Les proves obtingudes "il·legalment" no són proves vàlides. Però son veritat?. La veritat pot ser il·legal. That ist the question.
ACTUALITZACIÓ:
El mon dels Estats sera substitït per la xarxa de l'estat del mon?. La revolució aràcnida ha començat?. Aquí un comentari de la noticia que publica El País, però n'hi ha molts més, quí diu que la gent no s'interessa per la política?
"Madre mia¡ estoy leyendo comentarios de mucha gente en periodicos de todo el mundo, y se ha desatado una verdadera fiebre por conocer la realidad de como está funcionando de verdad este sistema que tenemos. Parece ser que estan saltando por los aires todos los cortafuegos que tiene el sistema , que hasta ahora , habian mostrado ser razonablemente eficaces para manipular y ocultar informacion. Si esto no es una revolución ¿que es?
josepselva |
dijous, 2 de desembre de 2010 | 01:32h
El mestre
La política és l'art de cercar problemes, trobar-los, fer un dianòstic fals i aplicar remeis equivocats.
Borinot (nom científic. Bombus sp)
Molt freqüents a tots els països temperats, viuen en societats anuals
no gaire nombroses (50-200 individus), formades per femelles fèrtils i
estèrils i per mascles fèrtils. La societat és fundada a la primavera
per una femella fèrtil o reina, que construeix el niu a terra amb
molses, herbes i fulles. Dels ous que pon, en neixen, de primer,
femelles estèrils (obreres), encarregades de la cura del niu i de les
larves, i més tard altres femelles fèrtils, diferents de la reina, més
petites, les quals ponen ous que donen lloc als mascles. Al final de
l'estiu, dels ous posts per la reina, en neixen femelles iguals a ella,
que són fecundades pels mascles. Al cap d'un quant temps moren tots els
individus de la societat, llevat d'aquestes femelles fecundades, les
quals a la primavera següent fundaran noves societats.
L'últim de la classe No estic segur de cómo em vaig convertir en comediant o actor còmic. Potser no ho sigui De totes maneres durant anys m'he guanyat molt be la vida fent-me passar per un d'ells.
Si el túnel és llarg i negre, si no es veu la llum al final, cinc gols com cinc sols, quatre escons com quatre lots de leds rodons, un Rei Artur amb la brillantor d'Excalibur, i moltes espelmes a Santa Indepe ens il·luminaran el cami que fem a les palpentes.
josepselva |
diumenge, 28 de novembre de 2010 | 10:19h
El dia de Sant Jordi del 1976 no vaig anar a treballar a la feina habitual i vaig passar el dia al peu d'una paradeta, a la Plaça d'Urquinaona a Barcelona, treballant per fer subscriptors del primer diari en català després de l'época franquista. L'esdeveniment mereixia que, no recordo amb quina justificació, deixes la feina de cada dia per treballar, interessadament però sense cobrar, en fer futur pel nostre país en un moment en que encara feia il·lusió "fer un país que mai no hem fet".
El diari AVUI, fet i pensat en català va obrir una finestra al nostre nord, tapiada fins aleshores, en una estança on nomès es podia guiatar enfora amb la persperctiva dels diaris en español, com la Vanguradia, que feia poc que s'havia tret l'épitet "Española" de la seva capçalera.
Fa tants i tants anys d'això, i hem envellit tant en comptes de fer-nos grans, que les il·lusions de fer un país en un temps, s'ha marcit imperceptiblement com la portada del llibre de la nostra història, descolorida per el sol que hi toca cada dia, i al pendre'l a les mans apreciem el contrast entre la part exposada a la llum i la que ha restat amagada per els altres llibres de la prestatgeria, tal com la marca del banyador quan restem nus. El nostre ying i yang encara dóna voltes com els peixos de colors.
Ara, avui, sempre ara i avui, sempre un recomençar com interpretant al piano una peça de qualitat que no acaben de dominar, entrebancant-nos en el canvi de ritme, en la digitació, i sobretot essent incapaços d'entrar dins l'esperit de la melodia. Ara i avui, altre cop un dia de votacions, de tries i destries, de reflexions de formatge, de desplegaments deformatius, de replegaments sobre la mateixa gábia de hámster, de decidir indecisions per, al cap i a la fi, no decidir res.
josepselva |
dijous, 25 de novembre de 2010 | 14:41h
Psè.... el 28N hauria de
de passar a la història com el 28Psè.
O com el diumenge blanc, sense
esperar que arribi el diumenge de la setmana blanca.
Ja sé que això per els
partits seria un “diumenge negre” pitjor que el “dilluns negre” del 29, però no hi hauria suicidis; això
ells, els partits, ho arreglarien
amb un canvi de camisa de qualsevol altre color que no fóra el blanc.
Qui els podria deixar
descamisats seria el no-partit dels “escons en blanc”. Tremoleu candidats!, el
blanc és massa pur per a uns culs tan gastats.
Seria encantador, digne
d’un artista de noves tendències, pintar el quadre del declivi tardoral de la
representació parlamentaria tal com avui és entesa i cobrir amb un blanc sudari
la despulla mortuòria d’unes les cadires de vellut vermell de cul caduc, on no
hi seuria ningú. Seria una primera nevada al Parlament, preludi del fret hivern
que s’acosta. O de la morgue parlamentària tal com ha estat fins ara.
Psè....descartades les
opcions que no són opció, i amb el dubte de si les noves opcions de carreter
son viables sense canviar el burro del carro, o si les portes que s’obren donen
enlloc, el blanc apareix immaculat com a tercera opció amb l’avantatge d’escó
segur.
josepselva |
dimarts, 23 de novembre de 2010 | 00:04h
La filosofia marxista(o grouxista) sempre m'ha interessat per la seva profunditat de pensament i per la seva erudició, tan assequible a les ments poc cultivades com la meva. N'he escollit uns quants ítems que es poden veure en aquest video, trasl·ladat a l'actualitat. Des del sofà, dispensin que no m'aixequi
Aquests son els meus principis, però si no li agraden, en tinc d'altres.
Bec per fer interessants les altres persones
La felicitat és feta de coses petites: un iot petit, un mansió petita, una fortuna petita....
No penseu mal de mi senyoreta (Barna) El meu interés per vostè és purament "sesual"
Des del moment en que vaig agafar el seu llibre, vaig caure a terra partint-me de riure. Algun dia espero llegir-lo
Pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no us deixeu enganyar. És realment un idiota.
Casa't amb mi i no miraré mai mes cap altre cavall.
El matrimoni és la causa principal del divorci
El servei d'habitacions? Envieu-me una habitació mes gran
Citeu-me tot dient que m'han citat malament.
El secret de l'éxit és la honradesa. Si pots evitar-la ja está fet.
No acceptaria mai pertànyer a un club que m'admetés com a soci.
He gaudit molt d'aquesta obra de teatre, especialment durant el descans
He passat una nit magnífica, però no ha estat aquesta.
josepselva |
divendres, 19 de novembre de 2010 | 11:07h
Això és el que passa quan un espectador s'enfronta als blocs electorals. A la pantalla és el que sembla, a casa sembla el que no és. I estem segurs que és el que sembla.
Hi pot haver un millor espot per motivar als desmotivats?
josepselva |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 14:52h
No tots, es clar, no tots prefereixen dormir, els ni-nis, en la seva nimietat no tenen somnis, o en tenen un de sol que han après a l’escola amb el mateix principi del gos da Pavlov, el reforç positiu, però en aquest cas és el reforç positiu envers la negativitat que han consentit els seus mestres i el sistema (des)educador. Conclusió: els dropos tenen premi. No estudiar i/otreballar té futur, la feina (ben o mal feta) no. El missatje te una coherència política indiscutible en aquest país on la gent que es dedica a la polìtica del nifas-nideixesfer subvenciona als seus successors.
Circula per internet una “carta” irònica suposadament escrita per una persona jove que, havent fet l’esforç per formar-se i cercar feina, s’adona tard del seu error i es queixa, equivocadament, al president d’un país que li havien dit que existía i era el seu. La copio al final per si a algú li abelleix llegir-la.
Si la carta és autèntica vol dir que entre el jovent encara hi ha algú xapat a l’antiga, que no ha entés això de l’estat del benestar, i la culpa inicial l’hem de buscar mes enrera -mea culpa- en nosaltres, en els que tenim fills grans i no varem saber encaminar-los per les autovies gratuites, acostumats com estem al peatge.
josepselva |
dilluns, 15 de novembre de 2010 | 15:52h
Ja és ben xocant que
pugui ser a Kenya, a Nairobi, on el nostre fet diferencial casteller
aixequi l'anxaneta que ha de tocar els núvols amb les
mans.
S’estan fent mans i
mànigues per tal que la castelleria catalana rebi el titol material de
patrimoni cultural immaterial, i un reusenc de prò com el (encara) President
parlamentari Benach, encapçalarà el safari que intentarà caçar el trofeu.
Res a dir en quant al
safari, que serà incruent, ni al trofeu de caça que passarà a ser exhibit en el
catàleg de patrimonis culturals i en tirarem un tros a l’olla en comptes del
consabut explorador (ara que ja som tots igual ja es pot dir que “sí wanna”
volia dir “sï, cabronàs”) i molt a dir respecte a la papanatería dels títols catalogats que hom pensa que
serveixen per donar-nos a conèixer al mon, i si realment és així no passen del
tipisme folclòric que, a sobre, serà etiquetat com a “español”.
“Fer castells a l’aire” i
“tenir terra a l’Havana” son dues dites populars que retraten
perfectament l’idiosincràsia catalana i espanyola però, a més, el lema
casteller de “força, valor i seny” és nostrat i descriu apropiadament nostres
màximes aspiracions: arrencada de cavall i parada de burro.
Actualització del post 16/11/2010 a les 17:48h.:
No calia ser profeta per endevinar que els castells anirien acompanyats dels folklore español, tot en un mateix paquet etiquetat com a "español".
josepselva |
diumenge, 14 de novembre de 2010 | 14:04h
Manual Vicent haurà de tornar a escriure i descriure
l’arribada a la Malvarrosa dels provincians de Madrid, ara ja des-reprimits, i traslladar
l’acció a l’època posterior a l’evolució del post-franquisme, la del xoricisme
desacomplexat de Paco Camps “el Tratxes”.
Seria interessant, en mans d’un novel·lista, treure
tota punta la punta a la desmesura de la
passarel·la muntada per fer arribar en
xancletes els madrilenys a la seva platja litoral, estendre-hi la tovallola i
demanar uns xurros de matinada, signe de que no han entès res, i res encara és
massa.
Tot es permès quan es te el BOE per còmplice i el
TC per alà.
Si en plena meseta s’hi pot establir
el Ministeri de Marina en dic sec, perquè no construir aquesta passarel·la
rodant amb nom grandiloqüent, que vagi
del Paseo de la Castellana a la platja de Madrid, encara que costi uns centenars
de milions, ara que estem en temporada de subhasta de Lletres del Tresor.
La inversió de futur que suposa l’intent de cosir Valencia
amb Madrid, segur que serà rendible pel que quedi d’Espanya a l’hora en que un
Principat convertit en Estat pogués temptar als habitants de la Comunidad Valenciana
-no necessàriament valencians- a pesar en la balança dels seus interessos els
sagrats valors patris, i concloure que la mediterrània i els pobles del mar que
llisquen amunt amb proa fina
i motors potents, tenen mes futur que tombar-se cap a l’oest on
es pon el sol i només s’han canviat els burros pels "aves "d’anar i tornar al país
del Mai-més del Capità Ganxo.
L'últim de la classe
Ja tenim la fondue al Parlament
Bec per fer interessants les altres persones
Des del moment en que vaig agafar el seu llibre, 
Pot semblar un idiota i actuar com un idiota. 
El matrimoni és la causa principal del divorci
De bat a bat
