Després d’hores de cotxe i parades en àrees de servei arribem a la nostra Tarragona. L'aprenentatge i, segons com, l'enveja sana han marcat el ritme d’aquest viatge. Encara veig els indefugibles cartells anunciant la greba (vaga en euskera) a les rotondes i avingudes de tots i cadscun dels pobles i ciutats d’aquest país, suposo que només deu ser un petit exemple de la seva capacitat de mobilització i organització. De fet, Euskal Herria és tan diferent de com t’ho pinten a la televisió que costa de creure el que veus quan ets allí, suposo que ja seria hora que m’anés acostumant als enganys i tergiversacions que fan els mitjans de comunicació burgesos. Ara començo la setmana entre textos impacients i la tendresa del vaitge. Ja ho saps, al final del viatge partirem de nou.
Orereta trenca la treva amb el sol i deixem enrera els camps de Bizkaya. La hospitalitat i la sort de conèixer bascos/es i catalans/es de tan bona pasta fa que el pas per Deustu prengui un toc especial i nostàlgic a la vegada, han estat només dos dies en aquest municipi però el record és més aviat el d'una petita historieta. Suposo que ja començo a notar com poc a poc s'acosta el final d'aquesta escapada i intento aprofitar el màxim cada lloc i moment, això està sent genial;) Després d'abandonar aquest matí la pensió de Donosti (amb un preu que t'agafen ganes d'abandonar-la i buscar solucions més econòmiques) descobrim el verd de Guipuzkoa. I aquesta nit la Taberna Landare d'Orereta serà l'escenari. Gora zuek eta gora Euskal Herria!
Ahir iniciavem un escapada cap a Euskal Herria que ens portarà per diferents pobles i ciutats al llarg dels porpers dies. Ahir vam estar a la Universitat del País Basc de Gasteiz en el marc del seminari “Jornades de música i literatura dels Països Catalans”. Va ser especial compartir aquest projecte i algunes vivències en aquestes terres per primera vegada. Realment he de dir que em va emocionar descobrir el bon gruix de persones interessades conèixer el nostre país i que conceben aquesta proposta com un camí per enriquir-nos i trobar punts en comú entre dos pobles companys. Una abraçada des d'un Bilbo immers en el debut que en breus minuts tindrà lloc al País Valencià.
No sé si és l’hospitalitat o el fet de descobrir noves realitats de cop, o potser tot plegat, però el País Valencià deixa petjada. Tot i fer un parell de dies de la tornada, encara hi ha moments que tinc el cap al sud: en els orígens del mestre Joan Fuster d’una Sueca misteriosa, en un Torrent sorprès per una manifestació sense precedents o en les mans i cants viatjant pels carrers de València d’un 25 d’abril. Ja tenia ganes de baixar-hi. Recorrent els carrers de Torrent, dissabte al matí per fi vaig conèixer en Pau Alabajos, després de tres concerts anul•lats en els quals havíem de coincidir hem trencat la maledicció ;) I de tornada, els textos i vinyetes d’en Roger Ferriols van apropar aquests 260km que no ens separen. Visca vosaltres i visca el País Valencià!
Demà tenim debut al Vendrell, dins el concurs Track Vendrell, en la secció Baix Penedès. Els vuit grups finalistes d’aquest concurs ens hem repartit diferents divendres des de l’abril fins al maig per presentar les cançons en directe a sala SAM del Vendrell. Demà actuarem amb la Sara Mampel a la veu i cors i amb l’Albert Domingo al baix elèctric. Ja ho sabeu, si us animeu a venir, estarem a la SAM a partir de mitjanit. Abraçades!
Entre metros i retards de Catalunyes Express per deixar prioritat a trens de rics, ahir arribava a l’Ateneu Popular de Vallcarca. Suposo que tot això deu ser el pa de cada dia per a les persones que van i venen a diari de Barcelona, però jo encara no m’hi acabo d’acostumar. L’Ateneu em va agradar, fa tan sols un parell de mesos que està obert i ja està totalment reformat i habilitat. De seguida s’hi percep una gran dedicació i constància, tot i que segur que n’hi hagut més de la que un pot percebre. Després d’intercanviar converses d’Anglaterra i de Grècia entre pinxo i cervesa, començavem un concert especial. La proximitat i el diàleg van ser, més que mai, els pilars dels seixanta minuts, a més, després d’explicar tantes anècdotes crec que a més d’un li van agafar ganes d’anar a Galiza ;)
Després de l’actuació i de forma totalment espontània, va sorgir una jam session d'allò més entretinguda, quina capacaitat d’improvsació que teniu els de Vallacarca, és espectacular! I tot això, poques hores i metres abans que l’alcalde Hereu, malgrat el rebuig de bona part dels vilatants, protagonitzés la inauguració d'una gran superfície de ciment, altrament dita, plaça Lesseps.
Avui us escric des de Fundaçom Artabria, centre social de Ferrol que entre moltes altres coses ofereix accés gratuït a Internet, que sempre és d’agrair. Ahir vam estar a Ourense, al centre social A Esmorga, i dema la parada és a Compostela, al Gantalha do Pichel. Està sent molt enriquidor conèixer nous companys i companyes i descobrir noves maneres d’avançar. Els paisatges i aigues blaves no deixan de sorprendre’ns. Porto un parell de dies a Galiza i ahir al matí, mentres feia el cafè amb llet al bar de sota el pis on ens acullen els companys de l’Ambaixada dels Països Catalans, vèia les imatges vergonyoses i inacceptables dels Mossos d’Esquadra carregant contra els estudiants. No se m’acut què més ha de passar per a que no ens preguntem quina mena mercenaris tenim per “cossos de seguretat” al Principat i fins quan ho pensem permetre. Sortim al carrer! Un abraço revolucionario a todos os alumnos desde Galiza!
Aquesta setmana tindré l’oportunitat de fer un seguit de concerts per Galiza, serà la primera vegada que transporti tan lluny les cançons d’aquest projecte i cantar en català fora del país em fa una il·lusió especial. El fet de poder compartir i intercanviar punts de vista amb un altre poble que lluita pels seus ideals representa ben bé una injecció de motivació i aprenentatge assegurat. Ens acolliran els companys de l’Ambaixada dels Països Catalans i farem parada a Ourense (centre social A Esmorga), Ferrol (centre social Fundaçom Artábria) i Compostela (centre social Gentalha do Pichel). Un cop siguem a Galiza espero poder-vos mantenir al corrent de tot plegat. Viva pobos libres!
Dissabte ens reuníem a El Bruc un centenar llarg de persones. En aquest municipi hi tenim l’últim brau espanyolista del Principat, símbol que és objecte de rebuig per a molts catalans i catalanes. No coneixia aquest poblet de l’Anoia i en vaig quedar meravellat, quines vistes! Vora les 13h empreníem la marxa cap al brau recentment caigut en un ambient d’allò més distès. Un cop allí, foto i brindis, que l’ocasió s’ho mereix. I després de caminar i fer gana, ens esperava el dinar popular al camp de futbol del polble, enorme, tot per nosaltres. Allí hi havia una unitat de Telecinco que va fer una connexió en directe. Després ens van trucar amics que des de casa havien vist la notícia dient-nos que ens havien deixat força malament. Enfí, que els mitjans de comunicació van fer el paper que els toca: crear notícies fetes a mida, on el que menys importa és si són certes o falses. Vaig començar a tocar a quarts de 5, gaudint totes i tots del més absolut silenci combinat amb les vistes d’un Montserrat que semblava que poguessim tocar amb les mans. Deu ser que els de ciutat estem mal acostumats a que els edificis ens destrossin el paisatge.
Una nit d’allò més bonica, la de dijous. Ens va alegrar molt trobar a tantíssimes persones un dia entre setmana, i més encara poder respirar un ambient distès i participatiu durant un cententar de minuts, que sembla molta estona però realment se’ns va fer força curt ;) Vam donar la benvinguda com es mereix a l’Albert Domingo, amb qui estrenavem format amb el seu baix elèctric, a més de comptar amb diferents col·laboracions com la Sara Mampel, a la veu i cors, la Laura Aluja deixant-nos a tots bocabadats amb la seva poesia, i el Carles Mas, fent-nos vibrar com ell sap amb un Serrallonga amb acordió. Esperem poder mostrar-vos aviat l’aurdiovisual que estem elaborant arran d’aquesta presentació.
Gràcies a totes i tots, de debò, per fer possible aquest diàleg i per construir el somni. Gràcies per ser-hi. Gràcies per fer-ho possible.
Demà al migdia descobrirem Caldes de Montbui (Vallès Oriental), a la imatge en tenim una mostra. En aquesta ciutat es realitzaran unes complertíssimes Jornades Internacionalistses sobre Palestina, a càrrec de l’Assemblea de Joves de Caldes L’actuació tindrà lloc després de dinar, a la sala polivalent. A mitja tarda es realitzarà una performance (esperem que no corri la metixa sort que la de Tarragona) i al tom de les 19h està programada la xerrada “origen i evolució històrica del conflicte”.
D’altra banda, al vespre la cita és a l’Ateneu Igualadí (Anoia). No hi podria haver més bon motiu que la presentació de l’Assemblea de Joves d’Igualada. Les activitats comencen a les 19h amb una roda de premsa a la pl. de l’Ajuntament i posterior cercavila. Compartirem melodies noves després del sopar popular.
Ens veiem al Vallès, a l’Anoia, o tots dos llocs? :)
Estem vivint un nova escena de cançó protesta, ho explicavem ahir amb en Cesk Freixas. Entre molts altres factors que hem de tenir en compte, la força amb que tot just comença a caminar la cançó protesta no és pas fruit de l’atzar, sinó de la potència, fermesa i constant consolidació del moviment de l’Esquerra Independentista. Són molts i inimaginables els passos que ens queden encara per fer, i és justament per això que volem superar-nos i centrar esforços més que mai. I un dels fronts de lluita, també l’és la música, entesa i concebuda com a una eina més del moviment, lluny de ser venuda com un producte més d’aquest sistema monstruós i malaltís en que ens trobem submergits, anoment capitalisme. De fet, no em volia enrollar tant, però és que la presentació de la campanya "300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència" organitzada per l’EIC, em va deixar molt bon regust de boca: presntacions, parlaments, xerrades entretingudes i ben lluny de la somnolència, poesia, música i, sobretot, tantes cares d’arreu del Camp i també d’encara més lluny, com de Sabadell ;)
Una abraçada ben forta per en Pau Alabajos, que per motius aliens a la seva voluntat, ahir no va poder assistir a la presentació.
La nit de dissabte va ser molt especial i emocionant. El municipi, Maspujols. El públic, nombrós i amic. La cançó, més protesta que mai. Ja hi havia tocat un cop, a Maspujols, va ser a l’estiu i en guardo molt bon record. Aquest vegada, però, presentava per primer cop en aquest municipi, les Petjades al complert. És realment admirable la tasca que duen a terme els joves organitzadors d’aquest poble. I és que tant a l’acte ahir com a l’anterior, vam comptar amb una atenció, organització i infrastructura del tot envejable. Una abraçada des d’aquí, especialment per a la Núria i en Jordi! Aquest cop, l’espai era cobert i compartia escenari amb l’amic i company d’ofici Cesk Freixas. He de confessar que estava més nerviós que mai, i més veient tantes cares conegudes d’arreu del Camp: de Maspujols, de Vilaplana, de Falset, de Cornudella, de Reus, de Tarragona, de La Canonja, d’Almoster, ... i aquest cop no me n’oblido, també de la Selva del Camp ;) Una plaer poder repetir, Maspujols.
Aquesta ha estat una setmana intensa,
sobretot per al SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans). Cal recordar
que dimecres el rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona expulsava a
sis estudiants arran de les mobilitzacions en contra del Pla Bolonya. Per no
quedar-se de braços plegats davant de la imposició d’aquest pla de
privatitzacions, sis companys es troben expulsats de la seva universitat i
vint-i-dos més han estat amonestats. Surrealista però cert. És en aquesta
setmana, que he tingut l’oportunitat de compartir vetllades i cançons amb
diferents nuclis de l’organització estudiantil, concretament a Lleida ( Segrià)
i a la Selva del Camp (Baix Camp).
Dimecres, a Lleida, vam estar a la facultat
ocpupada d’aquesta ciutat, a on malgrat el fred i el desgast físic dels
estudiants, vam compartir una càlida vetllada al pati del rectorat. Deu n'idó
la diferència que hi ha entre una universitat vista de dia que potencia els
interessos i privatitzacions del sistema educatiu actual, davant d’una altra universitat,
en aquets cas vista de nit, que qüestiona i crítica el model institucional a la
vegada que aposta per un ensenyament públic, popular, català, antipatriarcal i
de qualitat. Personalment, jo em quedo amb la segona.
D’altra banda, i en un context molt diferent,
aquest matí he participat en l’acte que ha organitzat el nucli del SEPC de la
Selva del Camp, a l’institut d’aquest municipi, en el qual també hi ha
particpat en Xavi Sarrià presentant el seu nou llibre “Històries del Paradís”.
En aquest últim lloc, hi ha hagut moltes coses que m’han sorprès positivament,
la que més vull destacar és el bon rotllo i confiança que hi havia
entre porfessors i alumnes. En el meu cas, suposo que el fet d’haver estudiat
a un municipi més gran a on la gent no es coneix tant entre sí, no ha permés
que es donés en aquest grau la relació de professor-alumne. Realment, m’hagués
agradat que la relació professor-alumne de la meva secundària hagués estat com
la que tenen a la Selva del Camp.
Cada dia em fascina més
l’ambient que es pot arribar a respirar amb una estelada, una guitarra i les
veus de totes i tots. Materialitzant amb aquesta realitat un conjunt de somnis,
il·lusions, amor, i compromís per canviar i millorar tot allò que ens preocupa
com a individus i com a col·lectiu que som.
Quina vetllada més
emocionant i familiar la de diumenge a Sant Andreu (Barcelona), gràcies en majúscula per l'acollida i complicitat. Amb més d’una quinzena
d’actes compresos entre el 28 de novembre i el 8 de desembre, Sant Andreu
celebrava enguany la 5a edició de les Festes Reivindicatives. És en aquest marc, on vaig tenir
l’oportunitat de presentar les cançons del treball "Petjades", compartint cartell
amb en Cesk Freixas.
Per les cançons
lliures i per Sant Andreu, que no s’acabin mai les petjades de tots nosaltres!
