Després d'un moment que passa tan ràpid com les campanades, el pensament s'ha aturat un instant, tan breu com un sospir involuntari.
La nit ha estat com qualsevol altre i el dia d'any nou no podia ser mes igual al dia anterior i al posterior, igual a sí mateix, com la regularitat del temps exterior, amb els dies i nits exercint la seva funció de metrònom imparcial.
El temps interior del nadó, si el poguéssim recordar, seria ben diferent del nostre. Durant l'infància aprenem a conjugar els dos temps. L'exterior, -que identifiquem com avui, demà, el dia del meu sant, per Reis- amb el temps interior de l'aprenentatge i la descoberta. Encara no ens calen rellotges, no hi ha límits i la ment és oberta, tot es possible.
En aquesta época, els únic límits son les prohibicions de pares i mestres, que ens saltem, perquè no comprenem ni forma part del nostre desenvolupament mental que una cosa que ens agrada ens n'hàgim d'abstenir o hagi de tenir un límit.
Es quan comencem a entrar al mon adult que assumim que els límits hi són, que la infància queda enrere. L'adéu a les il·lusions porta el segell d'alguna autoritat que ho certifica. I morim d'un mal de morir que ens aboca a l'existència reglada. La vida primigènia s'atura i comença l'existència de l'individu al seu caseller.
josepselva |
dijous, 29 de desembre de 2011 | 10:08h
Els funcionaris,
treballadors de grans empreses,
de mitjanes empreses,
de petites i microempreses,
treballadors autónoms,
interins i eventuals,
aturats amb prestació,
aturats sense prestació.
Aquesta és una escala dels treballadors (de mes a menys, i no he inclòs als titulars de subsidis de jubilació, invalidesa, etc., que cobren, però no treballen) que ho tenen mes fàcil o més difícil de percebre diners a final de mes. No es tracta de quants diners sinó de la seguretat de rebre'n. De tota l'escala només els funcionaris tenen per patró a les Administracions Públiques que els paga amb diners públics (els que hi posem tots nosaltres).
Dos cents milions de crèdit par pagar puntualment la paga als assalariats amb mes privilegis no és exemple de bona administració sinó de por, “cangueli”, el nostre savi conseller d'Economia i tot el govern són uns calçasses.
Entre tots pagarem els interessos del crèdit perquè els senyors funcionaris cobrin puntualment i no emprenyin, no amenacin. Però ho seguirán fent perquè son el grup més nombrós, quasi 260.000, i defensen els seus interessos sense que els importi un rave, ni a ells ni als sindicats grossos, que hi hagi molta altra gent molt més desafavorida que ells, que ho passen molt pitjor que ells, i que encara viurán pitjor per culpa d'uns privilegiats que tenen feina garantida de per vida i les penques d'absorvir mes i mes recurssos públics. No tenen la decència d'esperar-se a cobrar com els toca, sense remei, a milers d'assalariats d'empreses mitjanes i petites que han de suportar ERO's (gens eròtics) i deutes salarials de mesos i mesos. Hi ha un grup, encara més nombros que els funcionaris, mes de 300.000 persones que no cobren res, abocats a l'exclusió social. Perqué els funcionaris sempre han de ser els primers a cobrar el sou, complements, vacances, dies personals, i altres avantatges aconseguidas a base de negociacions coaccionants? Caldria esperar veus assenyades que s'aixequessin d'entre ells mateixos per dir que altres tenen mes necessitat de cobarar alguna cosa abans que res, algún dia abans que al dia.
josepselva |
divendres, 23 de desembre de 2011 | 10:31h
Cançó en i
La policia està al servei dels ciutadans, la servilia està al ciutei dels piutadans, la ciutadia està al polei dels sertadans, la policia està al ciutei dels servatans, l'estudiantia està al polei dels servi-mans, la servilia està al servei dels poli-mans, la polivia està al serteu dels estudiants, la nena toba que passava per allí, la policia fidelment la protegí; i no sabeu potser vosaltres perquè ho fi?
Per un jove que la volia fullir. La ciutacia està al pervei dels tinserdans, la lipocia està al versei dels taciudans, l'oligarquia... 1, 2, 3 salta pagès, que no ha estat res! Una cegueta que no pot atravessir, colpeja l'aire amb un bastó blanc i molt fi, un policia de seguida arribí i amb gran tendresa, força i gràcia, l'ajudí.
- Que hi fará l’Esquerra de Bosch i Junqueras al Congreso de los Diputados de Madrizz, on son sobrers -i se’ls tolera perquè de moment encara no els han il·legalitzat- a part d’anar a pidolar les subvencions que els toquen per els resultats obtinguts a les eleccions espanyoles?
- Perdre el temps -que seria mes ben aprofitat treballant de veritat per el nostre país- i la dignitat, perquè s’han de sotmetre a cotilles embarnillades, a tapaboques i mordasses que decideixen arbitràriament els partits “de recia raigambre española” (per aixó és el seu Congreso).
Que redimonis hi foteu allà, passerells?. Com en el curiós cas de Benjamin Button, han nascut vells en una nova legislatura, lletjos i fastigosos. El seu destí es l'abandó i jeure al peu de l’escala. Es rejovenirán al seu escó mentre envelleix un Estat decrèpit, i morirán de nadons, acomboiats entre per les mainaderes del Grup Mixt?. Quina existència mes desaprofitada!
Lluïrá la cresta calba el gall Durán i serà molt ben valorat a les enquestes peró, ministre?: com el Barça d'abans, "aquest any tampoc".
Els hi ensenyaran la pastanaga al cap de munt del pal i els guarans catalans caminarán com el rossí de “Pa negre”, a ulls clucs, de cara al precipici que no volen veure. Fins al cop de massa final. Xapeau!, els diran, ho feu molt bé, bons minyons. Traducció: “Hombre, que cachondos, no pareceis catalanes!”.
josepselva |
dissabte, 17 de desembre de 2011 | 04:05h
Es paradoxal que valorem de la mateixa manera l’escassetat que l’abundància. Volem tenir de tot i molt, volem abundància (sobretot de diners) i al mateix temps les coses exclusives, des d’una peça de roba fins a una obra d’art, les volem igualment per la seva escassetat. En què quedem?
La producció massiva abarateix i l’exclusiva encareix, en termes monetaris. Tenint molts diners es poden satisfer els desitjos de posseir de tot, absorbint de fora cap dins. Però la possessió contemplativa no es útil sinó per satisfer l’ego. Si morint-nos de gana tinguéssim un magatzem de pa, mirar-lo no ens salvaria de morir de fam i manjant-nos-ho tot moriríem de farts, aleshores..
Com es valora la utilitat?, un concepte que de tan que obvi s’ha fos del camp de visió en la mirada perduda que aguaita l’aparador del multiproducte.
En època de crisi d’abundància, tenim la síndrome de la pèrdua, i segons els psicòlegs, tota pèrdua ha de seguir un procés de dol per poder ser assimilada.
josepselva |
dimecres, 14 de desembre de 2011 | 10:50h
Elemental, benvolguda senyora, quan hom resolt sense arguments li toca passar per les forques caudines i ajupir-se per mostrar la seva vergonyosa incompetència. Llástima que el Principi_de_Peter nomès sigui aplicable a organitzacions dins del al mon empresarial i no funcioni en el mon polític on els incompetents son escollits en funció del color del pinzell o la brotxa que calgui per pintar el quadre que ens vol mostrar la nomenklatura
Els cerimonials parlamentaris, amb les vènies, les cortesies, i les deferències son una romanalla versallesca de temps passats, com ho són les monarquies i els homenatges; per tot remei es vol fer passar per comportament educat els silencis complices, les transaccions de sotamà i la manca de contundència en la qualificació dels actes erronis e il·legítims que es produeixen, sense tenir ben present que en un Parlament es retrata tan el que parla com el que calla i aquells que haurien de vetllar per els nostres interessos fan el paper de comediants en una peça teatral deplorable, mal escrita i pitjor interpretada.
Tal com deia un articulista "Escollir Nuria de Gispert com a presidenta del Parlament, és una falta de respecte al propi Parlament de Catalunya".
Quan l'Estat espanyol ens roba i a més no ens paga allò que ha compromès, com fan els morosos professionals, els indignats creixen per tot arreu excepte a la Taula d'en Bernat (on qui no hi és no hi és comptat). I nosaltres no hi som.
Se l'ha hagut d'embeinar i fer marxa enrere Senyora Presidenta, recordi que son perilloses les practiques gestuals sense preservatiu. No és la primera vegada que li passa.
josepselva |
diumenge, 11 de desembre de 2011 | 12:33h
Dia boirós i fred, com és normal a la plana de Vic per aquestes dates. Hi aterro a les 10 del matí amb d'altres passavolants que hi fan cap, molts en cotxe, altres amb els Rodalies, herència de Renfe, que no toquen ni quarts ni hores i arriben quan volen com el tren d'Olot. Arreplego una de les últimes places d'aparcament lliures a la zona del Sucre i m'afegeixo a la corrua de gent que va a treure el nas al Mercat Medieval.
Vic no va ser pas la primera a organitzar aquesta mena de recurs comercial nadalenc per atreure masses de pixapins i cagasots delerosos de passejar entre frares, dames, cavallers i servents de la gleva disfressats, com a reclam per vendre botifarres, embotits, coques, formatges i altres productes de manduca a preu manifestament arrodonit a l'alçada de la camisa aixecada dels compradors que, gustosament paguen gust i ganes per “productes de la terra” generosament mostrats sense plàstic ni safata de porex com si fossin elaborats artesanalment.
N'hi deu haver d'aquests, però la majoria, diria que s'han fet de manera industrial, i per tant s'ha de col·locar unitats, embolicades o doll, no pas perquè algú se les mengi, sinó primordialment per que algú les pagui -si pot ser car- convençut de que aprofita una oferta. El consum es basa en el negoci i alimenta el desig, no pas la utilitat.
Però mes enllà de tot això, aquestes mogudes també serveixen perquè la gent tregui faves d'olla, esclatin els desitjos de ser feliç, de donar-se un gust, de fugir de la paranoia que genera el raig de notícies sensacionalistes (em refereixo a que ens creen sensacions) quasi sempre desagradables.
Comprant ens reafirmem com a persones individuals, amb els nostres diners, (que no son nostres, sinó del banc a qui els devem) i ens adherim al canvi de paradigma: “Consumexo, per tant existeixo”.
josepselva |
diumenge, 4 de desembre de 2011 | 11:39h
“L'odi no és individualista, sinó generós i incloent, engloba multituds en una sola vegada”. Ho diu Umberto Eco en aquest interessant article.
Estimar, amar, és un “pas a deux” o així ho creu una majoria; odiar és un festival solemne i emocionant de multituds com “La cavalcada de les valkiries”, “l'amor escalfa el cor en relació algunes persones, l'odi escalfa el cor de tots els del seu bàndol, la nostra espècie es caracteritza per l'odi”.
Així doncs, mentre l'amor tendeix a ser un sentiment individual, l'odi tendeix a ser un sentiment col·lectiu, s'ama d'un a un i s'odia en grup. Els espanyols poden odiar en grup als catalans i a la inversa, i no cal altre esforç sinó el de sentir-se inclòs en el grup d'odiadors o dels d'odiats, però que passa quan l'amor individual, egoïsta, selectiu i possessiu, aïllant i excloent, bull dins l'olla a presió amb la tapadora del límit collada?
S'evapora, si pot, convertit en vapor reescalfat, xiula pel sobreeixidor, i el vapor crema a aquell qui te el costat, mentre en queda. En l'olla buida hi cabra tant odi com amor hi havia abans, o restará buida i freda? Es tornara a omplir sense netejar els rastres anteriors de capes de successives ebullicions? S'envellirà fins al punt de no servir sinó per test on una terra forana fara viure una erma sempreviva ?
josepselva |
divendres, 2 de desembre de 2011 | 11:14h
No és gens bo, adient, sensat ni idoni que qui presideix un Parlament, -encara que aquest sigui de fireta, amb el cul llogat, sotmés als dictats sobirans d'un Estat de qui ha rebut el placet per constituïr-se, compost per una majoria de diputats adscrits a l'indigne ofici de funcionaris de la politica partidària, amb sou i privilegis autoconcedits, satisfets de ells mateixos i de la seva execrable condició de vividors del càrrec,- no és gens bo ni acceptable que la presidenta d'aquest Parlament Autonomic de l'autonomia catalana, que es vesteix de fada per complaure a les forçes mediàtiques d'aquella Espanya que ens roba i expolia, a mes de Fada del País faci de Mama quan li agafa la Ratxa españolista, i amb la penosa titulació de Mamarratxa pretengui fer callar a uns diputats que son allà prescisament per parlar. Com si ella fos la mestra de l'escola i els senyors/eres de la Mesa els seus bidells. La senyora Mesa i la Senyora Fada, l'ha ben cagada.
"Escollir Nuria de Gispert com a presidenta del Parlament, és una falta de respecte al propi Parlament de Catalunya" (Quico Sallés) Veure article aquí
"La censura vestida de fada": Article de Santiago Espot aquí
josepselva |
diumenge, 22 de maig de 2011 | 21:32h
Plaça Catalunya encara no és prou madura, no és el maig del 68. Només ha estat un gra que supura, esdevingut xarrampió, el Sistema encara controla.
Dels diversos lemes escrits per mans anònimes, aquest de la foto es tan encertat com profétic
No hem de caure en el parany de discutir la qualitat democràtica d'unes eleccions, sinó si amb la Llei Electoral actual és possible que votant cambii res. No ho crec.
I si fos que sí, sempre tenim el TS o el TC amatent per declarar il·legal la votació mitjançant una Llei d'Eleccions, com es va fer amb la Llei de Partits.
Ric, poderós, politic i banquer en un plat de la balança, i en l'altre la neurona.
La neurona masculina única, que segons opinió d'una mica mes de mitja humanitat, va ser el paradigma escollit per dissenyar als homes. Aquests, a imatge i semblança d'ells mateixos, mes tard, veren prendre'n model per construïr els trens de gran velocitat -digui's TGV o AVE- que uneixen dos punts del teritori a tot tren per ser aviat a un o altre extrem, però mai a tots dos al meteix temps. DSK te la desgràcia de pertanyer al sexe macsculí, una desgràcia compartida per una mica menys de mitja humanitat.
Sentir el xup-xup de neurones col·laboradores, interconnectades, en xarxa, i en flux de doble via deu ser una experiència apassionant que una bona part dels mortals ens perdem no pas culpablement, sinò per combinació aleatòria de les Y i les X quan es troben al'estació 23, on la caterva de desarrapades Y cerquen parella entre les fugisseres X, per engendrar un mortal XY. A resultes d'aixó l'hormona única resultant te la fixació de baixar a correcuita a qualsevol baixador que dugui a l'estació 69. És un defecte d'origen.
Els homes som el resultat espuri d'una única supervivència espermatozoica entre milons de baixes, i això, ja de per sí és un miracle, no un delicte. S'ens pot demanar doncs, que la nostra única neurona supervivent es multipliqui com la de la resta de les mortales?. No se'ns es demana, s'ens exigeix. Si al mon hi hagués justícia caldria implantar per llei el sexe únic, la polaritat sempre te les de perdre.
josepselva |
divendres, 13 de maig de 2011 | 09:43h
Quines cares!, a mesura que es baixen graons en l'escala jeràrquica els assessors d'imatge i els estudis fotogràfics passen a mans de la intimitat familiar o amical que aconsella treure de l'armari aquella camisa o aquella brusa que es posa bé per la foto i, segons els gustos personals, opina si atraurà mes un afaitat o una barba incipient.
Sense joies ni collarets, per descomptat, que fa de dretes, amb corbata o sense segons es sigui del partit rialler o del verd poma, i el pentinat, amb ratlla ample de templa a templa o amb raspall de barber que emmarcará a aquells que hi posen rostre.
Caminant pel carrer veig cares mai vistes, i que mai mes tornarem a veure, penjades a l'embat de la brisa de la tarda en banderoles collades als fanals. Pel febrer Carnaval, pel maig Eleccions. Em quedo amb el febrer, és mes autèntic.
Qualsevol nit pot sortir el sol i els seus personatges, afegim-hi a la Gispert de Fada Padrina, els Barrufets rondinaires asseguts a la T(m)esa del Parlament de praliné, els Gargamel de SI fent de dolents i el Gran Barrufet mirar-s'ho tot des del pati del Taronjers. Al Païs, a quin païs? No pas el meu. No vaig anar a "l'acampada" del Parlament però un "infiltrat" m'ho va retransmetre per telèfon amb narració tipus Puyal i so directe. Va ser una acte digne el de fora i indigne el de dintre. Com indigne és la marginació institucional i mediàtica als diputats de SI, mentre actuin com a anti-diputats, seran els meus diputats. El País de la Fada no es el meu país, ni és el nostre ni es el de la Fada-Gispert que estúpidament es presta a servir de Ventafocs. No hi ha vareta mágica que pugui transformar un(a) gripau catalana en princesa española.
Com Pujol, haver d'arribar a la vellesa fent el ridícul....
