Cafè en gra

Un dia ma mare, tornant de casa sa germana, em va dir burleta: “Ara en Josep Antón estudiarà economia” i fent girar l’índex sobre la templa com si fos un filaberquí afegí: “està lelu, ja ho fem les dones això de l’economia”. Ho va dir ben convençuda.

En Josep Anton era el meu cosí gran i jo era un nano encara. Ma mare era una mestressa de casa des de que es va casar, dividia el sou que li donava mon pare en tres parts desiguals; una per comprar menjar cada dia, l’altre per roba i calçat, de tant en tant, i una tercera, si en sobrava, per “platxeris”, com deia ella: prendre un refresc, portar-me al cine, donar-se un caprici…La resta del sou de mon pare era per “fer economies” o sigui, estalviar per si de cas.

Si això era tota l’economia, què cony havia d’anar a estudiar en Josep Antón?

Jo no vaig estudiar economia com el meu cosí, però un dia em va caure a les mans un llibre que es titulava “La economia, qué es y como funciona” i vaig llegir a primera plana: “La economia és la administración de los recursos escassos”. El vaig fullejar una mica, vaig veure unes pagines de fórmules, taules i gràfics que em varen cridar a la curiositat de saber com havien estat fets, però recordant la definició vaig tancar el llibre i no l’he tornat a obrir.

Partint d’una premissa falsa no es pot arribar a res veritable. Els recursos no són escassos, son les necessitats les que són sobreabundants.

La lògica d’un dels possibles enfocaments econòmics és crear necessitats per consumir recursos abundants fins que escassegin. Aleshores, el que posseeixi els recursos, sobretot si son escassos, per satisfer les necessitats creades, tindrà la paella pel mànec. Es  la lògica  del “Sistema” en que estem immersos.

La microeconomia s’assembla mes a l’economia de ma mare, però la macro es un tema d’enginyeria financera que funciona amb una mecànica antiga i imprecisa, com els antics embarrats de politges, corretges i engranatges i es desajusta tan fàcilment que  els seus càlculs han de ser permanentment rectificats. És tan poc fiable que depenent de la calculadora que s’usi dóna uns resultats o altres.  La macroeconomia és doncs la lògica perversa del “Sistema”, d’aquest sistema.

Doctors te l’Eslgesia, i l’Economia Premis Nobel, però explicat així de manera que fins el menys tonto ho pugui entendre, es tracta de crear del no res, res. I amb sort potser arribarà a ser alguna cosa.

Quan baixen els preus, per lògica del sistema, -en contra del que diu la lògica a seques-, això es dolent, hi ha deflació, la demanda  baixa, i aquelles “necessitats” que no son necessàries cauen en picat, de manera que els que han creat recursos per satisfer-les no els consumeixen. Això perquè passa?

Com que els recursos varen arribar a ser abundants, però les necessitats no eren tals sinó creades artificialment, per produir els recursos que no existien van caldre préstecs que no finançaven res existent, sinó futurs recursos per satisfer futures necessitats. I l’engranatge gira: el BCE imprimeix diners nous. Aquests diners nous eren -son- iguals als diners “vells”, que teòricament emparen bens existents, i per tant és indistingible un € nou d’un € vell, tot i que un representa una cosa que existeix i l’altre no.

La il·lògica del Sistema diu que sempre hi ha d’haver una certa inflació, tampoc massa, però prou perquè el consum sigui “alegre”.

Consum és allò que consumim, no allò que aprofitem, de la mateixa manera que allò que estalviem és el que no gastem, i no pas allò que comprem rebaixat. La governança de la economia basada en el consum te una bona dosi de semàntica tramposa.

Tornant doncs a l’art de transformar les il·lusions en necessitats i les necessitats en recursos, s’aplica el principi que les vaques flaques no donen llet, i mai sabrem si el farratge nou es prou bo perquè recuperin les mamelles esplendoroses que havien tingut. O dit d’altra manera, mai sabrem d’antuvi si els préstecs que haurien de generar nous recursos per noves necessitats es podran tornar, i el diners nous es podran equiparar als “vells” produïnt bens tangibles. O be l’economia farà fallida i punxarà la bombolla, que és el que ha passat.

La macroeconomia, en aquest Sistema, es un cercle viciós que es retroalimenta amb combustible fòssil i no pas amb energies renovables, s’esgota de nou i es talla mes llenya per tirar al foc. Com en una estufa que no escalfa perquè tenim les finestres obertes i a fora glaça, la solució no està en la llenya ni en l’estufa sinó en canviar el concepte del qué s’ha d’escalfar. Canviar el sistema econòmic és la clau, però el pany el segueixen tenint ells.

Un altre dia parlaré dels manyans que canvien panys.