josepselva |
dimecres, 10 de novembre de 2010 | 19:19h
Aquesta notícia NO és tan negativa com pot semblar a primera vista..
Si la UE, a través dels Erasmus, subvenciona l'ensenyament de dues modalitats del català a més del basc i el gallec, vol dir que el català s'emportarà el 50% de les subvencions en comtes del 33,33% que s'emportaria si fossin 3 els "idiomes" escollits per l'estat espanyol.
Només cal que fem saber a tants estudiants que no tenen plaça, que es poden apuntar indistintament a "català" o "valencià" i que estudiaran la mateixa llengua. A més, és de suposar que els professors dels cursos respectius, els aclariran sense dubtes quina és la veritat científica i no la política.
També és una manera ben galdosa de fer pedagogia, no solament sobre la unitat linguística, sinò també sobre les aberracions linguïstiques utilitzades com a arma política.
Trobo que es important que un estudiant que s'interessa pel nostre idioma conegui tan de primera mà fins a quin punt, desdibuixant i disgregant de manera barroera una lllengua i una cultura, es poden servir interessos tendents a aniquilar les cultures minoritàries que no disposen encara de l'eina Estat per defensar-se.
josepselva |
dimarts, 9 de novembre de 2010 | 10:15h
Verge María!! -diran els agitadors de banderetes
papals blanc-i-grogues al veure la Maria- de verge res, si és una barjaula!
Amaría!! passeu, passeu, diuen en Jan i la Maria
Maria
Lapiedra i Joan
Laporta s’han donat al SI. Dic “al
SI”, no “el sí” no és que es casin -de moment- sinó que uneixen esforços entorn
de SI.
Una aposta arriscada potser sí que ho és, però si SI ha de guanyar vots
sí o sí, amb nul·la possibilitat de presencia als mitjans per decret
del Altíssim, no i no, el partit del Sí a l’independencia no pot anar a
nedar i guardar la roba.
En aquest sentit, la María, que no guarda gaire
roba i en Jan que ha de nedar a contracorrent, es complementen a la perfecció,
i hi vull veure un missatge subliminal llençat a la massa votant que n’està
fins les turmes de vels, amagatalls i
cortines que pretenen tapar les vergonyes del partits fins ara parlamentaris.
josepselva |
divendres, 5 de novembre de 2010 | 16:40h
Tal com em dic, tal com em diuen, tal com diuen que em dic, o tal com
em van batejar, el nom ens distingeix de la resta i ens identifica, però a
voltes no ens identifiquem amb el nom que ens han posat, el que ens diuen o el
nom oficial.
Jo em dic josepselva i m’hi identifico tan amb el nom com en la forma
d’escriure’l, son raons personals que no cal explicar ja que el nom de cadascú
hauria de ser únic. Per clasificar-nos i controlar-nos ja tenim la matrícula
obligatòria, el DNI, el NIF, el NIE
i la ristra de formularis que fan inventari de persones com si d’un
control de magatzem es tractés.
Passar de dir-de Josep Mª Maties Galí a Maria Josep Galí Matíes no es
nomes un canvi de sexe, sinò una aplicació exemplar de la nova norma
d’alfabetització dels cognoms. Així, segons aquesta norma, un que fes com jo i passés de matiesgalí a galimatíes,
el posaríem de model i exemple de l’estupidesa legislativa.
josepselva |
dimecres, 20 d'octubre de 2010 | 21:16h
Al País Valencia tot és
possible. Els principatins, com ens diuen allà, tenim una manca de capacitat
per comprendre que al antic Regne de Jaume I mai passi res, per molt que passi. O com
deia el recordat Ovidi, “encara passa poc”.
Afortunadament això que
explique ha passat a una Vila Joiosa, i s’ho deuen haver agafat amb alegria,
mes val, perquè sinò és per plorar (de rabia).
Puig que al País Valencià
el bilingüisme es bífid i la serpent del PP malda per aprofundir el bifidisme
d’una llengua fin a tallar-la per
la meitat si poguès, els municipis tenen una dualitat de noms, i en castellà
Vila Joiosa es converteix en Villajoyosa i passem de la joia als joyos o las
joyas, que lliga mes en l’afer que ens ocupa.
Resulata que amb totes les galtes o amb tot el morro, el regidor de la susosditxa villa ,Sr. Francisco Pérez Melero (PP), ha ajornat “fins que hi hagi diners” el pagament dels proveidors per atendre, amb els 286.840 € que hi ha a caixa, els sous dels funcionaris, dels Regidors, i de l’Alcalde, la seguretat social, els “proveedores que la legislación considera prioritarios" (Hisenda, Seguretat Social i organismes de l’Estat), els pagaments a proveedors "pendientes de ejercicios anteriores" i els préstecs bancaris.
josepselva |
dimarts, 19 d'octubre de 2010 | 19:39h
No em quadraven els números i ara hi he trobat la solució, sense
necessitat d’auditar comptes, simplement amb la suma que aprenguí de petit:
4,75% + 3% = 7,75%. Allò que els
mercats internacionals rebutgen per la seva poca fiabilitat i no volen ni al
7,75%, la Generalitat ho pagarà igualment en dues tramades: la primera per els
agosarats que inverteixin en el seu deute ( amb una retenció en origen del 19%) i la segona com a comisió del 3% (“vostès tenen un problema i es diu 3%”, ho
recoredeu?) per els bancs i caixes que els hi
col·loquin. Bancs i caixes que han perdonat el deute als partits per els diners “prestats” a les campanyes electorals, d'alguna manera havien de cobrar.
Hi ha una cosa molt senzilla d’entendre: els interessos, alts o
baixos, nomès es poden tornar si
el benefici que produeix el capital prestat és mes alt que aquests interessos, i
si el termin de devolució de capital mes interessos es mes llarg que les
expectatives de que es produeixin els beneficis mes el retorn del capital. No
cal ser economista per entendre-ho. El deute de la Generalitat no compleix cap
d’aquestes condicions i la fe mou muntanyes, però no diners.
josepselva |
divendres, 15 d'octubre de 2010 | 10:32h
D'aqui al 28 de novembre ens avorrirem molt, per això és d'agraïr que algú Just i Moliner trenqui esquemes i repti amb ironía als polítics i els seus assessors de campanya.
“President, vamos a tener que cerrar la granja por falta de huevos?”
Potser el nostre recurs al tancament da granjes sigui el tancamentde caixes, transformar la nostra "farm" en la Granja Animal i amb tot el morro organitzar la rebelió.
Qualsevol cosa abans de l'avorriment mortal de les campanyes electotrals.
josepselva |
dimarts, 12 d'octubre de 2010 | 16:52h
El
diner no te pàtria, la globalització ho ha demostrat. Però si el patriotisme no
ven prou, i l’interès ens fa el pes, compres deute d’un país escurat, que a més
és el teu, i et podràs sentir bé amb una inversió feta per fer butxaca. Per
torna tindràs la neta consciència de fer país.
Però
sóc de l’opinió que val mes donar que prestar quan es tracta de ser just o
altruista (o patriota) i si hom presta és per interès i negoci. No es poden
barrejar conceptes.
Fa
poc el director d’una Caixa em demanava l’aval personal per un préstec iCO d’empresa, -que, diuen, és per
fomentar l’iniciativa empresarial- i vaig voler saber si la dita Caixa, que havia
hagut d’acudir al FROB
per manca de liquiditat, i retornar en 5 anys el seu préstec, al 7,5%,
era mes fiable que jo amb els meus modestos estalvis dipositat allà de feia temps.
Evidentment
la meva resposta va ser que jo era mes fiable que ells i posats en la tessitura que no es fiessin de mi, jo tenia
molts mes motius per no fiar-me d’ells, de forma que era millor retirar els
estalvis i posar-los en mans d’algú mes solvent, i de passada es podin confitar
l’ICO. El director va estar d’acord amb mi en la intimitat.
Tot
això son anècdotes, al costat de la penques que te el nostre govern de demanar-nos
que confiem en ell quan els que realment tenen diner i analitzen els
riscos, –els mercats internacionals- s’han negat a comprar-los deute a no ser a
un interès equiparable al que apliquen a un país tan proper al nostre com Perú.
Així
doncs, el 4,75% -que no dóna cap
banc, però molt per sota del que s’hauria de pagar amb els
mecanismes del mercat lliure- serà suficient per captar l’estalvi dels incauts
i establir un nou impost del 4,75% sobre el nominal dels “bons” que no ho son
gens, de manera que tots els que hagin comprat i els que no ho facin, paguin
els interessos que sortiran dels pressupostos, és a dir dels impostos.
La
dependència és incompetència, i qui mes depenent i incompetent pot haver-hi
que els nostres governants que permeten que ens afaitin 60
milions d’euros cada dia, i en comptes de donar la cara pel seu país davant
dels seus amos de Madrid, ens demanen que els avancem els diners i paguem els
interessos de la nostra butxaca?
josepselva |
dissabte, 9 d'octubre de 2010 | 11:37h
Quan entre tots paguem el cost dels vols de baix cost - i alt preu- a través de les subvencions que dóna la Genialitat als pirates aeris de Ryanair i Cia, i quan hom es ven la dignitat i permet el maltracte a canvi del baix preu - i alt cost-, passen aquestes coses. Tenim dret a quieixar-nos? No, pagar poc te el seu preu, i no es paga amb diners. Si a nosaltres no ens importa quer ens toquin els eggs, al pirates del low cost els importen un ou les multes , ja que els surten a compte Així anem...
josepselva |
dilluns, 20 de setembre de 2010 | 08:00h
Ahir vaig ser a Montserrat, caminant per tants camins i viaranys que mai s'acaben, trepitjant el característic conglomerat que fa la muntanya tan especial, pujant i baixant per camins i corriols. Avui llegeixo això, i ja no se si el diari anava curt de notícies i havia d'omplir planes -les típiques serps d'estiu-, o si a les nostres atrocitats governants no els queda ni una escorrialla de senderi o be han descobert un nou ninxo de regulacions, amb la corresponent ordenança, vigilants, régim sancionador i permisos corresponents amb les taxes que els hi vingui de gust establir. Per a qui no ho sàpiga, les "cendres" dels difunts no són tals, sinó els ossos passats per un molinet com de café, un cop s'ha cremat tota la resta, mes nets i desinfectats, impossible. Evidentment son de color os, molt semblant a la pedra de la muntanya de Montserrat i per "embrutar-la" o que les restes d'aquests incinerats es notessin s'hauria d'ncininerar tota la ciutadania de cop i llançar-la en un mateix lloc. Però la maquina administrativa esta pensada per aquestes coses, inútils i ridícules, com inútils i ridículs son els governants que patim. Que descansin en pau. RIP
josepselva |
dissabte, 18 de setembre de 2010 | 09:55h
Les dutxes de realitat estoven les crostes de la teoria més doctrinària, però hi ha pells tan endurides que només serveixen per curtir i momificar-les. És el cas dels dirigents del mític país del comunisme real, el mite mes venerat per la progresia d’esquerres que enarbora encara els vells axiomes sobre la bondat o maldat dels règims polítics en virtud del que diuen i no del que fan. Parlem de Cuba. A Cuba ja no queden càtars purs, momes “puros” i cigars que han de ser “havans”-.
Fidel, a les seves vellures, ha hagut de descavalcar a la riba dreta del Jordà i prendre un poc del fang impur de capitalisme per pintar-se el rostre amb les pintures de guerra a fi de lluitar contra el monstre Estat que va crear després de l’aventura de Montcada.
A la fi ha deixat de ser pecat social el treball autònom –petit burgés- perquè a desgrat de les pestes al capitalisme les realitats s’acaben imposant per se.
josepselva |
dimecres, 8 de setembre de 2010 | 20:02h
Com un bell i rar objecte
trobat de manera venturera, desconegut, que invita a ser mirat per tots
costats, sense el prejudici de saber d’antuvi què és, així convé revisar les
utopies massa conegudes.
La mesura de les paraules
no serveix per amidar, les paraules no són un patró de compte ni de mesura,
primer varen servir per ajuntar absències en una presencia explicable i mes
tard per elaborar idees sense contramotlle físic, transmetre sensacions
sentiments i mons ideals que haurien d’existir.
Havia nascut la utopia,
però fins que Thomas More
no en digué així, hom s’havia de referir i conèixer la Repúblca de Plató o la Ciutat de Déu de
Sant Agustí per entendre la idea de la plenitud.
Ara
“utopia” és una paraula en sí mateixa, deslligada del seu context literari i
simbòlic que dispensa al usuari de conèixer el seu perquè, i s’ha devaluat com
la moneda a causa de tanta inflació de significats.
josepselva |
divendres, 3 de setembre de 2010 | 16:48h
Quan tornes ningú t'espera, ni tu mateix.
Retornar és caminar com els crancs, el punt de partida queda tan lluny del punt de retorn com la mes allunyada de les galàxies de la Via Láctia. Retornar és impossible, com impossible és banyar-se dues vegades en la mateixa aigua del riu.
El riu, l'entorn, l'aigua del riu i un mateix sembla el mateix que fou, i l'extrem de la corda fou-sóc-seré no és mes que un llaç que es doblega sobre sí mateix una volta o moltes.
Em desplaço cap al vermell, i la línia recta es corba, només així el retorn enlloc és possible. O potser ni així.
Cada any per aquesta época, retornem a un estadi diferent d'una curta existència mesurada en anys, d'una llarga existencia històrica mesurada en segles, d'una era poc mes llarga anomenada pre-història.
I més enllà de tot això, invisible, la incógnita sense ecuacions, solcada d'hipòtesi, la mesura incommesurable del desconeixement.
Li deu sonar a pessimisme al qui hagi llegit fins aquí, no n'esperava pas altra cosa. El qui te el desert a l'entorn s'alegra de trobar un mocador semienterrat a la sorra, i vol creure que és d'una bella dama que l'ha deixat caure expressament per alleugerir la seva condició de nàufrag amb una penyora imaginada.
Tan li fa si l'imaginat és la veritat, o és sols allò tangible. L'altra veritat, l'absoluta, és com un tempesta que encega i et pot deixar cec, això és dolent.
Diuen que el Montsec, solitari, trobà la Serra i s’uniren Serra i Montsec en un casori d’aquells en que poc hi ha per triar i s’ajunten un a l’altra i l’altra a un en un matrimoni de conveniència per compartir soledats.
Despres d’una quants milions d’anys seguien sols, fins que un dia la Serra s’obrí
de dalt…
“Obre ben bé els braços
i acluca bé els ulls….
…a baix
…si la carn no es bada
la vida s'esmuny”
(Arqueret d’amor- Joan Salvat-Papasseit”)
I la carn es feu pedra oberta, i des d’ençà, la Serra, amb un genoll obert cap a Catalunya i l’altre cap a l’Aragó, ofereix la seva intimitat que es fecundada per l’aigua del Noguera Ribagorçana.
I del fil d’aigua que hi llisca, d’un color turquesa, li diuen Montrebei, l’amant de la Serra estremida i presa al Montsec ferèstec
josepselva |
divendres, 30 de juliol de 2010 | 19:27h
No és habitual ser coherent fins a les últimes conseqüències, i menys si aquestes comporten les penes que les lleis -arbitrariament dictades pel poder, amb menysteiment del fonaments del dret -carreguen sobre les espatlles dels agosarats.
Per això, quan algú mostra la seva coherència fins a aquests punt, mereix que s'emmarqui la seva actitud que ens fa mes lliures a tots.
