Servidor
tinc una tendència innata a no creure en les enquestes, i a no
creure'm les enquestes. De fet, ni tan sols tinc per massa fiables les
taules estadístiques, per molt que en aquest cas es configurin a
partir de dades suposadament contrastades. Potser el que tinc és poca confiança
en la veracitat de les respostes dels enquestats. Per això mateix,
davant la lectura de la majoria d'enquestes que es publiquen, no
sento ni fred ni calor; i tant és si els resultats em són
favorables (vull dir que ja m'estan bé) com sinó, no acostumo a
fer-ne grans escarafalls.
joseprossello |
dilluns, 28 de febrer de 2011 | 18:03h
Aquell
capvespre, quan tot estava ja en marxa i havíem vist -poc- i sentíem
el que passava a Madrid, a la Carrera de San Jerónimo, vaig sortir
del diari amb un company i anàrem a fer un cafè allà mateix, al
costat del passeig de Mallorca, on estaven aleshores els soterranis
de les instal·lacions d'Última
Hora.
Pocs minuts després, en tornar del bar, vàrem veure que havia
comparegut una parella de policies uniformats, no record si anaven de
bei o encara eres els grisos; estaven de facció al portal del diari.
Potser va ser el meu col·lega, o potser vaig ser un servidor mateix
que férem el comentari: “I aquests dos que hi fan aquí: deuen
estar per protegir-nos o per vigilar-nos?” Era la constatació, en
el nostre entorn immediat, de la incertesa que en aquell moments
s'escampava per tot el país, igual que per tota Espanya.
REGIONALISMEm. Amor a les coses regionals; cast. regionalismo. a)
Doctrina política segons la qual cada regió ha d'esser
administrada i governada d'acord amb la seva manera d'esser, amb les
seves aspiracions, amb les seves tradicions, sense esser absorbida
dins l'administració general de l'Estat. Se'l tenia pel portaveu del
regionalisme catalanista, Rosselló Many. 184.
Mariano Rajoy, líder del PP, coincidint amb el primer ple en què entrà
en vigor el nou reglament del Senat que permet l'ús del català (i el
valencià!), el basc i el gallec a la cambra, ha afirmat que “això en un
país normal no es produeix”. Pel líder popular es tracta d'una mesura
“sense sentit”, ja que “si totes les persones que venen aquí parlen
castellà, del que es tracta és d'entendre's i no d'una altra cosa”.
Rajoy ha sentenciat que “les llengües estan per entendre's i no per
crear problemes”.
Mentre
Jaume Font, vint-i-quatre hores després d'haver cursat la seva baixa
definitiva com afiliat al Partit Popular, estava plenament entregat a
l'elaboració d'una fideuà de marisc a les cuines del bar que
regenta la seva família a Inca, i que paradoxalment duu per nom el
de S'Espanyol, un home de confiança de l'ex batle de sa Pobla, ex
diputat i ex conseller del PP registrava a la Delegació del Govern
un nou partit polític, des d'on tirar endavant el projecte que
l'espanyolisme creixent dels conservadors liderats per José Ramón
Bauzá ha frustrat.
Des d'un bon principi he trobat que els veinats del Molinarde Palma que s'oposen a que al seu barri s'obri l'alberg de transeunts –que, convé recordar-ho, no són tots els veïnats del Molinar– no tenen raó. Perquè és comprensible que a ningú li agradi que instal·lin prop de ca seva serveis que considera potencialment molests o, fins i tot, perillosos; però a algun lloc s'han de col·locar, ja siguin incineradores o depuradores, centre de tractament de toxicomanies i albergs per transeunts.
Ja es sabut que qui té la cua de palla, aviat se li encén. És el que
suposo que li ha passat a la senyora Maria Rosa Llabrés, a qui no tenc
el gust de conèixer però que em diuen que és la representant, o parla
en representació del pianista David Gómez.
La cultura no és matèria que interessi gaire a determinats sectors polítics, perquè no dóna massa vots. Ja sé que no descubreixo res, però em serveix per fer-vos avinent que, tanmateix, aqueixa mateixa cultura pateix danys col·laterals de les malifetes polítiques. Fins i tot en els casos de pressumpta corrupció, i això que tampoc no és una disciplina que acostumi a proveir de molts beneficis.
Fa colló, francament, que un home que es limita a fer la seva feina pugui esser insultat, malmenat i agredit pel simple fet de parlar en català a ca seva, per simplement dir el seu nom com és, Jaume, i no com altres voldrien, Jaime.
Estic per creure que la gent de la Mesa del Turismo potser té raons per preocupar-se de que el català faci fora els turistes i, per tant, podria ser que els manifiestantes tenguin motius per témer la desaparició de l'espanyol. Passejant per Palma n'he trobat un testimoni gràfic de màxim interès.
Tinc la sensació que un tel de boira, un punt demagògic, m'enterboleix l'enteniment, m'ennigula el cervell. Sé del cert, tanmateix, que és una reacció defensiva davant algunes de les coses que llegesc als diaris, que veig i sento –no sempre escoltant– als informatius de les televisions. És, doncs, una mena de cuirassa que pugui aturar els cops de tanta pertorbació mediàtica.
Costa d'entendre, de bon principi, que intel·lectuals suposadament cultes, preparats i amb experiència, com són Vargas Llosa, Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca o Alvaro Pombo, entre d'altres, es posin al mateix nivell que Carlos Delgado, el descervellat batle de Calvià o els presidents de Círculos i Academias de sa llengo baleà. Però ja passa, que s'ajunten i prenent en va el nom de Ramon Llull, o en una suposada defensa de la constitucionalitat de la llengua espanyola, signen manifests que, en el fons, només tenen un objectiu: defensa i imposar el seu monolingüisme excloent.
La sensació de ser una mica imbècil, de fer sovint el gilipolles, m'ha acompanyat gairebé des de l'adolescència. Abans, ni m'ho plantejava: estava per altres coses. Però, és clar ja se sap que un mateix no és el més indicat per jutjar-se, per definir-se..., i em quedava sempre amb el dubte de sí ho era, d'imbècil i gilipolles. Ara ja ho sé del cert; ho he aclarit aquests dies, gràcies a l'Eurocopa de futbol.
Aquests darrers temps hem vist com dues notícies de caire econòmic i/o polític han volgut esser presentades com a esportives. O potser és que dues notícies d'àmbit esportiu tenen evidents implicacions econòmiques i/o polítiques.
