Cafè en gra

No hi ha manta ni abric que escalfi tant com uns braços. Si una funda nòrdica o un càlid abric de llana valen uns bons dinerons, llogar uns braços com a bufanda durant una hora bé deu valer un bon grapat de dollars.

La Samantha Hess, veïna de Portland- Oregon –EEUU of America, s’ha fet abraçadora professional i fa abraçades a mida. Les fa i les cobra, com “fem” els petons a la catalana, “just on time”, i no pas a la madrilenya, on “donen” besos i també “dan palos de ciego” gratia et amore com hem vist fa temps.

A imatge i semblança de la gran Amma, -la mare de totes les abraçades-, la Samantha viu d’estrènyer, però cobrant, i suposo que amb la pràctica haurà après la tècnica de les diferents apretades i afluixades  que estimulen la oxitocina dels seus clients, ja que precisament d’això es tracta, de oxitocinar al personal fins a cert punt i límit. El punt és l’hora convinguda en el contracte que hom ha d’abraçar abans de ser abraçat i el límit, el decòrum a l’americana.

La oxitocina, diuen, és la hormona de la felicitat però no hi ha medicaments oxitocínics sinó persones oxitocinadores, o situacions que estimulen la pituïtària, fàbrica d’aquests òxids tocínics en situacions determinades que van de bracet amb la sexualitat i el part.

La societat nord-americana és d’un puritanisme calvinista i luterà que no es dona en les societats catòliques, mes farisaiques, on allò permés i normatiu ha estat sempre l’antinatura dels sentiments i els comportaments, de manera que ha donat origen a uns especimens que han desenvolupat un enginy especial per passar-se la llei pel folre i els abraçadors i les abraçadores, mútuament per la pedra.

Per tant, l’abraçador de taquilla aquí no te futur i si  a algú li calen abraçades amb urgència o les hi recomana el metge  només cal que s’abraci amb efusió al primer que passa, recordant vells temps i antigues farres, i ni que l’abraçat sigui un perfecte desconegut, gosarà desfer-se d’uns braços que envolten i unes mans que piquen o acaricien l’esquena. Les oxitocines les tenim mes a flor de pell que a Portand, i els bàrbars del sud encara som tan poc civilitzats com per distingir que allò que es paga amb diners no es pot donar amb abraçades. Per tant, peguem-nos abraçades sense pagar, al menys fins que respirar sigui gratis i els braços no afluixin.