Després de dies que s'han fet curts faig recompte dels útlims esdeveniments i sembla que hagi passat ben bé el doble del temps real: resultats electorals més que sospitosos, companys de música que no tornaran, patums i fum, pobles que fan xarxa ... Tot i semblar un tòpic em fa realment impressió la rapidesa amb que passen els dies. Potser és la programació a llarg plaç o simplement que amb el temps potser canvia una mica el punt de vista de les coses però cada any que passa el trobo més curt, qualsevol diria que us parla una persona de la tercera edat ;) Dissabte vam estar al Baix Gaià compartint batalles i cançons amb el col•lectiu La Gaianada, que ja us n’he parlat algun cop, no us podeu imaginar que bonic que és veure créixer el Camp. “Un poble, un mural” va ser el tema que ens va ocupar aquesta jornada, fent xarxa i coneixent nous pobles a través de murals conjunts, oberts i, com diria en Feliu Ventura, fets a plena llum.
He intentat fer un llista del pobles i ciutats del nostre territori que en els darrers dies han realitzat actes de suport a la candidatura europea Iniciativa Internacionalista i haches n’és el resultat: Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Joan Despí, Sabadell, Barcelona, Argentona, Espulgues, Mallorca, Palma, Molins de Rei, Vilafranca del Penedès, Martorell, Santa Coloma de Gramanet, Reus, Sant Just Desvern, Lleida, Burjassot, Igualada, Gavà, Granollers, Tarragona, Castelló, Terrassa, Masnou i València Esparraguera. Espero no haver-me’n deixat gaires. A Tarragona questa tarda estarem fent un acte de suport a la plaça dels Sedassos a les 19.30 que comptarà amb diferents parlaments, entre aquests, el de Josep Garganté.
Perquè reivindiquem els drets que no tenim però que hauríem de tenir com a poble i perquè no creiem en l’Europa del capital.
Endavant amb la Iniciativa Internacionalista!
Propers actes Dijous: Tarragona, 19.30h Dijous: Sant Feliu del Llobregat, 20h Divendres: Barcelona, 20h Divednres: Alcoi, 20h Divednres: Girona, 19h
Amb ganes de conèixer i apropar-vos a figures referents de la cançó protesta al llarg de la història, engego una nova secció. Tenia curiositat per explorar la història que han viscut diferents pobles del món en referència a aquest fenomen tan prometedor i a vegades oblidat, i he cregut que era una excusa perfecta per obrir una nova secció;) A l’estada a Galiza vam mantenir força converses sobre els diferents corrents de cançó protesta que havien conegut i sovint acabavem desembocant en l’abans i el després que havia marcat a Portugal la figura de José Afonso (1929-1987). Sota un país immers en la dictadura feixista de Salazar, el cantautor portuguès va composar una de les seves obres més conegudes que deu anys més tard seria l’emblema de la Revolució dels Clavells en un 25 d’abril de 1974. Us deixo amb l’himne, us deixo amb Grândola, Vila Morena!
Els petits passos són importants i imprescindibles. Són molts els qui ho han dit, i trobo que és fonamental que entenguem l’essència d’aquesta dinàmica. Tot plegat es demostra, sobretot, quan la suma dels petits canvis quantitatius esdevenen un canvi qualitatiu. Després de mesos de treball i organització, neix el Col•lectiu Independentista del Baix Gaià- La Gaianada. Aquest col•lectiu de persones crítiques amb aquest sistema i amb molta energia per consolidar el teixit social del seu voltant inauguren el seva trajectòria com a col•lectiu amb un primer acte de presentació aquest dissabte. Segurament tots els actes tenen les seves característiques identitàries que els fa únics, però els actes de presentació d’un nou projecte que tot just comença a caminar són, indiscutiblement, especials. Per tots els projectes que comencen, endavant!
Dissabte, sota una excel•lent organització i planificació, vam ser testimonis de la força que pot arribar a tenir la solidaritat de tot un poble. El ‘cas Jona’ es remunta a l'octubre del 2006 quan els Mossos d'Esquadra el detenen dies després d'haver participat en una manifestació per rebutjar el desallotjament del Forat de la Vergonya. Actualment es troba davant d’una pena de 8 anys de presó. Van ser moltes i molt variades les mostres de suport que va rebre el company de l’Eixample: represaliats, cantants, poetes, filòsofs, militants, persones implicades en el barri, etc. Si volen empresonar a una persona per participar a una manifestació, que comencin a construir presons des d’ara mateix perquè som moltes les persones que no deixarem de manifestar-nos ni de denunciar la repressió desmesurada cap als moviments socials amb l’objectiu d’espantar-nos i atemorir-nos. Davant d’aquest sistema, lluita. Davant de la repressió, solidaritat. Absolució Jona!
Aquesta setmana vam tenir la singular visita del bus anti-avortament a Tarragona. Sota el lema “Sí a la vida” (insuperable la seva demagògia) una quinzena de persones, algunes amb samarretes vermelles pròpies de la campanya i d’altres amb l’estètica inconfusibles de les dretes més dretanoses, es passejen per la península salvaguardats per les forces de seguretat (primera vegada que veig un mosso d'esquadra en uniforme anti-avalot per Tarragona). Aaparcant al bell mig de la Rambla Nova, justament davant d’una escola minuts abans de les 5 de la tarda, començava l'espectacle. Tenint en compte que fent una lectura superficial hi ha qui podria dir que els homes no pintem res en aquesta qüestió; si bé és cert que per raons anatòmiques no ens afecta a tots per igual, també ho és que debats com aquest no només afecten a homes o dones, sinó a tota la societat i el context que estem vivint. Plantejar una visió de l’avortament com quelcom despietat o fins i tot d'anar en contra de la pròpia vida seria més aviat propi de les Espanyes d’ara fa 50 anys, on fins i tot menjar deuria ser pecat. Visca les persones que s’enfronten a situacions complicades i que exerceixen la seva llibertat de fer el que volen amb el seu cos. Visca les dones! que son elles qui ens donen la vida!
El més inconscient dels inconscients es faria un tip de riure si parléssim d’una il•legalització per diferències de pensament en el marc d’una teòrica democràcia. Sembla mentida que en aquest context els polítics encara tinguin el valor per parlar-nos i alliçonar-nos sobre aquest terme, suposo que ja deu ser un dels requisits necessaris i imprescindibles per a esdevenir un polític burgès, no conèixer la paraula “vergonya”. És realment trist que l’Estat espanyol triï lliurement aquesta opció, ja no només davant d’aquells qui qüestionin el seu model, sinó també sobre tots aquells sospitosos de fer-ho (per si de cas). A més de disposar de tot un sistema, activitats, valors, ... que no ens facilitin el temps ni la capacitat de reflexió i organizació, trobo que s’ha saber fer malabars per imposar una sola forma de pensament tan descaradament aconseguint al mateix temps que el poble no es rebel•li. I amb això l’estat espanyol hi té la mà trencada. Juguem a explicar acudits si volem, però en cap cas estem vivint una democràcia. Organització. Lluita.
Després d’hores de cotxe i parades en àrees de servei arribem a la nostra Tarragona. L'aprenentatge i, segons com, l'enveja sana han marcat el ritme d’aquest viatge. Encara veig els indefugibles cartells anunciant la greba (vaga en euskera) a les rotondes i avingudes de tots i cadscun dels pobles i ciutats d’aquest país, suposo que només deu ser un petit exemple de la seva capacitat de mobilització i organització. De fet, Euskal Herria és tan diferent de com t’ho pinten a la televisió que costa de creure el que veus quan ets allí, suposo que ja seria hora que m’anés acostumant als enganys i tergiversacions que fan els mitjans de comunicació burgesos. Ara començo la setmana entre textos impacients i la tendresa del vaitge. Ja ho saps, al final del viatge partirem de nou.
Orereta trenca la treva amb el sol i deixem enrera els camps de Bizkaya. La hospitalitat i la sort de conèixer bascos/es i catalans/es de tan bona pasta fa que el pas per Deustu prengui un toc especial i nostàlgic a la vegada, han estat només dos dies en aquest municipi però el record és més aviat el d'una petita historieta. Suposo que ja començo a notar com poc a poc s'acosta el final d'aquesta escapada i intento aprofitar el màxim cada lloc i moment, això està sent genial;) Després d'abandonar aquest matí la pensió de Donosti (amb un preu que t'agafen ganes d'abandonar-la i buscar solucions més econòmiques) descobrim el verd de Guipuzkoa. I aquesta nit la Taberna Landare d'Orereta serà l'escenari. Gora zuek eta gora Euskal Herria!
Ahir iniciavem un escapada cap a Euskal Herria que ens portarà per diferents pobles i ciutats al llarg dels porpers dies. Ahir vam estar a la Universitat del País Basc de Gasteiz en el marc del seminari “Jornades de música i literatura dels Països Catalans”. Va ser especial compartir aquest projecte i algunes vivències en aquestes terres per primera vegada. Realment he de dir que em va emocionar descobrir el bon gruix de persones interessades conèixer el nostre país i que conceben aquesta proposta com un camí per enriquir-nos i trobar punts en comú entre dos pobles companys. Una abraçada des d'un Bilbo immers en el debut que en breus minuts tindrà lloc al País Valencià.
Ahir al vespre, entre el primer i segon plat del sopar, sense la intrusió de la televisió i amb companyia de bons amics, vam fer algunes reflexions, com aquesta:
Ja fa dies que la grip porcina està sent un dels temes centrals dels mitjans de comunicació, esdevenint així una alarma social de primer ordre. Cal contextualitzar aquesta informació. Des de fa força temps que la premsa burgesa ens bombardeja ininterrompudament amb el tema de la crisi econòmica promoguda per la mateixa essència del sistema capitalista, a favor d’una minoria i en detriment d’una majoria (bé, això últim no ho diu), i de sobte ara ja no se’n sent a parlar gaire. Fa tot l’efecte que necessitaven oferir un altre tema recurrent que ens ocupés els moments buits i que desviés l’atenció cap a una altra banda que no fos la crisi, amb tota la contradicció que aquesta genera envers el sistema per als qui la pateixen.
És cert que hi ha hagut moltes persones afectades per la malaltia de la grip procina, no ho nego, però, si més no, no creieu que tot plegat és sospitós? I parlant de la televisió, ahir al programa OIKmentens (OIK pels amics) encara hi havia qui qüestionava que aquest mitjà de comunicació no fos una eina de control, això sí que no s’entén!
Avui us parlaré d’un dels referents actuals per al jovent del nostre país. M’atreviria a dir que ben pocs dels que esteu llegint aquestes paraules no heu assistit a una vetllada amb ell i altres companys, els Obrint Pas. És cert que la música no ho és tot, però la tasca de suport i vincle que poden realitzar grups d’aquesta magnitud és més que considerable i del tot d'agrair. Per si això no fos poc, darrerament està viatjant per totes i cadascuna de les comarques del país presentant el seu llibre “Històries del Paradís”. El Tarragonès resta pendent, però no per gaire temps:) Aquest dijous a partir de les 19h Xavi Sarrià ens visitarà al Campus Catalunya de la URV. Campus que, coincidint avui amb la cimera de ministres europeus, la contra-cimera del Fòrum d'Estudiants Europeus (FEE) a Lovaina (Flandes) i com mostra de rebuig al Pla Bolonya, restarà ocupat pels estudiants des d’avui mateix fins dissabte 1 de maig. Serà en aquest escenari sense precedents de la URV, que dijous podrem gaudir de l’explicació i presentació el seu projecte literari. Després de la presentació i del sopar, i a petició que portés una guitarra, veurem com passem el vespre. Ens veiem allí ;)
No sé si és l’hospitalitat o el fet de descobrir noves realitats de cop, o potser tot plegat, però el País Valencià deixa petjada. Tot i fer un parell de dies de la tornada, encara hi ha moments que tinc el cap al sud: en els orígens del mestre Joan Fuster d’una Sueca misteriosa, en un Torrent sorprès per una manifestació sense precedents o en les mans i cants viatjant pels carrers de València d’un 25 d’abril. Ja tenia ganes de baixar-hi. Recorrent els carrers de Torrent, dissabte al matí per fi vaig conèixer en Pau Alabajos, després de tres concerts anul•lats en els quals havíem de coincidir hem trencat la maledicció ;) I de tornada, els textos i vinyetes d’en Roger Ferriols van apropar aquests 260km que no ens separen. Visca vosaltres i visca el País Valencià!
Un 23 d’abril d'ara fa un parell d’anys engegava aquest projecte. Ahir, entre rius de gent, persones que fullejaven algun llibre i moltes abraçades vaig tornar a començar aquest viatge des del mateix lloc d'on sortir. Dos anys d’aprenentatge en tots els sentits, de maneres de fer que m’han fascinat, d’errors que no repetirem, de lluites, petites victòries, i moltíssimes coses que ara em deixo. Dos anys de vosaltres. Set-centes trenta gràcies, salut i endavant!
Mai
hagués dit que perruqueria i música poguessin tenir punts en comú, però
ahir vaig comprovar l’originalitat i elegància d’aquesta combinació.
Ara fa unes setmanes en Jordi Sugranyes, àlies El Crack del Sona9, em va proposar de fer una visita a Núria Perruqueria i Estètica, una
tenda recent oberta situada a Reus per la qual ja hi han passat
diferents músics com en Pepet i Marieta o l’Emili Llamas. Al principi
no sabia com plantejar-me aquesta proposta sense precedents, però la
innovadora combinació ha estat ben bé una experiència.
Properes actuacions del mes d’abril: 23/04/09: Tarragona (13h, Campus Catalunya URV) 23/04/09: Tarragona (17h, Rambla Nova) 23/04/09: Sitges (19h, El Retiro) 24/04/09: Sueca (23h, Casal Jaume I) 26/04/09: Mont-roig del Camp (12.30h, Parc Maria Martori)
