Nuant una i altra vegada, avançant d’esma pel camí de sirga se’n va l’esperança tota sola: és cega.

Versionant l’inici d’un conegut vers de Maragall-poeta en surt un símil de l’esforç que, en temps de maregassa, prenent la corda que ens uneix a alguna cosa, cadascú tiba a manera de línea de vida.

Els nusos hi son per fer la presa mes sòlida, el cap de baix ens fa de salvavides i el de dalt, molt amunt i mes enllà de la vista, el volem creure lligat a una savina d’esperança que creixi entre dues pedres esberlades on hagi pogut enfonsar les arrels el desig mes íntim de certesa.

Tot això, que és poca cosa, és tot el que teníem fins que les cordes, per designis imprevisibles, varen enredar-se unes amb altres i aparegué un esbós de xarxa.

La xarxa hagué de ser, com el foc, la roda, el tascó, la palanca, un descobriment fortuït que canvià la vida dels nostres avant-repassats que ja no es tornaren enfilar als arbres per prendre fruita sinó per robar-la.

Qui els hi havia de dir als pescadors que les xarxes, a més de servir per capturar peixos, servirien també per immobilitzar contrincants perillosos, esmorteir caigudes, i mes enllà del seu ús físic, els nusos o nodes arribarien a adquirir la facultat d’escollir companys de viatge que multiplicarien la proximitat i allunyarien la distància?

La xarxa fou un invent que mai s’inventà, i com tota escultura ja existeix des de sempre i l’escultor no fa altra cosa sinó treure’n el que sobra per mostrar-la, el mallat originari l’anem descobrint a mesura  que la multiplicació bíblica dels pans i els peixos sorgeix dels no-res i ens connecta.

Tenint com tinc fil directe amb Mz, escoltava ahir pel "pingu" inalámbric quilomètric la històrica e histèrica sessió senatorial retransmesa en directe a posteriori pels portantveus de les famílies Corleoneses i Corespañoles, afòniques d'indignació, i cargolades de menyspreu.

Conten com va ser l'estupre de la llenguda donzella castellana,  afrontada dins ca seva mateix per pelandrusques sobrevingudes,  arribades des dels tres punts cardinals de la perifèria; amistançades consentides i displicentment soportades, a fi de preservar les aparençes d'unitat matrinacionial, i com varen penetrar amb traïdoria a dins la casa d'estiueig dels senadors per sanar l'unitat de l'indivisible Patraña. I com es varen ajeure al llit marital de la llengua Cervantina mig nues, tapades a penes pel fi vel de les disculpes, cantantl'ai-ai-ai.

Un espectacle ben poc edificant devia ser, el que va passar a l'edifici dels avis de la pátria que juguen al parxís i la fan petar pel davant i pel darrera mentre esperen que a fi de mes que els ingressin la pensió i el lucre in-cessant.

La festa berlusconiana amb les mantingudes que els mantenen va tenir un preu; quatre-mil-cinc-cents de l'ala per la llencería i dotze-mil per fer el fet, que a parer meu no es molt, si ho dividim per tants caps -mes que cobraven al Riviera- però que el no ser un pagament únic i havent-se de repetir la bacanal cunilinguística cada dos per tres, pot fer un foradet mes a la regadora per on s’escola el dèficit de l'Estat amb mes AVES i mes Maríes del món.

Qui no te feina el gat pentina, qui en te gateja, ensuma i llegeix les columnes i murs dels columnistes de professió per desengreixar la feina feixuga d'aguantar cada dia, com un condemnat dels deus, els treballs esforçosos comparables a la pedra rodoladora de Sísif.

De manera que llambreguejant entre queixalada i queixalada del dinar les pagines del diari, m'he trobat un articulista atrafegat en trobar el tema del dia. I l'ha trobat parlant de traduir al vernacle nostrat la “cuesta de enero”: costa,pujada, costeruda... “minva” de gener....

Com a lingüista heterodox i inventor de paraules indiccionariades, en proposo una, i si no s'accepta m'és ben igual. 

Cap equivalència catalana pot comparar-se al mot “cuesta” quan es tracta de fer entendre el que costa la pujada. “La cuesta cuesta”, traduida com “la costa costa” queda molt poc esforçat, i si diem “la pujada costa” no arribem al cim de l'extenuació.

Una pujada pot ser llarga o curta, però si ens referim a l'esbufec que provoca l'esforç per arribar a dalt d'un tram curt, en castellá d'aquest tram en diríem “repechón” i en catalá de traductor automàtic, “repetxó”. Però com a bons traductors enginyosos de “hay para alquilar sillas” anirem mes enllà i traduirem “repechón” per “repitot”.

Heus aquí el repitot del gener i l'art d'antavianajar perqué no s'ens esclerotitzi l'enteniment. 

L’oficique més m’agrada, quin és? . Mireu, ésser fuster. I els manyans?, oh, els manyans!. I els calafats?, i els pintors de parets, i els paletes?......

Quan per mirar els grans havia d’alçar la vista, volia ser bomber, per pujar escales altes, sense barana i no sentir “ai, que cauràs!”; escombriaire, per prendre les regnes del carro, buidar les galledes de les deixalles dels veïns, embolcallades amb diaris, tocar la trompeta i fer renou sense que em fessin callar; fanaler, per poder portar una gorra de plat, i una flama en un pal llarg, i encendre els fanals de gas, alinear amb la vista les llums grogues del carrer i comptar-les des de la finestra de l'àtic de casa; també urbà, però com els d’abans, amb el salacot semblant als dels Bobys anglesos; sereno i vigilant,... feina de carrer, per seguir jugant de gran.

Aixó era quan encara havia d’alçar molt la vista per mirar els grans, mes tard, em va agradar ser mecànic, portar les mans plenes de greix i escampar-lo per mans i braços com qui es frega, amb un manyoc de caps sobrers de la fabrica de filats; rebenta-carrers,  armat amb un mall i un pic fer a miques els panots de l’acera, com un 007, amb permís per destrossar.
Oficis manuals, manu-facturats, admirables, suadors, amb olor d’humanitat, poc fets a l’intel·lecte dels estudis que m’ensenyaven idees fascinants, raonaments matemàtics, sil·logismes enginyosos, combinacions de sodi amb potassi, palanques de primer gènere, la fi de Recaredo, els ovals mediterranis i el Cantar del Mio Cid.

 Doña Elena Francis  devia ser una de les precursores dels llibres d’autoajuda que ara omplen les taules de novetats de les llibreries.

En era franquista va dispensar píndoles de placebos sentimentals  sense tallar quasi cap arbre, nomès per ones radiofòniques portadores de la veu melosa d’una locutora. En el fons de tot, ara i abans, la bola de l’ábac  corre sobre el filferro amb els extrems 1-10 de felicitat-infelicitat i compta per sumes i restes les multiplicacions dels afectes i les divisions de la unitat interior.

Ara i abans creiem que volem creure. La felicitat publicada ven tant que es gràficament difosa amb raonaments i taules, receptes i tests. M’agradaria conèixer personalment algún trobador d’ella que hagi begut en fonts de paper o  l’hagi baixada d’internet decentment, amb un programa de pagament o fins i tot l’hagi piratejat a l’Emule.

A ca la Francis hi havia pornografia emocional blanca, això sí, molt blanca, catòlica apostólica i “mu española”, com n’hi ha de fashion ara per a infeliços desacomplexats que regalen auto ajuda al proïsme sense veure la jássera a l’ull propi.

Avui, passat festes; primer dia plenament pencaire de l’any, i per postres, gris.

Ai i mes ai, l'amor en xinès es diu “ai”. Esgarrapa o acarícia el caracter zhua(ma) que fa de barret, a l'amic sota la teulada (you). Monica-Marta Moyano, professora de l'Universitat d'estudis Internacionals de Pekin ha fet un estudi comparatiu de la manera xinesa i catalana d'expressar les emocions i els sentiments que bullen entorn del concepte “amor”.

La llengua xinesa, que associa idees representades per pictogrames on l'ordre dels factors sí que altera el producte, ens dona una nova dimensió del pensament i ens sorprèn per les seves formulacions: “Ets el meu fetge i el meu cor”

En aquest bloc de cafè matinal, en gra i sense sucre, hi haure de posar te també, te en flor, sense bossa ni cordill, te de mitja tarda, de conversa, de sensacions i sentiments gens sentimentals, material sensible, no pas secret per amagar, conversa i viceversa.

Pensar i sentir; d'això primer ens n'han ensenyat, d'allò segon no n'hem après i cadascú s'ha fet autodidacte del seu sentiment en cas de saber-li-hi cau dins el bosc de la pell.

Adéu, any  vell
fins mai més, fins sempre més.
Testimoni silenciós, dipositari gelós
de la petja del  meu peu
i de l’eco de la veu
en aquest l’espai que mort.

Tantes coses t’hem escrit
sense fulls, en el oblit…

Gotes d’eternitat has vessat
orfes de contingut
no espremut
cada cop que hem evocat 
el passat
suplantat aquest  present
tan punyent.

Somnis esmicolats 
afectes arrencats…

De les cendres, nova l’anyada.
Hi  referem la parada.
Cada any juga sa jugada
i penesem que tot és nou
l'any empeny qui dia passa
i el nou, vell,
un cop més  tancará plaça.

Anys a anys ferem estada
en el temps
sense veure-hi la jugada.

Despres que Artur Mas hagi repetit tan reiteradament la voluntat de formar un govern dels millors, m’hauria i ens hauria de sorprendre que la sempre diligent oposició no se li hagi acudit d’acusar-lo d’aristócrata, cosa que demostra que l’oposició no és el contrapès del govern sinó una vulgar mosca collonera.

El condicional anterior també és una forma retòrica d’expresar la convicció de que el sistema de representació que tenim no ens es útil  als que, votant o  no, tenim juí propi.

Democràcia és una paraula de prestigi buida de contingut. El kratein, -el govern- ha de ser dels millors, -aristós- i el control del govern de la demós -. És una evidencia que milions de persones no poden decidir els actes de govern, però els haurien de poder validar quan ho decideixin, i no pas quan els ho deixin decidir aquells a qui han donat el poder. La democràcia representiva és a la democràcia el mateix que la música militar es a la música.

Hauria volgut escriure “El nostre TAValent", però el valor com a país no es suposa com el valor del recluta, ja sabem de la seva escassetat.

També cal fer notar la diferencia entre l’inauguració del l’AU–rapinyaire?- (AVE per els messataris) i el de la nostra via per el TGV –que encara no ve del tot- i ens penetra nomès fins a Figueres, no fos cas que ens prenyéssim d’il·lusions de País amb majúscula. S’ha inaugurat el simbòlic tram intercatalà de Figures a Perpinyà (estació de baixa i puja) per enllaçar amb la resta fins a París.

Ni França ni Espanya són interessats en un corredor mediterrani que te la “pega” de cosir bona part dels Païssos Catalans de sud a nord i de nord a sud. L’aspecte socio-cultural fa sorgir l’espectre del nacionalisme que no es el seu. Un concepte polític del que es vol impedir el creixement per tots els mitjans, pesa mes que les raons de rendibilitat econòmica, àmpliament demostrada per tots els estudis.

Bondadós Suïcidi de Circumstàncies  

- Pere Quart-

El  món d'avui no em plau,
tampoc  jo no m'agrado;
no quedo bé.
I em trobo extemporani,
incompatible, estéril,
supernumerari.

Ningú no em necessita,
tu tampoc.   

Davant tanta barreja,
tanta discordància
tantes impaciències
pífies particulars i universals,
i térboles,  i elacions,
vanitats, i tantes ínfules 
i tanta trampa- compreses, ben entès, les meves-, 
dimiteixo el meu càrrec de proïsme
irrevocablement. 

Dormiré, dormiré.
Espero encara somnis bonics, exhilarants.
Temo els malsons, és cert;
sense control, van massa lluny
i massa endins
en la malevolència massoquista.
Però cal arriscar-se.

Cansat de tant de pes m'abaltiré.

A poc a poc sabré aprendre a morir-me
com un sol de posta d'estiu,
serena però ben senzilla,
en horitzò marí.

Encendre el foc del pensament que vibra

i llegir només un llibre

antic

sense dubte, ni enveja, ni enemic.