Tertúlies de cafeteres
Un bloc de cafè com aquest ha de sucar-se de tant en tant en una tassa de xocolata de manera heterodoxa perquè el cafè com cal és un beuratge escàs que allarga molt.
El cafè curt i concentrat, o l’aigualit, va ésser fa temps el calze del que bevien la comunió el congregants dels cafès antics, devots d’un temple desaparegut, sacerdots i fidels al mateix temps del ritual d’enraonar.
Aquest enraonar, aquesta contraposició de raons entre persones raonades i raonables s’ha perdut quasi definitivament i les tertúlies de cafè han passat de ser un pugilat on es marcaven els cops, a esdevenir una estomacada de tertulians, amb un públic no presencial, als rings del platós de radio o de televisió.
Tertúlies i tertulians han usurpat el nom a una activitat intel·lectual que es practicava antany als cafès com deu mana quan encara n’hi havien. Els tertulians d’avui no son altre cosa sinò un espectacle mediatic concebut per direccionar el pensament dels que tenen un cervell tan mandrós que tan sols respon a estimuls ensinistrats com els del gos de Pavlov.
Alfred Polgar fou un vienès que visqué durant l’època daurada dels cafès de Viena i de París, dos dels pols entorn dels que giraren aquests punts de trobada dels desvagats “homes que han de matar el temps perquè el temps no els mati, dolça llar dels que troben aspra la seva, refugi de matrimonis i d’enamorats aclaparats d’haver d’estar sempre junts”.
Aquest establiments, moblats amb estil ja demodé tot just inaugurats, foren un refugi de solitaris que compartien taules i cadires que no els pertanyien “El cafè, per si mateix, amb els seus parroquians, les seves taules, les butaques, els seus gots, la seva llum, la seva atmosfera carregada de fum i els sorolls de veus, de platerets entrexocant-se, de passos que l’omplen, és una plenitud de ser”, escrivia Jean-Paul Sartre, un devot dels cafès, des d’una taula situada a l’altre punta de la que ocupava Simone de Beauvoir, on cadascú s’ocupava d’ell mateix en una atmosfera de solitud compartida.
Els cafès, mentre existiren, formaren part de la cultura europea de generació espontania. El Café Central de Viena no te ni punt de comparació amb el Banc Central de Frankfurt, per exemple. Mentre l’un nasqué de l’amor a enraonar sobre a la cultura i al pensament, l’altre es fruit d’una transacció comercial acordada per els pares tutel·lars, ambiciosos, i no es res sense dot, aixovar i capitulacions matrimonials.
A Barcelona encara hi ha unes restes arqueològiques d’aquest mon desaparegut als Quatre Gats i al Café de l’Opera, però els cafès refugi d’intel·lectuals i parada de jubilats i obrers fent la manilla només en podem trobar escadusserament a indrets rurals o mig despoblats. La immediatesa i la caducitat de tot allò que es parla i es desparla es tan sobtada que no dona temps d’engolir ni un glop de cafè.
Els Starbucks, aquesta espècie forana i invasora vinguda de les amèriques no l’ha vingut a substituir, sinó mes aviat a fer-ne una caricatura de l’estil del que fan els MacDonalds al s restaurants. Les essències no es poden trasplantar ni comprar, i encara menys franquiciar.
Les úniques tertúlies cafeteres es fan davent d’un café i amb el cafè, en gra i sense moldre, perquè encertar el gustos i el punt just mai ha estat tan difícil com ara, i jo no em vull arriscar a comprar una màquina de cafè d’aquestes de monodosi on no es veu ni s’olora el gra ni la pols de grà perque tot ja ve envasat i estipulat per l’amo del cafe, de la cafetera, del format i de la forma, i qui es beu el suc sense bruc cómodament, envasat per un altre ha renunciat a la capacitat de pensar en cap propi.
