afegits
Tinc ganes d’expressar aquell que no seré; un misteri, el segon que s’esvaeix, un esclat de veritat; després una història, una reminescència escrita, abans que l’atzar me la fes visible i aleshores una obsessió, un voler superar el mite, jo sempre, repetició perfeccionada de les meves macances; sóc una estafa com qualsevol altre, perquè incloc tots els temes; l’organitzador del joc, el paisatge viscut, l’ahir, de tardes solitàries, quan el temps pren un altre ritme, més una línea sense pausa, sense la concentració de l’esdeveniment que ja és rutina, un poder sortir enfora, treure el cap una mica sense que el nas sobresurti gaire, una imatge mai acabada de creure, perquè fa por, demà, quan no se senti cap soroll i algú de dins empenyi fora, a actuar de qualsevol manera i els altres et reconeguin, en el fracàs, en l’estranyesa i el pes del que diran i voler la uniformitat per tal de passar desapercebut i després defensa, fins i tot buscar la diferència en un joc de paraules inútils però divertides un tres menys dos igual a u. Fa por ésser el centre de l’univers, mai he pogut ser radial i en canvi un desig… Malauradament estic influenciat per moltes coses. I ara una tranquilitat de saber-ho i poder dir convençut: com tothom. I més tard com sempre cercar aferrisadament la piga que em faci únic. Impossible. Quantes vegades això m’ha fet ser un expert en la búsqueda d’allò negatiu que tots habitem! I per sort, de mica en mica anar relativitzant fins poder concloure: és bona persona, i en el pitjor dels casos, envejar fins a empetitir-me i amb els anniversaris complerts poder dir-me, sense energia, resignat, ja no hi arribaré… ni tan sols a la lluna.
Poder viure suspès, un segon etern, un segon que deu no vulguin que mai arribi a eternizar-se. Joseph estava assegut en un sofà, mirant davant, al prestatge ple de llibres, més d’un cop s’havia demanat on n’encabiria tants. –Poder els doni o potser faré fer més prestatgeries. Però, i si algun dia m’en vaig d’aquesta casa?.- Què volia dir això exactament? Que encara no era feliç. Quina idea de felicitat feia preguntar-se això? Potser una constància inexistent, o el buit que es vol així, buit, forat negre, sac foradat, eternament nostàlgic mentre dura el segon. Joseph sabia que es podia ser moltes coses per períodes de temps, sempre relatius, però que tenen una presència constant al llarg de l’espai, el que els fa perdurables és la seva freqüència d’aparició. I tanmanteix, dubtar de la veracitat d’alguns: -La qüestió és que no em diuen això quan vaig pel carrer- Joseph dubtava del seu diari, massa cops repetit, els actes que transcorren sense preguntar-se res. Són actes i prou, però Joseph estava espantat de no estar a l’alçada del seu paper. Qui sóc jo al cap i a la fi? Ningú està obligat a reconèixer-me tal i com jo crec que sóc. Joseph estava amoïnat amb un buit molt fosc que sortia si miraves al forat. Diren que és impossible, però no ho era, el buit sortia com si fos una protuberància mal guarida. De què m’amago? Joseph continuava interrogant-se, buscant una veritat que servís per a hores d’ara i tanmateix l’embolcall sorgia si hi havia de definir-se. Quina és aquesta dèria que busca la poesia i no surt mai? Sempre el començament d’una novel.la, eternament inacabada, perquè és el meu diari, com aquell que es presentava i després anunciava una data. (Sempre els mateixos referents). Un dia rera l’altre, petits intervals, per tornar a dir una sinceritat, que no és tal, perquè la sinceritat és absurda, impossible, massa descarnada per no contradir-se, com si els altres no tinguessin res a veure, com si l’anticicló o els cims rúfols no formessin un caràcter, ben delimitat, silueta minúscula que apareix a l’horitzó intentant convèncer els lliris que algun dia inventaré la sopa d’all. Joseph no callava, mudament mirava al davant, als prestatges, tot intentant resoldre una pràctica en el seu intelecte. Joseph es preguntava si es podia enganyar a la llengua materna. Resoldre, voldrà dir el mateix en totes les llengües?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!