  |  |
Declaració Unilateral d'Independència
|
|
joseppinyol |
divendres, 8 de setembre de 2006 | 00:21h
Jo també vull un Estat propi perquè la submissió a l'Estat Espanyol suposa per a la nació catalana una agonia lenta que perverteix tots els elements essencials de la nostra vida col·lectiva i ens converteix en una “nació en perill d'extinció”. (segueix)
joseppinyol |
dissabte, 19 d'agost de 2006 | 19:55h
L'arribada a president del Gobierno Espanyol del nét d'un cap militar afusellat per haver defensat la democràcia republicana oposant-se als militars rebels va obrir l'esperança de que aquests seria la legislatura de la oememòria històrica”. En el seu discurs d'investidura va citar unes paraules del seu testament polític que deien: oemi credo consistió siempre en mi ansia infinita de paz, el amor al bien y el mejoramiento social de los humildes”. Aquesta frase, d'una persona que anava a ser afusellada acusada de rebel·lió militar, anava precedida d'aquesta altra: oeQue cuando sea oportuno se vindique también mi nombre y se proclame que no fui traidor a mi Patriaoe. En aquesta legislatura José Luís Rodríguez Zapatero tenia l'oportunitat privilegiada de vindicar el nom del seu avi i de proclamar que no havia estat traïdor, sinó víctima dels traïdors.El president del Gobierno Espanyol ha escarnit la memòria del seu avi amb el projecte de llei aprovat en el darrer Consell de Ministres pel que oees reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures en favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura”.
joseppinyol |
dijous, 27 de juliol de 2006 | 21:52h
El 18 % de la població catalana i una de cada tres dones més grans de 65 viu sota el llindar de la riquesa; el 37 % de les llars catalanes no poden fer una setmana de vacances ni afrontar una despesa imprevista. Els mitjans de comunicació han reflectit aquest informe de IDESCAT, fet a partir de dades de INE, seguint una normativa europea. Uns mesos enrera va ser l'informe PISA el que va posar de manifest el baix nivell educatiu dels nostres joves, amb un percentatge del fracàs escolar proper al 30% que ens situava en els darrers llocs dels països de l'OCDE. No fa massa temps va ser un informe oficial sobre la situació de saturació urbanística i de degradació mediambiental de les comarques costaneres. De tant en tant aquests tipus d'informe que reflecteixen amb rigor estadístic la realitat de la nostra societat, trenquen la imatge esplendorosa que els dirigents polítics i els mitjans de comunicació estretament lligats a ells ofereixen del nostre país. En el telenotícies i els diaris predominen les notícies que parlen del creixement econòmic més alt d'Europa, de la creació de llocs de treball i de la baixada de l'atur, de les pujades de la borsa, dels grans beneficis de les grans empreses i de l'expansió internacional dels oligopolis espanyols. La dura realitat social de gran part del nostre país, de la gent normal i corrent, dels nostres veïns, és simplement invisible. O bé surt de forma caricaturesca en els oereality shows”.
joseppinyol |
dimecres, 12 de juliol de 2006 | 17:03h
La setmana passada quan va concedir una subvenció per a la Fira del Llibre de Franfurt el ministre d'Indústria, José Montilla, la setmana passada va declarar que donar a conèixer la literatura en llengua catalana a nivell internacional està molt bé, però que negar el caràcter de catalana a la literatura en castellà que es fa a Catalunya és desconèixer oela realitat social”. En sentirem a parlar molt de oela realitat social” a partir d'ara. El tema de Frankfurt és simbòlic, però revelador. Espanya no reconeix altra nació que ella mateixa i només accepta la projecció exterior de la nostra cultura si va acompanyada i és vista com una peculiaritat espanyola. En canvi Catalunya ha de reconèixer la pluralitat lingüística, cultural i nacional de la seva oerealitat social”. És la idea central del col·lectiu Crisol, format a la comissió de cultura del PSC-PSOE. Segons aquesta visió la cultura catalana és una més de les que coexisteixen al Principat, que va ser perseguida pel franquisme, però que un cop eliminada aquesta opressió ha de conviure en igualtat a les altres, sense reclamar cap mena de primacia. Aquest discurs va ser aparcat en els darrers temps a la recerca de la majoria electoral al Parlament. Però amb el fracàs de la Presidència de Maragall, el discurs del PSC-PSOE canviarà, com ja ha anunciat el seu Secretari General i emergirà el seu pensament ocult.
joseppinyol |
diumenge, 25 de juny de 2006 | 19:35h
Maragall, com abans Cambó o Roca Junyent , han fracassat en el seu intent d'intervenir en els nuclis de poder de l'Estat Espanyol de matriu borbònica sense deixar de ser catalanistes. La seva dimissió va estretament lligada al refús que provoca a Madrid la pretensió d'un cert catalanisme d'actuar comr un regeneracionisme espanyol. "El Catalanisme Intervencionista" va ser el títol de la meva tesis de llicenciatura. Estudiava l'actuació de la Lliga i els seus dos màxims dirigents, Prat de la Riba i Cambó, en el període que va des de la publicació del manifest de Prat de la Riba "Per Catalunya i l'Espanya Gran", l'any 1916, fins a la "Vaga de la Canadenca" (1919) quan l'esclat de les lluites socials van provocar el replegament de la dreta catalana. Situar Maragall en la mateixa línia que Cambó i Roca Junyent pot estranyar però cal no oblidar que Narcís Serra, Roca Junyent i Maragall van militar al FOC en la clandestinitat, ni tampoc les seves relacions amb Samaranch quan era president del Comité Olímpic Internacional. És molt significatiu que J.A. Samaranch, fes gravar la frase "Per Catalunya i l'Espanya Gran" a l'entrada del Palau de la Generalitat quan va ser president de la Diputació de Barcelona en els últims anys del franquisme. La idea de Maragall de que Catalunya havia d'estar a "la sala de comandament d'Espanya" forma part d'aquesta concepció del catalanisme intervencionista. Aquest intent ha fracassat com va fer-ho l'operació "Roca" i el Partit Reformista. Com abans havia fracassat Cambó, l'any 1918 en l'intent de crear una tercera força política d'àmbit espanyol amb partits regionalistes al País Basc, al País Valencià, a Galícia i al conjunt de l'Estat Espanyol. (continua)
joseppinyol |
dijous, 22 de juny de 2006 | 02:06h
Pot ser l'eix central de l'estratègia d'un partit sobiranista arrivar al poder si la nació i la institució que vols governar no té el dret a decidir?. Com es vol administrar els impostos que paguem els ciutadans si prèviament no has aconseguit que l'Estat Espanyol deixi d'espoliar-los?. L'eix central de l'estratègia d'un partit que lluita per recuperar la sobirania de la seva nació és el conflicte amb l'Estat que l'oprimeix. A partir d'aquesta perspectiva cal analitzar si és útil o no participar en un govern o fer una determinada política d'aliances. Josep Lluís Carod-Rovira està profundament equivocat. Acabo de sentir les seves reivindicacions sobre l'imprescindible "pragmatisme", "possibilisme" i "maduresa" que han de regir la vida d'un partit que ha fet en una entrevista al programa "La Nit al Dia". La concepció d'ERC com a "partit de govern" que va imposar al Congrés de Tarragona fa cinc anys és l'estratègia que ha portat a ERC al cul-de-sac actual. Coneix el president d'ERC el cas d'algun país, dels més de 100 que han aconseguit la independència des de 1945 que hagi assolit la independència o un salt en l'autogovern pel camí de la rutina institucional?.
Massa sovint es confon "partit de govern" amb "partit de càrrecs".
joseppinyol |
dimarts, 20 de juny de 2006 | 08:46h
El President Maragall va aprofitar la valoració dels resultats del referèndum per constatar, evocant Fukuyama, del "final del victimisme". Que vol dir amb aquesta frase Maragall?. És molt senzill. El finaçament ens proporciona el millor exemple: a partir d'ara no ens podrem queixar de l'espoli fiscal perquè el 74% dels ciutadans de Catalunya acaben de legitimar el nou sistema de finançament que deixa ens mans de l'Estat i les 17 comunitats autònomes l'aportació dels catalans a l'Estat. Fins ara podiem denunciar que l'Estat Espanyol no havia aplicat mai l'article 45 de l'Estatut de 1979 que fixava el sistema definitiu de finançament aprovat pel poble català. Però a partir d'ara el victimisme no té lloc, el poble acaba de donar carta blanca a l'Estat central!. A partir d'ara cada vegada que algú reclami les balances fiscals els defensors del "si" aduiran que no són necessàries perquè aquesta variant no està contemplada en el sistema de càlcul del nou sistema de finançament que els electors acaben de ratificar. Aquesta és la factura del "si" que es comença a passar poques hores després de que s'acabés la votació.
joseppinyol |
diumenge, 18 de juny de 2006 | 23:34h
Per primera vegada des de la mort de Franco el moviment sobiranista català ha qüestionat el marc estatutari i un percentatge alt de votants li han donat suport. Aquesta és la gran diferència en relació a l'Estatut de 1979 al que totes les forces polítiques antifranquistes van donar suport. Els partits democràtics catalans el van legitimar malgrat la seva migradesa perquè estaven lligats al tercer punt de l'Assemblea de Catalunya que reclamava l'Estatut de 1932, com a primer pas en l'exercici del dret a l'autodeterminació. Aquest compromís s'ha trencat: els partits majoritaris van legitimar la Constitució de la monarquia postfranquista que nega el dret a l'autodeterminació; el moviment sobiranista ha intentat el reconèixement de Catalunya com a nació i la resposta del règim ha estat la campanya anticatalana més ferotge des de la invasió de les tropes franquistes. Per això el sobiranisme ha demanat al poble català que votés "no" al nou Estatut. El pas no era fàcil sobretot per una generació formada en l'esperit de l'unitat antifranquista.
Aquesta posició no és conjuntural, sinó que marca un punt d'inflexió. El sobiranisme ha constatat que el problema no és l'Estatut de 1979 sinó la Constitució de 1978 i ha d'actuar en consequència a partir d'ara. El moviment sobiranista és avui minoritari, però això no és una derrota, sinó l'inici de la llarga marxa cap el reconeixement del dret a l'autodeterminació. (continua)
joseppinyol |
dissabte, 17 de juny de 2006 | 09:33h
Dimecres passat en un acte a favor del no a Blanes un assistent va preguntar què passaria si guanyava el "no". La resposta és clara, el conflicte entre Catalunya i l'Estat Espanyol es mantindria obert i el cas català s'interrelacionaria, de manera inevitable, amb l'evolució del procés de pau d'Euskadi. Amb la victòria del "no" l'Estat Espanyol prendria consciència que les reivindicacions catalanes no són un problema que es pugui resoldre amb autonomia administrativa, sinó que és un problema nacional de primer ordre, com ho és el basc. Amb la victòria del "no" en pocs anys Catalunya podria tenir, no un nou Estatut, sinó un "Conveni Constitucional" si Euskadi l'aconsegueix, després del "no" al Pla Ibarretxe i de la treva permanent d'ETA i les negociacions de pau.
joseppinyol |
diumenge, 11 de juny de 2006 | 23:56h
"És necessari que tot canvii, perquè tot continui igual". Aquesta frase del Princep Fabrizio, de la novela El Gatopardo, després del desembarcament de Garibaldi i la seva revolució liberal a Sicilia sintetitza millor que cap altre el que suposa la Reforma de la Moncloa de l'Estatut. Els que defensem que cal canviar el rumb real del nostre país, perquè la direcció que ha portat des de 1975 ens porta a la degradació econòmica i social i a la desaparició com a nació, hem d'insistir en que aquest Estatut és una trampa: es vota una reforma estatutària per tal que tot continui com estava. Perquè després de molts anys (recordem la campanya pel Concert Econòmic feta l'any 1993) s'havia aconseguit un àmplia consciència en l'opinió pública catalana sobre la necessitat de posar fi a l'espoli fiscal. El consens sobre els perjudicis del mal finançament abastava de tots els sectors socials, des de la patronal i les Cambres de Comerç als sindicats, passant per totes les instàncies acadèmiques, les entitats culturals, les institucions locals: tothom coincidia que el dèficit fiscal era intolerable. Aquesta necessitat d'un nou finançament era el clam real de la ciutadania però es va embolicar la troca i es va iniciar el procés de redacció d'un nou Estatut, que ara s'ha convertit en "Reforma de l'Estatut". Vist des de Madrid "Era necessari que tot canviés per tal que tot continués igual" i per això Rodríguez Zapatero tenia tant d'interés en l'aprovació de l'Estatut. (continua)
joseppinyol |
dilluns, 5 de juny de 2006 | 23:35h
Si el 18 de juny els electors catalans legitimen la retallada de l'Estatut votant "si", l'oligarquia espanyola continuarà convençuda que tenen dominada Catalunya i aplicaran l'Estatut en conseqüència. La comparació entre els texts estatutaris de 1979 i d'ara és inútil: el que compta és la seva aplicació pràctica. Perquè no hi ha cap garantia sobre la seva aplicació; els poders espanyols són jutge i part. Duran i Lleida reconeix aquesta absència total de garanties quan demana una gran victòria del "si" per impressionar el Tribunal Constitucional. Rodríguez Zapatero també reconeix l'absoluta discrecionalitat dels poders espanyols quan promet que aplicarà el nou Estatut sense garreperia. Mentre vegin el nostre poble acovardit i resignat aplicaran l'Estatut de la Moncloa amb els mateixos paràmetres amb que han aplicat l'Estatut de 1979 el PSOE i el PP. Saben que Catalunya està dividida políticament i fins ara ha lladrat molt i ha mossegat poc. L'evolució diametralment oposada de les autonomies basca i catalana en les darreres dècades és la millor demostració de que a Madrid només atenen als que els plantegen problemes. (continua)
joseppinyol |
dissabte, 27 de maig de 2006 | 00:15h
En el finançament l'Estatut de la Moncloa no representa un avenç, sinó un retrocés sobre l'Estatut de 1979. Així l'article 45 de l'Estatut vigent http://www.gencat.net/generalitat/cat/estatut/titol_tercer.htm establia un mecanisme de càlcul dels ingressos de la Generalitat anàleg al del Concert basc, tot i no recaptar els impostos directament: la Generalitat tindria dret a un percentatge en els ingressos totals de l'Estat (la mitjana entre la població i l'esforç fiscal de Catalunya), del qual se'n deduiria un "cupo" corresponen a la participació de Catalunya en les despeses generals de l'Estat. Evidentment aquest article mai s'ha aplicat i s'ha funcionat sempre amb el sistema provisional. Aquest es basa en el càlcul del cost dels serveis a la sortida del franquisme. Evidentment en el nou Estatut el sistema proper al concert de l'Estatut de 1979 desapareix i el seu sistema provisional basat en la valoració dels traspassos de serveis es converteix en definitiu. Tots els principis generals i confusos de suficiència, solidaritat, ordinalitat que es detallen en el nou Estatut no serviran absolutament per res http://www.gencat.net/nouestatut/cat/titol_6.htm .Els increments en la cessió d'imposts com la Renda o l'IVA només són avançaments a compte. El total final es decidirà en les obscures negociacions sense cap mena de principi, sense la publicació de les balances fiscals, que es faran cada cinc anys en el "Consejo de Política Económica y Fiscal que estableix la LOFCA", on la Generalitat és sempre minoria i mal vista representar una comunitat autònoma rica i sospitosa.
Quan es compara l'Estatut vigent amb el nou es fa trampa. (continua)
joseppinyol |
dimarts, 23 de maig de 2006 | 08:49h
L'any 1980 jo tenia un Seat 127 i no pas un 600 i corrien les monedes de 100 i no pas els bitllets de 100. Els avenços de l'Estatut de la Moncloa són tant minsos que CiU els ha de contraposar amb el franquisme per tal de que destaquin, com si els 23 anys de presidència de Pujol no haguessin existit. Els actuals dirigents convergents deuen patir algun síndrome freudià, del tipus de "matar el pare", per identificar les dècades de pujolisme amb el "desenvolupisme franquista" dels anys 60.
Els avenços de l'Estatut de la Moncloa són tant minsos que el PSC ha de amenaçar-nos amb el retorn del franquisme personificat en el PP per fer bona la passada de ribot del seu líder Alfonso Guerra. Apel·lar al "vot de la por" potser funciona però no proporciona bones vibracions per al futur estatutari. És molt significatiu que per primera vegada en la història de Catalunya el principal valedor del nou Estatut sigui el "presidente del Gobierno de la nación", evidentment de la nació veïna.
joseppinyol |
dimarts, 16 de maig de 2006 | 23:51h
Hi ha la Catalunya que paga els peatges i la Catalunya que els cobra. Hi ha una Catalunya que ha de competir a nivell internacional, amb els productes d'alta tecnologia dels països avançats i amb els productes de baix cost dels països emergents. I per contra hi ha una Catalunya que viu dels oligopolis, com el petroli i el gas natural, l'electricitat, els serveis financers, entre una llista bastant llarga. Hi ha una Catalunya que ha de pagar l'habitatge a un preu desorbitat en unes ciutats cada vegada més congestionades i una Catalunya que fa els grans negocis immobiliaris i després passa les hores als camps de golf. Hi ha una Catalunya que dorm davant les oficines del RACC per obtenir entrades per la final de Paris i una altra Catalunya, molt més minoritària, que mou les influències per obtenir-les amb una trucada de telèfon. La Catalunya dels peatges, els oligopolis, l'especulació immobiliària i els bons contactes està molt interessada en que s'aprovi el nou Estatut. (continua)
joseppinyol |
dissabte, 13 de maig de 2006 | 10:47h
Fantàstics arguments a favor del "si" al referèndum: la solidaritat amb l'aeroport de Barajas!. Aquesta va ser l'argument del President de la Generalitat a l'entrevista que li van fer a TV3. Segons Maragall les "Cortes Españolas" van eliminar el traspàs de l'aeroport de Barcelona a la Generalitat perquè AENA ha de pagar el bilió de les antigues pessetes que havia costat la nova terminal de Barajas. Sense l'aeroport català la posició financera d'aquesta entitat seria molt delicada. És a dir per al defensors de l'Estatut de la Moncloa Catalunya ha de continuar properes dècades sense vols intercontinentals i l'aeroport de Barcelona ha de ser la sucursal de l'aeroport de Madrid, on tots els seus vols hauran d'enllaçar per tal que AENA pugui pagar les seves obres faraòniques a la capital. Però és que a Madrid ja estan planificant un segon aeroport per a l'any 2020, de manera que la submissió i el peatge aeri seran eterns. Catalunya només té dues alternatives: o bé esdevenir una província o una comunitat autònoma més o bé tenir un moviment sobiranista majoritari com el Québec o Flandes. Normalment els articles de Xavier Bru de Sala hem produeixen urticària, però he d'admetre que el coincideixo amb aquest que avui exposa. Els defensors del "si" a l'Estatut es resignen a un aeroport provincial perquè no estan disposats a assumir els riscs, la tensió i els fracassos temporals que exigeix l'enfrontament amb els interessos de l'oligarquia espanyola. Els defensors del "no" optem per mantenir obert el conflicte amb Espanya a ser assimilats a una província: encara que de moment només obtinguem garrotades mantenim la nostra identitat, com hem fet des de 1714. |
Accés de l'autorÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|