Sabors Brossa.

De la mateixa manera que, si féssim cas a segons qui, resultaria que el maig del 68 els carrers parisencs eren plens d’abnegats catalans apilant llambordes a les cruïlles del Barri Llatí, hi ha una certa mitologia al voltant del famós pis amb el terra ple de diaris que tenia Joan Brossa al carrer Balmes.

Un pis que, com en la quimera parisenca, si hem de fer cas a tothom que diu haver-hi estat registraria uns índexs de concurrència similars als d’un ambulatori de la Seguretat Social en època de grip virulenta.

Dic tot això des del respecte i la simpatia ja que la meva relació personal amb el poeta fou bastant superficial tot i que he seguit la seva obra amb interès i fins i tot en algun moment he arribat a tenir una petita part de responsabilitat en algun dels premis que va rebre cap al final de la seva vida.  (n’hi ha més)

Els primers contactes amb Joan Brossa, per tant, no els vaig tenir en aquell pis al qual no em reca de dir que no m’hi vaig acostar mai sinó que varen ser al voltant d’una taula parada amb estovalles i coberts. I no una taula qualsevol sinó que era del restaurant Gaig en la seva ubicació de tota la vida al barri d’Horta. Més concretament al passeig de Maragall, a tocar del carrer de Dant i de la plaça d’Eivissa.

La data de les nostres trobades era sempre la mateixa: un parell de setmanes abans de Sant Jordi. I una bona part de les persones que ens hi aplegàvem també repetíem d’any en any. Penso en Quim Carbó, Adela d’Alòs-Moner, Estanislau Torres, els llibreters Gaspar Aguayo i Pep Clot (aquest darrer dissortadament traspassat en el moment més productiu de la seva vida), l’historiador d’Horta Desideri Díaz, Pep Albanell, Feliu Formosa, Teresa Duran, algun any Marta Pessarrodona…  i l’Albert Batlle, en l’actualitat màxim responsable de la política de presons de la Generalitat i aleshores regidor del districte Horta-Guinardó, que era qui pagava el sopar.

Tota aquesta colla de lletraferits -veïns dels barris d’Horta i del Guinardó- formàvem el jurat dels premis literaris del districte. Parlo dels primers anys 80 i la meva presència enmig de gent tan qualificada es deu al fet que en les dues primeres edicions -1981 i 1982- jo vaig guanyar el premi de poesia en la categoria d’adults. L’any següent els membres del jurat varen proposar als organitzadors que ampliessin la nòmina i m’hi incorporessin. Va ser el primer jurat de la meva vida i m’hi vaig estar vuit o nou anys ben bons.

Eren uns jurats molt divertits ja que hi havia diverses categories que abastaven totes les edats: des dels més menuts fins als més ganàpies. Quan teníem el veredicte enllestit signàvem l’acta i anàvem a celebrar el final de la feina a can Gaig. En tots aquests sopars ens acompanyava Joan Brossa gairebé sempre amb la Pepa, la seva muller. No recordo de cap any que fos membre nominal del jurat però venia a ser una mica com el padrí que donava el toc de solera a la trobada.

Solia arribar tard, generalment amb el primer plat ja a taula, però de seguida atreia l’interès de tota la concurrència, s’interessava pels poemes que havien guanyat -sobretot els escrits pels més menuts- i, tafaner, ens demanava detalls i impressions sobre el que havíem llegit.

Després d’aquests contactes per Sant Jordi, que es varen produir durant la dècada del 80, vaig tornar a veure’l amb una certa freqüència en les estrenes de l’Espai Brossa, que va obrir les seves portes el desembre de 1997, just un any abans de la seva mort.

Un any i mig abans que l’Espai Brossa obrís les seves portes vaig tenir l’oportunitat de formar part del jurat de crítics que va concedir per unanimitat a “Passat festes” el Premi de la Crítica Catalana al millor llibre de poesia publicat el 1995. Un gran any, per cert, ja que el premi de narrativa se’l va emportar amb tots els mereixements -i també per unanimitat- Biel Mesquida amb “Excelsior o el temps escrit”.

La inesperada mort de Joan Brossa el 30 de desembre, després d’un parell de dies d’agonia de resultes de l’accident domèstic que va acabar amb la seva vida, va ser motiu d’una anècdota que he explicat alguna vegada en aquestes Totxanes i que ara reproduiré.

El setembre de 1998 la gent d’Edicions 62 em va demanar que escrivís un resum del que havia estat l’any literari per un anuari que sortia unes setmanes abans de Sant Jordi amb el suggestiu títol d'”Història gràfica de Catalunya dia a dia”.

La confecció d’un llibre d’aquestes característiques requereix unes dosis de compromís, temps i rigor que moltes vegades no es combinen com fóra de desitjar. En aquella ocasió jo m’estrenava en afers d’aquest tipus i em vaig alarmar quan en fer-me l’encàrrec em varen dir que, per necessitats d’edició, havia de lliurar el text -el resum de tot l’any!- abans del 30 de novembre.

Vaig fer grans exclamacions quan vaig dir-los que amb aquella data de tancament ometíem la Nit de Santa Llúcia, ni més ni menys que la festa més important de les lletres catalanes. Els meus clams varen ser atesos i vaig aconseguir que em deixessin lliurar la meva col·laboració amb un espai en blanc per encabir-hi, sense cap més comentari, els noms dels principals premiats de la Nit tan bon punt fossin proclamats.

El que ningú preveia era que fins a les dotze de la nit del 31 de desembre l’any és viu i, per tant, susceptible de generar novetats transcendents. Com, per exemple, la mort d’un poeta important com Joan Brossa poques hores abans del relleu en el calendari.

En assabentar-me de la fatal notícia em va faltar temps per trucar l’editorial i dir-los que jo no firmaria cap article de resum literari de 1998 en el que no s’esmentés la mort del poeta i en honor a la veritat he de dir que no vaig haver d’insistir-hi gaire. No només vaig poder encabir una frase al·lusiva en l’apartat dedicat a les defuncions d’escriptors d’aquell any sinó que la darrera pàgina del capítol de desembre li està dedicada íntegrament així com la imatge de la coberta del llibre: la lletra A del “Poema visual transitable en tres temps” que Brossa va instal·lar a prop del velòdrom d’Horta.

Horta: el barri on vaig conèixer Joan Brossa, lluny d’aquell pis fosc i ple de papers que havia vist en tantes fotografies, i on els meus records s’omplen d’agradables sabors.

Sabors Brossa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*