“Si és unitària no serà contundent i si és contundent no serà unitària”. Aquesta frase d'Heribert Barrera sintetitza el dilema del poble català davant la sentència del Tribunal Constitucional que rematarà la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. Catalunya es troba en una situació d'impotència anàloga a la de França l'any 1940 després de l'ocupació alemanya: El poble català no té cap mitjà dins la legalitat espanyola per defensar-se de la sentència del Constitucional. Aquesta impotència és absoluta si les demandes catalanes es tracten com un afer intern espanyol, de la mateixa manera que la desfeta de França era irreversible si només es tenia present la guerra entre Alemanya i França. Per això el general De Gaulle apel·lava a la resistència francesa recordant que la invasió alemanya era una part del conflicte mundial. De la mateixa manera la resposta contundent del poble català a la perpetuació de l'espoli fiscal i al minorització legal del català és portar el nostre conflicte amb l'Estat espanyol al gran tribunal de l'opinió pública i de la legalitat internacional. Més de vint nacions europees que havien format part d'altres estats tant poderosos com el Regne Unit o la Unió Soviètica són avui repúbliques reconegudes internacionalment. Totes comprendran que una nació que té els mateixos drets històrics que Portugal no vulgui ser reduïda a una autonomia com la de Cantàbria.

 

      Per imposar la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú l'Estat Espanyol només ha hagut de fer “soroll de sabres” cada cert temps. El “todos al suelo” del coronel Tejero el 23-F de 1981 va ser la campana de Pavlov que va desencadenar el “síndrome Petain”, el reflex condicionat que està enquistat al subconscient dels nostres dirigents polítics i bona part del poble català. Un síndrome que porta primer a la resignació davant l'abús de la força i després a la col·laboració, i que nega la viabilitat de la resistència, de la que afirma només pot portar mals majors. Les declaracions del General Mena a començament de gener de 2006 va ser un altre dring que van tornar a desfermar la saliva derrotista dels jerarques nostrats. L'Artur Mas, empès per les grans fortunes del país, va córrer a pactar amb Rodríguez Zapatero, el cap efectiu del PSC, les retallades de l'Estatut del Parlament.

      El mes de juny de 1940 l'exèrcit alemany va destrossar les defenses de França i va entrar a Paris. El cop psicològic va ser enorme en la confiada societat francesa que els anys anteriors havia votat reduccions dels pressupostos militars, mentre Hitler es rearmava. Les institucions franceses es traslladen a Burdeus i el parlament francès nomena President de la República al Mariscal Petain. El gran heroi de la batalla de Verdun, el patriota per excel·lència, sosté que no hi ha cap possibilitat de combatre contra la superioritat militar alemanya. S'imposa la recerca del mal menor, l'armistici. Aquest acord, venut com un gran èxit, perpetua la presència de les forces invasores a la meitat del territori gal, manté més d'un milió de presoners com a hostatges i accepta l'espoli econòmic de mantenir les tropes d'ocupació. El mal menor és mantenir l'administració francesa, les forces navals i les colònies. La immensa majoria de l'orgullosa societat francesa comparteix el derrotisme de Petain: les institucions i els partits polítics, inclosos la major part de diputats socialistes van votar a favor dels plens poders del Mariscal. Els comunistes van callar a causa del pacte d'Stalin amb Hitler. Tots els grans cossos burocràtics de l'estat, començant per l'exèrcit i l'armada que estaven a les colònies fins al darrer funcionari fan seva l'actitud del mal menor. L'armistici va trencar el mur psicològic de la resistència a l'invasor i al cap de pocs mesos el nou règim de Vichy va passar a la col·laboració amb els vencedors nazis.

Qualsevol modificació que el Tribunal Constitucional estableixi en l'Estatut suposarà que aquest es converteixi en un Estatut imposat de manera unilateral pel Regne d'Espanya al poble català. Suposarà anular el reconeixement de Catalunya com a nacionalitat que tenia dret a pactar la seva autonomia amb l'Estat Espanyol. Suposarà, per tant, el trencament del pacte de la Constitució de 1978 entre el règim monàrquic i el poble català.

Avui he anat a retre el darrer homenatge a Francesc Espriu al Tanatori de Collcerola. A més de la família hi havia una gran gentada d'amics de la seva llarga trajectòria política, en especial antics militants del Front Nacional de Catalunya. No hi havia cap representant de cap institució pública, ni dissortadament ningú l'esperava. A França, a Itàlia, qualsevol persona amb la trajectòria de resistència i lluita per la llibertat de Francesc Espriu hauria tingut un reconeixement de les institucions. En canvi hi eren, a títol personal, Heribert Barrera, exPresident del Parlament de Catalunya i Jordi Carbonell, dirigent de Nacionalistes d'Esquerra i exPresident d'ERC. En Josep Maria Casablancas n'ha fet un magnífic repàs a la trajectòria humana, artística i política.

Vaig tenir l'honor de col·laborar amb Francesc Espriu quan era Secretari General del FNC i va encarrilar la seva participació a Nacionalistes d'Esquerra, en uns moments molt difícils per al partit, després de les desercions de destacats militants vers el PSC i CDC.

En la seva faceta de pintor va fer el dibuix de la portada del llibre "La Sobirania Nacional" que jo acabava d'escriure i va impulsar la seva difusió arreu del país. En Jordi Carbonell en va fer un magnífic pròleg. Recordo especialment la presentació que Francesc Espriu en va organitzar a Paris; vaig hostatjar-me a casa seva.

L'obra "La Sobirania Nacional" va ser de les primeres a proposar la "via democràtica a la sobirania", seguint l'exemple del Québec i Francesc Espriu va compartir totalment aquesta opció. Publicada l'any 1982 és una de les primeres manifestacions teòriques del que s'ha anomenat posteriorment sobiranisme català i en ella s'inclouen eixos estratègics com la denúncia de l'espoli fiscal i la reclamació del Concert Econòmic.

Crec que tant el llibre com la trajectòria política de Francesc Espriu van ajudar a encarrilar estratègicament el magma ideològic de Nacionalistes d'Esquerres, que aplegava persones de molt diversa procedència i sensibilitat.

Reproduir aquí la seva portada és per mi un orgull i un petit homenatge a l'artista, la gran persona i el patriota.
 

El dia 9 de juliol de 2008 la Generalitat de Catalunya va publicar el seu informe sobre les balances fiscals que reconeixia un dèficit fiscal de 16.735 milions d'euros, el 9,8% del P.I.B. L'any 2005. El dia 17 de juliol del mateix any el Govern Espanyol va publicar les seves balances fiscals per l'any 2005, on reconeixia que les Illes Balears tenien un dèficit de 3.191 milions d'euros, el 14,20% del PIB i el País Valencià 5.575 milions d'euros, el 6,40%. Aquest nivell de desequilibri fiscal no es dona a cap altre estat del món. Les conseqüències per l'economia i l'Estat del Benestar catalans han estat i són enormes, no només per al nivell de vida dels ciutadans actuals, sinó també per les futures generacions. La crisi actual, que ha començat amb problemes financers, però és estructural, encara agreujarà més els efectes de l'espoli fiscal.

 

 

      La sentència del Tribunal Constitucional sobre la consulta proposada pel lendakari Ibarretxe deixa clar que la Constitució espanyola de 1978 fa impossible la sobirania d'Euskadi, els Països Catalans o Galícia sense trencar aquesta legalitat. El Tribunal Constitucional nega l'existència del poble basc i també del català i gallec, com a subjectes històrics amb els seus drets polítics inherents. Només reconeix l'existència del poble espanyol. Aquesta sentència representa el final de tota esperança en la via gradualista al reconeixement de la sobirania catalana. Totes les persones que reconeixem l'existència d'un poble català amb la seva llengua i la seva cultura, que assentat en el seu territori històric, constitueix una nació, tenim un conflicte polític amb l'Estat Espanyol. No es pot reconèixer que Catalunya és una nació i alhora considerar legítima la Constitució de 1978.

 

      La sentència del Tribunal Constitucional espanyol té la virtut de deixar clar que el Regne d'Espanya, restaurat pel General Franco l'any 1946 i reformat pel seu successor Juan Carlos Borbón amb la Constitució de 1978, nega als catalans la seva realitat com a poble. D'aquesta manera redueix la Generalitat a una autonomia de règim comú, com es posa de manifest en les negociacions pel finançament. El Tribunal Constitucional ha fet un favor indirecte al moviment sobiranista: no ha deixat cap escletxa legal per a l'exercici del dret a decidir.

 

      Si l'any 1991 la televisió no hagués retransmès a Boris Yeltsin parlant des de dalt d'un carro de combat als carrers de Moscú contra l'intent de Cop d'Estat de l'Exèrcit Roig, aquest hauria triomfat. Si l'any 1981 la càmera de TVE no hagués emès en directe els trets i les paraules del coronel Tejero al Congrés de Diputats els generals Armada i Milans del Bosch haurien aconseguit els seus objectius. No s'hauria de recordar a un periodista la importància estratègica de la televisió en tots els esdeveniments polítics internacionals.

 

      Però sembla necessari fer-ho a Francesc Puigpelat. Aquest columnista considera “vendre fum” la visualització que la proclamació unilateral de la República Catalana que fa la ponència estratègica de Reagrupament.Cat. Un punt important d'aquesta és la retransmissió de l'acte pel nombre més alt possible de televisions d'arreu del món, en especial la CNN. I escarneix aquesta visió afirmant que el full de ruta de Reagrupament.Cat inclou que tocarà la grossa de Nadal cada any fins el 2014.

      El llibre “2014, que parli el poble” de Josep Lluís Carod-Rovira i la ponència estratègica alternativa de Reagrupament.cat coincideixen en que la declaració unilateral d'independència és l'únic horitzó possible per ERC després del fracàs que representa l'Estatut de 2006. Els raonaments per arribar a aquesta conclusió són els mateixos: és inviable i utòpic arribar a un acord negociat amb l'Estat Espanyol. En canvi l'ordre internacional es fonamenta en el dret a l'autodeterminació i en el marc de la Unió Europea l'Estat Espanyol no podrà usar la força contra la voluntat dels ciutadans catalans. Però les divergències són molt importants en l'estratègia per arribar a la proclamació la República Catalana.

 

El dia 27 d'abril de 2008 havia anunciat la continuació de la sèrie "ERC i els seus cicles". Però una part important dels materials que tenia preparats els he aportat a la Comissió d'Estratègia de Reagrupament.Cat per l'elaboració de la ponència d'estratègia alternativa del 25è Congrés d'ERC. Ara, per tant, ja no són pensaments meus sinó que formen part del bagatge col·lectiu de Reagrupament.cat, i d'Esquerra Republicana de Catalunya si el 25 Congrés aprovés l'esmena a la totalitat que presentaran diverses seccions locals que l'han feta seva.  Aquest és l'enllaç de la ponència: http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_bannersmanager&task=click&bid=86

En aquest escrit s'inicia l'anàlisi del que cal fer per engegar una nova etapa a ERC que redreci la caiguda actual i superi els màxim resultats obtinguts el 2004. Les propostes ocuparan sis apartats.:
 1) Un nou discurs: Independència és pedagogia.
2) Una nova línia política
3) Una nova manera d'afrontar ell conflicte amb l'Estat Espanyol
4) Una política de cara a la Unió Europea
5) Aprofundir la democràcia interna
6) Una nova direcció

 

Segona tramesa de l'escrit La Renovació d'ERC i els seus cicles dedicada a l'etapa dirigida per Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. S'analitza tant les causes del seu ascents com les de la davallada.

Davant el proper Congrés d'ERC és molt convenient que tots els militants tinguin present la trajectòria del partit des de la seva opció per la independència. He comparat aquestes etapes amb els cicles econòmics.Amb aquest objectiu he preparat un escrit amb el següent temari que aniré publicant els propers dies:

Introducció

Etapa Colom-Rahola
Etapa ascendent
Esgotament del cicle

Etapa Carod-Puigcercós
Etapa ascendent
Esgotament del cicle

Per una nova etapa
Un nou discurs
Una nova línia política
El conflicte amb l'Estat Espanyol
La dimensió europea
Aprofundir la democràcia interna
Una nova direcció
segueix

La societat catalana, com totes les restants, està sotmesa a un procés de canvi cultural, la profunditat del qual es fa patent a les grans celebracions. Aquestes festes tenen una dimensió familiar i apleguen totes les generacions de les cases. Això fa que les emocions que es viuen aquest dies hagin penetrat en els estrats més íntims de les consciències individuals des de la infantesa. Les sensacions es van començar a acumular des de ben petits, la primera vegada que vem fer cagar el tió o que vem cantar la primera nadala. Després al llarg de tota la vida hem anat canviant paulatinament el paper que a un ens correspon d'acord amb l'edat. El que passa amb les festes nadalenques s'ha repetit en tots els altres aspectes de la vida i el conjunt de totes aquestes experiències acumulades ha conformat la personalitat de cada individu. En una metàfora antiga diriem que la personalitat de cadascú s'ha anat formant com les capes de nàcar d'una perla, dipositades una sobre l'altra al llarg dels anys. Avui la informàtica ens proporciona una metàfora més ajustada al que sabem del comportament humà: aquest funciona gràcies a una mena de programari que s'ha anat estructurant al voltant d'un “kernell” originari com fan els diferents sistemes operatius, sobre els quals corren després els més variats programes. Les festes d'aquests dies revelen fins a quin punt estan canviant el nucli dur de la nostra programació col·lectiva. Perquè la programació humana és el resultat de la interacció entre cada cada individu i la gent que l'envolta. Els nadons humans són programats per la seva família i la societat des del seu naixement de manera que aquesta programació és compartida gràcies a la continua interacció social. La llengua és un element essencial d'aquest nucli del sistema operatiu que compartim amb la nostra família i amb tota la nostra societat. L'aprenentatge infantil és l'etapa més decissiva d'aquest emprogramament. Les cosmovisions bàsiques i les emocions íntimes més elementals formen part d'aquest nucli dur cultural i individual alhora. I estan sotmeses al canvi cultural com es posa es revela en les festivitats d'aquest inici d'hivern i les transformacions afecten no només els aspectes superficials sinó els fonaments mateixos del que podriem anomenar “sistema operatiu compartit” català, el que ens individualitza entre la resta de sistemes operatius de la Humanitat.