El magnífic senyor Ferran Sáez ha publicat avui un interessant article a l'Avui sota el títol El Dilema. La majoria de les vegades, no tinc res a dir sobre les seves observacions, ja que les considero encertades i fruit d'un procés que les fa essencialment irrebatibles. És molt probable que això passi en el cas de l'article d'avui, però jo hi veig punts que, si més no, no m'acaben de convèncer. No sé si ho sabré fer, ni tan sols sé si caldria fer-ho, però és que llegint-lo, m'ha deixat intranquil.

"Tots ens pensàvem que el gran dilema històric, la disjuntiva abismal amb què encaràvem el segle XXI, es reduïa a triar entre independentisme i autonomisme. Els fets han demostrat incontestablement que aquesta dicotomia no només és falsa sinó que, plantejada amb data d'avui, l'any 2010, resulta fins i tot cínica"
Aquest paràgraf ja ens comença a xocar i a trencar esquemes. Però l'autor ho justifica seguidament:
No s'ho creuen? Doncs aquí tenen la prova del nou: hi ha un govern de la Generalitat fervorosament autonomista... gràcies als vots de l'independentisme diguem-ne oficial.
Per tant, el primer paràgraf, que tant ens ha sorprès, ve justificat pel fet que ERC és un dels partits que forma el govern de la Generalitat. Vist així, té tota la raó (des d'una òptica subjectiva). Ara bé: això és com dir que el PSOE no és d'esquerres perquè abaixa els trams més alts de l'IRPF mentre augmenta la imposició indirecta. O dir que el PP no és conservador perque aboleix la obligatorietat del servei militar. O que CiU no és nacionalista perquè vota resolucions a Madrid que van contra les competències del govern català (p. exemple, la creació del Ministerio de la Vivienda). Està clar que, quan ha pogut manar, exercir el poder, ERC no ha actuat com a partit independentista. Però no sabria trobar cap partit de l'àmbit peninsular que sigui coherent amb el seu ideari. Per això cal crear, buscar, una altra cosa que, com a mínim, mantingui una línia minimament coherent amb el seu argumentari polític.
El que pugui fer l'independentisme alternatiu i extraparlamentari era, fins fa només uns dies, un enigma. Moltes persones hi tenien dipositades grans expectatives. Ara ja es comença a veure clarament que, com passa amb l'ordenació sacerdotal, el fet d'haver militat en determinats partits imprimeix caràcter. Ja les hem vist, les cartes. La resta és previsible: és el de sempre
Amb aquest paràgraf ens mostra la seva desconfiança en el fet que es pugui bastir una alternativa que, com he apuntat abans, mantingui la coherència. Ens ve a dir (o almenys així jo ho interpreto) que Reagrupament (o el que pugui venir) no és més que una llavor derivada d'ERC i, com a tal, actuarà d'acord a la seva naturalesa: cridar molt sobre una cosa mentre se'n fa una altra. A vegades, a mí també em costa de creure en la naturalesa humana, concretament en la catalana, però no dóno per perduda encara la batalla.

EL VERITABLE DILEMA DEL CATALANISME és ben bé un altre, l'any 2010. Es tracta de fer una aposta pel nacionalisme o bé per l'estatalisme.
Aquí és on pot arribar la confusió. Una confusió, d'altra banda, que van ajudar a difondre les ments privilegiades d'Esquerra un cop van arribar al poder. És allò tan tronat de l'"independentisme no nacionalista". Aquí no puc estar més d'acord amb el Sr. Sáez: els d'Esquerra han prioritzat el seu punt de vista ideològic socialdemòcrata i, per tant, coartador de la llibertat i essencialment intervencionista, a l'hora de defensar l'existència d'un estat català. Ells volen un estat fort, organitzat, infestat de funcionaris, que pugui controlar tots els actes dels ciutadans. Per això volen un estat. Per fer-lo servir com a eina de control i domini. És en el paràgraf següent on jo em plantejo els dubtes de l'exposició del Sr. Sáez:
EL NACIONALISME -JA HO DEIA CAROD- és una altra cosa. Permetin-me ser redundant: el referent del nacionalisme és, des de Renan, la nació. L'Estat és una altra història. Pot arribar a ser una manera de preservar la identitat nacional, naturalment, però no ofereix cap garantia. Al llarg del segle XIX, per descomptat, i fins a la consumació de la globalització, a finals del segle XX, l'Estat constituïa la via més plausible per a les aspiracions del nacionalisme. L'any 2010, ara mateix, això ja no és així: hi ha identitats amb Estat en plena decadència i identitats en plena efervescència que no tenen absolutament res a veure amb l'Estat. Ningú no sap ben bé què vol dir ser britànic o fins i tot francès, però tothom sap què vol dir ser musulmà. És difícil discernir què és ser espanyol, però tothom té molt clar què és una dona: la identitat de gènere, aliena a la construcció d'un Estat, constitueix una realitat puixant.
Potser té una part de raó (o tota) en l'afirmació per la qual l'Estat no és cap garantia per a preservar la identitat nacional. Però no estic d'acord en la comparació que fa entre la identitat lligada al gènere o a la religió i la identitat nacional. Les nacions poden existir fóra d'un marc estatal, però és evident que no tindrien les dificultats que tenen en no disposar d'aquest marc. I encara és més evident la problemàtica si parlem d'estats que, certament, tenen moltes dificultats per a explicar, definir o simplement defensar la seva identitat nacional (en essència: perquè aquesta no existeix, o no coincideix totalment amb els límits físics del mateix estat). Catalunya ha de lluitar per preservar la seva identitat nacional dins el marc d'un estat que, al mateix temps, lluita per poder fer una definició unívoca de la nació que diu representar. La nació catalana ha de lluitar per sobreviure i, al mateix temps, defensar-se dels atacs que la pretenen diluir dins el que s'anomena nació espanyola. La identitat de gènere o religió sí que es poden defensar en el marc d'un estat (més o menys) occidentalitzat com és l'espanyol, però no així la nació catalana, el nacionalisme català, perquè entra en contradicció amb l'existència de la nació espanyola. El dia que l'estat espanyol sigui una nació, Catalunya haurà deixat de ser-ho (per això s'utilitza el circumloqui de "nació de nacions" i altres collonades per l'estil. No és que no tingui raó el Sr. Sáez en el fet que a una nació no li cal un estat per a sobreviure. En el que discrepo és en el fet que l'estat al qual pertany Catalunya és l'espanyol, un estat que busca desesperadament definir el seu àmbit nacional i que no deixarà conviure en pau a les nacions que, de moment, en formen part. Dit en altres paraules: si Catalunya formés part d'un estat que reconegués l'existència de diferents nacions en el seu àmbit (per posar un cas, semblant a Suïssa), les paraules del Sr. Sáez tindrien molt sentit. Però també estic convençut que, si això fos així, ja no s'hagués arribat al punt de desintegració nacional al qual s'ha arribat ara. La situació actual és fruit del fet de pertànyer, concretament, a l'estat espanyol.
La disgregació i gradual desaparició, a còpia de progroms, expulsions i shoàhs de la nació jueva no s'ha aturat fins que aquesta no s'ha constituït en un estat. Podia haver sobreviscut, sí, però a quin preu? I a on? A mí em fa l'efecte que, si Israel no existís, només hi hauria jueus als Estats Units, que és l'únic lloc on han pogut obtenir un cert reconeixement.
EL DILEMA ÉS ARA MATEIX UN ALTRE: fem alguna cosa per preservar la identitat nacional o bé fem volar coloms per un Estat propi que, amb tota seguretat, no serà possible ni a curt ni a mitjà termini? Consti que entenc els partidaris de la segona opció. Els entenc perfectament... Per això els convido a reformular determinades disjuntives tramposes. L'explotació sentimental de les aspiracions nacionals -l'obscena enganyifa del 2014, per exemple- és infinitament més fàcil que dur a terme una acció política desacomplexadament nacionalista. Per això pregunto públicament, i m'agradaria obtenir alguna resposta, ¿l'independentisme oficial continua sent no nacionalista?
Entenc que el que planteja en aquest darrer paràgraf el Sr. Sáez és que s'ha de construir primer la nació i després crear l'estat. I jo hi estaria d'acord si no fos el que he plantejat abans: preservar la identitat nacional no es pot fer quan formem part d'un estat que vol CREAR, definir, la seva pròpia identitat nacional. I aquesta creació passa no ja per no preservar la identitat nacional catalana, sino per destruir-la, o si més no, per reduïr-la a un component simbòlic (allò que en Franco anomenava "sano regionalismo"). Jo sóc un nacionalista català que busca la sortida de l'estat espanyol. Mentre això no sigui possible, evidentment, només m'interessa preservar la identitat nacional. Qui perd els orígens, per la identitat. Qui perd la identitat, perd la seva raó de ser, perd les característiques que et fan ser tú mateix (tal i com es defineix la identitat).
Per això sóc independentista, o almenys així ho creia. Ara bé, si partim de la base que pel Sr. Sáez només podem ser independentistes oficials (o sigui, d'ERC) donat que els altres independentistes "alternatius" són derivacions més o menys reeixides de la mateixa ERC, no li sabria dir quin tipus d'independentista sóc. Això sí, li puc respondre a la pregunta que planteja: l'independentisme oficial no és nacionalista.
De moment, donaré tot el meu suport a qui plantegi com a eix programàtic fonamental la sortida de l'estat espanyol. I em sembla que, fins que no es demostri el contrari, la única alternativa que així ho especifica és Reagrupament. Per més que les curves les agafi un pèl massa depressa, almenys sembla que va pel camí correcte.

Em costa d'entendre què és el que la gent esperava de Reagrupament. Aquesta organització (a la qual, val a dir-ho, pertanyo) és una espècie d'U.T.E. (Unió Temporal d'Empreses) que s'ha format amb la finalitat principal d'aconseguir la independència de Catalunya. És evident que amb molts dels reagrupats no és possible que, per exemple, jo m'hi entengui si ens posem a discutir segons quins temes, donat que aplega gent dins un ampli ventall ideològic.  Per tant, no es pot catalogar de partit polític en el sentit, diem-ne, tradicional de la paraula, doncs seria del tot impossible bastir un programa d'actuació política que acontentés minimament el conjunt dels seus socis.
 
Aconseguir la regeneració democràtica és l'altre gran objectiu d'aquesta organització. Els associats van escollir, en Assamblea, una direcció encapçalada pel Sr. Joan Carretero. Aquest senyor no volia (per les raons que sigui, perquè això no és important) a quatre membres de la Junta directiva, als quals els havia perdut la confiança (això, evidentment, no implica que aquests membres fóssin incompetents... simplement, passat un temps des de l'elecció de la Junta, no disposaven de la confiança del responsable d'aquesta. I en aquest sentit, tampoc no importa el per què... només importa que ells eren 4 i els que continuaven gaudint de la confiança del President eren 11). Per més injusta que consideréssin la postura del President, la opció més lògica era dimitir. I no ho van fer, obligant així als altres membres a pendre una determinació més radical. Al cap i a la fi, van acabar dimitint un parell de dies després. La democràcia és acceptar les circumstàncies quan estàs en una posició minoritària, bo i entenent que es pot lluitar per capgirar la situació. Aquestes persones podien haver lluitat per a defensar els seus arguments, alguns ben lògics i raonables. Però primer havien d'haver dimitit.

Jo he estat força temps en un dels partits clàssics. Les patacades hi eren, però s'amagaven. El que passa és que la contrapartida a una situació de conflicte es podia compensar dins les teranyines del poder, ja que els calés fan tapar moltes boques. Aquí han saltat les espurnes a la primera curva perque la màquina va a tota hòstia i no tenim l'airbag del poder que ens pugui emparar. I, per cert, en el congrés al que vaig anar, les rumorologies (o no) referents als afers sexuals també estaven a l'ordre del dia (tot i que no estés escrit a la convocatòria). Això, aquest tipus de coses, sí que són collonades de les grosses.

També voldria fer referència a tota la gent que s'ha sentit ofesa per aquesta situació. Suposo que tots tenien la il.lusió d'estar en una organització modèlica, on la puresa democràtica s'instrumentalitzava fins arribar a la independència del nostre país. No dic que la intenció no fos aquesta, i que estaria bé que no ens allunyéssim massa d'aquesta premisa bàsica. Però una il.lusió és simplement un concepte, amb diversos significats segons el cas : "Error de percepció, judici o raonament provocat per una aparença" o bé "Una esperança sense fonament real". No hem de tenir la il.lusió d'aconseguir els objectius que proposa Reagrupament. Hem de treballar per aconseguir-los. Hem de convertir la il.lusió en un fet palpable.

Tornem-hi que no ha estat res.

Hi ha diverses opinions respecte el problema de la immigració. Vagi per endavant la meva: que vingui gent de fóra no ha de representar un problema, el problema ve del profit polític que se'n derivi. Ara bé, és evident que una concentració massiva de gent de diferents indrets en una zona concreta i en un espai de temps relativament curt, ha de crear conflictes per força. Les persones som axí: necessitem viure juntes, i al mateix temps no ens suportem. Però és que si a aquest conflicte inevitable hi afegeixes manipulacions polítiques, socials i/o religioses, aleshores tenim un conflicte inevitable i, en gran mesura, artificial.

Anem per passes: La immigració massiva amb poc espai de temps comporta situacions com les de la majoria de poblacions de l'extraradi barceloní. L'Hospitalet de Llobregat va passar d'uns 500 habitants a principi del S.XX als 295.000 de l'any 1980 (De 120.000 al 1960 als 295.000 al 1980). És evident que això havia de provocar dues coses: l'anihilació de la població original d'aquesta població (amb la consegüent implantació de la cultura, costums i llengua d'orígen d'aquesta població immigrant espanyola) i el conflicte amb la realitat cultural del conjunt de Catalunya. Aquest conflicte va quedar somort a causa de les circumstàncies socio-polítiques: la dictadura feia que la població catalana callés i aguantés el ruixat i (també important) la distància cultural no era abismal; era important però no enorme, a part que hi incidia molt el fet que la població receptora, per circumstàncies polítiques, coneixia la llengua de la població immigrant. A Catalunya la van deixar ser la locomotora de l'estat espanyol, però a canvi de fer-se receptora d'immigrants únicament provinents d'espanya. Aixì s'aconseguien dues coses: que l'estat sortís de la crisi provocada per la guerra civil i, sobretot, per la implantació del règim econòmic autàrquic que somniava el general franco i, segona, que la població amb una visió hispanocèntrica arribés a ser majoritària i acabar així amb el problema català. Per tant, la utilització política, l'ús com a arma de control de la immigració, en el cas de la immigració espanyola és evident, flagrant. I l'èxit d'aquesta fòrmula era el somni de la classe dirigent espanyola (més concretament, castellana).

El problema que tenim amb la darrera onada migratòria no és tant pel seu volum sino pel conflicte que comporta o pot comportar en el futur. Actualment, en el conjunt d'Europa s'estima que hi ha uns 50 milions d'immigrants (sobre un total de població de 495 milions) procedents de països islàmics. Tenint en compte l'evolució de la natalitat (molt més elevada en aquest segment de població) es creu que d'aquí a uns 20-25 anys aquesta població islamitzada(ja europea de ple dret) arribarà als 100 milions. En un segle pot arribar a ser majoritària a tot el continent. Si ens agaféssim els números al peu de la lletra (no és un contrasentit, és una frase feta) podríem concloure que l'islamisme es pot implantar a la vella Europa sense necessitat de guerres en un període relativament curt (hi ha molts grups, associacions, partits polítics que adverteixen d'aquest perill). Fins i tot alguns dirigents de països amb un règim polític teocràtic islamista amenacen amb aquesta idea. Però és una conclusió certament agosarada. Les circumstàncies varien (qui diu que no es pot donar que els fluxes migratoris no se'n vagin, en el futur, cap a les futures potències asiàtiques? O que les futures generacions d'aquest segment de població no adaptin unes normatives de vida més occidentals, més liberalitzades?) i el futur es va escrivint cada dia, no està escrit enlloc (per sort!).

Jo prenc partit. La única solució es troba en la occidentalització de la població d'orígen musulmà. El conflicte més gran serà en el fet que han d'interioritzar que la religió forma part només de l'àmbit privat, individual. La societat no ha de regir-se per principis religiosos. Utilitzar símbols religiosos no s'ha de penar, però sí que s'ha de perseguir en el cas que això comporti una retallada en l'àmbit d'acció individual, en la llibertat de les persones. Respecte això, les agrupacions feministes haurien de tenir com a objectiu principal la defensa de les llibertats individuals de les dones d'orígen islàmic. Ha costat molt arribar fins aquí, i no es pot tornar enrera, ni que sigui només una part de la població. La nostra societat occidental, amb tots els seus defectes, és el millor sistema que mai ha existit en la història de la humanitat. És el sistema que ha permès que hi hagués més quantitat de gent multiplicant els recursos (contradient Malthus). No és un sistema idíl.lic, però allà on la societat s'ha occidentalitzat, les coses van rutllant i, al mateix temps, hi ha un gran respecte a la llibertat individual (en general). Després de superar la teocràcia cristiana no podem deixar que s'instal.li una altra teocràcia.

I, nacionalment parlant, ens cal adoptar una altra actitud davant d'aquesta onada migratòria, diferent a la que es va adoptar durant el franquisme. Més resolutiva, més inequívoca. Amb l'orgull d'haver superat etapes tan difícils. Però mai imposant, sempre exposant i mostrant tant la necessitat com el valor afegit que significa formar part de Catalunya, en un món que vol ser homogeni, estàndard.

La majoria de nosaltres, els membres del grup de suport a la llibertat de Catalunya, ens estem passant les hores posteriors a les consultes celebrades ahir a 167 municipis del Principat rebuscant entre la premsa una opinió clara respecte als efectes d'aquestes consultes. Mirant si el 30% de participació és un índex significatiu o no.
Fem un ràpid cop d'ull:

LA VANGUARDIA : "La Coordinadora calificó la jornada de "heroicidad" por los medios disponibles, si bien la participación quedó fijada en un discreto 30% . "
EL PAÍS : "La consulta por la independencia celebrada ayer en 166 municipios catalanes con el impulso de varias entidades soberanistas movilizó a miles de ciudadanos al margen de los partidos políticos, pero se quedó con una participación del 30%, unos 20 puntos por debajo del que registró, en el conjunto de Cataluña, el referéndum del Estatuto votado en 2006."
EL PERIÓDICO : "En la primera oleada de consultas por la independencia que se desarrolló ayer en 166 municipios catalanes arrasó el sí pero con una participación inferior al 30% de los ciudadanos con derecho a voto."
EL MUNDO : "La euforia de los discursos de los organizadores de las consultas soberanistas ha dejado paso, sólo un día después, a una división más que palpable en las plataformas que las han hecho posibles."
ABC : "Las consultas por la independencia celebradas ayer en 166 municipios catalanes, al margen de la escasa participación (por debajo del 30% mínimo que se había fijado la organización), arrojaron un resultado casi previsible: el de una comunidad en el que parece formarse una profunda zanja entre sus zonas urbanas y rurales (el grado de abstención en uno y otro lado así lo demuestra), y la de un mapa político y social sacudido, contaminado definitivamente, por un concepto, el de la independencia, hasta ahora casi circunscrito a ERC y al ámbito extraparlamentario."
BBC NEWS : Spain's Catalonia region in symbolic independence vote.
LE MONDE :  Le oui "informel" des Catalans à l'indépendance

No hi afegeixo els titulars dels diaris que poden fer-ne lectures més positives de tot plegat. Només he volgut mostrar que, al capdavall, el fet que la participació arribi al 30, al 25 o al 50% és quelcom important, però relativament.

Quan ja eren vells i feien petar la xerrada, la cunyada del meu avi s'escandalitzava molt quan el meu avi començava a explicar temes relacionats amb el sexe, cosa que ell feia molt sovint (i més si algú s'escandalitzava). La meva àvia li demanava al meu avi que parés de dir bestieses i que es comportés. Aleshores, la cunyada deia : "Buenu, dona, mentrestant parlem-ne!"
Doncs això. Ja se'n parla.

DIARI "EL PAIS" (29/11/2009). ENTREVISTA A ARTUR MAS.

P. ¿Qué harían en una consulta más amplia?

R. Tenemos contrastado con estudios sociológicos que en una consulta en toda Cataluña ganaría el no. Sería un error convocarla para evidenciar ante España y todo el mundo que Cataluña lo que quiere es simplemente ser española. Eso llevaría al país a la derrota. Si se puede plantear en el futuro, ya se verá. En CiU hay opiniones diferentes.

La Democràcia, segons el Diccionari de la Llengua, és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.

Això implicaria, en principi, que no es negués al poble el dret a intervenir en un aspecte tan important com és el de definir l'àmbit d'aplicació de les polítiques que es decideixin a nivell nacional. El poble català no pot intervenir com a tal en el seu govern. Per què? doncs perquè no és sobirà. La seva sobirania queda diluïda dins l'ens superior al qual pertany que és la sobirania del poble espanyol en el seu conjunt. De fet, una consulta sobre la independència només vol clarificar si, realment, el poble català està d'acord en pertànyer al conjunt del poble espanyol o si, per contra, vol ser sobirà. Per tant, i mirant-s'ho des d'una òptica racional, es fa difícil, molt difícil, d'entendre el per què de la negació a una consulta sobre quin volem que sigui el nostre àmbit de sobirania com a poble.

No pateixi, Sr. Mas, que si la consulta al poble dóna com a resultat que la majoria del poble català s'estima més continuar dins el conjunt del poble espanyol (i així mateix continuï el territori català dins el territori espanyol), almenys aquest resultat estaria avalat per una consulta al poble català i, en conseqüència, l'avenç que s'hauria produït en quant a radicalitat democràtica tant a Catalunya com al conjunt de l'estat seria tan important que tots plegats, guanyadors i perdedors, podríem sentir-nos-en ben orgullosos. Això sí, els que pensem que Catalunya només tindrà un futur si pot decidir-lo ella mateixa, en el cas que perdem aquesta consulta, haurem d'acceptar-ho (al revés també, eh Sr. Mas?).

Només un apunt més: No n'esteu fins als collons dels sondejos, estudis d'opinió, enquestes i altres mandangues? Els grans polítics saben què vol el poble i per això guanyen. Els polítics de tercera regional aspiren a que el poble els digui què vol. Jo, per si de cas, quan em fan una enquesta sempre dic que sóc de la Falange, que sóc del Madrid, que miro sempre Intereconomia TV, que els temes que més em preocupen són el terrorisme de la ETA (remarcant aquest "la" tant Jimenez-Losantista), el Prestige amb els filets de "pastilina", els segrestos de vaixells a les costes africanes i que es condemni als assassins de la Marta del Castillo. Us recomano que ho féu: jo m'ho passo teta!.

De periodistes, allò que se'n diu periodistes, ja no en queden. Hi ha un concepte  d'allò que se'n diu "fet d'actualitat" (que és el que ha d'explicar el periodista) totalment dependent de les diferents esferes de poder. Un mateix fet d'actualitat pot ser explicat des de diferents òptiques, totalment oposades, o bé pot ser obviat totalment, en funció de les dependències polítiques del mitjà de comunicació que sigui. Quan els calés per al manteniment del diari els posava un empresari, podien existir periodistes independents (que no vol dir objectius). Ara els periodistes són elements semi-funcionarials. Treballen per a mitjans de comunicació propagadors de les bondats dels qui els otorguen les subvencions. Mitjans com TV3, Catalunya ràdio, El Periódico, als quals ara s'hi afegeixen La Vanguardia i l'Avui són mers propagadors de l'obra de govern de la Generalitat i dels governs locals controlats pel càncer socialista i derivats. Per això apareixen cada dia als mitjans els cognoms Prenafeta i Alavedra relacionats a la corrupció i, en canvi, ja han netejat com una patena les referències socialistes amb la suposada renovació que suposa escollir una noia alta, prima, neta, bona noia i treballadora d'alcaldessa de Santa Coloma (de Gramanet). Per això es parla tot el dia d'aquesta collonada de la grip A i no es parla d'això. Si ens en anem a espanya, veurem que uns treballen per als d'una suposada alternativa (El Pais, Público, la sexta, Cuatro, SER....) mentre altres treballen per l'altra suposada alternativa (El Mundo, ABC, Intereconomia, COPE,...). Però cap d'aquests mitjans és lliure. No hi ha cap periodista que pugui analitzar un fet i destriar-ne els vicis i les virtuts i després descriure-ho. En tot cas, si n'analitza els vicis i les virtuts, després s'emfatitza el vici o la virtut en funció del mitjà a on treballa. 

Això mateix passa amb un dels segments del periodisme que més pes té, especialment a les edicions escrites: el periodisme d'opinió. Hi ha periodistes que són sicaris de l'opinió del grup polític al qual representen. Això, per sí sol, no és dolent. El que és dolent és que les opinions només puguin estar en els marges d'opinió decidits políticament des de Madrid. O sigui, que no hi hagi llibertat, a menys que no t'adaptis al dictat dels que et paguen. El fet de que les diferents opinions només puguin estar incloses dins d'uns marges (diguem-ne constitucionals) posa d'acord als que, suposadament, estan a estripes-a-treure (només cal fixar-se en els atacs rebuts per en Joan Laporta des que es va declarar obertament independentista, des de qualsevol diari).

És tan patètic escoltar en Manuel Fuentes "opinant" sobre el PP que sentir en Jiménez Losantos fent el mateix sobre els socialistes. La regeneració política ha d'arrossegar també aquestes derivades, sino no servirà per a res. Pura xerrameca propagandística. Hi ha d'haver diferents opinions, però han d'estar representats tots els espectres, totes les sensibilitats. Perquè estic segur que, amb això que li ha passat a en Sostres a l'Avui, tant content està en Fuentes com en Jiménez Losantos.

La sort de que manin els socialistes a casa nostra és que la seva prepotència no els deixa espai a un mínim d'intel.ligència. El paradigma d'això, com no podia ser d'altra forma, és el President de la Generalitat, M.H. José Montilla.
Mentre, d'una banda, i dins de la dinàmica engegada a can socialista per a netejar la seva imatge en aquests dies en què han sortit esquitxats d'escàndols urbanístics càrrecs socialistes, ens planteja la necessitat imperiosa de modificar la llei electoral, de l'altra nega la possibilitat d'incloure cap mena de llista oberta.

“No sóc partidari de llistes obertes perquè aquest sistema no necessàriament selecciona les persones més capaces”. En canvi, el sistema actual d'amiguisme, de punyalades per l'esquena, de professionalització dels càrrecs polítics, etc... aquest és un sistema que selecciona les persones més capaces. Per persones capaces ell entén als que són, com ell, uns autèntics inútils que no sobreviurien ni cinc minuts en el món real. Ell és una persona capaç. Capaç d'aniquilar una nació, això sí, amb tots els mitjans possibles al seu abast.

El que sobta és que, si no es planteja el sistema de llistes obertes, ja sigui totalment o parcialment, quines modificacions vol fer aquest milhomes en la llei electoral? Molt fàcil: canviar la ponderació del vot. O sigui, fer que els vots que ells controlen passin a tenir més pes en el repartiment d'escons. En definitiva, que el cinturó barceloní decideixi la composició del Parlament. O sigui: la implantació del règim socialista in saecula saeculorum a Catalunya.

Són tan xulus ells, van tan sobrats, que fins i tot el seu encarregat (Montilla) es permet el luxe de dir quina és la tàctica que seguiran per aconseguir la única cosa que els importa: mantenir el poder. Al lloro, senyors convergents! no us deixeu entabanar per aquesta colla de pinxos. O llistes obertes o res de variar la representativitat. I no baixeu del burro, que us la fotran.

Fa uns anys vaig anar amb la família a Loiola, Azpeitia, a visitar el Santuari on es troba el palau natal de Sant Ignasi de Loiola. Com que he de fer les vacances a l'hivern, i essent un dia entre setmana, no hi havia gairebé cap visitant aquell dia. Quan voltàvem per allà dins, un dels monjos que s'estan allà va estar parlant amb els nens i els va dir que els ensenyaria una cosa interessant. Ens va portar fins a una habitació amb moltes vitrines plenes d'objectes antics i d'una d'aquelles vitrines en va treure unes pedres arrodonides, semblants a còdols de riu però molt grans. Com que eren els anys (això de la mainada va per modes) en què eren moda els dinosaures, els va explicar que allò eren ous de dinosaure fossilitzats. També els va ensenyar alguns fòssils d'esquelets de petites aus de la mateixa època. En aquestes, trencant l'enorme sensació de pau que envoltava aquelles instal.lacions i retronant enmig d'aquella preciosa vall, van aparèixer pel cel uns quants helicòpters militars volant extraordinariament baix. Vam sortir a observar-ho. El monjo ens va despedir amablement i nosaltres vam marxar. Al cap d'uns minuts, ja no es sentia aquell soroll. Després d'acabar de visitar el recinte, vam sortir de la zona del Santuari i ens dirigíem a buscar el cotxe quan vam sentir fressa. Era una patrulla de la brigada paracaigudista (ho sé perquè jo vaig fer el servei militar a la policia militar d'aquesta brigada) de maniobres (reals per l'equipació que duien) i desplaçant-se pel mig d'Azpeitia i, suposo, també per Azkoitia (que està al costat). L'escena sorprenia primer, i després arribava a atemorir, o com a mínim a impressionar o intranquil.litzar, per la desproporcionada i innecessària demostració de força que suposava.

Vaig recordar aquella escena veient els guàrdies civils envoltant l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Era, una altra vegada, una demostració de força. Però, encara que pugui semblar que no té res a veure un fet amb l'altre, jo hi veig simil.lituds. En aquells anys, a Euskadi hi havia ebullició nacionalista provocada per l'aprovació al parlament basc de l'Estatut polític de la comunitat d'Euskadi (Pla Ibarretxe). Una ebullició semblant a la que actualment hi ha a Catalunya arrel del referèndum d'Arenys, l'aparició de Reagrupament, les confessions polítiques de Joan Laporta,... Es tracta d'estroncar, de posar un dic de contenció, a les legítimes aspiracions dels pobles per part d'una nació, la castellana, que té el seu leitmotiv en una visió imperialista del Món. És una demostració de força... d'una força que queda reduïda a força física, arraconant qualsevol raonament. Però la força vertadera és la força de la raó, precisament la força que no tenen.

Ara bé, he volgut recordar aquell episodi perquè una estratègia equivocada (com es va demostrar el Pla Ibarretxe, en no ser ni carn ni peix i buscar la complicitat de l'espanya castellana) ha comportat que, uns anys després, qui governi Euskadi siguin el PSOE i el PP (sí, aquells que tant s'odïen al parlament espanyol). Els que espanyolitzen (més) Euskadi són els qui tenen el poder. I no se n'estaran d'arraconar allò que Euskadi és i representa mentre puguin mantenir aquest poder. No hem de caure en aquest error, ja veiem com les gasten els sociates allà on manen. No els donem el poder i el control.

No vaig poder assistir a l'Assamblea General constituent de Reagrupament Independentista el passat dissabte, a causa de la meva feina. De tota manera, crec que estic informat de forma suficient sobre la naturalesa d'aquesta nova formació, donat que vaig anar a la primera reunió de Reagrupament del Baix Empordà i també vaig assistir a l'acte de presentació de la formació que va fer el Sr. Carretero a Palafrugell. Pertanyo a Reagrupament i en pago la quota.

Sóc un simple mini-empresari que viu de les engrunes del nostre malmès sector turístic que, d'altra banda, és de les poques potencialitats tangibles de què disposem. Podria començar a fer una disertació sobre la mala regulació (compte! no dic poca, sino mala...) d'aquest sector, sobre el mínim marge que no et permet de cap manera (vull dir ni volent fer-ho) pagar uns sous correctes als treballadors, sobre la degradació de les nostres zones turístiques,... però no paga la pena. El nostre país és això i molt més, tot i que també és això.

Catalunya necessita una sacsejada. No podem continuar movent-nos pel país, anant a treballar, a portar la mainada a l'escola o al partit de futbol, i fer veure que la situació és idíl.lica o, si més no, suportable. Les nostres empreses, els nostres llocs de treball, els nostre sistema educatiu, el nostre sistema sanitari, estan en una situació tremendament delicada. Les empreses rendibles no poden accedir amb facilitat als crèdits necessaris per a efectuar les inversions degut a l'enorme descapitalització de l'estat espanyol. Els projectes s'han de guardar als calaixos, quan el que haurien de fer és materialitzar-se per a crear noves empreses i nous llocs de treball. Pertànyer a l'estat espanyol és allargar la incertesa, com a mínim, i baixar alguns nivells en l'escala del nivell de vida de tots els països del Món, en el pitjor dels casos. La situació d'incertesa actual pot derivar en una decadència en el futur si no es prenen les decissions adequades. La incertesa provoca por i la por no et deixa pendre les millors decissions. Però la incertesa també conté oportunitats, i només ens cal saber-les veure.

Reagrupament Independentista és una eina. Un partit que només servirà per arribar a la proclamació de l'Estat Català (recordo que això es pot fer de moltes maneres, però un estat és un estat, i tant és un estat Texas com Finlàndia, com Cuba o Alemanya). El que no pot passar és que passin les oportunitats i no poder tenir la opció d'escollir-les.  Un estat permet pendre les decissions: les correctes i les errònies. I a Catalunya li cal tenir un estat. La formulació de les comunitats autònomes no és vàlida, ja que només permeten la descentralització administrativa, això vol dir: uns altres (en aquest cas, el govern i el parlament de Madrid) prenen la decissió i tu et limites a administrar la situació un cop presa aquesta decissió. Però les necessitats, la visió del Món, la predisposició, el sistema de valors, i molts altres factors són molt diferents des del punt de vista català que des del punt de vista castellà (o espanyol). Per això hem de poder aplicar el nostre punt de vista en la presa de les decissions. O això, o acceptem la visió hispanocèntrica de la situació i la fem nostra (això, segons les previsions dels organismes econòmics més importants, comportarà allargar aquesta situació de crisi i encara més la d'incertesa: cal tenir-ho en compte abans de pendre la decissió).

Reagrupament ens dóna la oportunitat de triar què volem, i de canviar les regles del joc, que actualment estan desfaçades i manipulades. M'agradaria observar en aquest punt que, passi el que passi, els espanyols també s'haurien de replantejar l'adaptació d'aquestes regles del joc, però en tot cas això hauria de ser una decissió a pendre per ells. I pot ser que sigui només Reagrupament el que ho faci, però també pot ser que ho faci amb la col.laboració dels diferents partits catalanocèntrics, especialment CDC, que és el que té un major número d'independentistes a les seves files, però sense oblidar a ERC, ICV, les CUP i UDC. Fins i tot, m'atreviria a afirmar que alguns membres del PSC podrien col.laborar, però en aquest tipus d'organitzacions polítiques el que marca la pauta és la direcció, i per això no els compto. Pot ser que sigui Artur Mas qui proclami la independència, però això no serà així sense el sacseig previ de Reagrupament.

I finalment, ens cal fer arribar el missatge. El Sr. Carretero és capaç de convèncer perfectament la gent propera al catalanisme. Fins i tot, a d'altres tipus de votants. Ara bé, si el Sr. Laporta s'afegeix al projecte serà decissiu per a fer que el missatge arribi a l'electorat aliè al catalanisme, que d'altra banda és tant català com l'altre electorat. El Sr. Laporta pot anar a fer un miting a Cornellà o a Badia del Vallès i, com a mínim, se l'escoltaran. Hem de fer que el màxim de gent possible escolti el nostre missatge, perquè tenim la raó de la nostra banda (he dit la raó, no la legalitat, de moment. Ho dic perquè és l'argument redundant dels espanyolistes).

Bàsicament, la idea és: o ara o mai.

Vagi per endavant el meu condol a les famílies i companys dels bombers morts a l'incendi d'Horta de Sant Joan. Ho remarco perquè no voldria que hi hagués males interpretacions.

La feina.

Quan algú decideix encarar (en la mesura en què això és possible) la seva vida, està assumint una responsabilitat i un risc. Una responsabilitat perquè haurà d'entendre que, un cop agafat un camí, li serà molt difícil abandonar-lo i, en conseqüència, n'ha d'estar plenament convençut. I un risc evident, ja que es pot trobar amb la desagradable sorpresa d'adonar-se que aquell camí que ha agafat la seva vida no és com se l'havia imaginat i, el que és pitjor, tornar enrera o canviar de camí implica un risc encara més gran (i pot ser una gran irresponsabilitat, sobretot si hi ha persones que depenen de tú).
La feina que facis, si és possible, l'has de voler fer (ho dic, perquè a vegades això no es tria). I esperar que t'ompli. I si no és així, almenys que et compensi el fet de poder mantenir tots els que depenen de tú.
La feina de bomber, com la majoria de places de treball públic, sol ser de les feines que es tria, donat que és necessària una valoració, una tria, una formació, abans d'arribar a aconseguir-la. Qui fa de bomber, de policia, de militar,.... és perquè ha triat ser-ho. En la majoria dels casos, doncs, no és cap bestiesa afirmar que els bombers ho són fruit d'una reflexió íntima que els ha autoconvençut que aquell era el seu camí.

Valor de la vida.

Per mí, les persones valen totes igual, encara que som tots diferents. Valia igual la vida d'un infant mort a trets a una favela de Rio que la d'un jove mort d'accident de trànsit a Moral de Calatrava. La vida d'un homosexual penjat a la forca pel govern iranià com la d'un policia mort per ETA o una dona lapidada a Nigèria. Valen igual. Però el valor no és el mateix que el preu.

El valor d'una vida humana és igual i constant per a tothom, en qualsevol lloc. El que varia és la percepció d'aquest valor. Si ho volguéssim definir en termes monetaris, el que varia és el preu de la vida humana. Per això aquesta percepció del valor (o preu) de la vida humana va en funció de la nostra percepció íntima, la qual és diferent per a tots els humans. Diria que el valor de la vida humana és objectiu, però el preu, la gradació de valors que en fem, és subjectiu. Per això, en el meu cas, les vides humanes més importants són les dels meus fills, la meva dona, els pares, germans, parents, amics, jo mateix, veïns.... coneguts,..... saludats,..... , etc... fins arribar al MEU darrer grau de valoració de la vida humana que seria quan es mor qualsevol persona de la qual ni en tenia coneixement de la seva existència ni me n'he assabentat de la seva mort (o sigui, valor zero). Però vull remarcar que aquesta gradació, aquests nivells de valoració de les vides humanes existents al planeta Terra, és únicament meva. I que és necessàriament diferent per a tots els humans.

Valoracions no individuals.

Els governs posen preu a les vides. Condicionen les gradacions del valor de les vides humanes que nosaltres tenim individualment. I ténen uns preus que estan disposats a assumir i altres que no. Quan un mort els pot beneficiar, exerciran tot el poder que tenen per procurar que el preu d'aquella vida sigui molt superior al d'una altra. Per això el govern valora a preu d'or un mort per ETA i procura menysprear un mort per accident de trànsit. O valora més un bomber mort (sempre que no comporti responsabilitats polítiques) que un paleta mort en accident laboral. O també valora molt més la mort d'en Michael Jackson que la d'un gitano per sobredosi a Can Tunis. Com que aquestes valoracions es fan amb un clar objectiu manipulador, jo em quedo amb les valoracions individuals. I més concretament, amb la meva valoració. Una valoració que és íntima.

Em sap greu la mort d'aquests bombers. Igual que la mort d'un mestre, d'un escombriaire, d'un militar, d'un pintor que cau de la bastida o d'un pagès que volca amb el tractor. El que em fot és que moltes altres morts són silenciades pel govern de torn i els seus altaveus, en funció del seu interès, del preu que hi posa.

Espero, sincerament, que ningú em malinterpreti.

El títol pot semblar provocador, però no ho és: és la constatació d'un fet. Si partim de la premisa que no hi tenim res a guanyar (vull dir: si no som funcionaris, si no ocupem càrrecs públics o llocs de treball que directament o indirecta depenen del servei socialista d'ocupació que s'ha format a qualsevol dels estrats de poder de Catalunya) és absolutament estúpid.

És estúpid si els votes com a catalanista. Des que els socialistes ocupen totes les esferes del poder i, en conseqüència, tots els recollidors de subvencions en què s'han convertit els periodistes s'han donat al socialisme frenètic i irracional, no hi ha cap escletxa de catalanitat enlloc. El catalanocentrisme ha desaparegut. Ara només som una zona d'espanya on alguns parlem en català, però amb la refotuda "sana regionalidad bien entendida", o sigui, que només entre nosaltres, en veu baixa i canviant immediatament al castellà en quant sentim un "¿qué?", "¿cómo dice?" o alguna perla per l'estil. Ja no existeix ni tan sols la famosa iniciativa o innovació dels catalans (i en el cas que existís, s'ofegaria en el fang de les misèries infraestructurals que patim). Per no ser, ni tan sols som garrepes, ja que consumim tant o més que la resta, fins i tot arribem a consumir més del que podem. Ens hem infectat amb el virus del cofoïsme retribuït de les subvencions, l'atur, les mitges jornades amb ajudes familiars. Ens refugiem en la panacea del funcionariat, dels dies d'"assumptes propis" (com si n'hi haguéssin d'altres!), de les baixes per depressió que comencen al setembre i acaben a mitjàn juny, de les "escapades" de quinze dies a països "on la gent és feliç" tipus Cuba, Xina, Indonèsia, Marroc... Tota aquesta merda es tapa votant socialista i dient que ets d'esquerres. Si això suposa arruïnar un país, ofegar una nació, oblidar una història,... és igual.

És, certament, estúpid votar socialista si ets socialdemòcrata. La pressió fiscal sobre els més pobres ha disminuït en menor mesura del que ha disminuït la pressió fiscal sobre els més rics. Els empresaris voldrien l'acomiadament lliure, però no ens enganyem: no és lliure però hi està molt a prop. Les grans institucions financeres volen tenir més disponibilitat financera i el govern els la dóna, i no pas poca. Cal mantenir el nivell de consum i el govern, en conseqüència, fomenta l'augment dels subsidis (el subsidi per atur, no és res més que una mesura que interessa més als empresaris que no pas al conjunt de la població: els assegura mantenir el nivell de consum en fer que la gent no hagi d'estalviar per si de cas alguna vegada es queda sense feina. És una mesura molt intel.ligent, tot i ser tan cínica: és de dretes però consta com una mesura d'esquerres). I els matrimonis homosexuals? i l'avortament? això no és d'esquerres? us preguntareu molts de vosaltres. Doncs no. Això és més a prop del liberalisme que no de l'esquerra. Ai! He dit liberalisme? Vade retro!. I, per si calen més proves, només apuntar que la branca socialista de les regions vascongades està a punt de formalitzar un pacte amb això que aquí anomenen "la dreta".

Potser molts lectors us ofendreu per considerar que us tracto d'estúpids. Només per qüestió d'estadística és molt probable que em llegeixi algú que, en algun moment, ha votat socialista. No voldria enganyar-vos: realment us considero estúpids. Ara: res comparat amb el que em va passar a mí una vegada, fa uns sis anys. Vaig votar per un partit que deia que ens portaria a la independència i resulta que vaig acabar votant socialista. A part d'estúpid, vaig ser càndid.

Un altre dia parlaré de les meves sensacions a la manifestació de Brussel.les. Avui m'he despertat així. Tant de socialisme m'embafa, m'enlluerna, em carrega.... em fot.

(A la foto: mandataris socialistes d'Ajuntament, Generalitat i govern espanyol).

Aquest cop els bascos no s'han comportat. Han acabat entregant-se. Han pintat el mapa d'Euskadi amb el vermell de la rendició. El vermell de la submissió. El vermell que marca el camí de la definitiva derrota dels pobles lliures. Aquest vermell que s'imposa inicialment per procurar la desintegració progressiva de les forces polítiques alienes a l'ADN espanyol. Així va començar a València. Així va començar a Catalunya. Així ha començat a Euskadi.

El socialisme és un càncer per a qualsevol societat. No és res més que un sistema polític que adopta els mateixos mecanismes del franquisme sociològic, però barrejant-los amb dosis infames de populisme pseudo-liberal (matrimonis homosexuals, avortament,...). Però és un càncer necessari de tant en tant. A espanya serveix per dues coses: d'una banda, per no dir que no hi ha alternança amb el partit que representa millor l'esperit espanyol, la manera de ser espanyola: el PP. De l'altra, com a esquer per arraconar els nacionalismes no espanyols de les "regions" no adscrites. Un cop s'instal.len al poder, tard o d'hora n'acaben sortint, ja que la manca de referències ideològiques, de bases de pensament, els inhabilita per a poder exercir el poder, per a gestionar qualsevol societat. Ara, poden passar anys al poder fins que els votants se n'adonen, perquè compten amb un aliat inestimable: el quart poder. Controlen els mitjans sense contemplacions, convertint la política en l'art de la gesticulació (imatges de ministres embarassades desfilant entre soldats, per exemple). Vull que quedi clar que em refereixo al socialisme espanyol, o sigui, al PSOE i les seves sucursals regionals. El socialisme el respecto com a concepte, com a idea, tot i no compartir-ne la visió que es planteja de la societat, ni les solucions proposades. Però el socialisme del PSOE és una altra cosa, més a prop del populisme sud-americà de Chávez, Kirschner, Morales,.... o sigui, incosistent ideològicament.

Aquesta és la tàctica. La estratègia, en cada cas, es va executant de forma que s'acceleri el procés, si és possible. Per fer-ho, es necessita la col.laboració inestimable d'elements contraris, és a dir, de persones nacionalment adscrites a aquests nacionalismes no espanyols. La forma en què aquests elements col.laboracionistes realitzen aquest servei al nacionalisme espanyol pot ser diferent en cada cas, però el que importa és la efectivitat que tingui. A Catalunya, s'han servit de la il.lusió dipositada en un candidat que, en el seu moment, va semblar íntegre. Les fures socialistes se n'adonaren que era més gran l'odi que mostraven els d'ERC cap a CiU que no l'amor que, en teoria, havien de tenir cap al seu país. I van veure la oportunitat: el concepte "govern d'esquerres". I a partir d'aquí, anar aguantant fins que CiU acabi morint d'inanició. Actualment, Convergència sobreviu amb la respiració assistida que representen els seus votants fidels. Són la seva única esperança. Ja no té beguda ni aliments, no té ni el recolzament de lobbies econòmics importants, ni el suport de cap mitjà de comunicació. Aixó, de moment, fa que la situació encara pugui ser reversible. Això i que es produeixi un canvi en la cúpula directiva del partit que ara s'anomena, en compliment de la estratègia socialista, Esquerra.

A Euskadi, la cosa ha anat diferent pel fet que no han estat els membres de la cúpula d'un dels partits nacionals bascos la que ha decidit integrar-se en un projecte d'espanyolització amb l'excusa de la confrontació dreta-esquerra. Han estat els mateixos votants els qui han decidit que ja els està bé que els partits espanyols dirigeixin les institucions basques. I allà, això sí que és important. Allà es recapten els seus propis impostos i decideixen més que no pas a Catalunya el seu futur. Per això, i prescindint de la situació que provocava la impresentable llei de partits espanyola, els votants suposadament "orfes" de representació al Parlament basc s'hi han ben lluït. S'han estimat més quedar-se a casa o guixar la papereta de vot amb alguna frase "genial" o, simplement, votar amb un sobre buit. Allà ells, així podran continuar amb les seves palles mentals. La única cosa positiva que se'n pot extreure és, com en el cas de CDC, la fidelitat a uns principis. Això pot salvar, també, Euskadi. Però ara, hauran de passar-les putes uns anys, amb una colla d'inoperants i/o lladres instal.lats ales institucions basques. Esperem que la situació es pugui redreçar. Per fer-ho cal treball i, sobretot, contra la instauració de l'estètica, de la imatge, del màrqueting polític, cal que es fonamentin les idees.

De moment, espero que molts ens trobem a Brussel.les. 

Tothom es pot agafar les coses com vulgui. Aquest escrit el faig pensant en el perfil d'alguns dels opinadors o de gent que fa comentaris, especialment si són pro-convergents o anti-tripartits (que no és necessariament el mateix). Qualsevol resposta a qualsevol tema on hi surti alguna referència al govern tripartit actual, acaba amb aquest concepte: és imprescindible que pleguin. I no seré jo el que no els dóni la raó.

I ara surto jo i em despenjo dient que no cal apretar als pobres txitxarel.los d'Esquerra que recolzen la tasca dels governs tripartits? Sembla una mica esquizofrènic, no?.

No, home, no. Continúo creient que la tasca del govern socialista que actualment controla la Generalitat de Catalunya (amb alguna aportació simbòlica de friquisme ecologista i pseudo-marcades de paquet independentistes de les dues crosses que els recolzen) és nefasta pel futur del país. Només demano que no perdem la perspectiva.
M'explico: Un govern que tingui plena sobirania no determina, no dirigeix, la situació econòmica, social, etc... d'un estat, perquè hi ha moltes coses que, per sort, no pot controlar. Això encara s'agreuja més en el cas d'un govern regional, que és el que representa la Generalitat. Vull dir que ells no poden aportar solucions. Ara bé, el govern d'un estat amb plena sobirania sí que pot crear les condicions, en infraestructures, en regulació financera, etc... per a fer que aquest estat tingui les condicions necessàries per a recuperar-se, o per a prosperar més. Un govern regional, només pot aspirar a fer-ho en allò en què té les competències, per la qual cosa, a Catalunya, la Generalitat només pot assumir la responsabilitat principal bàsicament en la qüestió sanitària i en educació. En definitiva, cal no perdre de vista el fet que la Generalitat de Catalunya és una representació més de l'estat espanyol, com ho són les diputacions, els ajuntaments, els jutjats.... i no podem creure que, solucionant la gestió d'un organisme que ni tan sols té totes les competències transferides, això suposi un alleujament, una millora substancial de la situació del nostre país.

Continúo: Si bé queda clar que la Generalitat no té totes les competències, i no se li poden atribuir totes les responsabilitats, si que és cert que una mala gestió de les poques competències existents, afegint-hi una situació propera al caos de la gestió per part del govern central de l'estat, sí que pot resultar determinant per a agreujar una situació de crisi i, a més, per traspassar i fer perdurar aquesta situació en el temps.

En definitiva: la Generalitat actual, com a govern regional que és, només hauria d'aspirar a no agreujar la situació, i en canvi el que fa és que la crisi s'accentuï i s'allargui en el temps (exemples: 55.000 funcionaris més amb les mateixes competències i sense tenir assegurada la contraprestació pressupostària; 5.000 milions en emissió de deute públic per a poder afrontar els pagaments, deute que s'haurà de tornar en el futur i que, per tant, farà que s'hagin de retallar els pressupostos futurs; renúncia a les infraestructures necessàries per a la diversificació econòmica, com són un túnel de bracons insuficient, un quart cinturó incomplet, una MAT que no s'acaba mai, un TGV que no va cap a Europa, un port de Barcelona sense sortida ferroviària ni viària a Europa, etc....). Mentre l'estat espanyol també es cobreix de glòria regalant milers de milions a unes empreses que no han deixat d'obtenir beneficis (bancs i caixes), sense exigir-los a canvi, com a mínim, que no retallin el crèdit a les empreses petites i mitjanes, que són les que donen feina a la majoria de la gent.

Ens fa mal al fetge que mani el tripartit, però la reacció contra el tripartit només ens calmarà la set de venjança, si al final s'aconsegueix acabar amb ell. No solucionarà la situació del nostre poble. Ens fa mal el cor que la nostra nació se'n vagi en orris, però si matem el virus del tripartit, no haurem resòl la seva dramàtica situació. Guanyar la Generalitat només té sentit si es fa pensant en assolir la sobirania, no n'hi ha prou amb gestionar millor les engrunes que ens deixen. Només podem superar aquest tràngol si aconseguim que el nostre fetge no ens domini, que no s'imposin les nostres reaccions viscerals i, això sí, que el nostre cor ens guiï. La nostra nació està per sobre dels irresponsables que han ajudat a portar-la fins a aquest atzucac. Deixem-los i anem a la recerca de la llibertat del nostre poble, de la nostra llibertat, de la nostra plenitut personal.