Convergents en estat de xoc
Em pregunto quina seria l’opinió que tindríem sobre una notícia sense conèixer-ne l’opinió publicada. És una pregunta retòrica evidentment, perquè totes les noticies porten una cua i un cap farcit d’opinions i comentaris que condicionen i tergiversen l’opinió pròpia. El pitjor que ens pot passar es la por a discrepar de les opinions oficials, i aquesta por porta al deconcert i a la contradicció.
La bomba Jordi Pujol ha esclatat amb una càrrega de molt quilotons i ha deixat tocats, i mig enfonsats a CDC i als pujolistes. Encara haurem de ser els altres catalans no convergents ni pujolistes qui haurem de posar fre a les flagel·lacions, als cilicis penitencials i a les deixuplines expiatòries d’aquest acte sacramental que s’ha muntat per fer fugir al diable de la vergonya i el deshonor.
Hi ha unes quants principis elementals a l’hora de recompondre forces i analitzar el que ha passat:
El primer és que només els catalans tenim dret a jutjar un català que ha estat President de la Generalitat. Les senyores Aguirre i Camacho tenen prou feina amb el xoriços i corruptes del seu partit. Els espanyols, com els francesos o xinesos que s’ocupin dels seus assumptes.
Els segon principi és que una cosa son els fets i altre els mèrits, els primers són objectius i els segons qüestionables. Si Puiol va aconseguir fites útils per el nostre país, podem qüestionar-li el mèrit i fins i tot la intenció, però no el fet en si.
En tercer lloc distingim entre mentida i frau, que no és el mateix. M’importa ben poc la defraudació a la hisenda espanyola, la que m’importa es la defraudació cap a nosaltres, que no es quantifica en diners sinó en oportunitats “Amb el temps veurem que la confessió de Pujol és més immoral que no pas els diners que pugui haver estafat a hisenda, i l’única cosa que li retraurem serà que després de tants sermons cedís un altre cop al xantatge de l’Estat. La confessió del president és el resum del que ha sigut l’autonomisme” escriu Enric Vila en aquest article. Sí, Pujol hauria pogut independitzar Catalunya però no en va ser capaç, ha estat un líder sense objectiu, amb una personalitat complexa digna d’estudi, cosa que ja han fet i faran els seus biògrafs. La mala consciència de Pujol te arrels profundes
Pujol ens deu una explicació clara, concreta i detallada als catalans, i només a nosaltres. Si els diners que tenia la família son únicament producte d’una herència, o també n’hi ha d’obtinguts de manera il·lícita. No espero ni desitjo que ho declari en un jutjat español, sinó al Parlament da Catalunya, és a nosaltres que ens deu comptes i de moment no tenim institucions d’Estat per jutjar-lo penalment.
La moral col·lectiva ha estat tocada però i la nostra responsabilitat es limita a haver donat excessiu poder i crèdit als polítics. No serem còmplices ni dels espanyols ni dels botiflers que aprofiten l’avinentesa per acusar l’independentisme de corrupció, ni permetrem que els ganivets llargament esmolats comencin a trinxar la nostra carn fent filets i tallant a daus les entranyes de Pujol. Aquests volen fer una cerimónia vudú clavant agulles sobre el ninot Pujol per allunyar el mal esperit del independentisme.