Tenim un grup parlamentari al Parlament català pel qual sembla que la solució a la crisi econòmica que pateix Catalunya quedaria solucionada automàticament si ens assimilem sense complexos, amb alegria i il.lusió, a aquesta potència occidental anomenada espanya. S'anomenen Ciutadans i són joves, guapos, preparats, assenyats i, sobretot, anti-nacionalistes: no creuen en les banderes ni en la història ni en els símbols. El que passa és que no hi creuen si són banderes, història i símbols catalans: plantegen la pertinença a espanya com la cosa més normal del món, ser espanyol és el que sempre han volgut els catalans, fins que no van arribar els nacionalistes catalans al poder i van començar a inventar-se una història per a Catalunya.

La Diada nacional de Catalunya commemora un fet històric. I ells, com que són supermegaobjectius, ens plantegen una revisió històrica d'aquest fet. I per això, s'han gastat les garrofes (suposo que no les seves...) en una pàgina web que vol replantejar el fet històric que es commemora el dia 11 de setembre. El problema és que estan tan centrats en desmuntar els arguments que, perversament, ha muntat durant tots aquests anys el nacionalisme català que acaben demostrant que, en realitat, són ells els que han muntat una manipulació barroera. Amb errors que, segurament, no els faran rectificar res del que plantegen, però sí que demostren que els importa una merda què va passar, sino que han volgut conduïr els qui s'ho han mirat cap al seu terreny, o sigui, el nacionalisme espanyol. Veiem a continuació el plantejament del fet històric que ells fan:

El 11 de Septiembre rememora el fin de un conflicto dinástico que asoló Europa a principios nada menos que del siglo XVIII: es decir, hace trescientos años. Tras más de un año de asedio, el 11 de Septiembre de 1714 el ejército borbónico comandado por el duque de Brunswick tomó al asalto Barcelona, defendida por las milicias de los gremios, algunos militares austracistas y unos pocos "voluntarios" del resto de España y algunos extranjeros atrapados por el bloqueo.

La cosa queda molt maca, molt professional, tope sèria.... si no fos perquè el duc de Brunswick era un alt comandant militar de l'exèrcit austriacista.
Que no fos que es volguéssin referir al duc de Berwick  (avantpassat i primer beneficiari dels terrenys dels quals ara disfruta l'actual Sra. Fitz-James, la duquessa d'Alba, nova i il.lusionada núvia), oficial militar al servei de la causa borbònica.

Consultats membres de Ciutadans respecte aquest error, el seu representat ens ha contestat:

"Güeno, Brunsgüic o Bergüic, da iguá... lo que importa é la idea: que eppaña semo toos!".

Fa un temps, en guanyar CiU les eleccions autonòmiques, vaig escriure un post on em sorprenien i em decepcionaven una sèrie de baixes en l'àmbit dels blocs sobiranistes (Cimera(extra), dies de fúria, Absolut,...). Al mateix temps, plegava David Madí, l'única persona de l'àmbit convergent capaç de crear un missatge clarament independentista, i plegava precisament quan, des del govern, podia confeccionar aquest missatge.
Amb el pas dels dies, s'ha pogut comprovar, o perfilar, el perquè de la renúncia d'aquesta peça clau de l'àmbit sobiranista. Les pistes ens les va donant en Salvador Sostres, amb els seus escrits. La web d'en Sostres és la darrera trinxera de l'independentisme realista. CiU, en ocupar la "centralitat" política catalana, considera que ha d'abandonar la seva vessant nacional progressivament i mantenir la pantomima aquesta del govern de la Generalitat, que és un fals poder, ja que només es tracta de gestionar uns (pocs)recursos i unes quantes competències que no són determinants a l'hora d'aplicar polítiques en un país, només fan referència al funcionament diari. Per això, un cop en Madí els va fer guanyar les eleccions, i en veure el panorama, va decidir allunyar-se'n.

La independència s'ha allunyat a passos de gegant de la percepció ciutadana. Això no fa sino confirmar que la força del moviment independentista (del país que sigui) depèn del moment, de la situació, de que arribi el missatge, etc... i és totalment fluctuant.
Va costar molt que arribés a una gran quantitat de gent la idea, argumentada i demostrada, que espanya es queda 20.000 milions d'euros cada any que han estat recaptats a Catalunya i no hi tornen en cap forma. Que per entendre la magnitud de la tragèdia, ho podem comparar amb el pressupost de la Generalitat de Catalunya del 2011: 39.354 milions d'euros .
Però això ho han tallat de soca-rel els poders fàctics. Ara, el que ens roba, el que fa que no ens en sortim, no és espanya. Són els bancs, els polítics corruptes, la manca de democràcia i la podridura del sistema capitalista. Als independentistes mai els han dedicat més que el que, per força, els hi havien de dedicar (cada vegada que en Ramon Pellicer parla d'alguna notícia de l'àmbit independentista, s'ha de pendre un alka seltzer per no vomitar...). En canvi a aquests elements, des del primer dia, se'ls ha potenciat com si es tractés d'un reality show, repetint el missatge des de TOTS els mitjans de totes les ideologies, i fent que el fenòmen es multipliqués. Al final, gairebé se'ls en va de les mans, però a les manifestacions de diumenge ja es van cuidar que no tornés a passar el que havia passat el dimecres. Jo això ho trobo clarament una maniobra de control de la població. I el que m'ho va certificar va ser en Duran i Lleida, quan va sortir i va dir que "calia escoltar-los" i tot el rotllo aquest.

L'independentisme ( o sobiranisme) català ha sofert una derrota total sense ni tan sols lluitar. S'ha tornat a fer rodar l'eix de la política catalana completament i, tot i tenir el càncer socialista bastant controlat, resulta que ara tot gira (novament, repetitivament, nauseabundament) entorn de l'eix dreta-esquerra, que és el que interessa als polítics professionals, aquells que volen que tot canviï per a que res canviï.

En David Madí va plegar perquè tot això ja ho sabia. I, sobretot, sabia de l'enorme vol.latilitat del sentiment independentista català. En Sostres ho ha vist també. Jo no vull veure-ho, però em fa l'efecte que tenen raó. Catalunya, ara per ara, és espanya. Una simple regió d'espanya. Un trosset de terra en un racó d'un estat, l'espanyol, que ara mateix no té ni credibilitat internacional ni projecte de futur. Això és el que ens espera als que som espanyols. Perque som espanyols, mai ho haviem sigut tant.

Aquesta lletra és d'una cançó de l'any 1973 (fa 38 anys) que es va fer famosa durant el govern de la Unidad Popular, el partit del Sr. Salvador Allende , president de Xile enderrocat poc després per un cop d'estat militar.
Avui, mirant les notícies, he vist les imatges dels il.luminats aquests que la premsa ha batejat com "els indignats", i he escoltat que entre la seva coreografia pseudo-revolucionària hi ha aquesta cançó. Un veritable homenatge a la modernitat, vaja.
Una altra "novetat" era el llançament de pals i pedres, el linxament de diputats al Parlament, l'insult, la provocació a les forces d'ordre públic, la crema d'objectes diversos, etc... O sigui, coses que són absolutament trencadores amb el que s'havia estat fent fins ara. Em penso que abans, quan hi havia aldarulls, la gent el que feia era tirar-se globus d'àigua. De fet, estic segur que els disturbis, les protestes, etc... eren cossos teòrics que alguna ment privilegiada s'havia atrevit a definir, però que mai s'havien portat a la pràctica fins avui, al parc de la Ciutadella.
L'altra signe de modernitat, de fet, ja l'havien practicat (segons l'entrenador-líder espiritual-Xaman del Real Madrid) els jugadors del F.C. Barcelona. Sí, ho endevineu: és fer teatre. Bàsicament, es tracta que, quan un mosso d'esquadra es tira un pet davant teu, tú facis veure que has rebut un pallissa monumental, que tens els braços i les cames trencats per deu llocs diferents, crides com una elefanta que està parint i la criatura li ve de canto i, així, captes l'atenció de la càmera de torn, que mostra al Món com d'incivilitzada i antidemocràtica és la policia del nostre país. Òbviament, el següent pas és demanar la dimissió del conseller d'interior i cagar-se en la seva puta mare.
I el que ja és l'òstia en bicicleta, de modern, és el poder filmar amb el mòbil tot el que passa, principalment imatges molt mogudes on es puguin veure mossos atonyinant manifestants, per després buscar un advocat que es vulgui treure el ventre de pena i fer-se famós denunciant els abusos policials i necessiti proves del delicte. Ah! i no oblidéssim pas l'ús de l'iphone o la blackberry per anar tuitejant, en castellà multicultural, tot "el que passa" segon a segon (per exemple, aquests).

En definitiva. Han passat molts anys, però el Món continúa funcionant de la mateixa manera. La indignació passarà, perque el temps no s'atura, i aquesta gent haurà de baixar del núvol i començar a tocar de peus a terra, sigui fundant un partit polític, o formant una família o, si no es veuen en cor de continuar en aquest camí incert de la vida, que es fotin a daltabaix d'un pont o que se'n vagin a fer d'ermitans al desert del Gobi, i deixin d'emprenyar als altres. També pot ser que si els passa això, deixin de banda la seva indignació.

Que jo em pensava que ja s'havien superat els totalitarismes feixistes i comunistes, però veig que tenen més vigència que mai.

Ah! per cert! seria tot un detall que ajudéssin al poble català a estar un xic menys indignat, concretament vint mil milions anuals menys d'indignació, ajudant a que la recuperació de la sobirania de Catalunya sigui possible. De res.

FOTO QUE ACOMPANYA EL TEXT: UN BON HOME QUE ESTÀ INDIGNAT.

La veritat es que costa de no pensar que defensar la independència de Catalunya entre els catalans es treball inutil. Potser hi ha una bona quantitat de catalans que la desitgem, però no es significatiu: la gran majoria opta per camins que no la defensen. No diré que no puguin anar en el mateix sentit, com ara ho fa Convergència, però això no treu que no la podrà declarar mai en el Parlament, donat que seria enganyar a la gent que l'ha votat, tenint en compte que no havien inclòs aquesta possibilitat en el seu programari electoral. Per això es una bajanada que els de Solidaritat demanin això a Convergència, si creuen en la democràcia no haurien de fer-ho, ja que CiU no ho va proposar i molta gent que els van votar, ho va fer precisament pel fet que entenien que aquest partit no es independentista.CiU farà el seu camí, pot evolucionar mes i arribar a incloure en el seu programa la declaració d'independencia al Parlament, però dependrà en gran mesura de l'evolucio de la mateixa societat catalana. Per tant, només la societat civil pot fer que el transatlàntic convergent viri cap a la creació d'un estat propi. Per això al govern actual hi ha representades varies, diem-ho així, sensibilitats patriòtiques; en funció de quina sigui l'evolucio de la societat catalana la tripulació serà una o altra. Personalment, que David Madí hagi abandonat el vaixell quan semblava que girava cap allà on ell es podia sentir mes còmode em fa creure que les intencions dels actuals dirigents son mes de maniobra tàctica de distracció de la bossa de votants mes nacionalista (fins i tot independentista) que no pas una maniobra sincera de canvi de rumb. Però no voldria deixar de dir, sense cap mena de recança, que si no s'aconsegueix que Convergència continuï en aquesta direcció, Catalunya mai no serà independent. O sigui: que sense Convergència no hi haurà independència.Convergència ha aplegat una gran quantitat del que els periodistes, guardians de les essències esquerranoses, anomenen vot "central". En diuen així perquè no es volen creure que hi hagi votants que ells anomenen d'esquerres que hagin votat per un partit que ells consideren de dretes. Les esquerres, a Catalunya, representades pel tripartit, no aconsegueixen crear un discurs que pugui convèncer als votants, almenys a la majoria. I no ho aconsegueixen perquè no el tenen, el discurs, i si en tenen està molt rovellat, caducat. I els votants se n'han acabat de convèncer quan els han vist governar. Per aquesta raó crec que es pot explicar l'exit de Convergència, ja que ha aplegat la majoria del vot sobiranista d'una banda i el vot d'esquerres de l'altra.Votar qualsevol de les formacions tripartites era votar espanyolisme, d'una banda, i posar en perill les cobertures socials aconseguides fins ara per a les generacions futures de l'altra. Si senyors: el tripartit, igual que en zapatero a Espanya, només garantia que els nostres fills i nets no poguessin gaudir de les proteccions socials de les quals nosaltres hem gaudit fins ara. Hem d'apendre que no podem cobrar tots l'atur, sino només els que realment ho necessiten. Que no podrem gaudir d'una bona jubilació si no ens en paguem una part nosaltres amb una part del nostre sou que estalvien. Que no podem fer un us abusiu de la sanitat publica sense que aquesta se'n ressenti. Es molt guai votar la llei de dependència sense preguntar d'on poden sortir els recursos per a que es pugui aplicar. Mola molt això de pagar als que no treballen ni estudien. Però si no tens prou recursos per a pagar-ho tot amb el que ingresses amb els impostos d'un exercici i, per tant, t'endeutes, el que estàs fent es passar la pilota (molt mes grossa encara) a la generació posterior. O fins i tot a varies de les generacions posteriors.L'esquerra no te respostes al això. No les te perquè posarien en qüestió els seus fonaments. No diré que el sistema socialdemòcrata pugui tenir sentit en una economia en creixement, però un cop consolidada no es, com dirien ells, sostenible. I mes si ens trobem amb una societat envellida com la nostra.

Repeteixo, per si no havia quedat clar, que el meu sentiment independentista l'he concretat formant part de l'Associació Reagrupament Independentista. Podia haver format part de Solidaritat, d'Esquerra, de les CUP, o bé, segons les enquestes, de Convergència o bé d'Unió, del PSC, d'ICV i, fins i tot, del PP. Podia... però vaig optar per Reagrupament.
Tenint en compte aquesta premisa, i després de l'evident desastre electoral del passat dia 28 de Novembre, he passat de ser (des de l'òptica dels guanyadors) un sectari desequilibrat a un sectari desequilibrat perdedor. Bé, m'han dit coses pitjors.
Però des de les darreres eleccions, han passat uns fets que voldria remarcar: Han tancat els blogs del Sr. Dies de Fúria, l'agregador de blogs Absolut, el BAT, el fenomenal Cimera (Extraordinària) està amb respiració assistida (8 entrades des de les eleccions, sense actualitzar el "mirada patriòtica",etc...). També ha plegat el meu admirat David Madí. Això, com aquell qui diu, un mes després de la gran victòria convergent. Arrel d'aquests fets, em sorgeixen dubtes, però que es poden resumir en una pregunta: Per què?.

En el petit Món virtual s'havia creat un estat d'opinió contrari al tripartit. I està bé que fos així, ja que si teníem gairebé tots els mitjans de comunicació a favor del tripartit, almenys en el petit espai de llibertat que representa Internet, hi podien haver veus discrepants. El temps, com és lògic, ens ha donat la raó: la socialdemocràcia aplicada a la gestió és un desastre i la pluja fina aplicada a la política, una collonada.
Ara es tanquen aquests espais d'opinió i, en conseqüència, desapareix un espai que, abans que tot, havia de ser un fiscalitzador dels nostres representants polítics. Hem de pensar que, com que CiU ha guanyat, ja no cal fer-nos preguntes? que tot ho faran bé i en la direcció correcta? Aixó sí que em recorda a les sectes. Per cert: jo això ja hauria de saber-ho, com a sectari que sóc....

http://www.goear.com/listen/0bd6bfd/som-obrint-pas

No m'he caracteritzat mai per ser una persona optimista perquè crec que l'optimisme és un signe d'estupidesa i, més perillós encara, una senyal d'ignorància. Penseu només en el president del país veí, sr. Zapatero, i veureu què us vull dir.
L'optimisme que es vol transmetre des de el govern d'un país, des dels mitjans de comunicació (que en són els transmissors), etc... és un optimisme fabricat artificialment. La gent, en general, no és optimista en aquesta època en què ens ha tocat viure, perquè la situació és difícil.

CiU ens vol transmetre un optimisme que només és creïble si ja t'ensalives el càrrec. Si fóssin realistes, tremolarien davant la situació que hereden. Ni faran res per la independència, ni pel país. Es limitaran a gestionar millor que no ho han fet els que hi havia fins ara (això no és pas precisament un mèrit) les escorrialles que ens donin els espanyols. És un optimisme glacial, cadavèric.

Jo sóc una persona pràctica, realista. Per això, i perquè haig de viure en la realitat del dia a dia i patir-la, veient la situació, no em queda més que intentar convèncer els meus fills perquè fotin el camp d'aquest país que, a partir d'avui, comença amb el seu procés d'autodestrucció. Espero, de tot cor, que aconsegueixin fugir d'aquest esperpèntic racó del Món. Com que és un lloc de pas, si en marxen ningú no els trobarà a faltar.

M'explico: això ja s'ha convertit en un bucle infinit, on res pot fer canviar la situació. El catalanisme de centre-dreta dóna pas al de centre-esquerra i aquest, al seu temps, al de centre-dreta... i així en una seqüència tendent a l'infinit, que només s'aturarà el dia que des de Madrid se'n cansin de deixar-nos jugar a fer veure que som alguna cosa. Catalanisme.... fotuda paraula! un concepte en què s'hi veuen reflexats des del cadàver indocumentat d'en Montilla fins al semi-cadàver també indocumentat d'en Puigcercòs, passant per representants exemplars de fins on pot arribar la misèria humana com Duran i Lleida, Fernández-Teixidor, Carod-Rovira, Nadal, Joan Boada, Joan Saura....

Aquest país, Catalunya, era diferent. La gent era emprenedora. La gent era optimista. Les empreses eren petites i hiperactives. Ara, o d'aquí a ben poc temps, la cosa ha canviat. Ens hem espanyolitzat a marxes forçades i, per tant, tendim a concentrar empreses de serveis, a ser molts funcionaris i a potenciar el paper de l'estat. Per tant, enhorabona als espanyols, perquè ja ho som i, a més, hem decidit ser-ho.

L'independentisme no ha desaparegut, perquè hi és, però ha quedat diluït en el magma del catalanisme. Hi ha una força que es declara independista (em refereixo a Solidaritat per la Independència, no Esquerra, per suposat) a la qual cal felicitar i donar-li els quatre anys que hi ha per davant per a veures si queden xuclats pel magma catalanista o bé, realment, defensaran les posicions independentistes de debó.

Catalunya no serà mai independent, perquè un procés independentista no pot durar tant. I quatre diputats independentistes (en el benentès que ho siguin de veritat) no giraran la truita. I si Catalunya no és independent, com he dit abans, és morta.

Reagrupament ha estat fulminat. Ja va començar a morir durant la seva crisi interna, que mai va ser ben explicada ni aclarida. Però dins aquesta agrupació hi ha bona gent, bons professionals i grans patriotes, que malauradament tornaran a les seves tasques diàries i oblidaran la política, donat que el poble, que és qui tria, ha decidit que ja està bé això d'ensorrar-se al fang de l'autonomisme espanyol.

Vinga, i perquè no sigui dit que sóc massa pessimista, faré un pronòstic pel partit de demà: 1-5 amb quatre gols d'en Cristiano Ronaldo. Sí, és que ja fa massa temps que dura això de guanyar en alguna cosa, i no és bo que ens adonem que, si fem les coses com sabem, podem fer molt bona feina.

La política és extranya. Quan hi entres una mica, si no t'abdueix, et rebutja. No hi ha terme mig. Per a que t'abdueixi necessites creure, il.lusionar-te, confiar en la postura política que hagis triat. Però també necessites saber callar, no tenir escrúpols i ser capaç d'adaptar-se als girs ideològics que facin aquells en qui confies. Si no compleixes cap d'aquestes premises, el més segur és que la política t'acabi rebutjant.

Reagrupament no vol tenir un component ideològic. Com que el seu objectiu no és governar, sino assolir una majoria parlamentaria que permeti la declaració unilateral d'independència, no vol entrar en la batalla de les idees.

El relat.
Una batalla, tot sigui dit, que és absurda, inútil i empalagosa: no hi ha diferències substancials, de fons, en la gestió dels governs, especialment pel que fa a l'àmbit econòmic (que és el que ens afecta més als governats). Uns poden legalitzar l'avortament, aprovar matrimonis entre parelles del mateix sexe i recolzar el govern cubà mentre altres il.legalitzarien l'avortament, reprovarien els matrimonis entre homosexuals i recolzarien el govern dels Estats Units. Però aquí han manat els uns i els altres i, en canvi, continuen en el poder real, en els llocs més influents, les mateixes persones i les mateixes empreses: Santander i Botín, BBVA, Florentino i ACS, La Caixa, Repsol, Pedro J., Cebrian, etc... No canvia el fons.
Quina és, doncs, la diferència entre els partits? La clau de tot plegat està (i queda clar amb els canvis que hi ha hagut al govern de Zapatero) en el missatge. Es tracta de controlar el millor possible el relat de l'obra de govern per a evitar el descrèdit que pugui provocar si se sap tot plegat. Els que han entrat ara, la vella guàrdia socialista, no ho faran millor que els que hi havia, però sí que ho vendran millor i hi haurà menys filtracions que fins ara, i donarà la sensació que el govern és millor (pobre Rajoy...). 
Un exemple del control del relat per part de qui ostenta el poder, el trobem en el que està passant al Barça ara mateix: quan uns podien fer el seu relat i el controlaven fèrriament, la situació, el concepte de club que quedava era el d'una institució poderosa, amb un present pletòric i amb unes possibilitats gairebé infinites. Ara n'hi ha uns altres que fabriquen el relat, que controlen el missatge, i aquests ens dibuixen un panorama gairebé apocalíptic pel club (no es poden pagar els sous, no es poden fitxar figures, no ens podem permetre pagar uns sous tan elevats als jugadors....). Però, objectivament, només han passat un parell o tres de mesos, i la situació del club no pot ser que sigui ni la que deien els uns ni, per suposat, la que estan dient aquests passerells que ha ha ara. El que passa és que el públic es queda amb el concepte de qui controla el relat. Quan aquests que manen ara comencin a tenir algun èxit, no dubteu que ens tornaran a vendre el relat de la "grandeur" blaugrana. Ara: el club era el mateix abans, ara i ho serà després.
El tripartit, per exemple, ha controlat tots els mitjans de comunicació, però cadascun dels seus membres s'ha volgut apropiar del relat de l'obra de govern, i la sensació de caos ha estat tan exagerada que el públic ha arribat a la conclusió que aquest govern era una olla de grills que, de cap manera, s'ha de reeditar. A vegades, doncs, no és determinant controlar els mitjans de comunicació.

El relat de Reagrupament, pel fet de ser pre-ideològic, és molt difícil de difondre en una societat que vol que els actors polítics representin cadascun un personatge ben definit (el progre, el fatxa, el burgès, el pijo-ecologista, l'independentista pagesot, el pijo-no-nacionalista multicultural español, etc...). És un relat que és pre-ideològic perquè no busca com s'ha de gestionar la societat sino que busca quina és la societat que s'ha de gestionar. No diu si hem de seguir una política socialdemòcrata o liberal, sino que busca definir quin és el grup de gent que ha de decidir entre una política socialdemòcrat o liberal. Reagrupament parla de les regles del joc, i els altres juguen. Però és que, a Catalunya, els que juguen ens volen fer creure que estan jugant al mateix joc que a Madrid o a Londres o a Praga... quan estan jugant a un altre joc, en una altra categoria. Ens parlen de la Generalitat com si fos el Barça i, en realitat, estan parlant del Jafre. Tornant al que dèiem abans del domini del relat: en Pujol sí que va saber-lo controlar, dominar i difondre fins al punt que no ens adònavem que jugàvem a segona o tercera regional. 

En definitiva: Reagrupament potser no cuallarà en aquest sistema que tenim muntat. Però és bo que existeixi una alternativa que, realment, qüestioni el nostre marc, el relat que se'n fa, i ens mostri, a qui ho vulgui escoltar, la ratera a on estem ficats plàcidament des de fa trenta anys.

Un cop d'ull a la constitució espanyola de Cadis, el 1812:

TÍTULO II

DEL TERRITORIO DE LAS ESPAÑAS, SU RELIGIÓN Y GOBIERNO, Y DE LOS CIUDADANOS ESPAÑOLES

CAPÍTULO PRIMERO

Del territorio de las Españas

Art. 10.

El territorio español comprende en la Península con sus posesiones e islas adyacentes, Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de África.

En la América septentrional, Nueva España, con la Nueva Galicia y Península de Yucatán, Guatemala, provincias internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo, y la isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar.

En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico.

En el Asia, las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno.

El President de la Generalitat demana que acatem la sentència del tribunal constitucional. Aquí hi hem arribat després de les primeres autoretallades del consell consultiu de la Generalitat, de la votació del Parlament, de les retallades d'en Guerra, de la votació al congrés, del referèndum de ratificació d'un estatut que ja era un miratge del que volia ser i, finalment, deu funcionaris plens de caspa, greix, ulleres fosques, puros i sol-i-sombres, ens el deixen en paper mullat. La humiliació que suposa la fi d'aquest procés no es mereix que la persona que ens representa a tots ens digui que s'ha d'acatar la sentència. La nostra feina, vist el que ha passat, és caminar cap a la independència, i només amb aquest objectiu a la vista. No hi ha cap mena de camí del mig. Només ens volen per les rendes que obtenen de nosaltres i per superar el seu enorme complexe d'inferioritat. Els conservadors ens insulten i els progres ens mostren una fastigosa actitud paternalista.

Acatem la sentència com hem acatat tot el que ens han imposat des de ja fa masses anys. Però a partir d'ara, siusplau, comencem a omplir el formulari per engegar-los a la merda.

(A LA FOTO, DETALL DE LA SALA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ON ES VA RESOLDRE EL RECURS CONTRA L'ESTATUT)

El que ens espera a partir d'ara a Can Barça és això. La relació, a més no és només personal, com es pot comprovar. El Barça simpaticot que no aspira a més que ser un secundari de luxe a la lliga espanyola i, per tant, res a l'escena europea i internacional. Directors tècnics espanyolíssims, del tipus Zubizarreta. El "ser superior" ha aconseguit guanyar de la millor manera: debilitant el rival. I ho ha fet amb l'inestimable ajut dels de sempre: la premsa.
Jo no sé si hi ha professió més denigrant per a una persona que la de periodista. Realment, em costa de discernir si ho és més que la prostitució. Crec, fins i tot, que és millor prostituir-se, ja que almenys no s'ha de finançar amb fons públics una suposada carrera universitaria. Això de follar es perfecciona amb el temps (els que poden, és clar). Però el joc que li han fet els periodistes a l'establishment filoespanyol de Catalunya (Grupo Godó, la Caixa, els diplodocus de CiU, Juan Rosell, la Cambra de Barcelona, el Círculo de economía, el nunyisme, etc...) ha provocat, juntament amb les arcades que provocava el Sr. Laporta al cinturó roig barceloní pel seu to marcadament català, l'arribada d'aquest element al capdemunt de la institució (sí, senyor, sens dubte...) més important o, com a mínim, més influent, del nostre país.
La foto que acompanya és un recordatori a tots els que han col.laborat a l'encimbellament del Sr. Alexandre Rossell. És una imatge ben metafòrica sobre el fet que hagués esta millor dedicar-se a llepar altres coses i no el cul d'aquest senyor. 

Sembla evident que hi ha una enorme dificultat per a que una majoria de catalans facin el pas definitiu i apostin decididament per la independència. És molt difícil fer entendre que això no és més que un dels múltiples mecanismes inherents a una societat plenament democràtica. La democràcia permet aquesta possibilitat, i podem posar l'excusa que volguem, però no podem dir que no ho recolzem perquè "no hi hauria una majoria suficient" i, al mateix temps, renunciar a aconseguir-la, o almenys a lluitar per a assolir-la. Si ho recolzem, si ho creiem, ho hem de defensar fins a les últimes conseqüències. I, sobretot, sense aquesta por tan absurda que molts tenen a perdre. És més: no tenim res a perdre (perquè pitjor és difícil que arribem a estar-ho) però tenim molt a guanyar (com a mínim, tot el que es perd en els engranatges de la maquinària de l'estat espanyol).

Catalunya no té un govern propi. Actualment, som una comunitat autònoma que gestiona una sèrie de serveis d'acord amb la voluntat del govern central. El govern de la Generalitat de Catalunya no és res més que una delegació del govern central que es dedica a gestionar aquestes competències que se'ns han delegat. Creure que la Generalitat és el govern de  Catalunya és absurd. Si no té competències de govern, com pot ser el nostre òrgan de govern?. Si no pot pendre decissions en matèries tan vitals com l'economia, la immigració, el mercat laboral, les pensions, etc... com es pot afirmar que la Generalitat és el nostre govern?. El nostre govern és a Madrid. Allà es decideix tot el que es farà o no es farà en el nostre territori. I allà no tenim més veu que 48 diputats d'un total de 350 (un 13,71%). Si tenim en compte que sempre, a la gran majoria d'aquests diputats els hi importa una merda què es decideix a Madrid sobre Catalunya, perquè se'ls escapa el líquid pre-seminal només de poder-se passejar entre els lleons, entre militars casposos i diputats engominats, doncs ja podeu fer-vos una idea de la nostra situació real, de quina és la realitat pràctica del nostre país.

Podem, també, afirmar que tot i això, és millor que a la Generalitat hi hagi un govern que no ens deixi en ridícul, com aquest que tenim ara. Bé. És una opinió ben respectable, però que no té efectes pràctics en el cas que es produeixi. El que es pot canviar és la percepció d'una seriositat a l'hora d'organitzar-se, o fins i tot a l'hora de gastar-se els pressupostos disponibles. Però siguem francs: serà façana. Serà una il.lusió. Els que entrin continuaran sense poder decidir sobre cap dels aspectes importants del govern d'un país.

De tota manera, siguem positius: la gran sort del fet de que la Generalitat de Catalunya no tingui cap mena de poder real és que els inútils que la governen ara no hauran tingut la possibilitat de portar-la a la fallida tècnica i a perdre qualsevol credibilitat (tot i que si els deixen uns anyets més, potseeeer.....).

El magnífic senyor Ferran Sáez ha publicat avui un interessant article a l'Avui sota el títol El Dilema. La majoria de les vegades, no tinc res a dir sobre les seves observacions, ja que les considero encertades i fruit d'un procés que les fa essencialment irrebatibles. És molt probable que això passi en el cas de l'article d'avui, però jo hi veig punts que, si més no, no m'acaben de convèncer. No sé si ho sabré fer, ni tan sols sé si caldria fer-ho, però és que llegint-lo, m'ha deixat intranquil.

"Tots ens pensàvem que el gran dilema històric, la disjuntiva abismal amb què encaràvem el segle XXI, es reduïa a triar entre independentisme i autonomisme. Els fets han demostrat incontestablement que aquesta dicotomia no només és falsa sinó que, plantejada amb data d'avui, l'any 2010, resulta fins i tot cínica"
Aquest paràgraf ja ens comença a xocar i a trencar esquemes. Però l'autor ho justifica seguidament:
No s'ho creuen? Doncs aquí tenen la prova del nou: hi ha un govern de la Generalitat fervorosament autonomista... gràcies als vots de l'independentisme diguem-ne oficial.
Per tant, el primer paràgraf, que tant ens ha sorprès, ve justificat pel fet que ERC és un dels partits que forma el govern de la Generalitat. Vist així, té tota la raó (des d'una òptica subjectiva). Ara bé: això és com dir que el PSOE no és d'esquerres perquè abaixa els trams més alts de l'IRPF mentre augmenta la imposició indirecta. O dir que el PP no és conservador perque aboleix la obligatorietat del servei militar. O que CiU no és nacionalista perquè vota resolucions a Madrid que van contra les competències del govern català (p. exemple, la creació del Ministerio de la Vivienda). Està clar que, quan ha pogut manar, exercir el poder, ERC no ha actuat com a partit independentista. Però no sabria trobar cap partit de l'àmbit peninsular que sigui coherent amb el seu ideari. Per això cal crear, buscar, una altra cosa que, com a mínim, mantingui una línia minimament coherent amb el seu argumentari polític.
El que pugui fer l'independentisme alternatiu i extraparlamentari era, fins fa només uns dies, un enigma. Moltes persones hi tenien dipositades grans expectatives. Ara ja es comença a veure clarament que, com passa amb l'ordenació sacerdotal, el fet d'haver militat en determinats partits imprimeix caràcter. Ja les hem vist, les cartes. La resta és previsible: és el de sempre
Amb aquest paràgraf ens mostra la seva desconfiança en el fet que es pugui bastir una alternativa que, com he apuntat abans, mantingui la coherència. Ens ve a dir (o almenys així jo ho interpreto) que Reagrupament (o el que pugui venir) no és més que una llavor derivada d'ERC i, com a tal, actuarà d'acord a la seva naturalesa: cridar molt sobre una cosa mentre se'n fa una altra. A vegades, a mí també em costa de creure en la naturalesa humana, concretament en la catalana, però no dóno per perduda encara la batalla.

EL VERITABLE DILEMA DEL CATALANISME és ben bé un altre, l'any 2010. Es tracta de fer una aposta pel nacionalisme o bé per l'estatalisme.
Aquí és on pot arribar la confusió. Una confusió, d'altra banda, que van ajudar a difondre les ments privilegiades d'Esquerra un cop van arribar al poder. És allò tan tronat de l'"independentisme no nacionalista". Aquí no puc estar més d'acord amb el Sr. Sáez: els d'Esquerra han prioritzat el seu punt de vista ideològic socialdemòcrata i, per tant, coartador de la llibertat i essencialment intervencionista, a l'hora de defensar l'existència d'un estat català. Ells volen un estat fort, organitzat, infestat de funcionaris, que pugui controlar tots els actes dels ciutadans. Per això volen un estat. Per fer-lo servir com a eina de control i domini. És en el paràgraf següent on jo em plantejo els dubtes de l'exposició del Sr. Sáez:
EL NACIONALISME -JA HO DEIA CAROD- és una altra cosa. Permetin-me ser redundant: el referent del nacionalisme és, des de Renan, la nació. L'Estat és una altra història. Pot arribar a ser una manera de preservar la identitat nacional, naturalment, però no ofereix cap garantia. Al llarg del segle XIX, per descomptat, i fins a la consumació de la globalització, a finals del segle XX, l'Estat constituïa la via més plausible per a les aspiracions del nacionalisme. L'any 2010, ara mateix, això ja no és així: hi ha identitats amb Estat en plena decadència i identitats en plena efervescència que no tenen absolutament res a veure amb l'Estat. Ningú no sap ben bé què vol dir ser britànic o fins i tot francès, però tothom sap què vol dir ser musulmà. És difícil discernir què és ser espanyol, però tothom té molt clar què és una dona: la identitat de gènere, aliena a la construcció d'un Estat, constitueix una realitat puixant.
Potser té una part de raó (o tota) en l'afirmació per la qual l'Estat no és cap garantia per a preservar la identitat nacional. Però no estic d'acord en la comparació que fa entre la identitat lligada al gènere o a la religió i la identitat nacional. Les nacions poden existir fóra d'un marc estatal, però és evident que no tindrien les dificultats que tenen en no disposar d'aquest marc. I encara és més evident la problemàtica si parlem d'estats que, certament, tenen moltes dificultats per a explicar, definir o simplement defensar la seva identitat nacional (en essència: perquè aquesta no existeix, o no coincideix totalment amb els límits físics del mateix estat). Catalunya ha de lluitar per preservar la seva identitat nacional dins el marc d'un estat que, al mateix temps, lluita per poder fer una definició unívoca de la nació que diu representar. La nació catalana ha de lluitar per sobreviure i, al mateix temps, defensar-se dels atacs que la pretenen diluir dins el que s'anomena nació espanyola. La identitat de gènere o religió sí que es poden defensar en el marc d'un estat (més o menys) occidentalitzat com és l'espanyol, però no així la nació catalana, el nacionalisme català, perquè entra en contradicció amb l'existència de la nació espanyola. El dia que l'estat espanyol sigui una nació, Catalunya haurà deixat de ser-ho (per això s'utilitza el circumloqui de "nació de nacions" i altres collonades per l'estil. No és que no tingui raó el Sr. Sáez en el fet que a una nació no li cal un estat per a sobreviure. En el que discrepo és en el fet que l'estat al qual pertany Catalunya és l'espanyol, un estat que busca desesperadament definir el seu àmbit nacional i que no deixarà conviure en pau a les nacions que, de moment, en formen part. Dit en altres paraules: si Catalunya formés part d'un estat que reconegués l'existència de diferents nacions en el seu àmbit (per posar un cas, semblant a Suïssa), les paraules del Sr. Sáez tindrien molt sentit. Però també estic convençut que, si això fos així, ja no s'hagués arribat al punt de desintegració nacional al qual s'ha arribat ara. La situació actual és fruit del fet de pertànyer, concretament, a l'estat espanyol.
La disgregació i gradual desaparició, a còpia de progroms, expulsions i shoàhs de la nació jueva no s'ha aturat fins que aquesta no s'ha constituït en un estat. Podia haver sobreviscut, sí, però a quin preu? I a on? A mí em fa l'efecte que, si Israel no existís, només hi hauria jueus als Estats Units, que és l'únic lloc on han pogut obtenir un cert reconeixement.
EL DILEMA ÉS ARA MATEIX UN ALTRE: fem alguna cosa per preservar la identitat nacional o bé fem volar coloms per un Estat propi que, amb tota seguretat, no serà possible ni a curt ni a mitjà termini? Consti que entenc els partidaris de la segona opció. Els entenc perfectament... Per això els convido a reformular determinades disjuntives tramposes. L'explotació sentimental de les aspiracions nacionals -l'obscena enganyifa del 2014, per exemple- és infinitament més fàcil que dur a terme una acció política desacomplexadament nacionalista. Per això pregunto públicament, i m'agradaria obtenir alguna resposta, ¿l'independentisme oficial continua sent no nacionalista?
Entenc que el que planteja en aquest darrer paràgraf el Sr. Sáez és que s'ha de construir primer la nació i després crear l'estat. I jo hi estaria d'acord si no fos el que he plantejat abans: preservar la identitat nacional no es pot fer quan formem part d'un estat que vol CREAR, definir, la seva pròpia identitat nacional. I aquesta creació passa no ja per no preservar la identitat nacional catalana, sino per destruir-la, o si més no, per reduïr-la a un component simbòlic (allò que en Franco anomenava "sano regionalismo"). Jo sóc un nacionalista català que busca la sortida de l'estat espanyol. Mentre això no sigui possible, evidentment, només m'interessa preservar la identitat nacional. Qui perd els orígens, per la identitat. Qui perd la identitat, perd la seva raó de ser, perd les característiques que et fan ser tú mateix (tal i com es defineix la identitat).
Per això sóc independentista, o almenys així ho creia. Ara bé, si partim de la base que pel Sr. Sáez només podem ser independentistes oficials (o sigui, d'ERC) donat que els altres independentistes "alternatius" són derivacions més o menys reeixides de la mateixa ERC, no li sabria dir quin tipus d'independentista sóc. Això sí, li puc respondre a la pregunta que planteja: l'independentisme oficial no és nacionalista.
De moment, donaré tot el meu suport a qui plantegi com a eix programàtic fonamental la sortida de l'estat espanyol. I em sembla que, fins que no es demostri el contrari, la única alternativa que així ho especifica és Reagrupament. Per més que les curves les agafi un pèl massa depressa, almenys sembla que va pel camí correcte.

Em costa d'entendre què és el que la gent esperava de Reagrupament. Aquesta organització (a la qual, val a dir-ho, pertanyo) és una espècie d'U.T.E. (Unió Temporal d'Empreses) que s'ha format amb la finalitat principal d'aconseguir la independència de Catalunya. És evident que amb molts dels reagrupats no és possible que, per exemple, jo m'hi entengui si ens posem a discutir segons quins temes, donat que aplega gent dins un ampli ventall ideològic.  Per tant, no es pot catalogar de partit polític en el sentit, diem-ne, tradicional de la paraula, doncs seria del tot impossible bastir un programa d'actuació política que acontentés minimament el conjunt dels seus socis.
 
Aconseguir la regeneració democràtica és l'altre gran objectiu d'aquesta organització. Els associats van escollir, en Assamblea, una direcció encapçalada pel Sr. Joan Carretero. Aquest senyor no volia (per les raons que sigui, perquè això no és important) a quatre membres de la Junta directiva, als quals els havia perdut la confiança (això, evidentment, no implica que aquests membres fóssin incompetents... simplement, passat un temps des de l'elecció de la Junta, no disposaven de la confiança del responsable d'aquesta. I en aquest sentit, tampoc no importa el per què... només importa que ells eren 4 i els que continuaven gaudint de la confiança del President eren 11). Per més injusta que consideréssin la postura del President, la opció més lògica era dimitir. I no ho van fer, obligant així als altres membres a pendre una determinació més radical. Al cap i a la fi, van acabar dimitint un parell de dies després. La democràcia és acceptar les circumstàncies quan estàs en una posició minoritària, bo i entenent que es pot lluitar per capgirar la situació. Aquestes persones podien haver lluitat per a defensar els seus arguments, alguns ben lògics i raonables. Però primer havien d'haver dimitit.

Jo he estat força temps en un dels partits clàssics. Les patacades hi eren, però s'amagaven. El que passa és que la contrapartida a una situació de conflicte es podia compensar dins les teranyines del poder, ja que els calés fan tapar moltes boques. Aquí han saltat les espurnes a la primera curva perque la màquina va a tota hòstia i no tenim l'airbag del poder que ens pugui emparar. I, per cert, en el congrés al que vaig anar, les rumorologies (o no) referents als afers sexuals també estaven a l'ordre del dia (tot i que no estés escrit a la convocatòria). Això, aquest tipus de coses, sí que són collonades de les grosses.

També voldria fer referència a tota la gent que s'ha sentit ofesa per aquesta situació. Suposo que tots tenien la il.lusió d'estar en una organització modèlica, on la puresa democràtica s'instrumentalitzava fins arribar a la independència del nostre país. No dic que la intenció no fos aquesta, i que estaria bé que no ens allunyéssim massa d'aquesta premisa bàsica. Però una il.lusió és simplement un concepte, amb diversos significats segons el cas : "Error de percepció, judici o raonament provocat per una aparença" o bé "Una esperança sense fonament real". No hem de tenir la il.lusió d'aconseguir els objectius que proposa Reagrupament. Hem de treballar per aconseguir-los. Hem de convertir la il.lusió en un fet palpable.

Tornem-hi que no ha estat res.

Molt assenyada em sembla la decissió de l'Ajuntament d'Ascó. La seva obligació principal és defensar els interessos del municipi, i per tant això ho han complert al peu de la lletra. Que no hauria de ser una decissió municipal? la resposta és que l'estat espanyol va deixar la decissió als municipis. Que els regidors i l'alcalde tenen interessos en aquest sector i no representen la voluntat del poble? Set regidors de nou han avalat aquesta proposta... si això no és representativitat. En quant als interessos.... quin regidor no té parents paletes, pintors, jardiners, funcionaris, propietaris de terrenys, etc... susceptibles d'obtenir un benefici de la regidoria del parent?. Això és una traició del subconsient feixista/comunista de bona part dels que ho pregonen: no creuen en la democràcia. No se la creuen.
Hi ha riscos en la instal.lació d'aquest magatzem? No n'hi ha més que en l'actualitat, on aquest material es mou, travessant el país, en direcció a l'estat francès, que és qui disposa d'aquests magatzems.
No tenim carbó (per desgràcia!!!). No disposem de zones on desenvolupar l'energia eòlica (de fet, encara que en disposéssim, ja se'n cuidarien els estalinistes de torn de manifestar-se i fer-les retirar), tampoc tenim capacitat d'inversió suficient per plantejar-nos grans extensions de panells per crear energia solar. Disposem de plantes d'energia nuclear. I gastem molta electricitat. Algú s'ha parat a reflexionar, abans de començar a bordar?.