La societat de l’avorriment
En francès en diuen flâner, i en català en diríem “badoquejar”, tot i que no es exactament el mateix. Proposo als saberuts de la llengua el vocable “flamequejar” per trobar el punt dolç entre la badoqueria, la indolència i l’observació. Jo flamequejo, tu flamequejes, ell flamequeja…com un flam, un massa dolça que es belluga d’ací d’allà, sense perdre l’aplom ni la compostura.
L’oci és flamequejar, ni mes ni menys. El negoci i l’oci son irreconciliables. El turisme no te res d’oci, és un negoci que respon a la incapacitat que te la majoria de la gent d’administrar el seu temps lliure
Existeix el negoci d’organitzar el temps d’avorriment que comença quan s’acaba la feina perquè l’avorriment (ab-horrore, amb horror!) apareix com un sentiment desagradable de horror vacui. I ara què faig?. Ofertes no en falten, tria i remena, i paga.
El negoci és el contrari de l’oci. Una societat avorrida necessita del negoci del oci per no caure en una depressió profunda. Ens han enganyat, i amb mes o menys culpa ens hem deixat enganyar des de l’escola on vàrem aprendre. A partir de l’educació primària ja no som nosaltres, som el que hem aprés.
L’educació feta en edat tendre, cobreix amb un sudari la creativitat, i unifica una manera de pensar pautada i reglada, Ken Robinson, ho explica molt bé i amb un gran sentit de l’humor.
El mes d’agost és el mes del avorrits, el mes dels vacants, els que no són a la feina perquè els han donat vacances i no saben què fer.
Avorrits del mon uniu-vos a les carreteres, als aeroports, als hotels, a les platges. Els ociosos ja flamequejarem.