Son de cautxú, valen 1 euro cadascuna, pesen 90 grams i tenen un calibre de 54,6 mm. El departament d'aquell que ens roba el cava ( i moltes altres coses) n'ha comprat 100.000 unitats que formaran part dels traspassos Estat-Montillitat.

Adjudicades. Hi ha coses en les que hi ha poc a discutir i regatejar.

Acostumats com estem a que les noticies no siguin altra cosa sinó píndoles per provocar el placebo que ens cal per anar subsistint -en el millor dels cassos- o narcòtics euforitzants per estalviar-se el dolor de la llibertat vigilada, no hem acabat de comprendre que el tri campionat d'un equip nostre es important en la mesura que sapiguem valorar també totes i cadascuna de les adherències al cos principal.

Comencem amb una pilota rodona, buida, inflada, logotipada, xutada, passada i parada o “engolada”, i uns crits histèrics -que no sempre valents- quan dos xicots immigrants d'importació, convertits en delicatessen de luxe, disparen al fons d'una xarxa.

Gooooool!!!, la gent es torna boja.

Ves a saber perquè, els motius de la bogeria son tan diferents que farà les delícies de qualsevol sociòleg i les meves.

Dons no, Jaume, no soc “futboler” però, suposo que com a qualsevol persona amb sensibilitat, m'agrada veure un espectacle en que el “bon joc”, estigui per sobre “del meu equip”. Mai he compartit allò de “la victorià a l'últim minut i de penal injust”, però quest fenomen que s'ha donat enguany del triplet del Barça, amb entrenador novell, de la casa, i sobretot, amb seny i rauxa com cal, amb un president que van voler fer fora enveges i interessos mesquins, un director esportiu, Txiki, basc i català d'adopció, i un taller de futbol basat en el know-how i no en el talonari, te tants aspectes per analitzar que es francament llaminer fer-ho.

Però no pas en aquest post, aquest tracta d'una adherència que retrata un altre aspecte de la nostra societat: la incapacitat dels covards, la niciesa dels polítics i els tontos útils.

La felicitat de dormir havent fet l'amor

amb el país, al llit del gol.

Cami de la gloria, cami de l'ànsia que es palpa i no es veu,

cami dels partits de remuntada,

camí del dos a sis del Bernabeu,

Ja no paguem tribut a l'Espanya rància no ens limita xiular, tenim la pilota al peu,

xutem a porta amb arrogància, i amb el gol responem al menyspreu.

Perquè a Roma hi som tots,

els que hi volen i els que volen,

amb braçal de capità

tots els fills de cor blaugrana,

amb les botes d'or el peu,

amb xandall de peregrí,

i amb el  clam que ens agermana.

Camí dur i costerut.

flairant del trofeu l'aroma

ple de nits  amb l'ai al cor

el camí ens ha dut a Roma

tots els camins, ja ho sabem!

Tots els camins van a Roma

i a Roma hi guanyem.

Es veu que aquest caixer no és capaç ni de donar-me 50 €. I no serà perquè no li he posat la targeta i el pin corresponent, simplement em diu "no disponible" i seguidament em surt un altre botó de "consulta de saldo": Disponible a la xarxa avui: 44,35€.

Doncs vinga, afluixa la mosca, tot.: 44,35

"Quantitat incorrecta: ha de ser múltiples de 10". Molt bé ,40, i els 4,35 que també son meus què?. Fes-te retratar.

Quina merda, esta ple de caixers per tot arreu i no son capaços ni de donar-te 50 miserables euros.

- "Deus tenir un límit diari -em diu una veu assenyada- i l'has sobrepassat"

-Què?, si no havia tret ni cinc avui.

- "Doncs deu ser un límit setmanal o mensual, i l'has superat - torna la veu didàctica-"

- A veure, hi ha caixers automàtics de tots els bancs i de totes les xarxes: 4B, Servired... jo què se... Quina és la funció d'un caixer?. Facilitar diners en efectiu oi?. No li he pas demanat sis mil euros, nomes cinquanta...

-"El límit és una autoprotecció, imagina't que et roben la tarja... i et plomen el compte...si no tens diners al compte....no te'ls donaran pas d'un altre compte..."

-I perquè no?, no m'importa sempre i quan me'ls donin, i el de l'altre compte, sempre i quan li donen a ell, tampoc li sabrà greu, estem parlant de petites quantitats, 50, 100, 150, 200 com a molt, això no va enlloc, no faràs una estafa a un caixer per nomes 200 euros! Es tracta de que els caixers automàtics siguin això, dispensadors de diners, altrament la seva funció és inútil, per que em donin els diners que ja tinc, maleïda falta em fa el caixer. M'és útil quant no en tinc, i aleshores em diu que no en te de disponibles. Absurd.

Foto: A Paco se li veu

Quina faena! Deu , José Tomás, el sastre,  mereix sortir a lloms  per la porta gran del chusgat, quina n'ha armat el home amb els seus pases de chaqueta i pantalon. Però el mes bo ha estat que el morlaco ha entrat al drap i l'ha envestit amb bravura fins a una quarantena de vegades sense que el diestro el cités des del bell mig del ruedo. Ho tenia fotut al cap, -els siniestros son així, tenen querencias, però no son nobles com els braus- i envestia i  envestia, fins i tot  quan el sastrero parlava amb el seu apoderat.

Ara el sastre valent, pot acabar, com el seu tocayo: així o així.

De l'altre Jose Tomas, no en parlaré gaire, gens, perquè la fiesta del toros és una mes de les vergonyes espanyoles i qualsevol quadrúpede digne, si hi ha d'assistir, ho fa amb els ulls tapats.

Em requereixen de tot arreu, me'n faig creus. Connecto l'ordenador i cau el correu a la safata d'entrada en línies horitzontals com una pluja de pals; m'ofereixen de tot: feina, diners, fármacs, vigoritzants....i n'hi ha tants que s'interessen per mi que vaig haver de posar un moderador (que cobra el seu sou) al broc de sortida del meu  criat de correus per tal que fes una primera tria però ni així me'n surto, n'hi ha una munió que em volen....

Per telèfon també s'hi atreveixen -ves, si no em coneixen de res!- o això és el que em penso, perquè em diuen pel nom i alguns saben on visc (de on ho han tret?): que si vull aprendre anglès, que si una enquesta... sortosament vaig restringir les trucades, i només aquells que ensenyen la poteta a la pantalla poden connectar amb mi, els anònims ocults no aconsegueixen ni que em soni el telèfon (val 1,2 € mensuals, però que hi farem)

Sovint s'atura el carter (pobre d'ell quina feinada que li donen) i truca perquè li signi un lliurament d'alguna carta (ajuntament, diputació, hisenda, trànsit...)  organismes que em tenen en tan alta estima, que es volen assegurar que els seus precs siguin escoltats (ara que ho penso no son ben bé precs, encara que ho haurien de ser doncs gràcies a mi, i a molts mes, viuen ells)

No s'acaba pas aquí la devoció que suscito; per radio i televisió, per anuncis a premsa, per panells al carrer, se'm dirigeixen persones joves i atractives, simpàtiques, pallasses, empàtiques o aplomades que em diuen "tu has..." "vine a.." "tu pots..", "uneix-te a nosaltres..." "pren, beu, menja, ves, mira, compra, fes, arriba, pots, dóna't, dóna'ns, vota...

Em necessiten, no ho dubto, però em volen a mi o volen de mi? Als seus ulls soc una persona o un instrument?

Chanson de l'adieu

 Partir c'est mourir un peu
C'est mourir à ce qu'on aime
On laisse un peu de soi-même
En toute heure et dans tout lieu

 C'est toujours le deuil d'un voeux
Le dernier vers d'un poème
Partir c'est mourrir un peu
C'est mourir à ce qu'on aime

Et l'on part, et c'est un jeu
Et jusqu'à l'adieu suprême
C'est son âme que l'on sème
Que l'on sème à chaque adieu

Partir c'est mourir un peu
Partir c'est mourir un peu

De vegades, quan el temps s'atura perquè s'obre el vel del record, esdevenim filagarses de núvols com els que creua el nostre avió quan volem. Per l'ull de bou minúscul apareix la consciencia del passat, com apareixen els camps verds, les cases, el turons isolats i l'espinada de les serres.

La visió entre núvols es tan flonja, els forats entre bromes tan imprevisibles, el contrast entre el fora i el dins tan gran, que el present dels veïns de vol, lligats als seus seients, les hostesses, transitant amb l'indolència de l'habitud, i l'interior del gegant dels aires, impol·lut, sembla irreal. El present del viatge s'atura a vuit-cents quilòmetres per hora i tres mil peus.

A fora, un gran espai assoleiat, rep l'ombra de la nostra aeronau i el vel de maia del passat reviu en les clarors canviants i la insignificança de les grans moles vistes des de dalt. Un paisatge en crea un altre interior, personal, inconscient, nostàlgic, la vida que era, l'anterior vida, el record.

Partir és com morir un poc,

morir a allò que hom ama,

deixant-hi pell i escama

perdudes en qualque lloc.

Primer es van endur als jueus, però com jo no era jueu, no em va importar.

Després es van endur als comunistes, però com jo no era comunista, tampoc em va importar.

Després es van endur als obrers, però com jo no era obrer tampoc em va importar.

Més tard es van endur als intel·lectuals, però com jo no era intel·lectual, tampoc em va importar.

Després van seguir amb els capellans, però com jo no era capellà, tampoc em va importar.

Ara vénen a per mi, però ja és massa tard.

(Bertolt Brecht)

A mi no em calia cap mes argument per no anar a votar, però a tothom que guardi una escorrialla de dignitat s'haurà de plantejar si el fet d'arraconar per imposició del poder executiu i judicial a una candidatura, és suficient per negar-se a fer de comparsa en el seu joc. Jo no en tinc cap dubte, però si algu encara creu en aquest corrupte sistema, cal que sàpiga que en les paperetes de votació que repartiran els PSCistes han esborrat noms que no agradarien a Catalunya, com l'AVE Maleni, però que el votant vota igualment sense saber-ho.

La indignació voldria ser reflexiva, però el substantiu i el qualificatiu son contraposats i l'equilibri difícil, de manera que preveig que la reflexió sortirà de mare Equa per causa de pare Rauxa.

Torneu a llegir el plany de Bertolt Brecht, perquè és això el que esta passant des de que el silenci vergonyant dels partidets va acceptar i subscriure la "llei de partits" imposada per els dos partidassos. Un dia, no pas llunyà, se'ls aplicarà a ells, i aleshores desapareixeran, moriran. Potser la vergonya serà pitjor que la mort, perquè no es pas fotut morir, ho és haver estat indigne de viure.

Mai hi hauria hagut al País Basc un patxilari en lloc d'un lehendakari sense l'anorreament politico-judicial de l'esquerra abertzale. El PNB i també Ibarretxe, s'hauran de donar cops de pit per permetre-ho.

I hauria estat tan senzill de fer.....el seu silenci mut, impenetrable, altíssim, va triar.... la gran vergonya mansa dels lladrucs.

...pedaso de la Eppaña en que nasí

por algo te hiso Dios

la cuna del requiebro y  del chotís....

Vaig arribar de Madrid ahir, poc abans que els jugadors del Barça arribessin de València. Ells i jo varem estar donant voltes pel cel català (hi ha un cel català?) fent cua per aterrar al Prat a causa de la boira. Ells venien de guanyar un partit final i quedar campions -per que la victòria a les finals ja ho te això- i jo d'una fira d'energies renovables -que no renovades- al firal Juan Carlos I- estació de metro Campo de les Naciones (ja te conya el nom) on s'accedeix des de l'aeroport amb la línia  8 del metro madrileny, pagant  el suplement revolucionari d'un euro extra.

Avui és Sant Isidre i "lo castizo" lluirà la casta de la que le viene al galgo per Sol, i Alcalà, fins las Ventas. A embestidas i capotazos, chulos i chulapas, con pañuelo i parpusa, puchando cheli.... M'hauria agradat quedar-me a la festa per que -cal dir-ho?- jo no tinc res contra els madrilenys i madrilenyes de carrer, i n'admiro a alguns fora de sèrie.

Ells no ho saben, però quan aquí diem "Madrí" ens referim al Madrid castizo, si diem "Madrit" parlem dels que pasturen al Bernabéu, "Madriz" és l'emfàtic nom de la capital de Eppaña i "Madrid" la bota del poder.

No obstant, avui dia, Madrid no es ple només de madrilenys castizos, ha esdevingut "mes que una capital", és sinònim de la Eppaña pagada de si mateixa, que s'escolta quan pontifica els seus dogmes sagrats, orgullosament ignorant de tot allò que desconeix i mai voldrà conèixer, ni tant sols se li acudiria preguntar.

Tot i així, el meu interès per la cultura madrilenya no se'n ressent, i puig que espanyols son els meus papers -però no el meu paper- tinc dret a ser tractat a Madrid com a espanyol, però també a indagar, conèixer i preguntar.

Per costum sóc bastant camaleònic quan estic fora de casa, però sense dissimular que soc amfibi i no vull que em confonguin amb un rèptil, de manera que deixant endevinar i fins mostrant la meva procedència, observo l'animadversió cap al poble del que vinc i amb el que m'identifiquen -poble espanyol, segons ells- però no pas digne de ser tractat com a espanyol.

No per això em confondran i els avorriré global i individualment, ni els insultaré -com la opinió publicada incita a la opinió pública a fer-ho- a fer de nosaltres els enemics d'ells, però si que observo com el mal, propagat per la perversitat enllustrada, com la ferum empudegada de la setena plaga d'Egipte, ha anat matant els hereus de cada casa i creixen mes eppañols -de antiguo y nuevo cuño- que chulos queden.

Vist des de Madrid, i mirant pel forat de la seva ullera de curta-vista, els "nacionalistes" asseguts al congrés dels lleons son "patèticos" -i en això comparteixo opinió-, i "grotescos" : Els mes refinats Durans son raspallats amb les pues de desembullar que pentinen als nostres llanuts convergents, i els barbuts Ridaos son cami de l'ensinistrament, estadi superior reservat als millors sementals de remonta catalana criats (mai mes ben dit) a les corts espanyoles.

En el comiat d'Ibarretxe, a qui considero persona compromesa amb el seu càrrec i el seu poble, conseqüent amb les seves paraules i actituds, no esmentaré a ningú que no ho mereixi.

El fet rellevant es que ha plegat ell i la lendakaritza ha quedat en seu vacant de legitimitat. De legalitat tanta com es vulgui.

D'antilendakaris n'hi poden haver tants com antipapes.

I per això ni s'enfonsa l'Esglesia ni Euskadi.

Alfonso I de Xàtiva no és pas un carallot, és un cacic. Aquesta espècie faunística provinent d'una tribu indígena endèmica arreu del mon mundial, ha esdevingut, en la seva varietat camunitario-valenciana, una mutació que ha engendrat, des de dins mateix del ecosistema,  una classe d'individus caracteritzada per contaminar i podrir tot el que toquen.

Ja em disculparan els meus amics valencians si en la meva ignorància principatina m'atreveixo a fer unes pinzellades personals, que no tenen pretensió de ser cap diagnòstic, dels mals que pateixen els descendents dels que acompanyaren al Rey Jaume al Puig.

Vaig romandre a Xàtiva tres mesos, des d'on  precisament el cacic Alfons-al-Rus te tentaculada La Costera des de l'Ajuntament del poble de Raimon. La Xativa vella, al peu del castell, conviu amb la nova poblada de blocs anodins, polígons industrials i centres comercials. El paisatge urbà del País Valencià és mes penós encara que cap altre, amb els troncals de pobles escanyats per la maculació urbanística que ofega.

En Rus no és rus, ni crec que el parli ni l'entengui, és xativí, i encara que parle i entengui el català que es parla a valència -anomenat valencià- forassenyadament negarà entendre que el català que es parla al Principat, a les Illes, l'Alguer o Catalunya Nord és la mateixa llengua en la que"aleshores" i "gairebé" volen dir el mateix que "llavors" i "quasi".

Evidentment la seves dèries no son una qüestió d'ignorància sinó d'interès pervers. La perversitat institucional s'ha implantat a aquelles terres com un virus porcí i desgraciadament ha fet forat i escampat la llavor. Dins el triangle Camps-Rus-Fabra les desaparicions son moltes i documentades,  probablement les de Les Bermudes queden empetitides al seu costat.

La culerada esta que treu faves d'olla, guanyar i humiliar al Madrid figura en el preàmbul de la constitució barcelonista, encara que sense cap valor jurídic.

Si de tant en tant els polítics nostrats marquen un gol a Madrit (per aquells forats de les lleis que de vegades el legislador deixa descoberts, -com un Casillas venut per la defensa- fem festa grossa oblidant que la remuntada es molt fàcil quan l'equip contrari juga amb el BOE de davanter centre.

Es comprensible, des d'un punt de vista desapassionat, que una golejada en el camp adversari per antonomàsia generi orgasmes d'amant menystingut a qui per uns minuts -90 i escaig exactament- la mastressa se li ha mostrat condescendent i quimèricament subjugada, però és pur miratge.

Madrit és Madrit, i de blanc o rojigualdo només en el camp de futbol i encara, -recordem Guruceta- estarem en un unes condicions mes o menys igualitàries.

I si els nostres futbolistes son molt millors -que ho són- ens podrem permetre orgasmes futbolístics de segon ordre, mentre els de primer ordre - els polítics- queden fora del nostre abast, perquè al Parlament de fireta i mató li manca un Guardiola sense afaitar, vestit d'elegància, i emocionat d'humil i sincer orgull, investit "in pectore" per tots nosaltres de entrenador-Companys amb un crit ofegat que diria: Barça, Catalunya!. I cauríem tots morts de gust.

Observava -com em pertoca - a Szarkozy parlant en francès a la tribuna de les Cortes Españolas, i com el Bono no li va retirar la paraula com feia el Marín amb els diputats que deien mitja dotzena de paraules seguides en català.

 Observo com la presidència de la Unió Europea no admetrà dirigir-se-li en català -sinó que enviarà els escrits en català a Madrid perquè els tradueixin i els contestin-, i com alguns cretins han volgut tergiversar aquesta realitat com si fos un reconeixement de la llengua que parlem natros.

Observo com al Parlament Autonòmic (dit també Parlament de Catalunya, com si ja fóssim un país) estan representats grups polítics anti-catalans, que s'expressen quan volen es castellà des de la tribuna, sense cap toc d'atenció del president Benach -diuen que soci d'un partit independentista, però no ho crec- i que això és el joc de la democràcia.

Jo que no estic per gaires jocs i vist allò observat, no estic desorientat com la nostra companya carme.laura.  No tinc la llengua bruta perquè parli el meu idioma doncs  la purga de la decepció i l'escepticisme ja fa temps em va fer efecte.

Es tan gran i espaiosa que la poden compartir, sense topar els uns amb els altres, tots els culs d'escó.

Al Parc de la Ciutadella, per exemple, el zoològic que encara hi perviu en un entorn desfasat amb el concepte que ara tenim sobre l'exhibició d'espècies animals, conviu amb un Parlament Autonòmic desfasat en el concepte de com haurien de treballar els que fan la política.

Son dues exhibicions, casualment agrupades en un sol entorn. Una gàbia daurada, d'escons desidiosos, que sols s'omplen quan entren les càmeres de TV, al costat d'unes gàbies d'animals avorrits. Serà només una casualitat?

L'avorriment actualitzat dia a dia i minut a minut per tots el mitjans que en viuen i es presten al joc de les declaracions creuades dels que han fet de la política un modus vivendi, és tan gran que fa mandra parlar-ne.

No se com seguirà ni on arribarà el moviment iniciat per Joan Carretero, però m'ha fet l'efecte d'una alenada d'aire quan hom surt del pou d'una mina. Potser ens constiparem, però sempre es millor que ofegar-se. N'he trobat un article prou lúcid.

Acabàvem de baixar de la caixa del pik-up - el cotxe mes utilitari i versàtil que he vist emprar per terres sud-americanes- que ens va fer de taxi . Sota la vela, dues banquetes de fusta a banda i banda serveixen per mantenir les cames en posició de poder flexionar-se a cada sotrac, cosa que es fa mes difícil quan es seu directament al terra. El bus ens havia portat fins a El Puyo, capital de l'Amazonía equatoriana en uns dues hores i mitja, des de Quito, per carreteres sinuoses, paisatges i meteorologia canviants, olor de gent, menjar i requesta de venedors ambulants que no paraven de pujar i baixar a cada poble per oferir de tot i mes, des de remeis miraculosos per curar el càncer fins a gelats i "colas" per distreure el viatge.

Baixàrem i caminàrem fins a prop d'unes cases de fusta envoltades de plataners i vegetació tropical, atapeïda, que creix perquè en te ganes. Allà les coses son tot o res.

En arribant-hi quasi, la Belén, descalça, estava enfilada, dreta, com un mico a les branques d'un arbre. Era allà, a quatre o cinc metres de terra i no feia res, no deia res, ens mirava com a novetat en un paisatge que coneix molt be. Calculo que deu tenir 9 o 10 anys i ens contemplava

Entrarem dins la casa que ens acull, dos dels companys de viatge ja coneixen la família, i ens reben amb la generositat de qui no te sinó això -que és tan- i és tan escàs a casa nostre.

Despres de l'éxit de la 1ª edició el jurat, enguany,

ha declarat innominada aquesta segona edició,

que no pas deserta.

Això ha estat per la impossibilitat de posar noms i cognoms a tota aquella gent que mai sortirà de l'anonimat precisament perquè treballa honradament i amb dedicació al servei d'un país que mai no hem fet

El país oficialista, aquell que es troba a l'altre banda de la ratlla, ha condecorat a ciutadans, antònims. Allò que els diferencia de la resta és que s'han prestat al joc de la vanitat, una arma de destrucció massiva.

Declaro premiats en aquesta Segona edició a:

en Jordi, la Fina i a tants com ells

DESERT DE PAÏS

Desert de païs, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament .

Deserts de païs, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada...

Potser es diu Joan o Pere, no ho sé, no li he preguntat perquè, segons a on i com, demanar el nom a un funcionari pot semblar una agressió o una amenaça.

Però no era el cas, tot al contrari, el senyor de mitjana edat que tenia al davant, amb bigoti i ulleres, respon a primera vista al arquetípic funcionari antipátic que sempre trobará que manca un segell i una pòlissa, "vuelva usted mañana", "subsane los defectos", "rellene el impreso"....

Però no, en Joan o en Pere és una persona que treballa de funcionari, i resalto "persona" i "treballa" o mes encertadament hauria de dir que exerceix de persona i  ja quasi estaria tot dit.

El trobareu a l'oficina de la Seguretat Social, a l'edifici "El Sucre" de Vic,  ja el tenia ullat d'altres vegades que m'havia atès (atès!!, sí).

Aquest matí desganyotat, mentre esperava torn per exercir de súbdit al servei de la burocràcia administrativa de l'Estat, la Generalitat, les Diputacions, els Ajuntaments i altres ens que ens tornen enzes, esperava que es buides la seva taula i que la sort m'hi fes aterrar per obtenir el penúltim certificat (mai l'últim) que em demanaven. I la sort ha estat propicia.

Es clar que no portava les fotocòpies reglamentàries, i a l'oficina publica, al servei del ciutadà, naturalment no en fan ni pagant, però l'amable persona en funcions de funcionari m'ha indicat, pesarós, que en allò no em podia ajudar però que mentrestant anava a una copisteria m'aniria omplint els formularis i ho tindria tot a punt per a quant tornès, sense fer cua, ho podes recollir sense demora.

Hi ha coses, senzilles, que en el nostre context despersonalitzat emocionen mes que sentir jurar a Scarlett O'Hara que mai mes passarà fam i, efectivament, la meva segona reentrè a través de l'arc pitador ha estat com l'entrada per la Porta do Perdon de Santiago desprès del peregrinatge: llegar i besar el santo. Quasi em salten les llàgrimes, oh Deus omnipotens!

El viatge cap a qualsevol lloc, comença enlloc.
Enlloc, a l'aeroport.

Viatjar en avió va deixar de ser una aventura després de l'última escena de "Casablanca", quan els avions van perdre les hélices i el reactors Pratt&Whitney aconseguiren tones de força per enpènyer els puros alats plens de centenars de  bada-badocs amunt i avall.

Els aeroports passaren de ser pistes d'aterratge a convertir-se en centres logístics de distribució dels remats de viatgers a qualsevol destinació del mon.
No m'agraden gota els aeroports moderns, quan no pots parar el taxi i pujar els prolegòmens son un malson i el viatge aeri una experiència pre-gallinàcea, com el poll a l'incubadora (algú em pot dir el perquè de la petitesa del ulls de bou que no ens deixen gaudir de la possibilitat de sentir-se ocell per unes hores?)

De vegades, però no queda altre remei i cal emprendre el viacrucis de l'arribada a un escenari llunyà, amb passadissos i connexions interminables,  pantalles canviants on, amb sort, esbrinem la porta d'embarcament situada indefectiblement a 10 minuts a peu. El pas del Rubicó ve marcat per els detectors de metalls i de begudes, on cal pagar tribut descalç i amb els pantalons en equilibri inestable sobre els malucs, i acumular la santíssima paciència d'aguantar els impertinents uniformats, amb guants de llevadora, que es fan el milhomes (i mildones) perquè son uns manats.
No acabo d'entendre el pecat que mereix aquesta penitència i encara menys  la mansuetud dels presumptes pecadors, però no hi ha com veure mon per adonar-se que som descendents de les ovelles llanudes, encara que sigui en n-ava generació.