joseppinyol |
dissabte, 16 de desembre de 2006 | 11:12h
Al llarg del debat de la Llei va sortir una i altra vegada el fantasmal “Espíritu de la Transición” invocat pel Govern, pel PP i per Convergència i Unió com inspirador de la seva oposició o suport al projecte governamental. Abans de passar a la votació Jorge Fernández Díaz va adduir un article del reglament del Congrés per tal que es llegissin dos texts legals que havien de tenir molt presents els diputats abans de votar: el decret llei d'amnistia de 1976 que va deixar lliures tots els presos polítics del franquisme sense delictes de sang; i la primera meitat de la Llei d'amnistia d'octubre de 1977, la que va posar en llibertat els lluitadors antifranquistes amb delictes de sang; la segona part d'aquesta llei que amnistiava a torturadors, governants, jutges prevaricadors i d'altres col·laboradors necessaris dels crims contra la Humanitat del règim militar no va ser llegida. Jorge Fernández Díez ens va proporcionar amb exactitud jurídica l'essència de l'”Espíritu de la Transición”: la legalitat franquista perdonant als demòcrates i amagant la impunitat dels seus atemptats contra els drets humans. Avui a qualsevol jurista amb formació democràtica rellegir aquests texts els ha de remoure la consciència. Fins i tot a Miquel Roca i Junyent. A aquest esperit, absolutament contrari al Dret Internacional dels Drets Humans estan enganxats tant el PP com el PSOE i CiU pel que fa a la memòria històrica. El resultat de la votació era cantat: el projecte de Llei Rodríguez Zapatero de Memòria Històrica tirarà endavant amb el suport del PSOE i de CiU. Ja veurem si es debatrà l'articulat el mes de febrer de 2007, quan toca, o bé serà ajornat com ha passat 26 vegades amb la Llei que ha de retornar el Castell de Montjuic a la ciutat de Barcelona.
joseppinyol |
divendres, 15 de desembre de 2006 | 01:44h
Uns apunts d'urgència, arribat de Madrid, on he passat dos dies per donar suport a les Associacions de Memòria Històrica en defensa d'una veritable llei de Memòria Històrica. Dimecres dia 13, a primera hora de la tarda sessió de preguntes al Govern, amb una pregunta de Gaspar Llamazares sobre el procés de pau d'Euskadi com a tema del dia. Després el PP Rajoy i Zaplana continuaran amb la seva tònica habitual. Curt, concís, ràpid, en definitiva entretingut. Després trobada amb el diputat Joan Tardà i passejada per llocs que després m'indiquen que no hi puc estar. Però que hem permet veure l'enorme centre d'emissió d'informació que és el Congrés dels Diputats, amb una gran quantitat de periodistes de tots els mitjans escrits, radiofònics i televisius. A continuació acte a l'Auditori de Comissions Obreres. Retrobament amb vells companys: Toni Strubell de la Comissió de la Dignitat, Pere Fortuny de la Comissió Pro-Immolats, Salvador Colomines, de la Memòria Històrica del Baix Llobregat. També ens trobem amb Ignasi Riera i amb Pedro del grup La Gavilla Verde de Santa Cruz de Moya (Cuenca). Dijous a primera hora a l'entrada del darrera del Congresos de los Diputados per agafar un bon lloc per a la sessió de les esmenes a la totalitat. La mort de Pinochet diumenge, Dia Internacional dels Drets Humans ha donat una dimensió inesperada al debat d'avui. Tot i així ja dissabte el diari El País havia dedicat la portada i dues pàgines i diumenge la resta de premsa segueix amb el tema. Dilluns la mort de Pinochet, del dia anterior, converteix la Memòria Històrica i la impunitat dels crims del franquisme en el tema polític de la setmana. (segueix)
joseppinyol |
dilluns, 11 de desembre de 2006 | 13:23h
El general Pinochet va ser l'únic Cap d'estat que va assistir a l'enterrament d'Estat del seu admirat General Franco. Juan Carlos d Borbón no va voler que assistís a la seva coronació, perquè molts altres Caps d'estat es negaven a compartir banc amb el dictador. Tanmateix com a marmessor de Franco va acompanyar el dictador xilè fins a l'aeroport de Barajas. Pinochet a la seva mort no tindrà honors d'antic Cap d'Estat. Però no serà pels boicots simbòlics dels Caps d'Estat d'altres països, sinó per l'ordre internacional de detenció que va dictar el jutge Garzon a instàncies del fiscal Castresana, que va suposar el seu arrest domiciliari a Londres. Aquesta captura va trencar la impunitat de l'exdictador sud-americà i va desencadenar un doble procés: el judicial que va posar al descobert tant els crims contra la Humanitat que havia comès, com el polític i social que va significar la despinochetització dels sectors que li donaven suport tant entre la dreta xilena, com entre les institucions de l'Estat fins i tot l'exèrcit. Tota el prestigi que mantenia en aquests sectors com suposat protector abnegat contra el comunisme i la subversió es va desfer a mida que la justícia va descobrir que els seus crims li servien per acumular enormes sumes de diners a l'estranger. Aquest desprestigi ha permès que el President Lagos portés a terme una importantíssima reforma de la Constitució xilena, que exigia una majoria qualificada per portar-se a terme. La transició des de la dictadura de Pinochet a la democràcia va seguir el model de la transició espanyola i incloïa el que s'ha anomenat “el model espanyol de impunitat”. La transició espanyola no ha estat modèlica com pretenen els seus defensors, sinó totalment contrària als principis i als tractats internacionals de drets humans que, des dels judicis de Nuremberg, prohibeixen expressament la impunitat dels crims comesos pels dirigents polítics. (segueix)
joseppinyol |
dimecres, 6 de desembre de 2006 | 23:41h
Des de la Constitució de 1812 l'Estat Espanyol ha tingut una constitució nova cada 20 anys de mitjana. Perquè la Constitució de 1978, redactada sota l'amenaça de l'amenaça d'involució de l'exèrcit franquista, ha de ser eterna?. No és una Constitució oberta com la nordamericana a la que s'hi han anat afegint esmenes per adaptar-la als canvis històrics; al contrari és una llei tancada i bloquejada que, a la pràctica, no es pot reformar perquè les condicions que s'exigeixen són impossibles de complir. És una Constitució inacceptable per a qualsevol nacionalista, no perquè només perquè no reconeix el dret a l'autodeterminació, sinó perquè consolidar el tracte que ens atorga de minoria nacional, sense drets històrics i territorials com a nació, comporta la imperceptible, lenta, però inevitable, desaparició de la nostra llengua i cultura.
Acabem de viure el fracàs del Nou Estatut, abans que passi el ribot definitiu del Tribunal Constitucional. El fracàs de l'Estatut del Parlament basc, l'anomenat pla Ibarretxe, va ser premonitori de l'empantanegament de l'actual procés de pau d'Euskadi. Els límits del règim post-franquista sempre venen marcats per la Constitució. La setmana que ve es debatrà al Congrés la vergonyosa Llei Zapatero de la Memòria Històrica, marcada també per la continuïtat de la legislació de la dictadura militar amb l'actual règim constitucional. Sempre es topa amb el mateix mur impenetrable i altíssim de la Constitució. Tanmateix, de manera sorprenent, cap força política catalana planteja la necessitat prioritària de combatre-la, de desacreditar-la, d'impedir que sigui considerada eterna, de presentar-la com una necessitat temporal a la mort de Franco.
joseppinyol |
divendres, 1 de desembre de 2006 | 08:11h
El Parlament canadenc no ha variat la seva concepció fonamental de l'Estat en manifestar que “this House recognizes that Québécois form a nation within a united Canada”. És a dir reconeix els quebequesos i no pas el Québec com a nació. D'aquesta manera els tracta com a minoria nacional sense territori històric, com podria reconèixer els jueus o els xinesos que formen àmplies comunitats amb escoles i diaris propis a Montreal o Vancouver, respectivament. L'Estat canadenc fa segles que reconeix els pobles indígenes com les “Primeres Nacions”, però els ha expropiat les seves terres.
joseppinyol |
dilluns, 27 de novembre de 2006 | 00:59h
En el reportatge hagiogràfic dedicat al nou President de la Generalitat, emès avui diumenge dia 26 de novembre, José Montilla afirma: “quan un pren decisions sempre hi ha alguns que no hi estan d'acord, i es creen enemics. Aquest és un fet incontestable de la política”. La frase ha estat oïda al vol i potser no és plenament literal, però el seu sentit es correspon a la realitat. La divisió entre amics i enemics com a principal línia divisòria de la política m'ha recordat de manera instantània la concepció del poder de Maquiavelo, de Hobbes o més modernament de Carl Schmith o Leo Strauss. És a dir el poder com objectiu en ell mateix i la política com a mitjà per accedir-hi i mantenir-s'hi. També m'ha vingut al cap l'alternativa antagònica: la manera d'entendre la política del dramaturg Václav Havel, el primer president de Txecoslovàquia després de la caiguda del Bloc Soviètic. Dissortadament a Catalunya els que creiem en la concepció de la política i de l'exercici del poder basada en l'ètica i la responsabilitat com defensava Havel, i com la va portar a la pràctica, som considerats “somiatruites” incapaços d'adaptar-nos a la “realpolitik”.
joseppinyol |
dissabte, 25 de novembre de 2006 | 12:30h
La nostra nació pateix el gran xàfec de l'acció permanent de l'Estat Espanyol i de la cultura audiovisual dirigida per grans empreses multinacionals i la riuada amenaça la nostra identitat nacional. La “pluja fina” de l'acció del Govern no pot contrarestar el tsunami desnacionalitzador de la globalització, l'espoli fiscal, dels nous mitjans audiovisuals, de la immigració, perquè la Generalitat no té les competències i el finançament imprescindibles. Els plantejaments de Carod-Rovira en la sessió d'investidura van minusvalorar la degradació de la nostra situació nacional i van sobrevalorar el poder real de la comunitat autònoma que ens reconeix l'Estat Espanyol. El gran sofisma del President d'ERC va ser tractar la situació del nostre poble com si fos normal, com si el Parlament de Catalunya fos comparable amb al francès, el suec o el polonès, com si fos sobirà. És un error fatalment contraproduent obviar que som una nació oprimida i espoliada, que tenim un conflicte obert amb l'Estat Espanyol. (segueix)
joseppinyol |
diumenge, 19 de novembre de 2006 | 21:32h
Riada inevitable?. L'any 1971 al final del franquisme, després de les inundacions de Cornellà, aquest va ser el titular de la revista local que un grup de joves, entre ells en Joan Tardà, editàvem. El missatge era evident: no eren les forces ineluctables de la natura les causes de la catàstrofe, sinó que amb previsió, amb la canalització del Llobregat, aquesta s'hagués pogut evitar.
La nit de 1 de novembre també semblava inevitable el dilema d'ERC: haver de decidir entre Mas i Montilla. Però amb una estratègia política correcte aquesta tria no s'hagués ni tant sols plantejat. Per coherència, des del moment que ERC va decidir votar “no” al referèndum estatutari, havia d’abandonar el Govern perquè no podia governar amb els partits que havien retallat l’Estatut, ni amb CiU que estava a l’oposició. Després del triomf del “si” al plebiscit Esquerra havia d’afirmar que el poble havia donat la raó als partits que havien traït l’Estatut aprovat pel Parlament, però que, en els propers quatre anys, la realitat demostraria que les afirmacions de convergents i socialistes sobre els principals aspectes del nou Estatut (reconeixement com a nació, competències, finançament, etc.) eren un engany. Per tant Esquerra, en la propera legislatura, no podria fer altra cosa que denunciar la incapacitat del nou marc estatutari per afrontar els grans reptes del país. Per tant estaria a l’oposició a Catalunya i a Espanya. I quatre anys d’oposició sistemàtica i ben argumentada i de mobilització al carrer, seguint el camí obert amb la manifestació del 18 de febrer, portarien a un salt gegantí del sobiranisme a les eleccions del 2010.
joseppinyol |
dissabte, 11 de novembre de 2006 | 00:37h
Dijous el Bloc Botxí per aclarir les raons últimes de les negociacions postelectorals i el seu desenllaç per formar Govern es preguntava: “Què ha passat ? Molt fàcil : els polítics professionals defensen, en primer lloc, el seu lloc de treball”. Al seu article de cada divendres al diari Avui aquesta setmana Salvador Cardús, amb el títol “Més partits, menys país” també tractava sobre el pes determinant dels interessos partidistes en la constitució de la nova majoria al Parlament. Al mateix dia, Joaquin Leguina, diputat socialista, al diari El País, en l’article “Confianza y desconfinaza” també denunciava la falta de democràcia al PSOE arran la designació del candidat socialista a alcalde de Madrid directament pel Secretari General del PSOE i President de Govern sense cap mena d’intervenció dels militants de la Federació Socialista madrilenya. En aquest mateix diari espanyol el professor Norman Birnbaum en l’article “Después de la victoria” assenyalava les diferències entre els partits polítics europeus basats en els afiliats i els seus homòlegs nord-americans que són amalgames de diferents grups ideològics i religiosos, d’entitats d’origen ètnic i racials, d’interessos econòmics aglutinats. El més suggestiu d’aquest darrer article és la consideració de la lluita electoral i política com un mercat més per part dels inversors que financen els polítics ambiciosos i cínics que mouen les barreges grupals que són els partits dels Estats Units.
joseppinyol |
diumenge, 5 de novembre de 2006 | 20:59h
CiU ha perdut la confiança de 90.000 vots respecte a fa tres anys. ERC ha perdut 130.000 electors, que representen més del 20%. No ens pot consolar que el PSC-PSOE hagi patit la deserció de 240.000 votants. Hem aplicar el diagnòstic de cansament del catalanisme, d’acord amb la tesi del llibre de Toni Strubell?. L’any 2003 l’opressiva acció del Govern Aznar sumada a la retirada de Jordi Pujol va renovar les expectatives dels nostres conciutadans. El projecte d’un nou Estatut va mobilitzar per un temps les esperances col•lectives. Aquestes van xocar frontalment amb la més ferotge campanya anticatalana des de la mort de Franco i amb els límits constitucionals de la monarquia post-franquista. Col•lectivament encara no hem superat el xoc. El pitjor de tot és que intentem ignorar-lo i continuar com si res no hagués passat. Com si no tingués importància ni conseqüències un fet tant greu des del punt de vista democràtic i nacional que l’Estatut aprovat pel 89% del Parlament de Catalunya hagi estat desnaturalitzat pel Parlament espanyol.
joseppinyol |
diumenge, 29 d'octubre de 2006 | 23:32h
Al llarg de la campanya electoral Josep Lluís Carod-Rovira ha plantejat de manera repetida la necessitat que els diferents partits catalans comparteixin una visió del país a llarg termini. Segons el President d’ERC cal que les forces polítiques es preguntin: quants habitants hi haurà al Principat d’aquí a 25 anys?; en quines feines s’ocuparan?; on viuran?; quina llengua parlaran?; a que dedicaran el seu temps lliure?. A partir d’aquesta perspectiva de futur comuna cal plantejar un conjunt de “Pactes Nacionals” destinats a anticipar-se als problemes d’habitatge, d’educació, de llocs de treball, de lleure, entre molts altres.
La qüestió està mal plantejada perquè no hi ha un futur predeterminat. La pregunta correcte és: com serà la nostra nació d’aquí una generació si es mantenen les estructures bàsiques actuals? És a dir, com serà el nostre país si continua l’espoli fiscal, l’especulació urbanística, la precarietat laboral, la legislació audiovisual vigent, el sistema educatiu, la situació legal de la nostra llengua?.
joseppinyol |
dissabte, 21 d'octubre de 2006 | 00:58h
Entre el 2003 i el 2006 es va desencadenar la més virulenta campanya contra Catalunya des de la mort de Franco. Els atacs de tots els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, les declaracions de tots els poders de l'Estat, militars, judicials, del Banc d'Espanya, de tots els partits polítics, el boicot als productes catalans, han estat els fets més rellevants i determinants del darrer trienni. No les anècdotes d'un DVD. Els fets han estat tant greus que fins i tot han merescut l'atenció de la premsa internacional davant les paraules del General Mena. Tot el panorama polític, econòmic, social i cultural d'aquests anys ha estat determinat per l'hostilitat de tots els estaments espanyols contra el dret a decidir del poble català. Generals, magistrats, financers, alts funcionaris, grans empresaris espanyols, tots tenien un únic objectiu: impedir que la voluntat democràtica del poble català lliurement expressada en les urnes es pogués traduir en un text legal. Doncs bé, aquesta campanya intensa, extensa i de llarga durada ha desaparegut de la campanya electoral, com s'acaba de constatar en el debat entre els caps de llista televisat aquesta nit. S'ignora l'agressió contra la nostra nació, però els seus efectes continuen, precisament, perquè va cessar amb la submissió de CiU i del PSC als dictats de Madrid.
joseppinyol |
dilluns, 16 d'octubre de 2006 | 17:46h
Reprodueixo el discurs que va pronunciar el Vicepresident de l'Associació de l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya
ASSOCIACIÓ PRO- MEMÒRIA ALS IMMOLATS PER LA LLIBERTAT A CATALUNYA.
Barcelona 15 d’octubre de 2006.
Per primera vegada des de l’any 1976, hem pogut aconseguir que aquests republicans que aquí estan enterrats sota els nostres peus, tinguin aquest petit reconeixement institucional que fins ara se’ls havia negat, hem lluitar enfront dels molts obstacles que hem trobat pel camí, que no han estat pocs, en el transcurs de tots aquests anys, a no ser per la tossudesa i la constància dels familiars i amics d‘aquest Fossar de la Pedrera, el seu estat estaria en les mateixes vergonyoses condicions d’abandonament de com estava en el temps de la dictadura i durant els set primers anys de la nova democràcia, degut a l’amnèsia política.
Amb la col·locació de la inscripció que hi ha en aquell mur, que diu: “ MEMORIAL ALS DEMOCRATES AFUSELLATS PEL FRANQUISME, 1939 – 1952, i que avui inaugurem, servirà per recordar en el futur el que representa políticament aquest Fossar de la Pedrera, lloc on estan enterrats aquells republicans que foren assassinats en el Camp de la Bota i que encara no han estat rehabilitats.
joseppinyol |
diumenge, 15 d'octubre de 2006 | 23:35h
La història ha volgut que 15 d'octubre de 1977, en el 37è aniversari de l'afusellament del President Companys es publiques al BOE la “llei de Punt Final” que va suposar la impunitat dels crims contra la Humanitat comesos pel règim militar del General Franco. Aquesta impunitat va formar part de la Llei d'Amnistia que va alliberar els darrers lluitadors antifranquistes. Avui l'Associació Pro Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya ha celebrat un acte al Fossar de la Pedrera de Montjuic com ha fet en els darrers 30 anys. Avui s'inaugurava la inscripció “Memorial als Demòcrates afuselllats pel franquisme, 1939-1952”. El seu President Pere Fortuny en un discurs contundent ha reclamat l'anul·lació dels Consells de Guerra. Ha denunciat el menysteniment que totes les autoritats del règim postfranquista han tingut amb els republicans afusellats i represaliats per la dictadura feixista. Ha lamentat l'absència del President Maragall en l'acte d'homenatge a les víctimes del règim militar, seguint l'actitud dels seus antecessors. Ha dit textualment “Dels tres Presidents que ha tingut la nova Generalitat, cap ha tingut la generositat de fer un reconeixement institucional als republicans assassinats”.
joseppinyol |
dilluns, 11 de setembre de 2006 | 22:39h
La celebració del dia de Cooperant amb motiu de l’aniversari de la Declaració del Mil·lenni ha fet recordar els objectius d'aquesta, avalats solemnement per la majoria de caps d’Estat del món el 8 de setembre de l’any 2000 a Nova York: reafirmació en la Carta de les Nacions Unides, la pau, el desarme i la resolució pacífica dels conflictes, eradicació de la pobresa, protecció del medi ambient, drets humans i democràcia. A més van posar terminis concrets per assolir aquests objectius: l’any 2015 s'havia de reduïr a la meitat , els 1.000 milions de persones que vivien amb menys d'un dolar al dia; també s'havia d'eliminar l’analfabetisme, alhora que l'any 2020 s'hauria d'haver millorat la situació de 100 milions de persones que viuen en tuguris suburbans. Després de mig segle de guerra freda, l'any 2000 semblava obrir-se un horitzó per al tercer mil·lenni en el que la mundialització seria corregida per posar-la al servei dels països menys desenvolupats i dels països en vies de desenvolupament. Just un any després, també a Nova York, els atemptats de l'11-9 van esmicolar aquesta perspectiva.
