El títol pot semblar provocador, però no ho és: és la constatació d'un fet. Si partim de la premisa que no hi tenim res a guanyar (vull dir: si no som funcionaris, si no ocupem càrrecs públics o llocs de treball que directament o indirecta depenen del servei socialista d'ocupació que s'ha format a qualsevol dels estrats de poder de Catalunya) és absolutament estúpid.

És estúpid si els votes com a catalanista. Des que els socialistes ocupen totes les esferes del poder i, en conseqüència, tots els recollidors de subvencions en què s'han convertit els periodistes s'han donat al socialisme frenètic i irracional, no hi ha cap escletxa de catalanitat enlloc. El catalanocentrisme ha desaparegut. Ara només som una zona d'espanya on alguns parlem en català, però amb la refotuda "sana regionalidad bien entendida", o sigui, que només entre nosaltres, en veu baixa i canviant immediatament al castellà en quant sentim un "¿qué?", "¿cómo dice?" o alguna perla per l'estil. Ja no existeix ni tan sols la famosa iniciativa o innovació dels catalans (i en el cas que existís, s'ofegaria en el fang de les misèries infraestructurals que patim). Per no ser, ni tan sols som garrepes, ja que consumim tant o més que la resta, fins i tot arribem a consumir més del que podem. Ens hem infectat amb el virus del cofoïsme retribuït de les subvencions, l'atur, les mitges jornades amb ajudes familiars. Ens refugiem en la panacea del funcionariat, dels dies d'"assumptes propis" (com si n'hi haguéssin d'altres!), de les baixes per depressió que comencen al setembre i acaben a mitjàn juny, de les "escapades" de quinze dies a països "on la gent és feliç" tipus Cuba, Xina, Indonèsia, Marroc... Tota aquesta merda es tapa votant socialista i dient que ets d'esquerres. Si això suposa arruïnar un país, ofegar una nació, oblidar una història,... és igual.

És, certament, estúpid votar socialista si ets socialdemòcrata. La pressió fiscal sobre els més pobres ha disminuït en menor mesura del que ha disminuït la pressió fiscal sobre els més rics. Els empresaris voldrien l'acomiadament lliure, però no ens enganyem: no és lliure però hi està molt a prop. Les grans institucions financeres volen tenir més disponibilitat financera i el govern els la dóna, i no pas poca. Cal mantenir el nivell de consum i el govern, en conseqüència, fomenta l'augment dels subsidis (el subsidi per atur, no és res més que una mesura que interessa més als empresaris que no pas al conjunt de la població: els assegura mantenir el nivell de consum en fer que la gent no hagi d'estalviar per si de cas alguna vegada es queda sense feina. És una mesura molt intel.ligent, tot i ser tan cínica: és de dretes però consta com una mesura d'esquerres). I els matrimonis homosexuals? i l'avortament? això no és d'esquerres? us preguntareu molts de vosaltres. Doncs no. Això és més a prop del liberalisme que no de l'esquerra. Ai! He dit liberalisme? Vade retro!. I, per si calen més proves, només apuntar que la branca socialista de les regions vascongades està a punt de formalitzar un pacte amb això que aquí anomenen "la dreta".

Potser molts lectors us ofendreu per considerar que us tracto d'estúpids. Només per qüestió d'estadística és molt probable que em llegeixi algú que, en algun moment, ha votat socialista. No voldria enganyar-vos: realment us considero estúpids. Ara: res comparat amb el que em va passar a mí una vegada, fa uns sis anys. Vaig votar per un partit que deia que ens portaria a la independència i resulta que vaig acabar votant socialista. A part d'estúpid, vaig ser càndid.

Un altre dia parlaré de les meves sensacions a la manifestació de Brussel.les. Avui m'he despertat així. Tant de socialisme m'embafa, m'enlluerna, em carrega.... em fot.

(A la foto: mandataris socialistes d'Ajuntament, Generalitat i govern espanyol).

Aquest cop els bascos no s'han comportat. Han acabat entregant-se. Han pintat el mapa d'Euskadi amb el vermell de la rendició. El vermell de la submissió. El vermell que marca el camí de la definitiva derrota dels pobles lliures. Aquest vermell que s'imposa inicialment per procurar la desintegració progressiva de les forces polítiques alienes a l'ADN espanyol. Així va començar a València. Així va començar a Catalunya. Així ha començat a Euskadi.

El socialisme és un càncer per a qualsevol societat. No és res més que un sistema polític que adopta els mateixos mecanismes del franquisme sociològic, però barrejant-los amb dosis infames de populisme pseudo-liberal (matrimonis homosexuals, avortament,...). Però és un càncer necessari de tant en tant. A espanya serveix per dues coses: d'una banda, per no dir que no hi ha alternança amb el partit que representa millor l'esperit espanyol, la manera de ser espanyola: el PP. De l'altra, com a esquer per arraconar els nacionalismes no espanyols de les "regions" no adscrites. Un cop s'instal.len al poder, tard o d'hora n'acaben sortint, ja que la manca de referències ideològiques, de bases de pensament, els inhabilita per a poder exercir el poder, per a gestionar qualsevol societat. Ara, poden passar anys al poder fins que els votants se n'adonen, perquè compten amb un aliat inestimable: el quart poder. Controlen els mitjans sense contemplacions, convertint la política en l'art de la gesticulació (imatges de ministres embarassades desfilant entre soldats, per exemple). Vull que quedi clar que em refereixo al socialisme espanyol, o sigui, al PSOE i les seves sucursals regionals. El socialisme el respecto com a concepte, com a idea, tot i no compartir-ne la visió que es planteja de la societat, ni les solucions proposades. Però el socialisme del PSOE és una altra cosa, més a prop del populisme sud-americà de Chávez, Kirschner, Morales,.... o sigui, incosistent ideològicament.

Aquesta és la tàctica. La estratègia, en cada cas, es va executant de forma que s'acceleri el procés, si és possible. Per fer-ho, es necessita la col.laboració inestimable d'elements contraris, és a dir, de persones nacionalment adscrites a aquests nacionalismes no espanyols. La forma en què aquests elements col.laboracionistes realitzen aquest servei al nacionalisme espanyol pot ser diferent en cada cas, però el que importa és la efectivitat que tingui. A Catalunya, s'han servit de la il.lusió dipositada en un candidat que, en el seu moment, va semblar íntegre. Les fures socialistes se n'adonaren que era més gran l'odi que mostraven els d'ERC cap a CiU que no l'amor que, en teoria, havien de tenir cap al seu país. I van veure la oportunitat: el concepte "govern d'esquerres". I a partir d'aquí, anar aguantant fins que CiU acabi morint d'inanició. Actualment, Convergència sobreviu amb la respiració assistida que representen els seus votants fidels. Són la seva única esperança. Ja no té beguda ni aliments, no té ni el recolzament de lobbies econòmics importants, ni el suport de cap mitjà de comunicació. Aixó, de moment, fa que la situació encara pugui ser reversible. Això i que es produeixi un canvi en la cúpula directiva del partit que ara s'anomena, en compliment de la estratègia socialista, Esquerra.

A Euskadi, la cosa ha anat diferent pel fet que no han estat els membres de la cúpula d'un dels partits nacionals bascos la que ha decidit integrar-se en un projecte d'espanyolització amb l'excusa de la confrontació dreta-esquerra. Han estat els mateixos votants els qui han decidit que ja els està bé que els partits espanyols dirigeixin les institucions basques. I allà, això sí que és important. Allà es recapten els seus propis impostos i decideixen més que no pas a Catalunya el seu futur. Per això, i prescindint de la situació que provocava la impresentable llei de partits espanyola, els votants suposadament "orfes" de representació al Parlament basc s'hi han ben lluït. S'han estimat més quedar-se a casa o guixar la papereta de vot amb alguna frase "genial" o, simplement, votar amb un sobre buit. Allà ells, així podran continuar amb les seves palles mentals. La única cosa positiva que se'n pot extreure és, com en el cas de CDC, la fidelitat a uns principis. Això pot salvar, també, Euskadi. Però ara, hauran de passar-les putes uns anys, amb una colla d'inoperants i/o lladres instal.lats ales institucions basques. Esperem que la situació es pugui redreçar. Per fer-ho cal treball i, sobretot, contra la instauració de l'estètica, de la imatge, del màrqueting polític, cal que es fonamentin les idees.

De moment, espero que molts ens trobem a Brussel.les. 

Tothom es pot agafar les coses com vulgui. Aquest escrit el faig pensant en el perfil d'alguns dels opinadors o de gent que fa comentaris, especialment si són pro-convergents o anti-tripartits (que no és necessariament el mateix). Qualsevol resposta a qualsevol tema on hi surti alguna referència al govern tripartit actual, acaba amb aquest concepte: és imprescindible que pleguin. I no seré jo el que no els dóni la raó.

I ara surto jo i em despenjo dient que no cal apretar als pobres txitxarel.los d'Esquerra que recolzen la tasca dels governs tripartits? Sembla una mica esquizofrènic, no?.

No, home, no. Continúo creient que la tasca del govern socialista que actualment controla la Generalitat de Catalunya (amb alguna aportació simbòlica de friquisme ecologista i pseudo-marcades de paquet independentistes de les dues crosses que els recolzen) és nefasta pel futur del país. Només demano que no perdem la perspectiva.
M'explico: Un govern que tingui plena sobirania no determina, no dirigeix, la situació econòmica, social, etc... d'un estat, perquè hi ha moltes coses que, per sort, no pot controlar. Això encara s'agreuja més en el cas d'un govern regional, que és el que representa la Generalitat. Vull dir que ells no poden aportar solucions. Ara bé, el govern d'un estat amb plena sobirania sí que pot crear les condicions, en infraestructures, en regulació financera, etc... per a fer que aquest estat tingui les condicions necessàries per a recuperar-se, o per a prosperar més. Un govern regional, només pot aspirar a fer-ho en allò en què té les competències, per la qual cosa, a Catalunya, la Generalitat només pot assumir la responsabilitat principal bàsicament en la qüestió sanitària i en educació. En definitiva, cal no perdre de vista el fet que la Generalitat de Catalunya és una representació més de l'estat espanyol, com ho són les diputacions, els ajuntaments, els jutjats.... i no podem creure que, solucionant la gestió d'un organisme que ni tan sols té totes les competències transferides, això suposi un alleujament, una millora substancial de la situació del nostre país.

Continúo: Si bé queda clar que la Generalitat no té totes les competències, i no se li poden atribuir totes les responsabilitats, si que és cert que una mala gestió de les poques competències existents, afegint-hi una situació propera al caos de la gestió per part del govern central de l'estat, sí que pot resultar determinant per a agreujar una situació de crisi i, a més, per traspassar i fer perdurar aquesta situació en el temps.

En definitiva: la Generalitat actual, com a govern regional que és, només hauria d'aspirar a no agreujar la situació, i en canvi el que fa és que la crisi s'accentuï i s'allargui en el temps (exemples: 55.000 funcionaris més amb les mateixes competències i sense tenir assegurada la contraprestació pressupostària; 5.000 milions en emissió de deute públic per a poder afrontar els pagaments, deute que s'haurà de tornar en el futur i que, per tant, farà que s'hagin de retallar els pressupostos futurs; renúncia a les infraestructures necessàries per a la diversificació econòmica, com són un túnel de bracons insuficient, un quart cinturó incomplet, una MAT que no s'acaba mai, un TGV que no va cap a Europa, un port de Barcelona sense sortida ferroviària ni viària a Europa, etc....). Mentre l'estat espanyol també es cobreix de glòria regalant milers de milions a unes empreses que no han deixat d'obtenir beneficis (bancs i caixes), sense exigir-los a canvi, com a mínim, que no retallin el crèdit a les empreses petites i mitjanes, que són les que donen feina a la majoria de la gent.

Ens fa mal al fetge que mani el tripartit, però la reacció contra el tripartit només ens calmarà la set de venjança, si al final s'aconsegueix acabar amb ell. No solucionarà la situació del nostre poble. Ens fa mal el cor que la nostra nació se'n vagi en orris, però si matem el virus del tripartit, no haurem resòl la seva dramàtica situació. Guanyar la Generalitat només té sentit si es fa pensant en assolir la sobirania, no n'hi ha prou amb gestionar millor les engrunes que ens deixen. Només podem superar aquest tràngol si aconseguim que el nostre fetge no ens domini, que no s'imposin les nostres reaccions viscerals i, això sí, que el nostre cor ens guiï. La nostra nació està per sobre dels irresponsables que han ajudat a portar-la fins a aquest atzucac. Deixem-los i anem a la recerca de la llibertat del nostre poble, de la nostra llibertat, de la nostra plenitut personal.

Voldria aclarir d'antuvi que jo sóc pacífic, però no sóc pacifista. Vull dir que crec que les coses s'han de solucionar mitjançant el diàleg, enraonant, i mirant de trobar els punts en comú. Però això no es pot dur a l'extrem, ja que hi ha ocasions en què això no és possible, i aleshores és necessari lluitar. I aquesta lluita hauria de mirar de fer-se per mitjans pacífics, democràtics, diplomàtics.  Però hi ha situacions, moments, interlocutors que no permeten res més que l'ús de la violència. Si ens mirem la situació a la regió de Palestina, tant si ho fem des d'una òptica (Palestina) com d'una altra (Israel), ens adonarem que cadascún dels contendents veu l'altre com un interlocutor contra el qual no val res més que la violència. I segurament ambdòs tenen raó, per desgràcia.

Dit això, i ara més que mai, reafirmo la meva adscripció a l'estat d'Israel. Amb el que pugui tenir de positiu o negatiu. De la mateixa manera que continuava essent del Barça quan manaven els neofalangistes Núñez i Gaspart. Igual com continúo creient en el meu país a pesar d'estar infestat de socialistes pertot arreu. 

Ja sé que primer són les persones, i que qualsevol vida humana que es perdi no justifica segons quines actuacions. Per això mateix, no s'haurien de poder establir comparacions entre morts, perquè és tan nefast perdre una vida com un miler. Si així ho tractem, el que fem és utilitzar políticament els morts. Si fem això, un mort per ETA val molt més que un mort palestí, i un mort palestí val molt més que un mort per accident de trànsit, i un mort per accident de trànsit val més que un mort al Congo, etc, etc, etc.... Per què? Només per l'espai que ocupa als mitjans de comunicació que, al cap i a la fi, fan i diuen el que els poders públics (partits polítics, financers, grans empreses,....) volen.

L'Estat d'Israel ha adoptat una postura conservadora. Els seus veïns els van voler empènyer fóra de Palestina i ells van aconseguir no només evitar-ho sino també ocupar una sèrie de territoris que, segons la resolució de l'ONU, no els pertanyien, sino que eren de l'Estat Palestí. Des d'aleshores (ja fa quaranta anys) que els ocupa i no ha estat fins el passat 2006 que els ha abandonat definitivament i unilateral, seguint el full de ruta pactat. Però els països àrabs, que a la guerra es van unir sota la denominació de la Lliga Àrab, mai han donat la guerra per perduda, i han continuat la lluita (intifades, Líban,....). Cap país àrab ha acceptat de bon grat l'existència d'Israel, ans al contrari, en volen la completa desaparició, bàsicament pel que representa la presència d'una societat com la Israeliana en aquell territori. Això sol, ja és un bon argument per a defensar-ne l'existència: tot demòcrata, tothom que estimi la llibertat, hauria d'estar al costat d'Israel. Israel és una bona, gran, causa. L'existència d'Israel és una qüestió de prinicipis democràtics.

Només Israel assegura, en aquella zona, la existència d'un espai de llibertat occidentalitzat que, amb els seus defectes, és el millor sistema de relacions socials i econòmiques possible actualment (recordo als paladins del decreixement i detractors del consumisme occidental que en aquest Món en què vivim hi hem de sobreviure prop de set mil milions de persones mentre fa dos cents anys només n'érem vuit-centes mil). Israel, com a Estat, té defectes. Però cap dels seus defectes té a veure amb el totalitarisme, ni amb l'integrisme religiós, ni amb la submissió femenina, ni amb la manca de llibertat. 

Shalom. Salaam.

(A propòsit de la normativa que vol regular la velocitat al cinturó barceloní, podent-la reduïr a menys de 60 km/h.)

És el que sol passar quan hi ha saturació de regulacions. És la lògica socialdemòcrata o post-comunista, basada en el sil.logisme "la gent és estúpida"+"hi ha un problema" => "fem una llei que ho reguli". Una prova (és en castellà, però no tinc ganes de traduir-ho, ja fa el fet):

1. No se deberá entorpecer la marcha normal de otro vehículo circulando sin causa justificada a velocidad anormalmente reducida. A estos efectos, se prohibe la circulación en autopistas y autovías de vehículos a motor a una velocidad inferior a 60 kilómetros por hora y en las restantes vías a una velocidad inferior a la mitad de la genérica señalada para cada una de ella en este Capítulo, aunque no circulen otros vehículos.
   

2. Se podrá circular por debajo de los límites mínimos de velocidad en los casos de transportes especiales o cuando las circunstancias del tráfico impidan el mantenimiento de una velocidad superior a la mínima sin riesgo para la circulación (artículo 19, nº 5, del texto articulado).
   

3. Las infracciones a las normas de este precepto tendrán la consideración de graves. 

Ja sé que diran que això és interpretable, i que es basaran en el punt segon d'aquest article, etc... però ja amb l'actual normativa, s'ha de tenir en compte que, en condicions normals, és a dir, sense cues, el marge entre el que s'ha de circular per aquestes vies és d'entre 60km/h i 80km/h, la qual cosa pot arribar a ser complicada.

Només voldria remarcar que la conselleria d'interior està sota la responsabilitat d'un partit al qual han votat 282.693 persones d'un total (cens total) de 5.212.307, o sigui, amb el suport d'un 5,42% del total de la població amb dret de vot de Catalunya. El fet que ells es dediquin a fer aquestes coses no ens ha d'extranyar, ja que forma part de la seva naturalesa política, totalitària i romàntica. El que ens ha de preocupar, i molt, és que hagin arribat a assolir aquesta quota desmesurada de poder. I si una possible explicació fos que els socialistes els han volgut donar una conselleria-marró per a desgastar-los, això seria una mostra de la consideració que els sociates tenen pel país: més o menys al mateix nivell que una merda.

Sembla que hi ha una certa tendència en el món blocaire a que la gent es defineixi sobre aquest dilema. No diré que em faci molta il.lusió, és evident que m'agradaria que el dilema fos independència o integració a espanya, o bé, com a mínim, sobirania o federalisme. No és un debat d'alta volada, aquest de Mas o Montilla, però ens agradi o no, és l'únic debat que tenim ara per ara.

Dit això, només hi ha un fet que pot provocar entre els que som catalans (i aquí hi incloc des dels "homeless" catalanistes del PSC fins als independentistes pro-palestins de les CUP, passant per les tietes missaires d'Unió o els cagadubtes de Convergència). L'única cosa que podria fer dubtar sobre aquesta elecció Mas-Montilla és que s'hi barregi el fals (fals per inexistent en l'actualitat, no perquè en algun moment no hagi pogut tenir sentit...) debat entre dreta i esquerra.

La dreta i l'esquerra són conceptes maniqueistes que serveixen per a simplificar la realitat. Ens agrada pensar que "som d'esquerres, ergo som guais" o bé "són de dretes, ergo són retrògrads"(aquí tambés s'hi sol afegir el qualificatiu de "fatxa" o "nazi", que queda molt bé per a quedar-se a gust, com quan fa molta estona que t'aguantes la caguera). Doncs bé, senyors, ja sé que no descobriré la sopa d'all, però resulta que les coses no són així de senzilles. Per sort, tot és molt més complicat i, alhora, més ric i més motivador. Tots tenim aspectes, actituds, que poden ser de dretes o d'esquerres. Podria posar milers d'exemples, però només cal fer una reflexió íntima i sincera per adonar-se que potser no som tant d'esquerres com ens pensem i viceversa. I d'on poden sorgir aquests dubtes? doncs els dubtes venen del plantejament: el dilema dreta i esquerra, en realitat, no existeix. O, com a mínim, no ens serveix per catalogar-nos socialment. Seria un plantejament semblant a voler classificar la gent políticament pel fet de ser joves o vells, o rossos i morens,... no té sentit. I encara en té menys en una societat com l'actual, on les diferències socials ja no són tan evidents com, per exemple, fa cent anys. No és el mateix que la diferència estigui entre tenir un ferrari (rics) i no poder tenir una barra de pa (pobre) o bé tenir deu ferraris (rics actuals) i tenir un ferrari (pobres actuals). El que té un ferrari pot sentir-se formar part de la classe "rica", encara que en realitat, n'estigui molt més allunyat que abans (espero que s'entengui que això és un exemple, més o menys encertat. Ho dic perquè jo tampoc tinc cap ferrari....).

El gran èxit del càncer socialista actual que patim és el fet de plantejar-nos el dilema entre dretes i esquerres i que la societat l'accepti com a plantejament vàlid. "Si tú no hi vas, ells tornen" ens deien. Ni tan sols va fer falta que ens proposéssin cap mena de promesa, cap mena de proposta de convivència social, cap mena de projecte de futur. "Si tú no hi vas, ells tornen" i avall que fa baixada... i 25 diputats. I ara, molts estan "perplexos". I doncs? Què s'esperaven? Els van enganyar: els van dir que els votéssin a ells, que són l'esquerra guai que sempre defensa els treballadors, perquè sino vindria la dreta carca i reaccionària, la dels bisbes i la guàrdia civil, i se'ls menjaria com si fos l'home del sac. Però les coses no són així. Els matrimonis homosexuals o la llei de la dependència són lleis que podrien haver estat proposats per qualsevol partit de "dreta" liberal (no és el cas espanyol, per descomptat). I són els grans (únics, diria jo) estendards de l'actuació socialista d'aquesta darrera època. Per dir-ho en un exemple pràctic, si compares en Pedro Zerolo i l'Àngel Acebes, la diferència sembla abismal. Però si compares en José Bono i l'Alberto Ruiz-Gallardon, potser els dubtes augmenten. Com dic, sort en tenim que les coses no són tan simples com ens les volen fer veure els sociates.

A Catalunya, el missatge s'ha estès i ha impregnat molt més que enlloc. No sé per què, però el cas és que aquest maniqueisme estúpid dreta-esquerra, aquí té un èxit fulgurant, aclaparador. Tant que és capaç de convertir tot un partit independentista català en un simple martell percutor de la política d'esquerra d'un estat al qual, en teoria, no voldrien pertànyer. A Esquerra se la recordarà més pels seus crits republicans (o anti-monàrquics), per demanar revisions de judicis paleolítics o per votar lleis invasores de competències que no pas per haver fet ni un sol pas, ni un, en la direcció de la independència de la nostra nació. Els socialistes han fet una gran feina, i això no ho dic despectivament, ans al contrari: s'han aprofitat de la situació de desarrelament de molta gent que ha vingut a treballar aquí i els ha donat una identitat: l'esquerra. En el fons, molts poden ser espanyols, rics, catòlics, etc... però els uneix el fet que són d'esquerres. Més ben dit, els uneix el fet que es pensen que són d'esquerres. I el PSC-PSOE és el partit que es postula per representar-los. Només deixaran de banda els socialistes el dia que obrin els ulls i vegin que el rei va nu, que l'esquerra (com la dreta) és una parcel.la utòpica (per tant, inexistent) creada a base de màrqueting i amb l'ajut d'algunes idees romàntiques.

Els pujolisme va lluitar contra aquesta concepció i això va servir-li per guanyar eleccions (i governar). Però la necessitat imperiosa de la independència, que és un concepte bàsicament pràctic i no utòpic, ha fet que molts haguem votat un partit que, per nom, semblava que s'allunyava de la concepció maniqueista que han promogut el socialisme, en ser un partit independentista el qual, a l'hora de la veritat, ha esdevingut un estendard d'aquesta concepció simplista i romàntica de la societat: fins i tot, ara es fan dir Esquerra, a seques. Això ha estat una trampa en la qual hem caigut de quatre grapes, i ara ens n'hem de sortir de la millor manera que poguem. No ens hi va la victòria, ens hi va tan sols la supervivència.

Per això, el dilema Mas o Montilla no és tal. Si la visió és maniquea, si t'estimes més que es facin lleis per obligar la gent a ser feliç (encara que s'estigui a l'atur i no es puguin pagar ni les lletres del cotxe), si vols sentir-te moralment superior a la resta dels teus veïns només per penjar-te una etiqueta que, per màrqueting, pel martelleig constant dels mitjans de comunicació, per voler simplificar la teva existència, trobes que et converteix en millor persona, vota les esquerres, vota Esquerra, vota ICV o vota PSC. En definitiva: vota Montilla. Si vols que Catalunya sobrevisqui, si vols sentit comú, si vols anar en la direcció correcta (encara que uns vulguin baixar abans i altres volguem arribar fins al final), vota Convergència. Vota Mas. Mas o Montilla. Dilema, quin dilema? 

Avui he llegit a la contraportada del Punt una ensabonada amb mamada inclosa del Sr. Cuyàs dirigida al President Montilla (aquí la teniu). La seva exposició la podríem dividir en 3 parts diferenciades:

En el primer paràgraf ens vol presentar el Sr. Montilla com una persona bàsicament ferma. Parlem-ne. La fermesa del qui està en una institució amb l'únic objectiu de devaluar-ne el sentit fins que arribi a ser el que ell desitja per a Catalunya: un insignificant govern regional. Parlem-ne, sí: destruir és més senzill que construir. Ser el talp que descalça els fonaments d'una institució amb l'ajuda de tot un mecanisme estatal, de tota la maquinària mediàtica (en aquest cas, tant de dretes com d'esquerres) i de tot un exèrcit de votants zombies és més fàcil que respirar i mirar la tele alhora. Ferm? qualsevol ho seria ferm, amb tot l'estol de cosins de zumosol que estan disposats a defensar-lo. 

Després segueix amb la paràbola del professor, on ens vol descriure el canvi en les relacions amb els altres membres del tripartit. Segons Cuyàs, resumint, els altres dos partits que governen amb el Sr. Montilla són uns imbècils irresponsables que només li volen mal (la pregunta a fer seria: doncs per què collons hi van pactar? i, especialment, per què hi va pactar ell amb aquests?) però que, a causa de la fermesa i seriositat del personatge, s'han de tocar els collons i passar per la rega. També, de passada, deixa anar la corresponent perla contra el Sr. Maragall, en fer-lo responsable de la irresponsabilitat dels dos partits palangana del govern.

Finalment, al darrer paràgraf, arriba l'hora de CiU. Critica que els convergents hagin tret un altre DVD com el que van fer a la darrera campanya electoral, però aquest contra el Sr. Montilla. De bones a primeres, deixa clar que el DVD va ser perjudicial pels interessos electorals de CiU, cosa que ningú no ha demostrat encara amb dades a la mà. Ens obsequia amb la perla progre corresponent: el votant de CiU i el país en general són més propers a la seriositat i laboriositat de l'exalcalde de Cornellà que als capricis d'un fill de casa bien de Sant Gervasi en referència, suposo, a en David Madí. El poble està més a gust amb un dels seus, de la soferta i oprimida classe obrera, que no restant a mercè d'un porc capitalista de merda, d'aquells amb un cigar habà i un barret de copa. Queda clar doncs que en Montilla podria ser el nostre veí, el que trobem al bar (com queda clar a la foto que acompanya aquest post), que és un dels nostres. I acaba dient als de CiU, ERC i ICV que, si volen ser alguna cosa en aquesta vida, agafin com a exemple el Sr. Montilla.

Sort que l'article és curt (venint d'un sociata, no és extrany; amb cinc minuts ja han fet la feina i després, a viure i a realitzar-se...). Si arriba a durar més hagués hagut d'anar a vomitar abans d'acabar-lo. Un cop l'he acabat de llegir, però, la meva inquietud ha esta una altra : el President Pujol, no va trobar ningú més per ajudar-li a redactar les memòries?

1) El Messies de Cambrils o la incontinència verbal.

El Vicepresident de no sé ben be què, Sr. Carod, en una de les seves falques propagandístiques buides de significat real, pensades per contentar els quatre carallots que se l'escolten, ha instat el president del govern espanyol que suprimeixi quatre ministeris (aquí podeu llegir-ho) donat que les competències d'aquests ministeris ja estan transferides a les comunitats autònomes i, per tant, el pressupost assignat podria revertir en un millor finançament d'aquestes.

Això podria tenir sentit, sempre i quan el seu partit no s'hagués venut a canvi de res el dia que van tenir la opció d'evitar-ho, com a mínim pel que fa referència al ministerio de la vivienda. ERC va estar a favor de la creació del ministerio de la vivienda i així ho va votar. De la mateixa manera que va votar la llei de dependència tot i disposar de les corresponents competències. Res. Val més que continuï fent coixí per quan li arribi l'hora de la jubilació política i que calli.

2. El PSOE o l'essència de les esquerres.

Al 1996, amb el fatxa de l'Aznar com a president del govern espanyol, els impostos directes (aquells que el govern recapta en funció de la riquesa de cadascú i, per tant, permeten la redistribució de la riquesa) representaven un 64% del total recaptat. A l'any 2006 (darrer en què hi ha dades) els impostos directes van passar a representar el 51% ( i això que ja manava el camarada Zapatero!!!). Més encara: des d'aleshores, s'ha reduït un 6% de mitjana la imposició de l'IRPF, especialment en els trams més alts (els que inclouen als porcs capitalistes de merda) i s'ha reduït el tipus general de l'impost de societats (que s'inclou en els impostos directes) del 35% al 30%. En fi, que si el Comandante Che Guevara, en Sartre o en Mao aixequéssin el cap, potser no entendrien gaire res (Aquesta notícia la podeu consultar al Punt gràcies al mestre Poyano).

No entenc per què necessitem una segona bandera per deixar clar que som més catalans els uns que els altres. Això només deu passar aquí. I encara, embolica que fa fort, perquè hi ha una estelada pels que són independentistes i, al mateix temps, són d'esquerra. No vull contribuir a aquesta olla de grills. Penjo la senyera, que és la meva estelada. La única bandera que voldria veure penjada a les institucions del meu país, juntament amb l'europea.

Aquest tema de l'estelada és com aquella estúpida pregunta que es fa a les enquestes del CIS "se sent vostè més català que espanyol?; més espanyol que català?". Collonades. Català o espanyol. La resta és ser espanyol o ser català i voler amagar-ho. I no ens hem d'amagar de res. Les coses clares i la xocolata espessa.

Visca Catalunya!!!

Fa un temps ja de l'aparició d'aquesta notícia, publicada amb tota la solemnitat a tots els diaris espanyols: El pais, El Periódico (el poso en castellà perquè jo no sóc hipòcrita), La Vanguardia, o El Mundo. També va aparèixer a totes les televisions, privades o públiques, a totes les ràdios, per internet....

Doncs bé, ara ens trobem amb això, que per trobar-ho ha de ser per puta casualitat.

Està clar que fer de periodista ha de ser una feina que, tot i estar ben pagada en funció de l'esforç intel.lectual i físic que suposa, al final resulta que exigeix tenir més que res estómac, com els escombriaires, els conservadors de les xarxes de clavegueram o els polítics.

PD: En quant a la notícia del dia, la del darrer dia al "matí de Catalunya Ràdio" d'en Bassas, només desitjar-li que trobi un bon producte que li ajudi a netejar-se la llengua que tant s'ha embrotit en aquests anys de voler quedar bé amb la púrria política que domina el cotarro actualment. Que obri una fundació socialdemòcrata amb l'Oliver, no en Joan, sino en Josep, el del mostatxo, aquell que fa estudis pel Psoe-psc. Ai! volia dir per Caixa Catalunya!.

Aquí hi ha un llistat dels temes que més preocupen a aquesta formació política que ha dinamitat la Pax romana existent a l'estat espanyol amb un míssil anomenat "Manifiesto por una lengua común". Són preguntes fetes al govern espanyol:

1) Preguntes sobre les relacions amb el Marroc. En fan cinc, de les quals tres demanen que el Marroc reconegui la integritat territorial espanyola sobre Ceuta, Melilla, el peñón Vélez de la Gomera, el peñón de Alhucemas i les islas Chafarinas. Les altres dues són per veure si el govern reconeixerà la independència del Sàhara. (Cliqueu aquí).

2) Preguntes sobre les tasques de l'exèrcit espanyol a l'Afganistan, centrant-se en una possible mala utilització dels emblemes de la Creu Roja per part dels soldats per a protegir vehicles del propi exèrcit (aquí).

3) Demanar l'anul.lació de l'acord de l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès referent a la independència del Kosovo (aquí).

4) Una bateria de preguntes sobre terrorisme (si voleu llegir-les totes, cliqueu aquí), centrades en dues qüestions :
-finançament (terrorisme d'ETA i d'arrel Yihadista).
-danys soferts en atemptats i compensacions (de diferents llocs on hi han hagut atemptats d'ETA).

5) Pregunta sobre el cost de l'àigua produït per una dessalinitzadora (aquí). L'objectiu de la pregunta, òbviament, és demostrar que és molt més car produir l'àigua amb una dessalinitzadora que no pas fer un transvasament de l'Ebre.

6) Pregunta (aquí) sobre les mesures (en el plànol nacional, europeu i internacional)  per evitar l'augment del preu dels aliments o per evitar que aquesta puja tingui uns efectes menys catastròfics (Aquesta pregunta és de la seva quota progre multiculti, ja que això és el mateix que preguntar al govern sobre les mesures per evitar que plogui, i si plou, fotre-li la culpa al govern israelí o als Estats Units).

7) Preguntes sobre la discriminació lingüística a les Illes Balears (aquí).

8) Sobre la il.legalitat del veto a la família real per part de la UPF (aquí).

9) Sobre la il.legalitat de la contractació del Sr. David Taguas per part de l'empresa SEOPAN (aquí).

10) Preguntes sobre Guinea Equatorial (aquí). La idea és que no s'ha de recolzar el règim d'en Teodoro Obiang i que s'ha d'intervenir per a provocar un procés democratitzador en aquest país africà (si en voleu saber més coses, és imprescindible i altament recomanable llegir "un guàrdia civil a la selva" de Gustau Nerin, ed. La Campana). Llegint el preàmbul de les preguntes, és evident que aquestes no s'haguéssin plantejat si Guinea Equatorial no fos, actualment, el tercer productor de petroli de l'Àfrica.

11) Preguntes sobre el nomenament de la nova directora del CIS, la qual no era funcionària tal i com, en principi, marca la llei (aquí). Els pobres nois de la UPyD es queixen de que aquesta directora, casualment, era assessora de confiança del Sr. Zapatero i havia treballat a una Fundació propera al PSOE.

12) Preguntes (aquí) sobre la validesa de les pensions de viudetat en el cas de matrimonis polígams (p.ex. de gent provinent del Marroc o Tuníssia). Aquí es vol fer caure en la contradicció especialment a la súper-feminista De la Vega, ja que aquest tracte envers als polígams d'aquests països suposa un reconeixement de la poligàmia per part del govern espanyol.

13) Preguntes sobre la concessió per part de l'Ajuntament de Bérriz (Biscaia) de 3.000€ a dos veïns encausats per delictes terroristes (aquí).

14) Sobre les adquisicions de material de l'exèrcit, segons ells de mala qualitat (aquí).

15) Sobre la possible reestructuració de l'exèrcit a Ceuta i Melilla (aquí).

16) Sobre el cost i els resultats de la privatització del servei de traducció de la policia nacional i la guàrdia civil (aquí).

17) Sobre la situació de les tropes espanyoles al Líban (aquí).

18) Sobre la pressumpta situació de privilegi de què gaudeixen els membres d'ETA a Veneçuela (aquí).

19) Una altra vegada, sobre el nombrament de la nova directora del CIS (aquí). Aquí val la pena llegir la pregunta on es queixen que, pel fet d'haver qüestionat aquest nomenament, no va sortir la Rosa Díez en l'índex de valoracions de la darrera enquesta del CIS.

En resum, els temes que més han preocupat a aquesta formació política en els darrers mesos, són els següents:

* La situació a Ceuta i Melilla (2 preguntes).
* L'exèrcit espanyol (4 preguntes).
* El terrorisme (2 preguntes).
* La discriminació del castellà (1 pregunta).
* Les actuacions nacionalistes dels ajuntaments i altres institucions (3 preguntes).
* La seva imatge a les enquestes (2 preguntes).
* Possibles corrupteles (2 preguntes).
* Demagògia pura (1 pregunta, la del preu dels aliments).
* Pillar catxo insinuant sibil.linament els drets d'espanya sobre el futur d'un país que, fa uns anys, els pertanyia (1 pregunta, la de Guinea Equatorial).
*En defensa implícita del transvasament de l'Ebre (1 pregunta, la del cost de l'aìgua dessalinitzada).

En definitiva, i tot això només per demostrar que aquest partit, sí que es preocupa, tal i com ells afirmen "pel que realment interessa a la gent".

Per mi, se'n poden anar a la merda de dos en dos, per més manifestos d' intel.lectuals que signin...
Tot això ho he exposat per si algú dels que em llegeix és un votant d'aquesta formació. Així sabrà què defensa, quina funció té en realitat, aquesta púrria suposadament culturalitzada.

La Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes va demanar a la companyia Air Berlin que potenciés l'ús del català en la seva relació amb els clients. Arrel d'aquest fet, el President de la companyia tira pel dret i comença a dir parides mentals fruit de la manca de coneixement real de la situació i afirma que a les Illes el castellà és tractat com una llengua extrangera. Arribats a aquest punt, voldria assenyalar dues constatacions:

- primera: els representants de la companyia no s'han preocupat de conèixer la situació real del català a les Illes. S'han limitat a repetir el que es diu a la premsa espanyola sobre la persecució del castellà, les imposicions lingüístiques, etc... Per tant, si és culpable d'alguna cosa, ho és d'ignorància, o de no contrastar totes les informacions i quedar-se amb les que venen del centre de poder de l'estat que, ens agradi o no, són les que majoritariament s'accepten a l'exterior.

- segona: la gestió de l'empresa en aquest aspecte és deficient. Només han de fixar-se en Ryanair, en aquest aspecte (no m'extranya que el president de Ryanair li hagi donat 5 anys de vida a Air Berlin...). Simplement, si només féssin servir l'anglès, no tindrien aquest problema i els costos serien molt més baixos. No he sentit mai reclamar l'ús del català a Ryanair. Això sí, no ho polititzis. Simplement, sigues pràctic. S'ha de partir de la base que és una companyia de baix cost, amb tot el que implica: el que la utilitza no pot esperar menjar-hi bistecs, llegir diaris o que li facin una mamada... es tracta només de volar d'un punt a l'altre amb seguretat i prou. Els costos susceptibles de ser reduïts, ho han de ser-ho al màxim.


I ara bé la segona part de la pel.lícula, amb un protagonista destacat: Joan Puig i Cordon. No sé si recordar-li que el senyor Hunold (President d'Air Berlin) o el senyor Middelman (Director per epaña i Portugal de la companyia) són dues (2) persones d'orígen alemany que són directius d'una (1) companyia d'aviació.  Dir nazis ("Us proposo que fem google bombing contra els nazis d'air berlín") a tots els que formen Air Berlin ("(377) Air Goebbels ") planteja dos greuges importants:


- Inclou a TOTS els que formen part d'Air Berlin.
- No hi té res a veure un fet puntual, o una manera de veure les coses esbiaixada, amb una ideologia lligada a un episodi històric molt tràgic, i especialment humiliant i vergonyós pels alemanys. Amb això el que es pretén és fer mal. I si algú s'equivoca, no és necessari fer-lo rectificar a òsties. I més si vas de demòcrata xupi-guai, com el tal Puig.

Doncs resulta que ens han estat massacrant tots els mitjans de comunicació, especialment els progres, però no només aquests, una idea redundant: l'alça dels preus de les coses ha estat a causa dels especuladors. En aquest cas, el concepte especulador (molt marxista, ell...) ha estat per encabir-hi tots aquells que no són productors. Així, un especulador era la companyia Repsol o Shell, però en cap cas ho podia ser en Chavez, l'Ahmadineyad o el putu rei de l'Arabia Saudí. Igualment, els especuladors són "els intermediaris", així en plural i genèric, sense posar-hi noms i cognoms, perquè del que es tracta és de buscar un enemic, encara que sigui tan poc definit com aquest. A veure, ho dic perquè si un dia se'm gira el cap i començo a fer la revolució, agafo l'escopeta de cartutxos i surto al carrer, voldria saber on paren aquests "intermediaris" que són la causa de tots els mals de la nostra societat. Vagin concretant, senyors de la premsa, vagin concretant. Potser estaria bé explicar que, pel preu d'un litre de gasolina, pots pagar la extracció i el procés de transformació del petroli a les refineries, el transport d'aquesta energia, els govern corruptes i populistes que la única cosa que fan és deixar que uns altres extreguin en el seu territori aquests productes, i els governs occidentals que, en el cas de la UE, per exemple carreguen el preu en un 60%. El petroli és car? Els intermediaris són dolents? De tots els que he dit, ni els governs dels països d'orígen ni els dels països de destí no fan res per transformar el petroli en energia útil i posar-la a l'abast de tothom.
Així doncs, si ens fixem en els "intermediaris" dels altres productes, ens trobem amb uns anomenats transportistes, que ara resulta que fan vaga. En general, quan una empresa té un augment de costos, el que fa és augmentar els seus preus per a poder continuar essent viable. Això ho hem de fer tots, encara que sapiguem que podem perdre clientela, però és la llei del mercat, i el primer és calcular on es troba el llindar de la teva pròpia supervivència com a empresa. Si els transportistes tenen un cost afegit important, com és el carburant, el que han de fer és pujar els preus. I el mateix val pels pagesos i els pescadors. Ara bé, si us fixeu en les declaracions que es fan des d'aquests sectors, us adonareu que, en explicar la seva situació, sempre acaben amb una frase del tipus "....a mí em costa 100 i només m'ho paguen a 90....". Doncs bé, aquesta és una gestió empresarial nefasta: si a tú et costa 100, has de cobrar més de 100. Això vol dir posar aquest preu, per a evitar que la teva empresa s'ensorri. No pots dir "me'n paguen 90...": tú poses el teu preu pels teus serveis. Si algú pot treballar més barat i sortir-se'n, aleshores ets tú que t'has de plantejar què fas malament, i no donar-li la culpa als impostos del govern, als especuladors i altres històries. 
Els que treballem al sector turístic també ens trobem amb casos similars. Hem de cobrir tots els costos, i s'ha de reconèixer que el preu final és bastant elevat. Però no hi podem fer més, és el preu que ens surt després de fer comptes. I sabem que hem de fer alguna cosa diferent, ja que hi ha altres que ho poden fer més barat, ja que els costos són molt més baixos (Turquia, Tuníssia, Canàries, Croàcia, etc...). Ara, encara que ens volguéssim queixar i demanéssim ajudes del govern per a poder donar preus més assequibles, segurament ningú ens faria cas, ja que no podem tallar autopistes i autovies per a sembrar el caos al país. Aquesta seria la diferència. En aquest país, qui no plora, no mama.

Aquí teniu aquest petit quadre comparatiu de les enquestes del CEO, a l'octubre del 2007, gener de 2008 i maig de 2008:

Amb això podeu veure que hi pot haver una certa tendenciositat a l'hora de confeccionar aquestes dades, amb la finalitat de donar una imatge de la situació política adequada a la manera de pensar del qui ordena fer les enquestes.

Podeu comprovar que, per a fer aquesta nova enquesta, s'han utilitzat un 8,30% més de persones simpatitzants del PSC ara al maig que no pas si ho comparem amb l'octubre de l'any passat. Aleshores, és normal que hi hagi un 6% més de gent ara que a l'octubre de 2007 que digui que va votar socialista a les darreres eleccions catalanes. En conseqüència, no pot sorpendre a ningú que hi hagi un 7,70% més de gent que votaria socialista si ara es féssin eleccions.

Així, al final, tothom acaba votant socialista o no votant, perquè es pensa que, faci el que faci, acabaran guanyant aquesta colla de gamarussos.