Totxanes, totxos i maons

Un dels primers records de la meva vida -potser encara no havia fet els quatre anys- em porta a un indret inquietant, solitari, obac, molt verd, amb una atmosfera un pèl carregada i uns sorolls molt especials, tot plegat al costat d’un toll d’aigua de dimensions respectables. Si més no mesurades a l’escala dels meus ulls d’infant.

L’indret que descric no pertany a cap somni. Era un estany que hi havia a Montjuïc molt a prop de la Foixarda i els sorolls estranys eren raücs de granotes. De fet, sembla que quan jo era petit la meva àvia, la tieta i els meus pares es varen fer farts de portar-me “a l’Exposició” i, més concretament, “a les granotes“.  (n’hi ha més)

Quan els pares es varen casar -el primer dia de maig de 1949- varen anar a viure a casa dels meus avis paterns. Els materns havien mort durant la guerra a Jerez de la Frontera. La casa, de sis plantes, la va construir el meu avi en els anys trenta i encara existeix avui en el número 25 del carrer de la Diputació, a tocar d’Entença.

No ha d’estranyar, doncs, que ja de ben petit -jo vaig nèixer el dia de sant Josep de 1950- els de casa aprofitessin la proximitat del parc de Montjuïc per portar-me a prendre el sol, a respirar aires purs i començar a terrejar amb la galleda i la pala.

Val a dir que, tot i el quart de segle que havia transcorregut des de 1929, per a tota la gent del barri anar a Montjuïc era “anar a l’Exposició” i, pel que m’han contat després, en l’argot familiar dels Isern “anar a les granotes” volia dir passar un matí i bona part de la tarda d’un dia festiu en aquell estany de la Foixarda, un racó ombrívol, tranquil i molt especial situat no gaire lluny de casa.

D’aquestes estades crec que m’ha quedat una atàvica sensació d’inquietud -barreja de torbació i d’encís- quan estic a prop d’aglomeracions d’aigua quieta entre muntanyes: llacs, estanys, pantans…

No és la sensació que em dóna la contemplació del mar -sóc de signe Peixos i per mi el mar és un indret que respecto enormement però que, dintre de tot, és “natural”- ni l’espectacle dels rius -l’aigua en moviment constant-. És l’acumulació d’aigua quieta (morta?) enmig de muntanyes, el que em torba. És a dir, l’aigua situada fora del que podríem dir “el seu hàbitat natural”.

Em passa quan veig algun llac pirenaic, o quan vaig contemplar per primera vegada la impressionant “Laguna Negra” a Sòria.

I és justament la mateixa sensació combinada entre la torbació i l’encís que m’ha proporcionat la contemplació de “Dies d’agost”, la darrera pel·lícula del director català Marc Recha (vegeu aquí el web de la pel·lícula).

Una gran pel·lícula, al meu parer, per una sèrie de motius que intentaré exposar demà.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!