Què deu voler dir això de les polítiques reals? Aquestes dues paraules són termes antagònics. Mentre en Carod defensava que per a governar no n'hi ha prou amb ser un bon gestor, en Montilla, amb aquesta frase ("ara és el moment d'aplicar polítiques reals i deixar-se de cabòries nacionalistes") afirma el contrari.

Què és millor? la gestió o la política?.

Un bon governant ha d'il.lusionar i, al mateix temps, gestionar de forma eficaç. Pel que fa referència a la gestió, necessita un equip important de persones que resolguin sense crear problemes el dia a dia. També hi pot afegir uns quants assessors especialitzats per a resoldre temes peluts. I totes aquestes persones haurien de ser més bones gestores que lleials, per suposat.

D'altra banda, cal que les cares dels governs siguin comunicatives, que generin confiança i, sobretot, que no facin com fan els actuals governants (suposo que assessorats per empreses de màrqueting) i no parteixin de la base que els governats són imbècils. Si alguna cosa s'ha fet malament, o la situació no és bona, o s'ha près una decissió precipitada, crec que la gent agrairia que els responsables ho reconeguéssin i no que expliquin faules bucòliques o, simplement, que desapareguin uns quants dies.

Bé, és un apunt. Però que no sigui dit que els que no som polítics només fem que criticar i no aportem arguments per a solucionar els temes. 

Al final, després de tants anys de conflictes, el que sembla que ha quedat clar al Pròxim Orient són dues coses:

1) els islamistes no pararan fins a fer desaparèixer Israel del mapa.
2) els israelians (majoritariament els que són jueus) no estan disposats a perdre'l.

Sempre he sentit a dir als progres que actualment ens governen que les actituds han de ser positives; que no s'ha d'anar mai contra una postura, sino que s'ha de procurar defensar allò que creus fins arribar a un punt d'entesa amb el que defensa una postura contrària (això que en diuen "diàleg", vaja).

Doncs bé. Qui és que vol la desaparició de l'altre? Quin diàleg planteja? Quina és la resposta adequada a algú que vol que no existeixis?

La resposta Israeliana és desmesurada, perquè perjudica a un ampli sector de la societat libanesa que sospira per viure en pau, per comerciar, per oferir un producte turístic que els permeti sortir del pou de les guerres. D'acord. Però si la majoria dels libanesos volien això, aleshores, què vol Hezbol.là? Què buscava quan va segrestar els soldats? Què busca llençant míssils sobre Haifa? Qui els va empényer a actuar així? (Suposo que no m'equivocaria gaire si assenyalés un barbut iranià que nega la Shoah, però segur que no és l'únic).

Israel té dret a existir. Per les circumstàncies que siguin (l'antisemitisme europeu del segle XX, per exemple) el poble jueu va retornar, va pujar, a Israel en massa. El que passa és que es va trobar amb una terra on la població, després de tants segles, havia canviat. Ara els qui habitaven el pròxim orient havien canviat la religió jueva per l'islam. I això els feia incompatibles, tot i partir d'un tronc comú. Són dues branques oposades, però condemnades a estar sempre juntes.

Els islamistes no suporten els jueus perquè els recorden el seu orígen. Els jueus no es fien dels islamistes perquè saben que els volen fer desaparèixer. Això es soluciona amb diàleg? potser sí. Però igual que dos no es barallen si un no vol, dos no dialoguen si un no vol. I aquí, el que no vol el diàleg, és l'islam. No ens equivoquem.

El que no entenc de cap manera és que hi hagi allò que s'anomena "democràcies occidentals" que, per qüestions que se m'escapen, donin suport a les postures dels que no volen dialogar. I sempre (per fer-ho més incomprensible encara) són les veus progres, esquerranes, les que defensen les postures intransigents dels islamistes. Puc entendre la postura francesa, ja que té molts interessos entre els països  àrabs, però la espanyola, no la entenc. Jo crec que no és més que una derivada de l'antiamericanisme patològic que ens envolta, perquè si no, no ho entendria. Si fins i tot la esquerra pacifista israeliana dóna suport a les accions del govern i, en general, el 90% de la població d'Israel recolza aquestes actuacions.

Defensar Israel és defensar la llibertat de les persones. Mostrar al Món que hi ha espais per a la llibertat entre la intol.lerància islamista (que renega de la llibertat individual que propugna Occident i propugna una mena de neofeudalisme amb parabòl.lica com a solució de futur) com són Israel, gran part del Líban o, apurant una mica, Egipte i Jordània (ja he dit que apurant una mica). No pot ser que algú et negui i tú t'arronsis. No. Això seria el final.

He quedat de pedra quan ho he escoltat. Eren unes declaracions del Sr. Sanchez-Llibre en la presentació del seu famós llibre que han passat a RAC-1. L'home explicava una escena d'unes negociacions sobre el finançament en les quals estaven presents ell i en Quico Homs. Van plantejar que la inconstitucionalitat del projecte d'estatut (el del 30-S, s'entén) no podia ser tal ja que hi havia un model de finançament vigent, el d'Euskadi i Navarra, que era pràcticament idèntic al plantejat en aquest projecte d'estatut. La resposta dels interlocutors representants del govern va ser "pero es que allí hay un problema de pistolas". En Quico Homs va preguntar aleshores que si era necessari que a Catalunya hi hagués un problema d'aquest tipus per a poder disposar d'un sistema de finançament com aquest. La resposta, tot i no produir-se, venia intrínseca en l'anterior afirmació : "pero es que allí hay un problema de pistolas".

O sigui, que tot allò de "la vía pacífica", "aceptar el sistema democrático", "renunciar a la violencia", "dejar que hable el pueblo", etc.... no eren més que promeses més falses que les d'"aceptar el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña". Per tant, què volen dir? No podrem aspirar ni tan sols a un finançament digne (que no just) com el que es plantejava, si no és que comencem a esmolar les eines? Hem de començar a comprar Kalashnikovs al mercat negre? Com se li pot explicar a un jove que cregui en la independència i la llibertat dels pobles si aquesta és negada pel mateix sistema que, en teoria, t'ho ha de permetre? No és això un viver d'impotència futura?

Mentre els que van matar un tal Miguel Angel Blanco eren condemnats la setmana passada a cinquanta anys de presó (50), uns altres que van matar a un tal Josep Maria Isanta eren condemnats a 3 anys d'internament (3). Que algú m'expliqui quina diferència hi ha entre la irracionalitat de matar el senyor Blanco o la de matar el senyor Isanta. Però que m'ho expliqui bé, eh?.

Mentre contemplava emocionat a la televisió un antic documental francès sobre els bombardejos de Barcelona, on apareixien nens amb els cranis oberts i famílies senceres mortes per les bombes alemanes, per no sé quines complicades connexions cerebrals pensava en tots els veïns i antics companys que havia matat i fet matar sense raó un amic d'infantesa del meu avi que era president (o el que sigui equivalent en una organització anarquista - i valgui l'antitesi obligada- ) del comitè d'Orriols (per dir un poble). Ja sé que no queda bé dir-ho, i menys quan a casa som del bàndol dels perdedors, però... no és tan imbècil una cosa com l'altra?. Algú m'ho pot explicar això? (els d'ICV, siusplau, absteniu-vos-en, no podria suportar-ho).

I mentre aquestes absurdes preguntes em turmentaven, entremig de tot això, resulta que un centenar o dos (no ve pas d'aquí, ja, ara tot va a l'engròs!) de persones moria mentre viatjava en tren.

Llavors he arribat a la conclusió que la enorme responsabilitat que suposa formar part de l'espècie humana val la pena afrontar-la. De debó. Cal començar a cada moment. Com deia un que abans s'enorgullia de ser d'un poble veí del meu al qual valdria la pena col.laborar activament en canviar-li el nom : cal que neixin flors a cada instant.

Com el títol d'una campanya publicitària de caire ecològic. Així ho plantegen a can socialista. Es tracta que tots els que mai voten perquè el que passa a Catalunya els la hi porta fluixa (cosa incomprensible, d'altra banda) es mobilitzin perquè ara hi haurà la possibilitat que mani "uno de los nuestros". Sense més arguments. Sense sospesar si és millor candidat que un altre o si el seu projecte és millor per Catalunya o més engrescador.
Ara entenc perquè em va semblar que no era tan "espontani" ni tan "sense adonar-se de la presència dels micròfons" el comentari del Sr. Sevilla. Com a bon valencià (vull dir, valencià filomadrileny) va començar a executar la mateixa tàctica que a la seva estimada "región": llimarem el nacionalisme fins que arribi a fer-se prescindible en el govern i convertirem el Principat en una regió espanyola pels segles dels segles. Això sí, amb entusiasme, que per això som campions en autoodi. I, per suposat, d'esquerres, perquè som pluriculturals, plurilingüístics, i pluri-el-que-sigui i no som fatxes del PP.

Potser no ho aconseguiran en aquestes eleccions, però una cosa sí que pronostico: el seu pròxim objectiu, i el més important, serà canviar la llei electoral. I el PSCOE ho tindrà relativament senzill, ja que apareix a totes les travesses. Ara ja no es parla de les dues opcions pretèrites: Partits nacionals / Partits espanyols. Ara sembla que només hi ha aquestes possibilitats: tripartit o sociovergència. I el PSCOE apareix en ambdues. Que Déu (o Alà, o Lenin,...) ens agafi confessats.

Bé, ara ja no parlaré més de l'estatut dels collons. Ja ha quedat clar que aquest país que estimo amb desesperat (cada vegada més) dolor té un seriós problema de baixa autoestima o, més aviat, d'elevat autoodi.

Ara parlaré d'aquests que, d'allà on es fiquen, no surten ni amb àigua calenta : són els sociates (acompanyats de les comparses pijo-eco-comunistes d'iniciativa). Ho dic perquè, vista la exagerada utilització dels mitjans de comunicació per a vendre idees que fan, la qual ha portat a molta gent a creure que votar no era votar pp (quan ells mateixos saben que ni el pp hagués estat capaç de dissenyar un estatut tan patètic i poc ambiciós), en vistes d'això, dic, molt em temo que aquests ja no deixaran el poder a la Generalitat fins a convertir-la en un altre engendre tipus comunidad valenciana o illes balears. El que passa és que necessitaran l'ajut dels provincians de ciu, els quals, per mantenir l'statu quo, serien capaços de vendre's l'ànima. I ho faran, no en dubteu. Proves? Una de ben clara: ahir no hi havia ni una sola estelada a la seu de ciu, mentre celebraven la seva victòria. Ni una sola. Del seu sector sobiranista no se'n recorda ningú. L'Oriol Pujol, l'Homs, etc... han estat més arraconats que l'Obiols al psc. Ara ja no els fan falta. Ja ho havia proposat anteriorment: per què no es reconfiguren en una espècie de marca blanca de l'espanyolisme com la UPN a Navarra? Es podrien dir "Unión Convergente del Pueblo Catalán" i governar pels segles dels segles amb els sociates, exigint-los (rectifico: demanant-los per favor) que hi hagi una ballada de sardanes i un putu castell d'aquests, o alguna collonada folclòrica, a canvi del seu suport incondicional. Que feliços que seran.... tots juntets!. Això sí, en Saura i companyia s'hauran d'empassar el gripau, si volen continuar tocant cuixa, després de tants d'anys d'omplir-se la boca amb la "dreta" i l'"esquerra". Mira, vés per on, encara pot tenir un punt friki divertit, tot això. Em sento optimista, molt optimista...

Els que hem votat que NO a aquesta merda de llei orgànica espanyola que heu aprovat enmig de contínues fel.lacions mediàtiques entre polítics, ens en beneficiarem. Però el pitjor serà que els que heu votat que sí, el patireu.

És difícil pendre punts de referència sòlids a l'hora de pendre una decissió mínimament coherent i/o correcta. Tenim informacions contradictories, ens arriben missatges absolutament excloents entre sí. Aquesta situació, tot i semblar atabaladora, ens pot ajudar a posicionar-nos. Provaré d'explicar-me:

Els partidaris del sí defensen, a grans trets, que el nou estatut obre noves vies, noves portes, per a poder obtenir en un futur noves competències o noves formes de finançament. Per tant, reconeixen implícitament que, a efectes pràctics no suposa un gran canvi respecte de l'Estatut del 79. El que passa és que en fan una lectura positiva, esperançadora, il.lusionant.

Els que defensem el no, ens basem precisament en la poca tangibilitat del text. I això és important, perque l'Estatut del 79 encara té molt de recorregut, però com que està supeditat a l'interpretació de la metròpoli, en 25 anys encara no s'ha pogut esgotar. És normal que molts ens temem que ens tornaran a enganyar.

Però més enllà d'aquestes dues, diguem-ne, vies hi ha una altra raó per votar que no : des del moment que es poden tenir unes visions tan diferents del text, es demostra que no és bo. Per tant, o que el refacin, o que deixin el de fa 25 anys, però no els hi posem tan fàcil com per acceptar el que ells volen. Si és que, a més, se'n vanen de com ens han retallat la nostra proposta original !.

Tot i la tènue esperança que s'albira a l'horitzó de que els partits nacionals puguin arribar a entendre's, en un futur proper, per gestionar els limitats recursos del govern de la Generalitat, no hi ha gaires lectures positives de la situació actual. Tenim un President que acaba de signar la seva acta de defunció, al qual només li queda per fer el repartiment d'algun premi a la fidelitat (com, per exemple, una conselleria pel Tete). Tenim un partit que està al govern, ICV, i que actúa com si això no anés amb ells, com si no tinguéssin ni una sola responsabilitat en tot el que ha passat des que van entrar al govern. Tenim l'altre partit del govern, PSC-PSOE, que només pensa en protegir el Santcristugros, que és en ZP, i que li importa una merda què passa amb Catalunya, perque sempre ha tingut el punt de mira encarat a Madrid. Tenim el principal partit de l'oposició, CDC-UDC, amb les bases desencantades, desencisades, anorreades... víctimes del costum, convertit en vici, d'empassar-se allò que es dissenya des de la direcció, encara que faci mal de ventre, encara que sigui la pròpia dignitat. Tenim un ex-partit de govern, ERC, que va confiar en les virtuts d'en Bambi i s'ha trobat amorrat a les essències de les espanyes. Ara bé, ERC, encara que sigui a contracor de la direcció del partit i obligats per les seves bases, manté en gran part la seva essència primera. Només espero que no torni a pactar amb partits d'obediència espanyola, i no perquè CiU no es pugui comportar de forma encara més filoespanyola que el PSC (llegeixi's Duran i Lleida), sino perque les bases de Convergència tenen molt més en comú amb les bases d'Esquerra que no aquestes amb les del PSC.  I els qui votem ( i aquesta és la gran virtud, alhora que el gran defecte de la democràcia) som els de baix de tot, encara.

El més preocupant de tot és comprovar que una crisi de govern d'aquesta magnitud no afecta al funcionament del país. Això demostra el poc poder real que té la Generalitat. I, en conseqüència, ens fa entendre un xic més el per què del poc valor que el conjunt de la població catalana li dóna a les nostres institucions.

Figura que és un dia d'alegria generalitzada perque ETA ha decidit plegar. A mí, m'és igual, la veritat. De tota manera, jo penso que ja ho va decidir el dia dels atemptats de l'11-M : com es podia superar l'impacte mediàtic d'allò?. La via violenta havia perdut el sentit propagandístic que la podia moure.

Ara l'estat espanyol hauria de donar legitimitat completa als qui defensem l'autodeterminació dels pobles. Fins ara tots, catalans, bascos i gallecs, acabavem ficats en el mateix sac que ETA. Directa o indirectament. Molt em temo, però, que continuarem proscrits. Els nacionalistes que es vulguin dedicar a fer política, hauran de deixar de banda les reivindicacions nacionals, com fins ara. De fet, ja queda clar en el fet que, una de les primeres coses que s'han remarcat, fins i tot just abans del comunicat de la banda terrorista, és que MAI s'acceptarà el dret a l'autodeterminació. No en volen sentir a parlar, ni els guais que manen ara ni els neofalangistes que manaven abans. I estem parlant del dret a decidir per part d'un poble, no parlem d'independència.

En definitiva, s'ha acabat el culebrot d'això que en diuen estatut i ara començaran a discutir durant dos o tres anys sobre si els presos els acostem o deixem tornar a obrir diaris en euskera o permetem que hi hagi partits polítics abertzales i d'esquerra (que ja té collons que, després de més de 25 anys de pressumpta democràcia, s'hagi de discutir de fer complir el que diu la llei, de llibertat d'expressió i de permetre partits polítics). I quan s'acabi això, estarem a on érem fa vint-i-cinc anys, però com que nosaltres serem vells i les noves generacions no ho hauran conegut, la societat pensarà que haurà avançat. Mentre això passa, ja formarem part del vagó de cua d'Europa gràcies a la nostra estimada espanya, que es dedica al totxo mentre els altres progressen. http://www.avui.cat/avui/diari/docs/index4.htm

Per cert, si Euskadi i Catalunya no fóssin dins espanya : de què parlarien els espanyols?

Una de les principals característiques del flamant govern espanyol és el seu tarannà dialogant. Bé, això diuen, vaja.

Però jo voldria parar-me un moment aquí, i reflexionar sobre aquest fet. Perquè hi ha moltes maneres de dialogar, i el diàleg sempre està condicionat a les circumstàncies que envolten els interlocutors. Vull dir que, per exemple, es pot donar el cas hi hagi un diàleg entre un botxí i un reu, però això no és positiu per se, ja que el botxí li acabarà tallant el coll al reu. I el contingut del diàleg, ben segur, estarà en funció de les circumstàncies de cadascú. Per exemple, el botxí pot començar el diàleg dient : " Bon dia, reu! fa un dia excel.lent! sembla que el sol trigarà a marxar ara. Després de tantes pluges, potser es faran bolets!" i el reu li pot contestar : "Si que fa bon dia, però depèn per a qui...". Amb això, ja s'ha encetat un diàleg. Però no deixa de ser un diàleg bastant inútil, perquè no hi ha una finalitat concreta. Per tant, més que un diàleg, podríem parlar d'una conversa, de xerrar, en el sentit d'entreteniment. Per què? Perque el que té la posició predominant en aquest diàleg no està disposat a posar-se al mateix nivell que l'altre. Al reu li interessaria dialogar per no perdre la vida, però aquesta possibilitat no la contempla el botxí i, per tant, la única conversa acceptada pel botxí és aquella que es fonamenta en la seva posició preeminent.

Per tant, en Zapatero es va mostrar "dialogant" amb Ibarretxe quan li va dir, amb bones paraules això sí, que es podia posar el seu Pla allà on li càpiga. Igualment, en Zapatero s'està mostrant "dialogant" amb els membres dels partits que representen el 89% de la població de Catalunya (en un diàleg junts o per separat, tant se val). Però ell no acceptarà cap proposta de canvi que suposi modificar la correlació de forces actual, ja que això significaria, en qualsevol dels casos proposats, un perjudici pel govern espanyol i un benefici per a Catalunya. Per tant, el seu "diàleg" no és més que un engany de cara a crear-se una imatge pública de persona guai i enrotllada, però res més. El botxí no pensa deixar d'utilitzar la destral.

Sempre tenim motius per creure que la situació que estem vivint, sigui la que sigui, és molt dolenta. Fins i tot la pitjor imaginable. Però una mirada descarregada de prejudicis (o del màxim possible de prejudicis) cap al Món que ens envolta, ens hauria de convèncer del contrari.

Sens dubte (vull dir sens dubte objectiu, és clar) la nostra època és la més positiva de la humanitat. Mai abans havia conviscut tanta gent al mateix temps, en el nostre planeta. Mai abans hi havia hagut tanta gent que podia formar-se, triar, emmotllar, decidir en gran mesura el seu futur. Mai abans hi havia hagut una proporció tan baixa de població sense les necessitats mínimes de supervivència cobertes. Mai abans ens havíem pogut relacionar amb tanta facilitat (via transports o via telecomunicacions). Què ens passa, doncs? trobem a faltar les èpoques en què la immensa majoria de nosaltres, que ara podem campar més o menys autònomament, no podíem ni anar a pixar sense el permís dels privilegiats membres dels estaments superiors? O potser trobem a faltar les èpoques on portar-se quelcom de menjar a la boca era el màxim objectiu a la vida? O els temps en què l'art era reservat a les elits? O potser el que trobem a faltar és aquella època en què la vida de cadascún de nosaltres no valia res perque la podies perdre en qualsevol moment? Què és el que necessitem per ser feliços?

Si la nostra felicitat té a veure amb aconseguir que la part de la humanitat més desafavorida aconsegueixi uns millors nivells de vida, nosaltres mateixos hauríem de promoure les deslocalitzacions, la fi de les ajudes a les exportacions agrícoles, la lliure circulació de mercaderies i persones,... Pel que es veu, sembla que no ens preocupa massa la situació de la gent més desafavorida.

Si el que ens faria feliços és la educació, la formació dels nostres fills, nosaltres mateixos ens hauríem de preocupar d'inocular-los unes quantes dosis d'esperit crític, valors, idees, propostes,...per a poder fer judicis coherents i mínimament correctes. I, per tant, els valors cristians, musulmans, jueus o laics no ens haurien de fer por, sempre que els utilitzem a fi de bé. Per tant, pel que es veu, tampoc sembla que ens preocupem massa per la correcta formació de la nostra societat.

Si el que ens evita ser feliços és el fet que som un país oprimit, expoliat, i que mai podrà gaudir del dret a l'autodeterminació, no podem fer res més que convèncer, als que encara no ho estan, que la posició pragmàtica és la independència. Que la defensa de la unitat d'alguna cosa que mai ha estat enganxada no és més que una quimera. Un somni de grandesa que s'ha d'acabar algun dia. Però, com que la majoria encara no ho veu clar això... deu ser que no ens preocupa massa que al nostre país se'l tracti així.

Si el que ens fa infeliços és que l'economia es basa en la construcció... per què la hipoteca se'ns menja el 70% dels nostres ingressos?

Si el que ens faria feliços és que la gent fés la feina ben feta.... per què diem que sí, quan no tenim temps per fer-la?

Vaja, que potser, només potser, en tenim una miiiiica de culpa nosaltres de no ser feliços. Sort que, en el nou Estatut, el dret a la felicitat serà l'únic que no ens retallaran !...

Feliç Nadal a tothom!

Espero que algun dels col.laboradors d'aquests governants tan guais que tenim la sort de gaudir, si pot ser els mateixos que van ser capaços de convèncer a tota la mainada i a una part molt important dels adults que s'havia de cridar "NO a la guerra!", ara es passin per les escoles (públiques o concertades, tant se val) i facin fer dibuixos de coloms amb branques d'olivera, i la paraula "PAU" en molts idiomes , i cantin cançons de germanor mentre es passegen pels carrers dels pobles cridant el famós "NO a la guerra!" altra vegada. I que ho facin ara, que hi ha tantes guerres o més que fa dos anys. I, sobretot, que ho facin ara amb les fotografies de les vuit patrulleres (1.200 milions d'€) i els dotze avions (500 milions d'€) que, fabricats a espanya, aniran a petar a mans d'un personatge tan responsable i defensor de la llibertat i la democràcia com és Hugo Chávez. 

N'estic fart de les collonades que ens colen contínuament. Us en citaré unes quantes:

PRIMERA COLLONADA (o collonada A): "govern progressista". Què hòsties vol dir això? Progrés = Procés de transformació de la humanitat en general cap a una situació que hom suposa millor i que pot ésser o no definida d'antuvi. Fixeu-vos-hi : ens poden dir, quatre anys després d'estar al poder, que el país "ha progressat" i ni tan sols els hi calia haver redactat un programa electoral que ens informés de com s'havia de produïr aquest progrés. Toca't els ous!. Això és una religió! Passi el que passi, les coses positives seran incloses com a conceptes que han permès el progrés... això és trampa!.

SEGONA COLLONADA (o collonada B): "...las causas de los incidentes ocurridos en Francia son  la inseguridad respecto al futuro, encontrar empleo estable, una vivienda, ...".  Això també és trampa! Més "inseguridad respecto al futuro..." que no tenien els nostres pares quan van marxar amb la roba a l'esquena a buscar feina a d'altres llocs, no n'hi ha ara a França. En tot cas, ara aquesta gent sap que poden disposar d'un (millor o pitjor) subsidi social que no existia a l'espanya franquista. Els progres esquerranosos o dretans (que de tots n'hi ha)han preferit aïllar la merda ("xusma" en terminologia Sarkozyniana) i pagar-los per quedar-se quiets en aquests guetos sense emprenyar (de fet, d'això ells n'han dit protecció social). Això sí... també sense possibilitat de progressar ("progressar" ara en el sentit d'avançar) socialment, econòmicament, laboralment,....Com una mena de zombies que es reuneixen a les cantonades sense les dones. Els francesos s'estan començant a menjar la merda amb patates. Una merda que han creat els dirigents sorgits de la "gloriosa" revolta del 68, que mai han sabut cap a on parava la realitat perquè la majoria ni tan sols en formaven part. Al final, aquesta "xusma", com a humans que són, és lògic que demani una opció, una oportunitat, una esperança, per a poder sortir d'allà on són SENSE la necessitat que casposos intel.lectuals amb jersei de llana i casa a la costa els hi vagin a salvar la vida atorgant-los nous subsidis per no fer res. Igualtat d'oportunitats, es diu això. Res més. Ni ajudes, ni hòsties.

TERCERA COLLONADA (o collonada C): "Espanya". Val més que pari per avui...