment (i d’ara, que en escriure aquest apunt els revisc). Em limitaré a recomanar-vos de llegir “Actes”, l’apunt que vaig escriure un dia de febrer de fa tres anys (vegeu-lo aquí) perquè allí hi és tot.

En acabar la visita a Can Perxés la tercera edat en pes ens vàrem instal·lar en el microbús que ens va deixar al Coll de Manrella on, quan varen arribar els excursionistes, vàrem dinar. A continuació es varen fer diverses lectures de textos escrits pels protagonistes d’aquells tristos dies i, com no podia ser altrament, vàrem sentir les “Corrandes d’exili”, de Pere Quart, recitades per Antoni Munné-Jordà (per cert, que bé que ho vares fer, punyetero…)

Acabo amb música: l’any 1974 l’Ovidi, acompanyat per la guitarra de Toti Soler, va gravar una versió de les “Corrandes d’exili” en el disc “A Alcoi” (escolteu-la aquí).

——————————————————————————————

NOTA: La fotografia que il·lustra aquest apunt la vaig fer al jardí de Can Perxés. La veig com un símbol de vida, d’esperança…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!