Colau +Trias = 21
Les coses evidents ens passen desapercebudes, jo tinc una proposta, una proposta raonable, raonada, desapassionada, lògica, pedagògica, creativa, saludable i per sobre de tot, pràctica. Que s’hagin de posar d’acord Colau i Trias, Tries i Colau per governar Barcelona.
Els electors de Barcelona han decidit que el partit mes votat tingui 11 regidors i el segon 10, total 21. Majoria absoluta sobre 41. Si aquest és el missatge dels votants i és claríssim, que fan els partits buscant altres aliances per defugir-lo?
Em diran que els projectes de Colau i Trias son molt diferents i quasi oposats. Millor, la política, diuen, és l’art del possible i la democràcia la obligació de respectar allò que la majoria decideix. 11+10=21. Evident.
Però mes enllà d’aquest raonament elemental, que escombra qualsevol subterfugi sobre la voluntat dels votants, hi ha raons de pes que, immersos com estem en les fal·làcies discursives tan del periodisme com del homes i dones públiques, ens posa la bena als ulls i truca la calculadora. Hi ha dues maneres de fer les coses, be o malament. El petit problema és qui posa l’etiqueta, en això hi sol haver una discrepància total, perquè l’objectivitat esta mediatitzada per el pensament apriorístic que no discurseja sinó que busca els arguments, coherents o absurds, per tal de mantenir la pròpia tesi contra la tesi contraria.
En política els partits pugnen per l’exclusivitat, mai per el pacte. Si busquen el pacte és perquè no tenen majoria, i en canvi la gent cabal, no adoctrinada, el que volem és que ningú tingui majoria i practiquin el pacte no com un mal menor sinó com un negociació creativa entre els interessos que defensen (teòricament els nostres), perquè la raó sempre és repartida. Per tant cal que els hi acotem la llibertat de pactar amb qui els doni la gana i els obliguem a entendre’s, no pas amb el seu ordre, sinó en el nostre ordre.
En el món de la parella els pols oposats possibiliten, una vida apassionant i uns descobriments que l’estabilitat i l’acord permanent fan impossible. Tots estem insatisfets i plens de contradiccions, la complementarietat de l’altre, oposada a la nostra, ens estimula. L’immobilisme neix de la comoditat, de la comoditat neix l’apatia.
En política passa el mateix, els partits aspiren a “regnar” amb majories absolutes i si no poden, a pactar amb el que puguin intercanviar mes cromos. Res és perfecte, no hi ha llei electoral que ens deslliuri de les trampes, però al menys lliguem-los curt. Pactar entre contraris em sembla el mes perfecte de les imperfeccions i obligaria a una prudència els qui aspiren a governar-nos que ara no existeix
Si sabessin que potser haurien de pactar tan si com no amb el seu rival o enemic, els seria mes difícil, sinó impossible, establir els elements de la corrupció, aprovar o rebutjar propostes d’actuació amb un sol criteri, decidir de sotamà i a dit, embarcar-se en projectes faraònics, desatendre primeres necessitats, i es veurien obligats a consensuar models, fusionar propostes, i formular objectius de futur que siguin possibles i no de cara a la galeria. Perquè tota la resta de partits, la oposició, també hauria d’actuar coordinada , pactada, per passar a ser majoria en les properes eleccions si els resultats del govern no haguessin estat bons.
Amb els elements que tenim és així de simple, no pas senzill. Les coses simples són la evidència manifestada, la senzillesa però és l’art de suprimir passos que no son essencials ni necessaris per arribar a una meta. Despullar per vestir la nuesa.