josepselva |
dimecres, 20 d'abril de 2011 | 07:23h
L'obssesió porta al desequilibri, i el desequilibri al frecás. Jordi Pujol és l'exemple del frecás del cálcul, de la impossibilitat del possibilisme, i la demostració que entre un catalá catalanista i un catalá espanyolista, l'últim sempre guanyará la partida.
És dur en la vellesa adonar-se que hom ha errat en l'estrategia, ha abaratit el somni i ni tan sols així l'ha venut.
Els somnis esdevenen mals sons quan hom es desperta i oblida, els malsons son somnis de despert.
Un cop mes la filosofia orinetal, el llunyà Lao Tse, actualitza la sentencia, senzilla com totes:
"Quan el pensament és fals, el dolor el segueix com les rodes del carro segueixen el pas dels bous".
Viure en una
situació de crisi, no és el mateix que viure una situació crítica, de totes
maneres no es pas la crisi que ens ha deshumanitzat sinó que les crisi, si alguna virtut tenen,
es fer de corrent que s’emporta el llot i deixa al descobert les pedres
punxegudes del fons, el veritable terra on trepitgem quan ens esbandim el fang.
La notícia de la
mort d’un
pres, vell i desemparat, no ha merescut gaires ratlles, perquè tenim (o
tenen) problemes mes greus de dèficit monetari.
El déficit humà és
el Pruducte Interior Brut de cadascú, net de llibertat, igualtat i fraternitat.
Hi ha qui parla de duralex,
com si la Justícia
s’hagués de plasmar en lleis que ens poden esmicolar en mil trossos, i de fet
així és, però aquesta és la justícia (en minúscula) on un quilo de paper pesa
mes que una tona d’humanitat.
Lamentablement, en
temps de crisi estem mes cecs que mai i les perspectives de futur es
desdibuixen difuminades per un atac mortal de present, patim un infart de
tutocardi.
La reflexió i el
debat sobre el dret que ens hem atorgat els humans, com no ha fet cap mes espècie,
a engabiar al proïsme, haurà d’esperar. De fet espera des de que va començar la
civilització.
Recupero un post, ja vell,
que és mes vigent que mai.
josepselva |
dimecres, 23 de març de 2011 | 19:44h
No
se si la “titulitis” esta qualificada com a transtorn emocional, vici capital,
moda fashion, conte de la Ventafocs, eròtica personal, reconeixement avaluatiu,
títol nobiliari, Visa-platí, dança d’aparellament, acumulació de capital, o
engany compulsiu.
De
fet és tot això i mes, hem descobert la sopa d’all: els currículums estan
inflats i quan esclata la bombolla curricular i hom demana crèdit per pagar les
calçes de cuir per tapar el cul que ha quedat enlaire, els bancs no fien i pot
arribar el desnonament creditici personal que no es redimeix amb el lliurament
del càrrec.
De
totes maneres això es anecdòtic i aquells que clamen puresa al cel tampoc poden
tirar la primera pedra, paella no m’emmascaris.
Els
nostres admirats Pitágores, Tales, Arquímedes, Plató, Séneca i afegim-hi Miquel
Angel com a torna, no tenien un títol orlat i signat. Sí, ja se que foren la
primera pre-promoció i no s’havia inventat la trajectoria curricular amb
exàmens d’entrada i notes de tall, les convalidacions i el col·legis de
llicenciats. Als començments afortunadament regnava la disbauxa creativa i els
deixebles dels mestres intitulats solament aspiraven al saber i a ser un altre
mestre intitulat.
Això
passava quan la gent era “fabeta” però no burra; l’universitat de la vida
donava classes a l’aire lliure i les notes inapelables no es redimien per les
calendes de juliol ni els idus de març. Això passava quan hi havia quatre savis,
vuit aprenents de savi i la tarregada.
Sembla
que parlo de de l’época d’Ulises o de Bizanci, però no fa pas tant que la
titulitis ha trencat l’onada sunámica i avui qui no te al menys mitja dotzena
de títols entre Llicenciatures, Másters DEA’s, Post-graus, Doctorats, Diplomes
i plomes de paó vàries, no és ningú. Demostrar amb paper que s’és algú és un
placebo que no fa mal, però tampoc cura del mal de no tenir uncursus honorum.
He
vist currículums que fan por, resulta que el/la interfecte/a ha fet tants
estudis i curssos, en sap tan teóricament de tot, que ha de ser molt difícil trobar-li
una feina a la seva mida. També he sofert a técnics titulats universitaris que
son tan ignorants sobre un o varis aspectes de la seva carrera que si no tenen
el títol falsificat ho deu ser l’Universitat que els l'ha expedit. El consell
d’aquell mestre que em deia “no et preocupis per tenir un títol, si ets bo ja
t’agafaran” el recordo com una sentència aristotèlica, es a dir d’un ningú que
no sabia el que es deia.
Curiosament
hi ha dues faenes prou importants que no requereixen titulació i son la de pares
i la de polític. De les dues en depenen la formació i trasnformació de la
societat i nomès la univer(sal)itat del saber pot atorgar els coneixement
necessaris per reeixir en aquestes dues feines.
Però
si a pesar de tot encara hi ha algú entestat a escriure el seu currículum, res
millor que seguir els savis consells de Wislawa Szymorska,
poetesa, Premi Nobel de literatura del 1966, admirable la seva universalitat i
el seu saber.
Es va fent fosc i ara mateix i les branques
despullades que surten dels dits d’una soca nuosa davant meu apunten cap amunt
com un ram d’agulles. En aquests moments totes les figures son com un retallable
que l’hora tardana ha plantat en el paisatge de fons, fa una estona no hi havia aquest relleu.
Avui som a l’equinocci de primavera i el temps contrapesat satisfarà a diürns i
noctàmbuls, estem tants a tants.
El temps és això, el canvi entre veure i no veure un
arbre immòbil degut a la llum que il·lumina o enfosqueix el paisatge. Per percebre el temps no cal anar
de bòlitni observar la gent que passa, ni els cotxes com llisquen tots
dins la mateixa trajectòria.
El temps a les fosques no existiria si no fos que
les neurones no s’estan mai quietes, el temps s’infla i es desinfla dins la
nostra percepció quan la manxa de l’alè desbordat vol ficar-hi tantes coses en
un espai que tiba com un pneumàtic sobreinflat o be la punxa d’un dolor intens
deixa escapar l’aire fins tocar a terra amb la llanta dels ossos.
Ens diuen els experts que les rodes a pressió
correcta desplacen la carrega que sustenten economitzant energia i estalviant
despesa. I no cal ser expert per intuir que els cervells a pressió correcta desplacen
les inquietuds cap al centre de gravetat que origina el millor moment cinètic
que conserva l’energia vital que se’ns ha encarit tant últimament.
Ara paguem el sobreesforç a un preu poc raonable,
estem acostumats a comprar la nostra energia a la tarifa que ens fixen altres
en base a la nostra cotització com a or vermell, de sang. Comprem energia
exògena i haurem de passar-nos urgentment a les renovables, a les nostres forces.
El nostra temps haurà de deixar de dependre de la
manxa d’inflar i de l’agulla de desinflar si no volem acabar com a tires de
goma i cable llençat al mig de l’autopista per l’explosió d’una pressió
intercraneal massa elevada per poder resistir-la unes neurones recauxutades i apedaçades
com les nostres per anys de pagats i encolats.
josepselva |
dimecres, 16 de març de 2011 | 18:35h
Qualsevol quadre de la serie negre de Goya i particularment el de Saturn devorant un dels seus fills o filles seria adient com a tapís de fons darrera la Mesa del Parlament de Catalunya o d'Espanya. Fins i tot el nom de "La Quinta del Sordo" hi aniria que ni pintat com a divisa de les sessions plenàries, de control i de descontrol.
En el mes recent dels episodis de canibalisme, una partida dels il·lustríssims e il·lustríssimes, encapçalats per l'excelentíssim Lopez Tena, que va pel camí de cobrir la palça de diputat-senglar (vacant des de l'escorxament del vell jabalí Josep Mª Sala a causa de la perdigonada de Filesa) clava queixalada a la cuixa académica de la gasela Joana i el festí de la llopada és servit i tots s'hi abraonen.
En aquest moment de la força de gir de l'esfera terrestre, mesurada en la latitud i longitud d'una contrada a qui algú li va posar per nom Catalunya, les caçeres, picabaralles, exhibicions, i altres mostres de trempera verbal no impressionen ni donen vots.
Perdre el temps en avaluar si les plomes de la femella són autèntiques o postisses no contribueix a perpetuar l'espècie ni a perfeccionar l'estratégia de caça.
Aquest cop SI és mereix un no com una casa de pagés, no solament erra el tret sinó la peça, i encara ressonen les rialles de la hiena . Caldrá que el saguntí i catalá per voluntat pròpia no oblidi on és l'enemic i on els possibles aliats de futur i també caldria que tots els parlamentaris en pes deixessin de jugar a tirar-se boles de neu o de fems i que amb els sous que s'han atorgat per ous ens dispensessin de posar-los mainaderes. Per a qui li agradi fer números, tota aquesta gent que es baralla i s'exhibeix com a galls de plomes llustroses i gallines presumides ens costen com a mínim, la no gens menyspreable xifra de 28 milions d'euros anuals i cadascú d'ells no menys de 209.000 euros per barba o afeitat. Podeu consultar la taula adjunta.
Posologia: Veure'l en dejú al matí, en havent dinat i abans d'anar a dormir Duració del tractament: Indeterminat, fins a la total curació de la síndrome de demanar perdó per ser catalans. Contraindicacions: S'han descrit alguns episodis de fóbia, pànic i malsons en persones amb antecedents d'españolitis aguda. Prevencions. Cap ni una, excepte en persones amb escoliosi lumbar deguda a la síndrome de "culo di ferro" a l'escó. Preu. Impagable, com la llibertat.
8 de Març: Reina per un dia La Rita sempre matina
roba i esmorzars prepara,
als menuts rents la cara,
els fa vestir i els clenxina.
A l'escola s'encamina
amb un nen a cada ma,
la coixinera del pa
i el cistell d'anar a la plaça
i pel trajecte repassa
tot allò que ha de comprar.
La Rita endreça i neteja,
i fa els llits, i fa bugada,
sola i a porta tancada
amunt i avall xipolleja.
I dins la cuina trasteja
i vigila el sofregit,
perquè sap que l'apetit
dels homes és rondinaire
i que no trigará gaire
a recalar el seu marit.
La Rita no fa la sesta,
planxa, cus i renta plats
i neteja culs cagats
encara que sigui festa.
La seva única gesta
és evitar la baralla
perquè la dona que calla
el matrimoni segella.
I diuen quan parlen d'ella:
- S'està a casa, no treballa.
Lo Gaiter del Besós
(del Llibre Versos Diversos. Ed. La Magrana)
Entra indecís, sembla cohibit i es para un cop passada la porta sense saber si anar a la taula de la dreta o la de l'esquerra, a pesar que només hi ha una sola persona per atendre'l. Sé que ve a demanar un bitllet d'avió abans que obri la boca i efectivament, ho expressa en un castellà rudimentari après segurament al carrer i a la feina.
-Un bitllet per "Cana".
-Ghana?.
-Sí per Ghana.
-D'acord per anar a Ghana, en quina data, quants passatgers, anar i tornar?
L'he convidat a seure, te la pell negre, molt negre, color de cafè-torrefacte, les faccions grans, els ulls enormes i el posat pesarós, es posa les mans sobre el cap abans de respondre, les deixa lliscar rostre avall, i carrega les paraules a la recámara com si la boca fos un fusell que no voldria disparar. Dispara.
josepselva |
divendres, 18 de febrer de 2011 | 00:59h
Ahir nit era a València. Des de l'habitació de l'hotel vaig vore el penúltim telenotícies-nit de TV3 captat al Païs Valencià.
Habia obert l'ordinador poc abans i me vaig assabentar de la darrera maniobra dels genocides culturals del PP per tapiar la finestra per on encara es podia mirar a l'altre banda de la muralla de ciment i formigó físic i mental amb que han tancat el seu feu privat i aïllat de natros a tot un País, que també es el nostre.
Camps i els eus sequaços, com Mubárak, Ben Alí i tantes altres "democràcies" absolutistes del nord d'Àfrica tallen els canals d'intercanvi amb l'exterior perquè no hi entren noticies de que mes enllà dels límits de la Comunidad Autònoma no hi ha frontera que separi catalans del nord i valencians del sur que compartim llengua i cultura.
Camps i els seus valedors d'interessos sòn uns dels culpables d'aquesta atzagaiada Chavista. Però també el Goverbn Español que s'oposa a tramitar la ILP de Televisió sense fronters.
I el Govern i els partits de l'oposició de Catalunya que callen
I els ciutadans de Catalunya que s'ho miren indiferents. I encara pitjor els que s'en lamenten.
josepselva |
dimarts, 15 de febrer de 2011 | 12:21h
"Els Mercats" i "El Legislador" són dos senyors a qui m'agradaria conèixer. Personalitzen l'impersonal, i avui parlem del primer d'aquests "senyors". Diluint uns grams o unes tones de la seva sal dins el llac de la nostra aigua dolça el converteixen en la mar salada. Sense aigua estem condemnats a la set, i a la ruïna econòmica. Roben als seu països i amb la palanca d'aquest robatori fan alçaprem en els nostres. No tots els inversors actuen amb diner robat, però estaria be que algún organisme investigués quin % de l'espoli apareix després amb la façana d'honorables societat d'inversionistes.
Val la pena escoltar detingudament el procés d'espoli en la veu d'una autoritat moral com Arcadi Oliveres.
josepselva |
divendres, 11 de febrer de 2011 | 20:00h
Un 42-43, depèn del fabricant, de la forma de la sabata, de la duresa
de la pell i també segons del tipus de mitjó, podria ser un 44-45 si hi
hagués de portar uns mitjons gruixuts o dobles, com passava abans amb les botes
de muntanya, però ara s’estilen mitjons de teixit “técnic” que fa que en
comptes de gratar-se el peu perquè la llana pica et gratis fort la butxaca a l’hora
de comprar-los.
Les sabates no ens deixen tocar de peus a terra i no per això la
comoditat ens incomoda. La planta del peu -massa mimada- s’estalvia l’aspror del sól dur, les
pedretes com a instrument de tortura, la sorra ardent, el llot fastigós i la
fredor del glaç que fa d’estora quan el general hivern baixa de les planures del
nord de Sibéria.
Les sabates, les sandàlies, les xancletes, les botes i fins i tot els
mitjons ens aïllen de la crua realitat del sol canviant i ens dispensen de
posar atenció on trepitgem. D’aquí neix el principi de ficar la pota.
ISI ens calçessim a peu nu?. Ara parlaré de política.
josepselva |
dimarts, 8 de febrer de 2011 | 15:21h
Marleen no comparis, no parlem dels sexe dels ángels sinò dels
belgues, d’alguns, i han passat tres milenis ben bons des de que la Lisi i
companyes es van afartar de ser el repòs del guerrer i unes gallines dins d’un
galliner amb molts galls de pastes. En aquella época la guerra no era
televisada i els marits, amants i follamics tornaven al vespre baldats, i tot i
així complien. Quins temps aquells!
Marleen, tu com d’altres, creieu que els homes pensen sempre
en el mateix i que aprofitant que a països com Suècia cal un contracte, dos
testimonis i un fedatari públic per compartir llençols amb una amiga venturera
i no ser processat per sàtir o demandat per impotent, posant un cadenat que
prengui cremallera i cinturó ho tindrem solucionat.
Marleen, no voldria que et sentissis ofesa, però entre la bellesa
grega i la belga hi ha un estimball que ni Aquiles saltaria sense trencar-se
coll i barres, i no oblidis que Cupido dispara al cor perque te ulls.
josepselva |
divendres, 4 de febrer de 2011 | 19:08h
El Sr. Traoré, de Burkina Faso, es dirigeix a mi en francés per proposar-me un negoci -o potser no es un negoci-. Diu que treballa en un banc i mitjançant les seves investigacions personals ha descobert un compte d’un pobre blanc, mort en accident aeri i sense descendents, que fa quatre anys que ningú reclama.
Es una llástima que una suma de 12,5milions de US$ estigui tan desaprofitada i sol·licita la meva col·laboració per “moviltzar-la. M’assegura que és una proposició seriosa, 100% fiable, i comprèn que em sorprengui que m’hagi triat precisament a mi com a soci, però visc al primer mon i si ha assolit furgar per trobar un compte perdut, també ha estat capaç de trobar-me a mi, i confia en la meva capacitat de comprensió cap als seus problemes.
Només li he de facilitar el meu número de cte bancari i en 11 dies –laborables, que les festes son sagrades arreu- m’ingressará tota aquesta xavalla perduda en un obscur apunt d’un humil banc del tercer mon. El 35% serà per a mi, en agraïment a la meva bona voluntat d’ajudar, un 5% per a despeses i la resta per ell i els seus ajudants. Es fia de mi, ja que li hauré de lliurar el 65% que jo tindré al meu banc. Em demana discreció, no per res, simplement ell encara treballa al banc i els seus caps son molt conservadors i no han entés encara que el diner encallat es floreix. Em convida a posar-me en contacte amb ell per concretar els detalls i endavantles atxes.
josepselva |
dimarts, 1 de febrer de 2011 | 09:22h
D'entre els molts correus que tots rebem d'amics, coneguts i inconeguts a travès de coneguts o desconeguts, la majoria són acudits, mes o menys ben trobats, sol·licituds d'adhesions a algún manifest, proclames inflamades, demanda de col·laboració econòmica, cadenes de correus, etc. Els divertits els guardo i els comparteixo si ve a tomb i els altres els esborro. Aquest que segueix m'ha semblat interessant perquè, a part dels judicis d'intencions, dóna dades que es poden comprobar i ens assabenta del funcionament d'un sistema de retribucions privilegiades a cárrecs i ex-càrrecs públics que la majoria desconeixem com funciona i que els que es dediquen a la política procuren ocultar. Formula algunes hipòtesi que em sembla convenient conèixer, ara que tots estem prou fotuts de feina i quartos, i sobretot, decebuts, l'estadi previ a l'explosió incontrolada.
