OnAda Colau
Fa quasi un anayet et deia adéu, no un adéu per sempre, però veig que t’has quedat, i ara feu l’OnAda en Comú, a la teva escola de surf on s’han apuntat alumnes, indignats uns, repetidors altres, cabrejats la majoria. Ves, que la Barceloneta, les ones encara que semblin manyagues tenen mala llet.
Modestament crec que no et creies que guanyaries i aspiraves a ser l’Ada collonera d’en Trias, però vet-ho aquí que t’han passat de frenada i has guanyat per aquell cop de ronyons dels esprinters. Quins ronyons!
I ara qué? aixó no es la PAH. Estic encuriosit per vere com t’ho fas i et desitjo tot l’èxit, Barcelona és la meva ciutat encara que no hi visqui i hi tinc una tirada sentimental. No me’n agraden moltes coses però encara m’agradaria menys que me la desguitarressin.
Experimentaràs en carn viva, Ada, que vol dir entrar pel capdamunt de la maquinària administrativa i trobar-te al inevitable Sir Humprey el teu despatx dient-te amb un somriure incert de Gioconda: Yes, ministress, tu ves dient que jo aniré fent” . Això va així aquí i encara mes a la Xina Popular.
Arribar al poder és tenir allò que un voldria i mai s’havia atrevit a preguntar. Ara ja no cal que preguntis, ja hi ets, has travessat la ratlla que separa els indignats dels indignants, espero que no en siguis indigne. O dit en positiu, espero que siguis digne del càrrec i et comportis amb dignitat, ja no ets una activista de carrer, ets dins l’esthabilsment, i si penses prendre el model d’en David Fernàndez, el de la CUP, vas errada. En David pot ser un indignat institucional perquè no decideix, tu sí.
Hauràs de decidir moltes coses compromeses, a part de com gastar-se els calés, -que no és moc de pav-, hauràs de maniobrar per acontentar als que t’han encimbellat fins al balconet de la Plaça de Sant Jaume, a la teva tropa, perquè de partit no en tens. Tots els caps de brot de les diverses hosts et diran “gracies a mi…” Iniciativa per Catalunya Verds, Equo, Esquerra Unida i Alternativa, Procés Constituent a Catalunya i Podem, tots. Tela!
Però per a mi personalment, el mes important es que et decideixis i decideixis posar a la meva ciutat no sols com a capital de Catalunya sinó com a Cap i Casal del Nou Païs Català independent, que per aquelles servituds que a tu no t’agraden -espero- i a mi tampoc en direm Estat per jugar a la mateixa lliga de les estrelles i no dependre de que altre ens hi deixi jugar o no.
Mentrestant el murri d’en Trias ja ha marxat a fer oposició i t’ha pres la feina.
Et desitjo sort, et cal.
Una carta oberta a la senyora Colau que algú li hauria de fer arribar i deixar-la damunt la taula del despatx de la Plaça de Sant Jaume. Té també la meva signatura.