Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

El misteri de les corbates endreçades

Tinc ben be una vintena o mes de corbates tancades a l’armari des de temps immemorial, son les meves corbates i no les abandonaré pas. D’altra banda, no conec cap home que no tingui corbates guardades a l’armari o al calaix, corbates que no es posa mai, i que no per això pensa pas desfer-se’n. Intueixo que tampoc hi ha ha cap dona a qui li manqui un vestit de tirants escotat al seu penjador secret ni que sigui per somiar lluir-lo algun dia. L’equivalent maculí de l’escot és el coll de camisa i uns quants botons descordats, però en la imatge politica, -mitings a part- s’ha de ser molt mesurat, de manera que els escots femenins i masculins son massa arriscats. El “polo” es un punt mes contingut i treu formalitat. Tant les corbates que ofeguen com els escots que constipen no son peces còmodes de portar, però per us personal, tan corbates com escots tenen un lloc assegurat i no ens en desprendrem, per això els armaris han de ser cada cop mes grans.

A mesura que la informalitat s’ha obert formalment pas, la camisa desencorbatada i la samarreta de coll rodó ha pres el lloc als nusos i als escots. En la política, la vestimenta de l’esquerra descamisada ha guanyat clarament el pols de la indumentària a la dreta, arrossegant-la al seu terreny, inclosos texans desgastats i arrugats.

Ja no es només als mítings, on l’arremangamenta i l’espitregament formen part del espectacle valleinclanesc del candidat, esdevingut ninot de pimpampum, sinó que també, un cop acabades les hostilitats electorals, quan teòricament l’esperpent es penja de nou al camerino esperant guarnir novament de sans-culotte a la futura barricada, -o burricada, dita polidament campanya electoral- la corbata d’un empolainat encorbatat  acostumat a l’escó i a la ponència, ara no torna a sortir de l’armari, com si es tractés d’un gay vergonyós.

Els partits de centre i de dreta s’avergonyeixen del tern, en canvi, l’esquerra treu pit marcant samarreta reivindicativa, mentre la dreta, que encara no ha paït certs canvis de formes, fa pagar la nova imatge de la progressia que es porta a la soferta corbata fidel. Desagraïts!

Ja te conya que l’esquerra igualitària faci bandera del “Desigual”, amb S caragirada, i dels jeans made in iuesei. Amb la dèria que tenen amb la igualtat i la poca simpatia que senten pels ianquis!

Paradoxes i contradiccions a part, tot això em sembla que ho hem de “llegir” en clau de fa i en to menor, per fer-ho fàcil i no embolicar-se gaire.

Allò que es porta, hom no ho porta perquè li agradi sinó precisament i exclusivament perquè es porta; a Madrid, un cotxe groc i negre no es un taxi, però sí a Barcelona; en canvi un cotxe blanc no es un taxi a Barcelona i a Madrit sí. Tot i així, un taxi és un cotxe de lloguer amb xòfer, aqui i a Madrit, però el que l’identifica és el color, -la corbata o la samarreta que porta-. Les coses no son el que semblen, però tampoc volen semblar el que son, ni tampoc el que no son.

La solució és vestir-se de i no ser de, com fa la “dreta”, o be ser de i no vestir se’n, com fa l’esquerra”.

D’aquest joc de fer i amagar sempre se’n ha dit jugar a despistar, però si ens abstenim de dir-ho així de clar, amb una bona dosi d’espectacle mediàtic potser colarà fins que el pobre subjecte passiu de totes les barrabassades ja no sigui a temps a adonar-se del tripijoc i hagi votat el que li dictava la subliminalitat.

M’agradaria tant veure en Mas amb samarreta reivindicativa i sandàlies i en David Fernàndez amb corbata i botons de puny (li pot prestar en Baños, una estona) firmant un acord de govern per la República Catalana entre Junts pel SI i CUP amb una morrejada…Seria trencador!

Portar el joc  de les aparences fins mes enllà dels límits que els actors hi han volgut posar perquè només siguin aparences, pot portar a que el “relat”, efectivament, canviï la realitat.

Per els sofrents subjectes passius del màrqueting electoral d’això es tracta precisament, i si  es produeix, ni que sigui per una vegada, els enquestats i no enquestats hauran tombat no només les enquestes sinó el propi resultat. Haurem desimputat la realitat del càrrec d’aparença.

Al cap i a la fi, les revolucions i els gran canvis si haguessin anat com es preveia no s’haurien produït mai.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per josepselva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent