Mars procel·losos, temps somoguts, com deia l’altre dia en Vicent Partal, ens cal nomès un flautista d’Hamelim, un sol home pagat de si mateix que assegut a la taula de la Audiencia Nacional s’acabi d’un glop el batut de Gramanet amb Macià i Prenafeta, i fent petar els dits cridi: garçon! per tal que tot un Govern i un Parlament es posi a tremolar i s’estrenyin els cilicis a les carns molsudes. Resulta que no eren ni un Govern ni un Parlament, sinò nomès els cambrers.

Garzón ha cridat garçon!, ha demanat el compte! Quan pujarà la broma?

La nostra benvolguda classe política s’havia acostumat massa a les rondes a compte de la casa. -paga la casa!- i han caigut en la trampa mes vella descrita  als manual de tàctica militar: descuidar els flancs i la reraguarda.

Així doncs l’espectacle de corredisses, l’aigua i sabó a dojo per rentar la façana,  i les promeses de bons minyons que no ho faran mes, arriben tard.

Els manuals d’averies no en preveien d’aquest tipus i el desconcert de les arxiconegudes cares que des de la transició de Suarez s’han constituït en dirigents vitalicis és impagable.

Assistim al preludi de l’estampida mes massiva del personal polític del far-west peninsular.

Com els rats segueixen al flautista, encantats, i els búfals galopen seguint al seu instint gregari, les rates començaran a abandonar el vaixell quan sentin la mullena a la cua. I les vies obertes auguren un naufragi Titànic.

Tenim problemes a l’hora d’explicar a la gent quin és el valor de la seva opinió (i parlo dels interessats i dels convençuts).

Tenim el mal costum (molt perniciós per la salut mental) de creure que el que no esta explícitament permès està prohibit ja que ens han acostumat tant a que estiguin regulats tots els aspectes de la nostra vida, que un buit de regulació crea una angoixa existencial  als mes benpensants i els apropa a la mala consciència d’haver actuat sense permís, encara que aquest no calgui.

Hom veu una cinta blanca i vermella que el vent ha entortolligat entre dos pals i  pregunta “es pot passar?”. Com que no hi ha resposta perquè és de nit, plou i neva, gela, els carrers son deserts perquè hi ha partit del Barça i el bitxo vivent mes proper és a un quilòmetre, el nostre benpensant-ciutadà-exemplar-que-paga-els-seus-impostos fa una marrada de dos quilòmetres per arribar a casa seva que era a 10 metres de la estúpida cinta oblidada, perquè te associat cinta horitzontal blanca i vermella=a prohibit el pas. I en el dubte de si ha estat posada per el vent o per una autoritat, opta per esperar una regulació encara inexistent (i es rar que sigui així) que li aclareixi si en un cas extrem com el seu, la llei -en cas d’existir- seria flexible o be dura lex, sed lex.

 Aquesta setmana hem començat a treballar en l’organització del 13D.

Som un poble petit i escampat. Per aquells capricis de la (des)organització territorial el municipi de Sant Vicenç de Torelló te dos nuclis agregats o pedanies, Borgonyà i Vilaseca, on per accedir-hi cal prendre el corredor de la carretera que uneix Torelló amb la C-17. Som com un collaret on l’enfilall ha quedat maldestrament buit de peces entremig i el fil nu separa mes que uneix.

Degut a les nostres peculiaritats territorials, doncs, a l’hora d’anar a votar, uns ho fan Sant Vicenç (nucli antic) i altres a Borgonyà. Els de Vilaseca, al mig com el dijous, han d’acostar-se a Borgonyà o Sant Vicenç, fil amunt o fil avall.

Per anar amunt i avall som uns quants (els de sempre) advocats dels plets dels pobres, que exercim la defensa d’ofici d’una causa que és La Causa.

Qui ho diria oi, que aquesta Causa a defensar sigui ni mes ni menys que el ser o no ser com a país, la causa d’un temps que no arriba, d’un país que mai no hem sabut fer, d’un país “d’anar fent, i anar tirant”

Torellò no ha votat”no” a la consulta sobiranista, ha estat el PSC al complert qui  l’ha boicotejada.

A en Miquel Franch, alcalde de Torellò (PSC), franch...ament, li han jugat una mala passada.

La Cristina Sala, de can Sala, (CiU) ha escollit o li han recomanat -des de l’executiva barcelonina o vigatana- l’estratègia de posar-lo en evidència.

D’això se’n diu càlcul (o jugada política si es prefereix) En una partida d’escacs sacrifiques un alfil per tombar la reina i ambdós jugadors queden damnats però la partida segueix. Això és el que ha passat a Torelló; CiU ha dividit els seus sis vots en tres sí i tres ni-si-ni-no sabent que provocaria un empat i en Franch s’hauria de despilotar en solitari pel vot de qualitat. Conec una mica la politica pescallunes, i els seus actors, som veïns al cap i a la fi, i també conec personalment a en Franch i alguns altres protagonistes. L’avantatge es que aquí ens coneixem quasi tots i si no, en sabem les referències.

No disculpo en Franch, però se li haurà posat molt malament exercir el vot de qualitat enverinat. En canvia Flora Villata (PSC) es una “aparatxich” acrítica i obedient a les ordres de l’escalafó superior, una dona de partit, però a en Franch no li agrada mullar-se i s’ha hagut de llençar a la piscina... on hi havia aigua...freda, glaçada. Quina putada!

En Franch ha agut de dir “amén” per deixuplina de partit.

Va néixer a Sallent, al Bages, un 21 d’octubre  de 1909, i la van batejar com a Clotilde Pepeta i Pilar. La Cloti, la meva tia, fa avui 100 anys i es el meu nexe d’unió amb les arrels familiar paternes, l’últim i vacil·lant cromosoma d’una genètica idiosincràtica que configura una història familiar tan o mes determinant que l’herència biològica.

Ella és ara encara  més menuda; si els vells s’arronsen, envellir fins als 100 es com interioritzar fins al moll dels ossos la pell i la carn que s'encongeix sobre si mateixa, desproveïda  de substància, només en l’essència del ser-encara-cos-que-es-mou, nervis i tendons que la voluntat fa caminar i bellugar-se, i en el repòs de la perenne cadira o al llit, recordar sense mes destorb el passat  que de tan llunyà es fa tan proper que el present ja no existeix.

Te un cap clar i recorda, confegeix pedaços de vida i els reviu en els seus incessants murmuris, parla amb si mateixa i s’explica, es contesta i de tant en tant mou el cap i mig sospira, el mon exterior la molesta poc, el veu poc, el sent poc, però el percep i l’intueix, el jutja amb els criteris d’abans de la guerra, una fita aquesta que va marcar els que la visqueren, amb el segell de la por i l’horror reviscut en històries que sovint no volen ser recordades, perquè un mantell ha de cobrir respectuosament les ferides que no es poden cloure ni exhibir.

La invitació s’ha de fer en català, doncs segons un “estudi” d’aquests que tan agraden als periodistes mandrosos nomes dues de cada deu parelles espanyoles els hi agrada dormir abraçats. Així doncs, puig que res diu de les parelles catalanes i de les nostres preferències a l’hora d’allitar-nos en companyia, puc informar amb la mateix solvència que cal presumir als autors de l’estudi publicat a la web d’una pàgina de contactes erotico-sentimentals, que nosaltres com a catalans som -a mes del puny- de l’abraçada estreta.

Suposem doncs que agarrar be la parella al llit es un dels nostres trets diferencials, i que no tenim el mal gust de emulsionar-nos la libido amb la Pataki, la Jolie o la Penèlope i lluny de abraçar al coixí anem da cara a barraca, de dos en dos, junts cap a la independència.

Tampoc, segons els meus estudis, ens agrada anar de gairell, dormir de costat, -cara a cara o cul a cul?- i penso que els catalans ens inclinem per el cara a cara de bones a primeres, però no fem escarafalls al panxa enlaire i panxa a terra i quan estem cansats de donar voltes i mes voltes optem per la superposició d’una manera desacomplexada i practica que ajudi a reprendre la son alliberant tensions.

 Per aquest motiu, juraria que el nostre seny no ens recomana ni el pijama ni la roba interior, en el primer supòsit per no haver de gastar diners en efímeres desfilades de models i en el segon perquè la roba interior es per portar sota el vestit i pràctics com som no estem per inutilitats.

Semblem, l’aparença és crucial. Em miro algunes fotos meves de carnet. Si hi figures un rètol a sota amb un número semblaria un reu, si algú hi escrivís “es busca” em denunciarien, si algun poli de la secreta em crides l’alto i no li fes cas, em dispararia perquè no m’escapés. Tindria impunitat, es clar, ja és sabut que, confrontant la paraula d’un agent de l’autoritat i la meva, la seva te valor probatori a manca d’altres proves que la desmenteixin.

No soc el que en diríem un amant dels animals, però em poso del costat del gos que semblava una lleona, però no ho era. I si ho hagués estat?

Si hagués esta una lleona “semblaria” ferotge per definició, ja ho cantava l’enyorat Ovidi:

Xicot, per què tremoles? Jo no te'n menjaré. I doncs, per què t'escapes del lloc que tens marcat?
Vull parlar amb l'Alcalde i dir-li que tinc fam, que la gàbia és petita, jo necessite espai.

La memòria!, ah!, la memòria!

Caminoi que s’aprima i ens defuig, corriol inconsistent que es perd entre bardisses, vaivé que fluctua entre el cisell del picapedrer i la virtualitat del codi binari.

Curta memòria que ens protegeix les neurones de les sobretensions del llamp de la indignació conduint-nos a la mar de l’oblit, tot serpentejat pels meandres dels vapors etílics.

Veure per encavallar-se, beure per oblidar.

Som immersos en el magma que empeny la força tel·lúrica dels esdeveniments eruptius i de sobte, com els viatgers del Centre de la Terra, ens escup la xemeneia de l’Etna i passem del foc a l’aigua i altre cop de l’aigua al foc com en una sauna finlandesa.

Ens colpegen amb a-notícies com branques de bedoll i suem pels porus, la carn s’encén, enrogeix de vegades de ira, d’altres de vergonya, sovint de falses morenors de raig UVA, i envellim massa de pressa, ens sensibilitzem i emmalaltim, criem al·lèrgies.

No sabem el que tenim. Fer inventari no ho és tot, ni tan sols valorant l’immobilitzat material farem els comptes. Fer un balanç de situació s’ha convertit en un exercici que ara cal fer diàriament i no cada quatre anys, ni cada any, ni de tant en tant.

Tenim un immobilitzat immaterial que mai hem sabut quan val, i els nostres assessors comptables s’han preocupat prou que mai ho sabéssim.

El mèrit d’Arenys (l’efecte Arenys) no és haver-nos donat  nous criteris comptables sinó publicar-los.

No hem de parlar d’independència, sinó d’independències. 

Coincidint amb tot això,  s’ha enfonsat el Palau.

Foto: Imatge virtual del Palau (el valor en negre esta esborrat)

Aquesta remor que se sent no és de pluja

S´han eixugat les fons
Aquesta remor que se sent no és de vent.  

Han prohibit el vent
Aquesta remor que se sent no és de paraules.  

Han prohibit les paraules
Aquesta remor que se sent no és de pensaments. 

Han estat prohibits

Perquè l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable

    Perquè no posin en perill la fràgil immobilitat

          Perquè no engendrin la necessitat de parlar

I TANMATEIX, LA REMOR PERSISTEIX.

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir  Ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d'esdevenir. I esdevindrà.

Ara és demà. 

No escalfa el foc d'ahir  

Ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat

d'esdevenir.

I esdevindrà.

Quatre jutges d’un jutjat al Rigol deixen plantat i al Sistach abandonat.

Si la Familia Sagrada es despenja en Rigol i en Sistach fan veure que mengen els fetges els quatre jutges que no varen voler encaixar.

(nou embarbussament homologat per les proves de català del xutxes destinats a la C.A. de Catalluña, -cada cop mes lluña-)

Caldrà buscar un nom a aquesta opera bufa i posat que l’escenari es immens (de fet tot el país i el dels veins) i el Barbieri de Seviglia i Le Nozze de Fígaro-fá, ja estan agafats, proposo obrir un concurs internacional per a batejar els esdeveniments que cada dia s’afegeixen a la festa i que cap llibretista ni compositor hauria estat capaç d’enginyar i posar en solfa.

Un cop mes la realitat supera la ficció.....mmm....o potser no, de fet la ficció es la realitat de cada dia que hom pren com a real quan en realitat el bluff ens mou com marionetes penjades d’uns fils.

I qui mou els fils?

Tampoc ho sabem, quan creiem reconèixer la ma del prestidigitador per la manicura, ens sorgeix una altra amb ungles de mecànic, o amb dits de pianista, o amb durícies d’obrer dels d’abans, ma blanca, negra, maneta o grapa, com un joc de nines russes.

Plou sobre mullat i plou fang, goteja i no fa net, si anàvem poc polits ara anem llardosos. En Millet no ha estat altra cosa que l’esquitxada del graponer, i la corrua que li va al darrera xiula i no piula, ningú sap res però tothom diu que s’ho olorava, el Conseller 3RRR ha estat un ingenu i els patricis catalans i la classe política de volada volen posar morrió al gos i entretenir al personal amb l’Estret Ut, el Crosta Sensacional, i el Fi Nansament, personatges inventats que sonen bé així escrits, com AN-TA-VI-ANA.

Però tornem a la Sagrada Família, que ara ens embolicaríem massa per aquests varals.

Caminar. Caminar amb una meta a aconseguir, però sobretot caminar.

Amb la frescor de la sortida, amb les primeres suors que traspuen, amb el cor baten l’alè a la pujada, amb el tendons tibants i els músculs tremolosos desprès d’hores de marxa.

Aquesta és l’épica de la marxa, ben allunyada de la por, de la rauxa i el foc d’encenalls.

Diumenge m’hagués agradat arribar a Montserrat partint del Matagalls, sobretot aquest any en que l’épica de la marxa popular i no competitiva que va començar a caminar des d’Arenys ha d’arribar, amb totes les penes i treballs, a formar una filera recollint gent atemorida, vergonyant, i menfoteta en un camí que no acaba ni hi és, sinó que es fa en la mesura que els caminats avancen.

Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre.

 Salvador Espriu (Cementiri de Sinera)

Quina esperançada pàtria

baixa pel rial.

Aquesta gent, Sinera de Munt,

peus del país d’asfalt i estora

avui fa camí. No estimo

res mes, sinó l’esboç 

que l’urna traça.

El ràpid oblit  dels falsos líders

Que son passat, per sempre.

No hi ha dubte que l’únic camí es precisament el que no passa per les institucions, ni els partits, ni els sindicats ni les patronals, sinó que sorgeix de la societat civil, representada individualment per tothom que hi vulgui ser com a persona i ciutadà.

Cal demostrar força i voluntat de construir país. Això és cosa de la gent, no dels politics o les institucions que ja fan prou per desnaturalitzar-lo.

No tenim res, cal començar a aixecar el castell per sota.

Skopje, la capital de Macedonia, te un aeroport d'estar per casa, poc mes que un hangar, però el presideix un retol que el vol engrandir: "Airport Alexander the Great" . A les pistes, una dotzena d'avions aparcats: Lfthansa, Czech Airlines Croatia Airlines, Turkish Airlines.

Arriba un bimotor a helice de Macedonian Airlines que fa un terrabastall descomunal, es de nit i poca cosas es veu. Un i una policia de fronteres estampen els passaports dels balcànics i els pocs llatins que hem arribat de Zagreb.

Un Zastava texc de l'any de la picor ens espera, petit com una capsa de llumins, tablier de tractor i seients austers de cenobi. Hi encabim cinc persones, tres maletes i dues bosses de ma. El maleter, amb el seu dipòsit de gas, te espai nomes per una maleta, les altres van sobre els genolls. Ens ha vingut a buscar en Pavleski, amic de la Gis, la meva filla, que mecedonieja el seu treball d'estiu a Makedonianproject a fi d'obtenir els crèdits necessaris per mestrejar les construccions del futur sobre la nostra poblada terra. Arquitectes en diuen..

"El llenguatge del doblatge ha de ser el que es fa servir al carrer”.

És un afirmació que posada en morro d’aquest paio, vividor de la política des de fa mes de 20 anys, ve a reafirmar els trets característics de les estratègies que a Estats com Espanya, França. Itàlia o la Xina, utilitzen per desfer-se del català l’euskera o el tibetà.

Ho he sent de viva veu de l’interfecte a traves de Cat.info, i per tant no hi ha espai d’interpretació aliena. Podria semblar una rucada si l’hagués bramada un altre, però el rerefons és el que interessa analitzar.

Seguint un raonament deductiu, si el llenguatge que cal es el que es parla al carrer ens podem desfer la L’IEC, de la RAE i tots els organismes que s’ocupen da les llengües. Podem institucionalitzar al Basté, al Rosés, Merlos i & i als tertulians de Catalunya Radio com màximes atrocitats del llenguatge de carrer i passar els taps a l’expressió “brams d’ase no pugen al cel” en un tres i no res.

Tanquem els ulls i el pensament que voli,

i el pensament no pot volar:

jeu vora el mar com una bassa d'oli

que sembla de quitrà.

(Cançons de rem i de vela – Josep Mª de Segarra)

Sortint de la bodega on hem deixat els cotxes, escales amunt, hom arriba a la coberta superior, ample i enlairada, mirador de mar i acomiadadaor de terra.

Es matinada, vora les sis, han recollit amarres, les hèlices invisibles esvoloten l'aigua i l'escuma ens fa de cúa de núvia, el port s'apetita, i creix cap a l'est un resplandor ataronjat. El sol emergeix majestuòs i nosaltres tombem cap a ell, clavats com una agulla a un coixinet que giravolta.

El meu amic el mar ho ocupa tot, l'orbita solar és l'única referència al firmament i el capità de la nau, emperador de la nostra closca de cinquanta-cinc mil tones disposa segons les lleis del mar en el reialme flotant on s'estalvien Parlaments i ociosos funcionaris. Un vaixell en alta mar és un dels minúsculs estats on les lleis d'altri no ens aclaparen.

L'arc de l'horitzò envolta la nostra petitesa entre aigua i cel, res mes que aire i cel. La mar és plàcida i gronxa panxes bellugadisses i escumes com un tombant d'edredò, amb les seves puntes, tant líqid dona la impressió d'una solidesa profonda, blau-negrosa, que sembla quitrà calent.