joseppinyol |
diumenge, 7 de maig de 2006 | 23:46h
Tenim cinc setmanes per convèncer a centenars de milers de persones que cal votar "no" a l'"Estatut del ribot". Cal consolidar l'avenç que va suposar la gran manifestació del 18 de febrer, però cal ser conscients que va respondre a un estat emocional que s'havia anat acumulant contra la reacció espanyola a l'Estatut aprovat el 30 de setembre pel 90% del Parlament. La campanya anticatalana va anar molt més enllà dels partits polítics, PP i PSOE, perquè va incloure el boicot als productes catalans, al governador del Banc d'Espanya, al tinent general Mena, a l'església catòlica espanyola, al president del Tribunal Suprem, a la majoria dels mitjans de comunicació espanyols, encapçalats per la COPE. Amb els resultats del referèndum hem de demostrar que el 18-F no va ser un fet conjuntural, sinó que revela que hi ha una àmplia base social que no es deixa impressionar per l'ofensiva anticatalana. Per repetir l'èxit del dissabte de febrer no es reproduir la reacció de ràbia d'aquell moment, perquè l'ambient ara és diferent després de la treva permanent d'ETA i de les vicissituds decepcionants al voltant del govern de la Generalitat. Per aplegar el conjunt de persones que es van mobilitzar fa dos mesos, i sumar-ne més, la campanya que cal ha de ser molt més explicativa, buscant el convenciment tranquil. (continua)
joseppinyol |
diumenge, 7 de maig de 2006 | 23:41h
Tenim cinc setmanes per convèncer a centenars de milers de persones que cal votar "no" a l'"Estatut del ribot". Cal consolidar l'avenç que va suposar la gran manifestació del 18 de febrer, però cal ser conscients que va respondre a un estat emocional que s'havia anat acumulant contra la reacció espanyola a l'Estatut aprovat el 30 de setembre pel 90% del Parlament. La campanya anticatalana va anar molt més enllà dels partits polítics, PP i PSOE, perquè va incloure el boicot als productes catalans, al governador del Banc d'Espanya, al tinent general Mena, a l'església catòlica espanyola, al president del Tribunal Suprem, a la majoria dels mitjans de comunicació espanyols, encapçalats per la COPE. Amb els resultats del referèndum hem de demostrar que el 18-F no va ser un fet conjuntural, sinó que revela que hi ha una àmplia base social que no es deixa impressionar per l'ofensiva anticatalana. Per repetir l'èxit del dissabte de febrer no es reproduir la reacció de ràbia d'aquell moment, perquè l'ambient ara és diferent després de la treva permanent d'ETA i de les vicissituds decepcionants al voltant del govern de la Generalitat. Per aplegar el conjunt de persones que es van mobilitzar fa dos mesos, i sumar-ne més, la campanya que cal ha de ser molt més explicativa, buscant el convenciment tranquil. (continua)
Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita
que la somio sencera. Pere Quart, 1939
Una esperança desfeta. El 18 de febrer el poble català amb respondre amb gran enteresa a la negativa de l'Estat Espanyol a la proposta d'Estatut aprovada pel 90 % del Parlament català. Era també la resposta al pacte de la indignitat entre Rodríguez Zapatero, que faltava a la seva promesa solemne, i Artur Mas, que es doblegava a les pressions de l'oligarquia catalana, esporuguida per la brutal campanya del Partit Popular. Els centenars de milers de persones que van expressar el seu rebuig al carrer assenyalaven el nivell ascendent de la consciència nacional. La sensació de força de la manifestació del 18 de febrer obria una gran esperança de futur: un moviment d'entitats es mobilitzava i Esquerra Republicana li donava suport.
Però la unitat només era aparent, perquè persistien diferències que han acabat malbaratant el camí iniciat. El conjunt del sobiranisme no té una estratègia a llarg termini ben establerta. Fa anys que va optar per la via democràtica, però no té un model clar. Per això oscil·la entre, per un costat, la línia dels polítics que titllen de testimonial tota estratègia que qüestioni les institucions establertes per la Constitució de 1978; asseguren que una política d'aquest tipus no serà seguida per la majoria de l'electorat que consideren conformista; i prioritzen la permanència en el Govern com a via per incrementar la implantació electoral, fins arribar al gran dia de la majoria absoluta. Per l'altra els que sostenim que és impossible assolir els nostres drets nacionals dins el marc constitucional de la monarquia postfranquista; que la mobilització popular és el camí per ampliar la base social i electoral del sobirania nacional i que els pactes de govern s'han de subordinar a la creació de la consciencia nacional. Ha estat impossible mantenir la unitat i la prova més evident és que ni Esquerra Republicana ni les entitats han estat capaces d'arribar a una posició unitària en el referèndum. Ara les forces polítiques espanyoles saben que el sobiranisme no és consistent, que se'l pot dividir i neutralitzar amb molta facilitat.
Una recança infinita. L'Estat Espanyol, com el 1939, té la força necessària per no
joseppinyol |
divendres, 21 d'abril de 2006 | 00:56h
L'atzar ha volgut que el correu em fes arribar el Llibre Blanc de la Funció Pública Catalana el mateix dia que era cessat el Conseller de la Generalitat que l'ha impulsat, el Sr. Joan Carretero. El volum té 521 pàgines que, evidentment, no he pogut llegir. Però m'ha sorprès la capacitat de síntesis sobre la situació de la funció pública mostrada en la presentació de dues pàgines a càrrec del mateix Conseller. Comença assenyalant les "disfuncions" importants de la "funció" pública. (Aquesta frase em porta a la memòria un titular del meu primer article sobre el pressupost municipa, fet quan tenia 19 anys, a El Pensamiento, revista local de Cornellà, en ple franquisme: "a més funcionaris, menys funcionament". Pocs mesos després la revista va haver de plegar). N'assenyala tres de disfuncions: 1) els processos de selecció es fonamenten només en els coneixements, sense tenir presents les actituds dels candidats. 2) El grau d'acompliment dels treballadors no té cap vinculació amb la seva retribució, ni en la seva promoció. 3) La promoció només pot ser vertical, la qual cosa pressiona per crear estructures jeràrquiques molt altes. Un repàs en diagonal de l'índex i dels participants en la recopilació de dades i en el debat mostra que darrera d'aquest Llibre Blanc hi ha un treball seriós sobre la primera font d'ocupació de Catalunya. Sense una anàlisi documentada i exhaustiva no es pot portar a terme cap política eficaç, més enllà de la imatge. Ara quan aquest treball previ estava fet, demostrant la veritable dimensió d'un "partit de govern", quan era l'hora de posar en pràctica les seves conclusions, el conseller és cessat per la seva posició política, la seva diàfana oposició a l'Estatut del Ribot o de la Moncloa.
joseppinyol |
dilluns, 17 d'abril de 2006 | 18:23h
Els "drets històrics" són "l'única Constitució dels bascos" ha afirmat el lendakari Ibarretxe a l'Aberri Eguna d'enguany. D'aquesta manera recull la proposta feta per la "Mesa de Reflexió Plural o Mesa de Egino" http://www.elkarri.org, d'establir un "Conveni Constitucional" entre Euskadi i l'Estat Espanyol basat directament en la Disposició Addicional Primera de la Constitució Espanyola. Aquesta mesa es va formar dintre de la Conferència de Pau impulsada pel moviment Elkarri. D'acord amb aquesta proposta, el "Conveni Constitucional" emanaria directament dels "drets històrics" emparats i respectats per la disposició esmentada de la Constitució Espanyola; substituiria o estaria per sobre de les lleis orgàniques que són els Estatuts d'Autonomia del País Basc i Navarra i seria negociat per la taula de partits de les forces polítiques basques, aprovat pels parlaments basc i navarrès i ratificat directament en referèndum pel poble d'Euskal Herria sense passar per les Cortes Españolas en no ser una llei orgànica. En les sessions d'aquesta mesa hi van participar, a títol individual, membres de tots els partits d'Euskadi (inclosos els Partits Socialistes d'Esukadi i de Navarra) excepte el PP i la Unión del Pueblo Navarro. En absència del partit popular hi va assistir una persona propera a aquesta sensibilitat. Batasuna va assistir a la primera trobada, però després es va retirar. Cal tenir present que Batasuna impulsava el procés paral·lel de reflexió, el Nazio Eztabaida Gunea".
joseppinyol |
dissabte, 15 d'abril de 2006 | 12:27h
L'àmplia commemoració del 75è aniversari de la República és un molt bon senyal. El canvi és espectacular en relació al passat. Va haver-hi un any, fa més d'una dècada, que només es va fer un acte públic, un sopar, a Barcelona, per celebrar el 14 d'abril. El va organitzar l'Associació Catalana d'Estudis Republicans (ACER) perquè la federació de Barcelona d'ERC va deixar de fer-ho. L'any 1992 va sorprendre que la proposta sobiranista d'ERC en comptes de definir-se en negatiu (negant la dependència) s'afirmés en positiu, és a dir el que volia i portés el títol del llibre "República Catalana". Llibres de l'Index. 1992. A l'entradeta es reproduia la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià feta seixanta anys abans. Vaig concebir l'estructura del llibre, el vaig coordinar i en vaig escriure una bona part, i crec que el seu contingut encara és vigent, malgrat la foto de l'Àngel Colom de la portada. L'exemple del 14 d'abril de 1931 és l'única via possible per assolir la sobirania nacional. Crear les condicions perquè sigui possible és l'única estratègia vàlida per l'allibermanet del nostre poble.
joseppinyol |
dimarts, 11 d'abril de 2006 | 08:52h
El "no" a l'Estatut de la Moncloa és la única resposta a la burla feta per les Cortes Españolas de la voluntat del poble català expressada pel 90% del Parlament. És la única resposta des de la "realpolitik" perquè és la única que té conseqüències: el refús de l'Estatut deixa obert el conflicte entre l'Estat Espanyol i el nostre poble. En canvi l'abstenció, com el vot en blanc o el vot nul no tenen efecte; permeten que l'Estatut de la Moncloa es legitimi a les urnes almenys per una generació. Ni l'abstenció, ni el vot en blanc, ni el vot nul provocaran la crisi política a l'Estat Espanyol que tindria el refús en referèndum del projecte retallat per l'Alfonso Guerra i companyia. Ni l'abstenció, ni el vot en blanc, ni el vot nul, només el triomf del vot negatiu crearia les condicions perquè les reivindicacions catalanes es negociïn de nou en l'escenari creat per l'alto al foc permanent establert per ETA. Ni l'abstenció, ni el vot en blanc, ni el vot nul tindran la repercussió en la premsa internacional que tindria la victòria del "no". (segueix)
La declaració per part d'ETA d'un "alto al foc permanent" per tal d'impulsar un procés democràtic altera tots els punts de referència existents fins ara i marcarà el debat polític de l'Estat Espanyol en els propers anys. Les presses de Rodríguez Zapatero per tancar el tema de l'Estatut català s'expliquen per evitar que el cas basc i el cas català es poguessin retroalimentar i debilitar la posició del règim constitucional vigent. El PSC i CiU estan d'acord en tancar el plet nacional català per als propers anys amb un Estatut que és inferior al que té Euskadi des de fa 25 anys, com a mínim en finançament.
Des del meu punt de vista cal analitzar la situació basca a quatre nivells diferents. (continua)
Si el Sr. Pizarro, president d'Endesa, hagués aconseguit la retirada de l'OPA de Gas Natural a canvi de col·locar al Sr. Gabarró, el seu president, en el Consell d'Administració de la companyia elèctrica, l'escàndol hauria estat monumental. El prestigi de la companyia del gas i dels promotors de l'OPA hauria caigut per terra.
Una situació similar ha passat amb l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya que va ser redactat per tal d'establir un punt d'inflexió després de més de vint-i-cinc anys de deslleialtat constitucional per part de tots els governs espanyols. Doncs bé el govern de Rodríguez Zapatero l'ha desnaturalitzat, convertint-lo en una reedició del "pacte del Magestic", comptant amb el suport de la delegació catalana del PSOE i de Convergència i Unió, sense que ningú s'escandalitzi.
A partir d'ara els petits avenços que conté seran magnificats per aconseguir que el poble català aprovi la mascarada en referèndum. Cal tenir les idees molt clares: una cosa es aprofitar una determinada conjuntura per recuperar una part del deute històric que l'Estat Espanyol té vers Catalunya, com pot passar en un pacte de legislatura. I una cosa molt diferent és signar el finiquito del deute, que és el que comporta aprovar un Estatut en referèndum. Quan s'està discutint la "propietat" d'una empresa, com en el cas d'una negociació estatutària, no es pot justificar cap acord basant-se en les "millores salarials", com si es tractés de la negociació d'un conveni.
joseppinyol |
dilluns, 27 de febrer de 2006 | 01:13h
Per explicar l'èxit de la manifestació del 18 de febrer David Miró, en la seva crònica al diari Avui citava el llibre "El culte a l'emoció" de Michel Lacroix que assenyala "els individus no s'acontenten de viure la pertinença al grup en el pla simplement formal, legal. No en tenen prou amb un vincle social concebut exclusivament en termes de reciprocitat i de contracte. Els cal sentir la cohesió social en les fibres del seu ésser. Cal que la seva ànima es pugui dilatar, enlairar-se, unir-se per una mena d'identificació a la comunitat dels seus semblants".
Si els centenars de milers de persones aplegades el 18 de febrer només van celebrar un acte de "culte a l'emoció", aleshores Salvador Cardús té raó quan afirma la incapacitat de les manifestacions i els actes simbòlics per obtenir l'autodeterminació. (Continua)
joseppinyol |
diumenge, 19 de febrer de 2006 | 11:38h
Si Rodríguez Zapatero tenia un projecte històric al voltant de l'Espanya plural la manifestació de dissabte evidencia el seu fracàs. Si Zapatero es pensava que l'Estatut de la Moncloa pactat amb Artur Mas resoldria les reivindicacions de Catalunya els centenars de milers de persones que es varem manifestar per la Gran Via de les Corts Catalanes (els organitzadors no podien haver triat un carrer amb un nom millor) va molt equivocat. Té tot el poder de l'Estat i totes les complicitats polítiques (PSC, CiU i ICV) i empresarials a Catalunya per imposar les seves condicions, però no per enganyar a una part molt significativa dels catalans.
La manifestació pel dret a decidir ha recordat les grans manifestacions contra la Guerra de l'Irak i contra el transvasament de l'Ebre i ha recordat també com tots aquests grans moviments contra el govern del PP es van organitzar al marge del PSOE. Aleshores Rodríguez Zapatero impulsava els "grans acords d'Estat" amb el PP entre els que sobresurt el Pacte Antiterrorista, impulsat per ell. Però va ser la gran mobilització contra la guerra, a la que es va sumar l'enorme impacte emocional dels atemptats del 11-M els que van catapultar Rodríguez Zapatero a la Presidència del "Gobierno español". Va ser aleshores quan Catalunya li va proporcionar més d'un milió de vots de diferència envers el Partit Popular que va adoptar el discurs de Pasqual Maragall de l'"Espanya plural".
joseppinyol |
diumenge, 12 de febrer de 2006 | 20:30h
L'article de Joan Puigcercós "Sense extremismes" publicat el passat dia
9 de febrer evidencia que la direcció d'Esquerra no
s'ha adonat que l'estratègia política dissenyada al Congrés de
Tarragona ha fracassat. Els més alts dirigents d'ERC no són conscients
fins a quin punt el fracàs del procés estatutari, tant si rebutgen
l'Estatut de la Moncloa com si decideixen donar-li suport amb algun
maquillatge d'última d'hora, fa impossible mantenir el doble discurs de
"Estatut Nacional" i "Partit de Govern" . Aquests dos eixos han estat
els mots d'ordre que han dissimulat davant de la seva militància la
deriva d'ERC vers un "partit frontissa", que té com a tasca quasi
exclusiva fer "política" com a sinònim de "pactes de govern", tant amb
socialistes com amb convergents. Contra aquesta opció la meva Ponència
Alternativa proposava una estratègia de més abast històric, posant, per
exemple, com a prioritat la consolidació d'una base social àmplia que
posés les bases d'un sindicalisme no-sucursalista com el que avui és
hegemònic a Euskadi o a Galícia, però que no era fa trenta anys. O bé
que edités mitjans de comunicació propis com té l'esquerra abertzale
amb Gara o el successor d'Egunkaria.
joseppinyol |
dimarts, 7 de febrer de 2006 | 00:23h
En 100 anys més de 150 nacions han aconseguit constituir el seu propi Estat. La història dels moviments que han alliberat aquests països ens ofereix lliçons molt valuoses. Alguns d'aquests moviments han optat per la via de la insurrecció armada com el Vietnam o Argèlia. D'altres com Gandhi a l'Índia va ser capaç de derrotar l'Imperi britànic amb les seves campanyes de resistència passiva i no-violenta. Quan les potències dominants tenien un Parlament elegit, com en el cas anglès, de l'Imperi austro-húngar, de Bèlgica o del Québéc al Canadà l'acció institucional ha tingut una gran importància.
Però no trobarem cap nació, fins i tot en el cas de potència dominant democràtica, que hagi guanyat la seva llibertat des de la rutina política, sense crear abans una forta tensió en la vida social. No hi ha cap precedent en la història de que s'hagi alterat l'"statu-quo" existent a partir de la "correcció política", intentant congraciar-se amb el poder que es vol destruir, contribuint a l'estabilitat del seu Estat. Només Esquerra Republicana ho ha intentat en els darrers anys i el fracàs de l'Estatut demostra que és una via que no porta enlloc.
joseppinyol |
diumenge, 5 de febrer de 2006 | 23:44h
Les Assemblees Territorials d'ERC han constatat que el "recorregut polític" que es pot fer dins de la vigent Constitució Espanyola és inacceptablement curt. Han constatat que la "oportunitat històrica" de tenir el president espanyol més receptiu als plantejaments catalans és fum, perquè s'imposen els interessos i les mentalitats de l'oligarquia formada al voltant de la monarquia postfranquista. Aquesta doble constatació suposa el fracàs de l'estratègia política aprovada al Congrés de Tarragona, l'any 2001, basada en un doble eix: la proposta d'"Estatut Nacional" com etapa política intermèdia i esdevenir "Partit de Govern" com a mitjà per aconseguir-lo.
joseppinyol |
dimarts, 31 de gener de 2006 | 22:51h
Mariano Rajoy ha inaugurat a Càdiz "les meses petitòries" del seu referèndum per la "Unidad de España" i contra l'Estatut de Catalunya. Ha triat aquesta ciutat andalusa, segons diuen els mitjans de comunicació, en record de la primera "Constitución Española", la de Càdiz, aprovada l'any 1812. Segurament Rajoy no ha tingut present la irònica definició d'Espanya que s'hi fa a l'article primer: "La nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios". El sarcàsme rau en el fet que unes dècades més tard argentins, mexicans, veneçolans, xilens, colombians, etz. van deixar de ser espanyols. Això demostra que la nació espanyola, com la roba de mala qualitat, pot encongir de mala manera. Al llarg del segle XIX el Regne d'Espanya va esmicolar-se en desenes de repúbliques iberoamericanes, fins a la independència de Cuba. Per tant Càdiz i el record de la seva Constitució no és la ciutat que porti millors auguris per iniciar una campanya a favor de la unitat d'Espanya. En canvi per als catalans és tot el contrari: potser si triomfen i retornen al poder els èmuls d'Aznar, la reacció en contra que suscitaran pot provocar que en unes dècades l'actual Regne d'Espanya també deixi pas a les repúbliques ibèriques.
