El país que bullim
El país que volem ha de ser el país que bullim.
Durant mes de trenta anys, i des de que vàrem ficar una Catalunya idealitzada a l’olla de la Generalitat restaurada del postfranquisme, ens descuidarem d’encendre el foc. Hem anat remenant com si res i durant tots els anys de pujolisme, del tripartit i del postpujolisme nomes hem obtingut uns ingredients freds i crus. Els únics foc que hem sabut fer fins fa poc han esta els focs de camp xirucaires amb tonada de kumbaià i així no hem arribat enlloc. Els cims imponents, el 14 vuit-mils, ens els vàrem plantejar tard i fins el 1985 no assolirem l’Everest.
De sempre hem hagut de recórrer a figures individuals destacades que ens representessin el país que volíem i no teníem. L’última maragallada va ser fer un lífting a l’Estatut i les diferents clíniques d’estètica per on va passar i sobretot el matasanos que ve prendre el bisturí de l’última instancia, el TC, el varen deixar escorxat, pobret.
Aleshores amb el país en carn viva, ens adonarem que ens havíem descuidat d’encendre el foc sota l’olla. I el país va començar a bullir mesos abans del 11 de setembre de 2.012, ja fora les estretors de l’olla estutària. Som on som perquè el país bull, bull el brou amb ingredients d’indignació, de cansament, da ràbia, de rauxa i amb el inevitable seny -que és com al pilota al caldo- com un element mes i no pas el principal com fins fa poc.
El país que bullim serà el que ens menjarem, el país que volem ha de ser el país que bullim. La mala cuina i les indigestacions es paguen cares