L’adolescència és un estadi de l’evolució de l’individu (o indivídua) que s’ha de passar just quan toca. Ni abans ni després. I malament rai quan no és així. De la mateixa manera que unes galteres o un xarampió poden generar conseqüències preocupants si les passem de grans, entrar a l’adolescència amb vint o trenta anys de retard o, pitjor encara, portar-la instal·lada al damunt de forma permanent pot esdevenir patètic. (n’hi ha més)
El nostre país -i el del costat, però nosaltres més- va patir una epidèmia denominada franquisme. Un xarampió de quaranta anys que ens va retardar l’entrada a l’adolescència i que ha generat una ressaca de la qual avui encara patim les darreres (esperem-ho) glopades. (Ep, ja sé que assimilar conceptes com xarampió o adolescència amb el franquisme i tota la seva sordidesa és forçar la metàfora per la banda de la generositat. Passeu-m’ho per aquesta vegada, però. D’acord?).
A la mort del dictador va venir allò del “franquismo sin Franco” i quasi de seguida la famosa Transició. Un període més aviat desmanegat -com una preadolescència, vaja- en el qual les coses començaven a agafar forma i en el que cada passa endavant la féiem sobre territori verge. Tot era nou. I, a més a més, tots érem joves, feliços i indocumentats. Sobretot més joves…
El primer símptoma de l’entrada a l’adolescència, el primer borrisolet damunt el llavi, va coincidir amb l’arribada al poder de Felipe González i els seus “jóvenes nacionalistas españoles”. Uns quants anys després haurien de deixar el poder amb dues lliçons apreses amb sang i foc: a) que a la política no s’hi ha d’anar per robar, i b) que els demòcrates mai han de fer servir les clavegueres de l’Estat.
Els vuits anys -superats feliçment- de domini PP varen ser una altra etapa en la llarga adolescència col·lectiva i a deshora que hem patit. D’aquest procés els acòlits del senyor Aznar varen aprendre també dues lliçons: a) que la prepotència i la xuleria no són pràctiques recomanables per a la governació, i b) que un polític mai ha de mentir (cosa que no vol dir que sempre hagi de dir només la veritat).
Crec que després dels respectius castanyots d’estrena -i trenta anys després de la mort al llit del general- sociates i PePes han vist ja quin pa s’hi dóna, en això de la política. (I, francament, haurien de ser molt rucs perquè tornessin a ensopegar en la mateixa pedra). Continuaran vessant-la, naturalment, però menys. Oi que m’explico?
A Catalunya, en canvi, encara ens queda una mica de feina per espolsar-nos totes les teranyines de la ressaca perquè aquí, després de vint-i-tres anys de govern d’un sol senyor estem experimentant una fòrmula pràcticament inèdita: la coalició a tres. Un invent poc rodat que, de moment, provoca més esgarips, gemecs, disfuncions i maldecaps que beneficis i alegria generalitzats. Tanmateix crec que això és la part de passa que encara ens queda per superar a Catalunya i sóc del parer que ens en sortirem. Aquí sempre hem estat diferents d’allí. Aquí els polítics no roben, ni xulegen, ni (de moment) ens volen fer combregar amb rodes de molí massa indigestes. Aquí, de moment, es barallen. De vegades ensenyen la ronya de l’orella. Però estic segur que en el fons s’estimen i que acabaran fent les paus.
No per res: és que poques coses hi ha que “enguixin tantes esquerdes” (que diria en Serrat) com tocar poder. I aquí, el tripartit en toca, de poder. Un poder petitet, discretet, arregladet, si voleu… Però poder a la fi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!