joseppinyol |
dilluns, 13 d'agost de 2007 | 23:38h
El periòdic de J.P. Ramírez ha decidit avui que la notícia més important de l'Estat Espanyol ha estat la mort de Lluís Maria Xirinachs. Per això li ha dedicat la portada amb titulars a quatre columnes. Però és clar la seva intenció no era retre-li un homenatge sinó de titllar-lo de “trastornado” pel seu independentisme i per haver-se declarat amic d'ETA. A mi m'ha recordat la campanya burleta que els mitjans espanyols de totes les tendències li van dedicar quan va anar al Senat i es mantenia dret al seu escó reclamant l'amnistia per als presos polítics que encara hi havia a l'Estat, fonamentalment membres d'ETA i del Grapo. Tot eren sarcasmes a la premsa envers la seva posició, però quan finalment el 15 d'octubre de 1977 va sortir publicada la Llei d'Amnistia i ell va seure, aleshores tota la premsa va destacar el seu gest. Aquella llei era també la llei de “punt final” de tots els crims contra la Humanitat comesos pel franquisme i buscaven la seva aprovació moral.
És emocionant visitar Tallinn amb una guia turística jove, d'uns 25 anys, amb un profund sentit patriòtic. Cada torre de la muralla, cada monument històric de la capital serveix per explicar les successives ocupacions del país per suecs, alemanys i, sobre tot, russos, disfressats de soviètics. La visita a una església luterana permet entendre com la insistència de Luter en l'obligació dels cristians de llegir la Bíblia en la seva llengua materna ha estat decisiva en la conservació d'aquest idioma que parlen menys d'un milió de persones. La referència al Festival d'Eurovisió que es va celebrar fa un parell d'anys entronca amb la centenària tradició de cant coral del poble estonià que reuneix cada any en un estadi a trenta mil cantaires i més de cent mil espectadors. El Festival nacional de la Cançó es remunta a 1869 i es va mantenir, fins i tot amb l'ocupació soviètica, tot i que es va prohibir cantar en estonià i les cançons es van haver de traduir al rus. Ja m'agradaria que els guies turístics de Barcelona transmetessin als visitants de la ciutat comtal una versió equivalent de la nostra història i una emoció igual.
joseppinyol |
dilluns, 16 de juliol de 2007 | 01:06h
En les declaracions al diari Avui, Joan Puigcercós reconeix, finalment, que hi ha “un cansament, una fatiga, una certa desorientació de molts catalans”. Aquest reconeixement contrasta amb el missatge triomfalista del moment actual de Catalunya que Josep Lluís Carod-Rovira va presentar a la seva conferència al Cercle d'Economia. El vicepresident de la Generalitat va considerar que tots els que no comparteixen el seu exagerat optimisme pertanyen a una llarga tradició secular de pessimistes i victimistes. Però l'únic full de ruta que el Secretari General d'ERC ofereix en les seves respostes al diari Avui per redreçar aquest estat d'ànim i la situació del partit republicà és la renovació de la seva cúpula dirigent, desplaçant el seu actual President i ampliant-la amb una obertura, en termes indefinits, als sectors crítics. Però no esbossa cap nova estratègia ni davant l'Estat Espanyol ni en les aliances al Principat; tampoc es planteja el model de partit. Només constata la necessitat de que Esquerra Republicana incideixi més en la societat i potencii la societat civil, a més del treball a les institucions. Però ja avança que no és incompatible estar al govern i dirigir el partit.
joseppinyol |
dilluns, 9 de juliol de 2007 | 00:49h
El Consell Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya de dissabte va obrir, amb força agitació, el període precongressual del Congrés ha decidit celebrar el juliol de l'any que ve. És una temeritat no afrontar el desgavell del partit quan abans millor i procurar que el període de turbulències sigui el més breu possible. Unes tempestes que no desencadenen ni Reagrupament ni Esquerra Independentista que han plantejat les seves alternatives amb exquisit “fair play”, sinó els líders del partit. La direcció d'ERC demana temps perquè el que anomenen “aposta estratègica” d'estar en el Govern donant suport al PSC-PSOE pugui aportar els seus fruits. Però és altament improbable que en els propers dotze mesos hi hagi cap resultat remarcable que confirmi que estem en el bon camí. El debat de l'”Estado de la Nación” ha mostrat que l'opció de Rodríguez Zapatero era i és la “sociovergència”, perquè li és molt menys problemàtica electoralment a l'Estat Espanyol. El canvi de ministres mostra que intentarà recuperar vots socialistes no potenciant la tasca de la Generalitat, sinó promocionant a Carme Chacón com a futura cap de llista. Fins a les eleccions de març del 2008 ERC haurà d'afrontar totes les travetes i els menyspreus del “Gobierno de la Nación” socialista i tota la inacció del Govern de la Generalitat, lligada de peus i mans per l'espasa de Damòcles de l'expulsió del Govern de la Generalitat. El malestar que es deduirà d'aquest tracte en el desenvolupament de l'Estatut i en l'acció del Govern incrementarà les divisions internes de la direcció actual, oferint la imatge d'un partit desorientat, que es manté al poder a qualsevol preu.
joseppinyol |
dilluns, 2 de juliol de 2007 | 01:08h
Després del fracàs del nou Estatut, després dels resultats de les eleccions al Parlament i les municipals, tots els partits catalans estan abocats a analitzar l'estratègia a seguir enfront a l'Estat Espanyol. A Esquerra Republicana de Catalunya dijous Joan Puigcercós va pronunciar una conferència; dissabte Joan Carretero va presentar en públic el Reagrupament.Cat; i dimecres que ve Josep Lluís Carod-Rovira farà una altra discurs. El Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya d'avui també ha hagut de plantejar-se l'estratègia davant l'Estat Espanyol després de les diferències amb Unió Democràtica de Catalunya sobre l'entrada al govern espanyol. Fins i tot el sector “catalanista” del PSC-PSOE de Raimon Obiols i Antoni Castells prepara una “Convenció pel futur”.
En aquest debat només hi ha dues posicions possibles: la primera, que consisteix en el “desplegament del nou Estatut”, defensada per totes les direccions actuals de tots els partits. Les variacions són petites: el PSC defensa formar part del PSOE i influir-hi des de dins; la direcció actual d'ERC defensa congraciar-se amb el PSOE mitjançant el govern tripartit a la Generalitat; Convergència i Unió divergeixen sobre les condicions per entrar en un futur Govern Zapatero. Contra aquesta política de pidolar es presenta la segona estratègia, a llarg terme, de recuperar el sentit de la dignitat i el dret del nostre poble, de preparar-lo per assumir una lluita política i de mobilització de llarga durada per a resoldre el “conflicte” entre la nació catalana i un Estat Espanyol que ens atorga un tracte de “colònia”. Aquest segon plantejament, conseqüència inevitable dels plantejaments sobiranistes, el defensa en solitari la tendència Reagrupament.cat i Joan Carretero.
joseppinyol |
dilluns, 25 de juny de 2007 | 00:57h
En els propers 10 dies hi haurà tres actes importants d'ERC: les conferències de Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod-Rovira i la presentació de Reagrupament.Cat a l'Auditori de Barcelona. Es visualitzaran dos fulls de ruta per al futur d'Esquerra Republicana: per un costat els que creuen que aquest partit ha d'estar al poder per arribar des d'allà a una “majoria social” o bé per convèncer de la utilitat del “sobiranisme” a una societat escèptica. Per l'altre costat els que creuen, com l'exconseller Carretero, que cal continuar amb l'actitud militant i el discurs rupturista, amb el perfil propi que ha fet créixer ERC des de la quasi desaparició, quan Joan Hortolà era Conseller, fins els 640.000 vots de 2004. (continua)
joseppinyol |
diumenge, 17 de juny de 2007 | 23:36h
Els encomiastes de la
monarquia postfranquistes aprofiten els trenta anys de les eleccions
del 15 de juny de 1977 per enaltir el seu règim. Els catalans
hem de recordar, en canvi, la combinació d'acció
política i mobilització que va suposar la constitució
de l'Assemblea de Parlamentaris al cap de deu dies de tancar les
urnes i la manifestació d'un milió de persones l'Onze
de Setembre posterior. Si haguéssim tingut presents les
lliçons d'aquell procés l'Estatut de 2006 no hauria
fracassat com es comprova cada dia que passa. Cal tenir molt present
que el projecte de Suárez no era el restabliment de la
Generalitat, sinó la creació de un “Consejo General
de Catalunya” de funcions indefinides. Jordi Pujol, que havia
participar en l'anomenada “Comissió del 9” creada per
Adolfo Suárez, s'inclinava per desenvolupar aquesta via. Però
enfront va trobar una estratègia clara: convertir les
eleccions en un plebiscit per la democràcia i el restabliment
de la Generalitat, amb el compromís de tots els partits
polítics de constituir una Assemblea de Parlamentaris i
convocar una manifestació de masses a favor del restabliment
de la Generalitat. Els resultats electorals i el milió de
manifestants van portar el “ja sóc aquí” de
Josep Tarradelles com President de la Generalitat al mes d'octubre.
joseppinyol |
dilluns, 11 de juny de 2007 | 00:19h
El 13 de juny de 2006 el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides, per unanimitat, va recomanar a l'Assemblea General que reafirmés el dret del poble de Puerto Rico a l'autodeterminació i la independència i que demanés als Estats Units l'acceleració del procés perquè els portoriquenys puguin exercir aquest dret. I això que des de l'any 1952 Puerto Rico té una constitució pròpia i s'han celebrat a l'illa tres plebiscits, els anys 1967, 1993 i 1998. En aquest darrer el 46'5 % dels votants van optar per convertir-se en un Estat més dels Estats Units, el 0'1 % volia mantenir la situació actual de Estat Lliure Associat, només el 2'5% volia la independència i el 50'3% no volia cap de les tres situacions anteriors. Els juristes que formen part del moviment sobiranista haurien d'estudiar atentament les resolucions de l'ONU sobre la descolonització dels pobles i països i molt particularment el cas de Puerto Rico. Entre els territoris que la ONU considera pendent de resoldre en el procés de descolonització hi ha Gibraltar, la situació de la qual prové de la Guerra de Successió, la mateixa de la batalla d'Almansa el 1707 i de la caiguda de Barcelona el 1714. Presentar el cas català com un cas de colonització sobta d'entrada, però la sorpresa desapareix quan es té present que el País Valencià, Catalunya i les Illes van ser ocupades, administrades com a regions militars, amb un Capità General com màxima autoritat, incorporades al Regne de Castella, convertit després en Regne d'Espanya, per dret de conquesta després d'una derrota bèl·lica.
La pèrdua de més del 40% dels vots ha forçat Jordi Portabella a no renovar el pacte amb el PSC-PSOE i passar a l'oposició, tot i que no descarta votar a favor de Jordi Hereu en la sessió d'investidura. Després de 8 anys de compartir govern ha fonamentat el seu posicionament en el distanciament del “model de ciutat” dels socialistes en relació al model republicà. Aquest alegació ha coincidit amb la “Carta a los amigos” de l'expresident Maragall en la que reconeix que el seu model de ciutat articulat al voltant de grans esdeveniments com els Jocs Olímpics o el Fòrum de les Cultures era la continuació del esquema urbanístic de la dreta catalana, des de Rius i Taulet fins a Porcioles: aprofitar un esdeveniment de projecció internacional com les Exposicions Universals de 1888 i 1929 per urbanitzar un espai de la ciutat, que inevitablement desencadena una onada especulativa. Implícitament Maragall reconeix que l'urbanisme del PSC-PSOE és la continuació sense ruptura de l'urbanisme franquista. Aquest model és antagònic al model republicà, iniciat amb Ildefons Cerdà.
joseppinyol |
dilluns, 28 de maig de 2007 | 01:28h
L'abstenció ha crescut un 8% a Catalunya des del 38,53% de l'any 2003 a l'actual 46,21%. En canvi al País Valencià només ha crescut un 2% (del 28,45 al 30,51) i a les Illes Balears un 3% (del 37'15% al 40'44). L'abstenció dels catalans és la més alta de l'Estat i supera la de Galícia, considerada tradicionalment com abstencionista situada en el 35'90%. Al Principat la demarcació de Barcelona ha estat on s'ha incrementat més l'abstenció, un 8%, passant del 40,47% al 48,82%, mentre que a Tarragona i Girona es quedava en en el 39% i Lleida en el 35%. A la demarcació barcelonina l'abstenció va per barris i ciutats. A l'àrea metropolitana trobem ciutats com Terrassa, Sabadell, Santa Coloma de Gramanet, Mollet, Gavà en les que el 55% dels electors no han anat a votar. Dins la ciutat de Barcelona només el 40% dels ciutadans amb dret a vot l'han exercit a Ciutat Vella, mentre que al districte de Sarrià Sant Gervasi en canvi el 56,52% han anat a les urnes, un percentatge similar al de Sant Cugat del Vallès. Aquestes dades indiquen que una part important dels ciutadans amb menys ingressos econòmics han deixat de confiar en les forces del tripartit (PSC-PSOE, Iniciativa i ERC) que en conjunt han perdut la confiança de 340,898 ciutadans. CiU ha aconseguit mobilitzar una part major dels seus votants, tot i així 69.496 persones han deixat de votar-la. Com que el nombre de regidors i alcaldes no varia encara que voti menys gent aquesta setmana tots aquests partits només comptaran els regidors i començaran les negociacions per formar govern com de costum, bussiness us usual, que diuen els anglosaxons.
joseppinyol |
dilluns, 21 de maig de 2007 | 00:29h
Els vots al PSOE als Països Catalans són la clau de volta del règim actual. Si el PSOE tingués la mateixa presència minoritària que té el PP a Catalunya el bipartidisme en el que es basa la monarquia postfranquista no podria funcionar.
El bipartidisme, el torn en el poder dels dos partits hegemònics (conservadors i liberals en la primera Restauració borbònica dissenyada per Cànovas del Castillo) (populars i socialistes en la monarquia constitucional vigent) és un dels eixos fonamentals del sistema. Com ressalta Alfons López Tena: “quan algú guanya el poder a l'Estat, el poder és total” (veure “Catalunya sota Espanya”, pàg. 80 i següents). El líder que és investit Cap de Govern controla el propi partit gràcies al sistema de llistes tancades i el sistema electoral; controla els poders que en les veritables democràcies delimiten el poder executiu com el poder judicial mitjançant els nomenaments en el Consell General del Poder Judicial; controla directament els mitjans de comunicació públics i indirectament molts dels privats; controla i es retroalimenta amb els poders econòmics mitjançant el Banc d'Espanya i les diferents Comissions de Control teòricament independents, però a la pràctica nomenades per l'executiu. Tot aquest sistema té l'aparença de democràcia gràcies a l'alternança entre els dos partits i a l'oposició ferotge que porta a terme el que està en l'oposició. Tanmateix l'alternança emmascara l'acumulació de poder en una sola persona i l'absència del sistema de garanties, poders independents i contrapesos propi de la democràcia.
joseppinyol |
dilluns, 14 de maig de 2007 | 00:47h
La sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs d'empara de les Agrupacions d'Electors de l'esquerra abertzale i les candidatures del partit Acció Nacionalista Basca mostren fins a quin punt en la monarquia postfranquista una llei com la de partits pot anul·lar principis i drets fonamentals com la presumpció d'innocència, la no-retroactivitat de les lleis, el dret a ser elegits, etc, reconeguts per la Constitució sense cap mena de recurs. Segur que d'aquí uns anys els Tribunals Europeus desautoritzaran la Llei de Partits i aquestes sentències com acaben de fer amb el processament del cas Gal. El desprestigi creixent del sistema judicial espanyol mostra l'existència d'una crisi potencial del règim espanyol vigent. El sobiranisme català, basc i gallec han de furgar en totes les escletxes d'un sistema que apareix com a inamovible.
La coordinació dels moviments que lluiten per l'Autodeterminació i República en la perspectiva de provocar un nou 14 d'Abril no ha d'implicar en cap cas la supeditació de les dinàmiques reivindicatives de cada nació oprimida a un moviment republicà d'àmbit espanyol. Euskadi seguirà la seva dinàmica pròpia marcada per la negativa espanyola a reconèixer el dret a decidir contingut en el Pla Ibarretxe i el cul de sac en el que es troba el procés de pau, per la doble obstinació de l'Estat Espanyol a reprimir l'esquerra abertzale i d'aquesta de no deslligar-se de la tutela d'ETA com ha fet Aralar. Galiza haurà de superar la pesada herència de les dècades de mandat de Manuel Fraga. Catalunya ha de saber trobar una resposta al fracàs de l'Estatut de 2006, a la campanya anticatalana desencadenada en la seva tramitació, així com la futura desautorització del referèndum del poble català per un Tribunal Constitucional manipulat pel PP.
Els catalans no podem defugir l'origen militar de l'Estat borbònic, diferent, per exemple de l'origen parlamentari de l'Estat britànic. El Partit Nacional Escocès ha guanyat les eleccions en el tercer cents anys després de l'Acta d'Unió entre Escòcia i Anglaterra amb el propòsit convocar un referèndum d'autodeterminació l'any 2010 i a Londres no s'ha dramatitzat el possible trencament de la Gran Bretanya. Al mateix temps hem commemorat els 300 anys de la derrota d'Almansa i la cruel aplicació del dret de conquesta per part de l'estat borbònic en el seu naixement. En canvi a l'Estat Espanyol l'aprovació d'uns Estatuts modestos per part dels Parlaments basc i català ha desencadenat una onada d'histerisme col·lectiu a l'opinió pública espanyola i als cossos burocràtics estatals. Aquesta diferent reacció evidencia que la creació de la Gran Bretanya va ser un procés voluntari, aprovat pel Parlament escocès mentre que la creació de l'Estat Espanyol borbònic va ser el resultat d'una victòria militar.
A diferència d'Escòcia, la via democràtica a la sobirania no pot ignorar que l'actual règim, tutelat militarment mitjançant el Capità General nomenat per Franco, té l'obligació legal d'aplicar la força davant qualsevol atac a la “Unidad de España”, amb la policia i els jutges en primer terme o amb la declaració de l'Estat de Guerra en casos més greus. La Constitució postfranquista de 1978 fa impossible la celebració d'un referèndum d'autodeterminació i la proclamació unilateral de la independència per part de les nacions oprimides per Espanya. L'actual règim tampoc es pot reformar. Una reforma “senzilla” com la que proposa Pasqual Maragall de l'article 2 per especificar les nacionalitats i les regions exigeix l'aprovació per tres cinquenes parts del Congrés i del Senat, la dissolució de les Corts i noves eleccions, que la nova cambra ratifiqui la reforma i que després aquesta s'aprovi per referèndum (art. 168 de la C.E.). Això si que es deixar el règim imposat sota l'amenaça dels Cop d'Estat dels poders fàctics “todo atado y bien atado”.
joseppinyol |
dilluns, 23 d'abril de 2007 | 00:06h
S'apropa un xoc de legitimitats: la voluntat del poble català contra la Constitució de 1978. La primera expressada en el referèndum de l'Estatut; la segona a càrrec del Tribunal Constitucional a punt per desnaturalitzar el text aprovat en plebiscit. En aquest embat cap catalanista, fins i tot cap demòcrata, pot tenir el més petit dubte: ha d'estar al costat de la voluntat popular. Hi han de ser-hi els partits que van defensar aquell text després de ser retallat. Però també els que ens hi vàrem oposar perquè no ens reconeixia el “dret a decidir”: si no sabem defensar el resultat d'aquest referèndum no serem capaços de fer-ho quan es tracti de l'autodeterminació. En aquesta topada de legitimitats no es pot repetir l'actitud de “la llei és la llei”, que és l'excusa dels que confonen els objectius dels partits polítics amb l'administració burocràtica i mediàtica del poder. Tampoc podem limitar-nos a fer proclames retòriques del nostre dret a l'autodeterminació, que només arriben al ja convençuts. Arriba l'hora de la política amb majúscules; arriba l'hora de repetir els moviments polítics audaços que van implantar el catalanisme polític fa un segle. Si les forces polítiques catalanes responen a la desqualificació de la voluntat del poble català amb evasives serà el final del catalanisme polític. Ens cal repetir el que va fer fa un segle el poble català contra la “Llei de Jurisdiccions”. El 21 d'abril de 1907 el moviment “Solidaritat Catalana” va obtenir el 67 % dels vots i 41 diputats sobre 44. Era la resposta a l'assalt al diari La Veu i el setmanari Cu-cut! per part d'oficials espanyols i a la Llei de Jurisdiccions que va definir com delictes militar les ofenses a l'exèrcit. Aquesta resposta política va commocionar l'estructura política de la nostra societat i va eliminar de l'escena política catalana els partits monàrquics sucursalistes fins a la seva reaparició amb la monarquia postfranquista.
joseppinyol |
diumenge, 15 d'abril de 2007 | 00:42h
El 14 d'abril de 1931 és l'exemple paradigmàtic d'una crisi de règim. Abatre la monarquia borbònica va permetre la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià. Entre la irrupció a cavall del General Pavia al Congreso de los Diputados (1874) i l'exili d'Alfons XIII van passar 57 anys. Per això la Constitució de 1876 semblava formar part del paisatge. Però en unes eleccions municipals les candidatures republicanes van guanyar estrepitosament i tot el castell de cartes de la Restauració es va enfonsar. Un conservador espanyol no se'n sabia avenir “de una España que se acuesta monárquica y se levanta republicana”. Treballar per un nou 14 d'abril, per una crisi del règim vigent és una de les línies estratègiques fonamentals del sobiranisme. I l'eix fonamental d'aquesta estratègia és la deslegitimació del règim postfranquista. No es pot confondre règim constitucional, ni estat de dret amb democràcia: la Sudàfrica de l'apartheid tenia constitució i hi funcionava un estat de dret, però ningú la considerava una democràcia. Hi ha massa gent fins i tot sobiranista que qualifica de democràcia la monarquia constitucional espanyola. Un greu error: es tracta d'una democràcia molt estranya perquè té un Cap d'Estat vitalici nomenat per Franco el pitjor criminal de la història de l'Estat Espanyol. Una rara democràcia que troba normal desvirtuar la voluntat del poble català expressada en referèndum apel·lant a l'Estat de Dret: només es pot tractar del “dret de conquesta”.
