Cafè en gra

Ells s’haurien de posar vermells de vergonya, i nosaltres, moderada com és la nostra llengua, només els podem dir “pocavergonyes” i no “sinvergüenzas” com mereixen.

Vermell és el color d’una vergonya d’Estat anomenat EspaÑa que prohibeix als seus ciutadans d’expressar-se lliurament, -no esmento les últimes “gestes” de La Roja”per no barrejar coses- i groc es el color que hem escollit per el nostre País, i que exhibim per cridar l’atenció a autòctons i forasters, anem al fons de l’escut de Carlemany, guaitem entre les quatre barres, i engroguim Catalunya de dalt a baix per fer-nos veure. Posem faldilles a les estàtues, fulards a les figures, faixes als fanals, domassos als balcons, i emboliquem castells com si fossin confits.

Fa dies pujàrem al castell d’Orís, ahir pujàrem al “castell dels moros”, al Castell de Torelló (terme de Sant Vicenç, tot sigui dit) per fer de Christo català.

Tan de bo fóssim botiguers de pastisseria, artistes el l’art d’embolicar delicadament llepolies i no simples aficionats voluntaris que encara no hem fet cap màster com a embolicacastells perquè certament se’ns va embolicar la troca. No és gens fàcil l’art funerari del egipcis que encara avui dia perdura sobre uns ossos mil·lenaris!.

Embolicar pedres batudes pel vent dalt d’un turó és una feinada, i de la idea que un en te al cap a la realitat que palpa amb les mans quan s’hi posa hi va un bon tros de decepcions. Havia pujat prèviament a prendre mides (perímetre de la circumferència, alçada, desnivell del terreny) i portàvem tallat a trossos les tires de plàstic groc que ens calia. Camí amunt i bufant qui mes qui menys, que allà dalt s’hi arriba només a peu.

Al caient de la tarda el sol ja és baix, i el nostre país petit del Ges i la seva Vall , del Fornés i del Ter s’estén als peus nostres, picant-nos l’ullet des dels vidres de les claraboies i les finestres amb les lluentors de la llum de biaix, la boirina, i les espirals d’alguna columna de fum innocent.

Fa goig veure on vius i viure en veus, amb la sensació de totalitat del territori,  amb el gran angular que abasta del Munts a Cabrera, del Pirineu al Montseny, i allà en un gep que no veiem perquè hi érem damunt, hi ha el castell que hem vingut a embenar.

Sembla fàcil, comences per baix i donant voltes en espiral a aquest braç de gitano de punta, acabes per dalt. Només és una torre rodona, una torre de guaita per vigilar si venien “els moros”. Però no és fàcil, es complicat, ens caldria una maquina de retractilar i que pugéssim la torre sobre un palet que donés voltes, i en canvi sols portàvem un cúter, cordill, cinta americana per enganxar, i la bona voluntat de fer-ho el millor possible. En podem valorar l’esforç i les ganes, el resultat és discutible. Des de baix no es veurà res mes gros que una diminuta cagarada d’oca, però la il·lusió que i ha al darrera d’aquest acte agosarat de fer del País groc un país nostre, on ens anomenen nosaltres i no ens calgui cap mes nom, és enorme.  Estic esperançat.