Al llibre “La Sobirania Nacional” (1982) ja vaig assenyalar que el conflicte entre el poble català i l'Estat Espanyol no era només una qüestió de “règim”, aleshores el franquista finalitzat feia poc de mort natural, sinó una qüestió d'Estat: tenir un Estat propi. Quan el Tribunal Constitucional dictamini que l'Estatut aprovat pel nostre Parlament, degudament retallat per les “Cortes Españolas” i aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya, no cap en la Constitució de 1978 serà la monarquia constitucional la que veurà qüestionada. Reclamar l'autodeterminació és la resposta més espontània del moviment sobiranista després de quatre anys de vodevil del nou Estatut. Els més ingenus suposen que, havent-hi una majoria de diputats nacionalistes al Parlament del Principat, un govern entre CiU i ERC podria convocar un plebiscit d'autodeterminació i guanyar-lo. Només cal veure el que ha passat amb la proposta d'Estatut del País Basc, l'anomenat “Pla Ibarretxe” per adonar-se que aquesta possibilitat és quimèrica. Cal recordar que el PNB no va votar la Constitució de 1978 i en canvi CiU la va votar i la continua avalant. Els defensors de bona fe del front catalanista no haurien d'oblidar que “no és pot ser alhora constitucionalista i sobiranista”.

L'error estratègic fonamental del catalanisme polític ha estat plantejar les reivindicacions nacionals fonamentals al Parlament de Catalunya i no al Congrés de Diputats, on realment rau el poder. L'Estat Espanyol mitjançant el Tribunal Constitucional està preparant el greuge més gran que es pot fer a la voluntat del nostre poble: anul·lar o desvirtuar el resultat d'un referèndum. No hi ha precedents en cap país democràtic d'un Tribunal Constitucional atrevint-se a un acte tant antidemocràtic. La única resposta que han sabut plantejar els dirigents nacionalistes d'ERC i de CiU és el vodevil d'aquesta setmana al voltant del dret a l'autodeterminació, barrejat amb un possible canvi dels pactes de govern. Aquesta frivolitat demostra l'absència total d'estratègia política, el buit existent a les forces sobiranistes entre els postulats ideològics (el dret a decidir), i la pràctica quotidiana (la lluita partidista per esgarrapar vots i poder). La nostra capacitat de fer respectar els nostres drets nacionals ha caigut tant baix que els membres de la judicatura ni amaguen les maniobres més barroeres per apartar els membres que podrien qüestionar la sentència. Tant l'oposició del PP com l'advocat de l'Estat del PSOE estan convençuts de que no passarà res, que després de plorar una mica els polítics catalans continuaran amb la seva rutina de picabaralles inútils i de proclamacions patriòtiques buides.

      No hi ha dreceres per arribar a la sobirania. Es tracta d'un camí costa amunt amb uns costos personals i col·lectius molt alts. Ignorar la complexitat de la societat catalana, presentar una sortida fàcil basada en la convocatòria d'un plebiscit només pot portar a la frustració o l'escapisme. Només cal recordar els pobres resultats del “no” sobiranista en la darrera consulta sobre l'Estatut. El sobiranisme ha prioritzat l'acció política centrada en el creixement d'ERC i els resultats són tant importants com mal aprofitats: es va arribar a 640.000 vots a les eleccions de 2004 enmig d'una ferotge campanya contra Carod-Rovira i es presentaran candidatures d'Esquerra a centenars de municipis del Principat. Però aquesta focalització en l'acció institucional ha deixat de costat una tasca tant o més important que la implantació territorial i electoral: l'organització de la societat catalana. És més s'ha arribat a l'aberració de promoure un Pacte Nacional per l'Educació amb l'oposició del sindicat català majoritari dels ensenyants, l'USTEC.

     La via cap a l’hegemonia del sobiranisme passa per la creació d’organitzacions d’obediència catalana en tots els àmbits o l'accés a la direcció de les entitats que tenen representació col·lectiva. El sobiranisme ha de treballar per anar guanyant el moviment sindical, les federacions esportives, els col·legis professionals, les associacions de veïns, les entitats econòmiques i empresarials,les agrupacions culturals, els moviments pedagògics, les Universitats, els grups ecologistes, etc, etc. De la mateixa manera que fa uns anys semblava impossible que el sobiranisme fos present a la majoria d'Ajuntaments i s'ha aconseguit, el mateix procés es pot assolir en els altres àmbit socials. Fa trenta anys a Euskadi i Galiza el sindicat majoritari era CCOO; avui ho són ELA i LAB en un cas i la Intersindical Galega en l'altre.

La “tensió democràtica” amb l'Estat Espanyol, mantinguda fins que sigui reconegut el dret a l'autodeterminació, és l'element central d'una estratègia sobiranista. Una nació que s'enfronta amb un Estat que no la reconeix té un conflicte amb ell; no pot actuar a les seves institucions com si aquest plet no existís. Un moviment que lluita contra l'opressió d'un Estat encara que tingui aspectes democràtics, pot aprofitar les escletxes obertes, però no pot participar en la vida política com si fos una situació normalitat, perquè el legitima tàcitament. L'Estatut d'Autonomia de 1979 es va guanyar amb “tensió democràtica”, la que va portar a terme l'Assemblea de Catalunya, que va culminar amb les grans diades de l'Onze de Setembre de 1976 i 1977. També va ser la mobilització del moviment veïnal la que va permetre convertir en parcs públics l'Espanya Industrial de Sants, la Pegaso, Can Mercader de Cornellà, i tantes altres finques, abans de les primeres eleccions municipals el 1978. En canvi els trenta anys de desmobilització i la “normalitat” institucional, de sacrificar els drets nacionals a la estabilitat de la monarquia postfranquista han permès la recuperació de la dreta i l'espanyolisme més caspós, de l'especulació urbanística i la degradació brutal de la situació laboral.

La construcció de la Unió Europea trastoca els esquemes de la sobirania basada en la màxima “a cada nació un estat”. La Primera Guerra mundial va fer esclatar els Imperis Centrals (austro-húngar, otomà, tsarista, etc) i va consagrar el principi de l’autodeterminació, reconegut tant per la declaració del President Wilson dels Estats Units, com per Lenin i la Revolució Russa. Els resultats de la II Guerra Mundial van ser diferents: d’un costat els Imperis colonials europeus (britànic, francès, holandès, belga, etc.) van deixar pas al procés de descolonització impulsat per les dues grans potències (EUA i URSS) defensores, des de 1917, de l'autodeterminació. Per l’altra la reacció el feixisme i el nazisme va portar al projecte d’Unió Europea: les nacions havien de cedir una part de la seva sobirania per construir unes institucions comunes destinades a consolidar la pau després de segles de guerres, la democràcia que fes impossible el retorn a la barbàrie feixista i la prosperitat.

La nació catalana no ha pogut exercir el dret a decidir, per això no ha estat admesa com a protagonista en el procés de construcció de la Unió Europea, plantejada com una aliança entre Estats. Ara el catalanisme té el repte ideològic i polític de fer compatibles la seva reivindicació de la sobirania enfront dels Estats Espanyol i francès amb la seva voluntat de cedir-ne una part, abans d'haver-la recuperada a les noves institucions europees.

      Una de les tasques ideològiques més urgents de la via democràtica a la sobirania és desmuntar la imatge triomfalista d'Espanya. Aparentment avui no hi ha el “gap” que històricament ha existit entre el projecte europeïtzant del catalanisme i l'endarreriment i l'obscurantisme endèmic de l'Estat Espanyol. El nacionalisme català va lluitar primer contra la primera Restauració, després contra la Dictadura de Primo de Ribera i finalment contra el règim criminal del General Franco. Hi havia un abisme entre els plantejaments catalans democràtics, industrials, avançats culturalment i la realitat d'un Regne d'Espanya obsolet, controlat per caps militars i eclesiàstics, terratinents i cacics, amb altes taxes d'analfabetisme i una universitat vergonyosa. En canvi, a partir del desenvolupament econòmic dels anys seixanta i amb la Transició l'esquerda entre la realitat catalana i l'espanyola que tant impulsava el catalanisme sembla haver-se reomplert. Sembla que s'han invertit els termes: l'enorme potència de les grans empreses amb seu a Madrid, mentre Catalunya es desindustrialitza; l'entrada del Regne d'Espanya a la Unió Europea i a la moneda única; la concentració dels mitjans de comunicació i de cultura a la capital, mentre la cultura catalana sembla enfonsar-se com el Titànic; l'acumulació de poder polític a l'administració central malgrat la creació de l'estat autonòmic.

     Però sota les aparences modernitzadores de l'Estat Espanyol continuen les estructures oligàrquiques de sempre: la concentració de poder econòmic i la baixa qualitat democràtica de les institucions. Darrera de les grans façanes fetes per l'especulació urbanística hi ha els preus dels habitatges més cars d'Europa en relació amb els sous. Darrera de la gran banca, de Telefònica, d'Endesa, de Repsol no hi ha cap base tecnològica pròpia. Darrera de la segona o tercera llengua del món, l'espanyol, només hi ha televisió escombraria, poquíssimes revistes científiques de rellevància. Darrera d'una Transició política presentada com a modèlica només hi ha la impunitat dels crims del franquisme i la manca de referents polítics i morals per a la ciutadania que aquest fet comporta. Repeteixo les paraules premonitòries d'Alexandre Galí: “L'europeïtzació s'imposa a Espanya d'una manera fatal, o sigui de la pitjor manera que un poble es pot europeïtzar: superficialment, a remolc, sense arribar a l'essència”. Denunciar aquesta superficialitat, tant buida com els “galàctics” del Real Madrid és una de les batalles cabdals del sobiranisme per assolir l'hegemonia.

Al cap de quaranta anys de la gran onada immigratòria dels anys seixanta la teoria de Catalunya com a “terra de marca” capaç d'assimilar qualsevol onada d'immigració s'ha demostrat falsa. I té moltes possibilitats de continuar sent falsa pel que fa a la onada d'immigració extracomunitària actual. No s'ha reproduït la integració espontània que s'havia donat en onades anteriors, en primer lloc, pel seu enorme volum i la seva concentració urbanística en les àrees metropolitanes, que ha creat amplíssims nuclis de població aïllats de la llengua i la cultura catalana. En segon lloc per la irrupció de la televisió i de la cultura audiovisual en general que ha trastocat els paràmetres de socialització veïnal i familiar d'èpoques anteriors que amarava de manera natural els nouvinguts i en especial els seus fills de la llengua i la identitat del país. Davant d'aquests enormes terratrèmols que poden suposar la desaparició de nacions, la Constitució vigent i l'Estatut de 1979, no va retornar-nos el grau de sobirania imprescindible per a sobreviure. La monarquia constitucional reconeixia la nostra cultura i identitat com a minoria nacional, i això era una millora sobre la persecució de la dictadura franquista. Però només reconeixia el dret a l'adscripció voluntària d'uns ciutadans espanyols a una llengua, amb dret a tenir mitjans de comunicació en aquesta i d'utilitzar-la en les institucions públiques. Ens oferia el tracte de minoria nacional; minoria nacional dintre del conjunt territorial espanyol i fins i tot minoria nacional en la nostra pròpia terra. Perquè no reconeixia Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears com una nació amb el seu territori històric que té dret a preservar dintre seu àmbit geogràfic les seves llengua, cultura i identitat. Els sis canals de televisió d'àmbit estatal i els dos d'àmbit del Principat projecta amb nitidesa la nostra situació de minoria nacional; només cal confrontar aquest model amb la delimitació territorial de les llengües a estats plurinacionals com Suïssa, Bèlgica o el Canadà.

La legitimació de la Constitució de 1978 per part de Convergència i Unió, el PSC-PSOE i el PSUC ha provocat que aquesta concepció del nostre poble com a minoria nacional hagi penetrat en els darrers trenta anys profundament en la mentalitat col·lectiva. La defensa de la catalanitat massa sovint ha passat a entendre's com a defensa d'una comunitat catalanoparlant, dipositària de les essències d'una pàtria assetjada. CiU s'ha presentat com el partit “català”, defensor de la causa nacional tant davant el partit “sucursalista” (PSC-PSOE), com del Govern de Madrid, amb qui malgrat s'ha entès sempre que ha calgut. El PSC-PSOE es presenta com el mirall de la “realitat social” d'una Catalunya plural nacionalment, davant d'un nacionalisme que ignora “la Catalunya real”. El PSC-PSOE invoca la “realitat social” d'avui per petrificar-la, per a legitimar el seu suport a l règim monàrquic. El 30% de fracàs escolar, els treballs precaris i l'habitatge inaccessible també formen part de la “realitat social”, però tothom proclama que no ens hi podem resignar. Només els privilegiats invoquen les lleis del mercat i la no-intervenció dels poders públics per mantenir la “realitat social” que els afavoreix.

     La introducció d'una tercera hora de castellà és una alteració substancial de la panorama educatiu de Catalunya. Estava prevista aquesta modificació en el Pacte Nacional per l'Educació que es va impulsar encara no fa un any un govern del que era membre l'actual Conseller, encara que amb una altra responsabilitat?. El Conseller Ernest Maragall ha consultat la Comissió de seguiment del Pacte Nacional per l'Educació a l'hora de redactar el decret de les tres hores de castellà?. Encara que la lletra petita d'aquest pacte diu “els currículums no formen part del contingut d'aquest Pacte” el mateix text afirma a continuació “que una reflexió crítica sobre l'educació no pot donar-se per acabada sense fer-hi referència”. El decret Maragall condiciona, i molt, la futura Llei catalana de l'Educació, que se suposa que ha de comptar amb el consens dels signants. No és aquest un motiu suficient per reclamar la reunió de la Comissió de Seguiment. Les institucions i les organitzacions que van estampar la seva signatura en el pacte, els partits que li van donar suport, els líders que en la passada campanya electoral el van posar com exemple a seguir en tots els camps de la vida social catalana han d'exigir el seu compliment. Si deixen amb el seu silenci que es els “Pactes Nacionals” es desnaturalitzin la credibilitat de la classe política en general i la personal en particular descendirà més avall d'on està avui, sobretot entre els joves.

      L'absència del PP en les manifestacions contra l'atemptat d'ETA sembla indicar que no es repetirà el Pacte Antiterrorista entre populars i socialistes que va seguir el final de l'anterior treva. Sembla que l'organització violenta basca tampoc es proposa repetir els assassinats de càrrecs electes que va portar a terme l'any 2000 i que van culminar amb el d'Ernest Lluch. Iñaki Anasagasti ha recordat aquella duríssima conjuntura política en un valuós document adjunt en el seu bloc. Tot i així, en el seu darrer comunicat, ETA continua adjudicant-se la tutela del poble basc, es reserva la resposta a les agressions de l'Estat Espanyol i sembla decebuda perquè el PSOE no hagi consensuat “les bases d'un nou marc jurídic-polític” i que hagi posat “els límits de la Constitució espanyola”. Un esdeveniment, com la mort de Iñaki De Juana, pot desencadenar novament la dialèctica del dolor. Un fat ineluctable sembla encadenar-nos al principi d'acció – reacció.

     El PNB ha posat el lema “diàleg” en la convocatòria de la manifestació de Bilbo. Però les institucions basques tenen la paraula, però no el poder per oferir ni les mesures penitenciàries ni les mesures polítiques, ni a ETA ni a Batasuna. El procés de pau no pot continuar en aquesta legislatura. El PSOE seguirà vantant-se de no haver fet cap gest com l'acostament de presos o la legalització de Batasuna i no permetrà la seva presentació a les properes eleccions municipals, perquè la Brunete mediàtica se li tiraria al damunt, fet que el perjudicaria a les eleccions del 2008.

     “Els mitjans contenen el fi com la llavor conté la planta” sostenia Gandhi en la seva lluita per la independència, discrepant dels defensors de la lluita armada, com els musulmans. El règim militar del Pakistan i la democràcia de l'Índia mostren fins a quin punt el Mahatma tenia raó. La represa de l'activitat terrorista per part d'ETA palesa fins a quin punt l'opció per la violència ha posat l'esquerra abertzale, admirable en tants altres aspectes, a una dinàmica que no té sortida: divideix la seva base social i provoca la unitat emocional dels ciutadans de l'Estat Espanyol.

     A la vegada l'absoluta inacció al llarg de nou mesos del Govern Zapatero, que queda paralitzat davant de les campanyes del PP, assenyala la incapacitat del règim monàrquic postfranquista per afrontar els conflictes nacionals de l'Estat Espanyol. La segona Restauració borbònica es va fundar sobre el principi segons el qual el fi justifica els mitjans. Per als dirigents d'aquest règim, començant pel Rei que va jurar fidelitat a Franco, els principis democràtics han estat sempre només un mitjà per aconseguir els seus fins: l'estabilitat del règim, el reconeixement diplomàtic internacional, el manteniment de l'oligarquia espanyola. Però el respecte profund als drets dels altres, començant pel dret a decidir, no ha format part de les seves conviccions. Felipe González va reflectir el fonament moral del règim quan va fer seu l'aforisme xinès “gats blancs?, gats negres?; l'important és que cacin ratolins”. (continua)

        Quan el Govern espanyol decideix ampliar les hores dedicades al castellà en detriment del català, sense ni tant sols consultar a la Generalitat, qui polititza la llengua?. Quan el Govern espanyol decideix suprimir la programació en el nostre idioma del circuït català de Televisió Espanyola, qui politiza la llengua?. Quan els policies germans Creix torturaven Jordi Carbonell perquè es negava a contestar-los en espanyol, qui polititzava la llengua?. Qui ha polititzat, des de 1714, la llengua catalana ha estat l'Estat Espanyol que l'ha volgut fer desaparèixer. Aquesta voluntat d'extingir-la a obligat els catalans conscients a defensar-la. Defensar la nostra llengua comporta, de manera inevitable, polititzar-la. Fins ara els creadors d'opinió espanyols havien intentat fer-nos creure que parlar català era propi de gent inculta, tancada en el seu món; o bé que era una invenció d'uns quants intel·lectuals separatistes, des de Rubió i Ors, fins a Pompeu Fabra. Ara el president d'Esquerra Republicana ofereix una nova versió: defensar el català és cosa dels de “la ceba”, la qual cosa perjudica el seu ús social. Pel que diuen els diaris cap membre del Consell Nacional d'aquest partit va qüestionar aquest plantejament.