La societat catalana, com totes les restants, està sotmesa a un procés de canvi cultural, la profunditat del qual es fa patent a les grans celebracions. Aquestes festes tenen una dimensió familiar i apleguen totes les generacions de les cases. Això fa que les emocions que es viuen aquest dies hagin penetrat en els estrats més íntims de les consciències individuals des de la infantesa. Les sensacions es van començar a acumular des de ben petits, la primera vegada que vem fer cagar el tió o que vem cantar la primera nadala. Després al llarg de tota la vida hem anat canviant paulatinament el paper que a un ens correspon d'acord amb l'edat. El que passa amb les festes nadalenques s'ha repetit en tots els altres aspectes de la vida i el conjunt de totes aquestes experiències acumulades ha conformat la personalitat de cada individu. En una metàfora antiga diriem que la personalitat de cadascú s'ha anat formant com les capes de nàcar d'una perla, dipositades una sobre l'altra al llarg dels anys. Avui la informàtica ens proporciona una metàfora més ajustada al que sabem del comportament humà: aquest funciona gràcies a una mena de programari que s'ha anat estructurant al voltant d'un “kernell” originari com fan els diferents sistemes operatius, sobre els quals corren després els més variats programes. Les festes d'aquests dies revelen fins a quin punt estan canviant el nucli dur de la nostra programació col·lectiva. Perquè la programació humana és el resultat de la interacció entre cada cada individu i la gent que l'envolta. Els nadons humans són programats per la seva família i la societat des del seu naixement de manera que aquesta programació és compartida gràcies a la continua interacció social. La llengua és un element essencial d'aquest nucli del sistema operatiu que compartim amb la nostra família i amb tota la nostra societat. L'aprenentatge infantil és l'etapa més decissiva d'aquest emprogramament. Les cosmovisions bàsiques i les emocions íntimes més elementals formen part d'aquest nucli dur cultural i individual alhora. I estan sotmeses al canvi cultural com es posa es revela en les festivitats d'aquest inici d'hivern i les transformacions afecten no només els aspectes superficials sinó els fonaments mateixos del que podriem anomenar “sistema operatiu compartit” català, el que ens individualitza entre la resta de sistemes operatius de la Humanitat.
   |  |
Memòria històrica i futur
|
|
joseppinyol |
dijous, 27 de desembre de 2007 | 01:11h
joseppinyol |
dijous, 6 de desembre de 2007 | 10:11h
Imaginem que els centenars de milers de manifestants del dia 1 de desembre s'abstenen o voten en blanc a les eleccions del març vinent. La mateixa nit electoral el Sr. Joan Ferran en nom dels socialistes podria sortir a la televisió triomfant i afirmar: “jo tenia raó; els que cridaven pels carrers el primer dissabte de desembre només es representaven a ells mateixos”. I podria afegir: “els resultats electorals constaten que la “crosta nacionalista” va aprofitar el malestar temporal pels problemes de rodalies per organitzar una manifestació independentista”. I podria reblar el clau exigint: “cal fer fora dels mitjans de comunicació de la Generalitat els “gurús mediàtics” que no reflecteixen la voluntat democràtica de la “Catalunya real”. Honorable Sr. Heribert Barrera, la seva exemplar trajectòria històrica li ha fet guanyar a pols una enorme ascendència sobre milers de conciutadans. Ara ha mirat el candidat de CiU i la direcció d'ERC; ambdues situacions li han provocat la mateixa tristor que ens provoquen a tantes persones conscients nacionalment; i ens ha demanat que votem en blanc o bé ens abstinguem. La seva hipòtesi és que un daltabaix electoral forçaria la renovació imprescindible de les direccions de les dues grans forces catalanes. Però l'experiència avala el contrari: El Sr Duran Lleida l'any 2004 va fer caure la representació de CiU de 15 a 10 diputats i avui repeteix com a candidat. L'aposta estratègica de l'actual direcció d'ERC amb els socialistes ha provocat una enorme sagnia de vots i els seus dirigents han sabut justificar-la. En canvi sabem del cert el que passarà si els nacionalistes no votem: tant el PSC-PSOE com el PP milloraran els seus resultats i exhibiran aquesta representació democràtica contra els interessos nacionals.
joseppinyol |
diumenge, 2 de desembre de 2007 | 21:09h
“Dignitat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes”. Joan Maragall hauria escrit aquestes paraules davant l'allau de persones que aquest dissabte embotia el centre de Barcelona com un vagó de tren en hora punta. Les va publicar encapçalades amb el mot “Solidaritat” cent anys enrere quan la Solidaritat Catalana va guanyar 41 dels 44 escons en joc, en resposta a l'assalt de l'exèrcit espanyol al Cu-Cut i La Veu i la Llei de Jurisdiccions Militars. De l'enorme esvoranc polític, social i moral que s'ha produït en el nostre poble ha brollat la dignitat d'un poble al que l'Estat Espanyol ha humiliat una i altra vegada. Mentre els seus dirigents es perdien en minúscules batalles per les engrunes de poder que aquest mateix Estat concedia. Finalment el substrat de dignitat democràtica que constitueix el nucli dur de la nostra identitat nacional ha ressorgit. Dissabte érem el doble de gent que el 18 de febrer de 2006. I només hem començat, perquè en el futur tornarem a multiplicar-nos. (S'adjunta l'article de Joan Maragall, L'alçament)
joseppinyol |
dissabte, 24 de novembre de 2007 | 09:19h
Reprodueixo l'article "Reagrupament.cat davant les properes eleccions espanyoles"
que he publicat a la pàgina web de Reagrupament.cat:
joseppinyol |
dilluns, 5 de novembre de 2007 | 00:34h
La tarda del dimecres 31 d'octubre a mida que escoltava per la ràdio el debat sobre el caos de les rodalies fet al “Congreso de los Diputados” m'indignava. En la seva compareixença el Govern Espanyol no presentava cap informe de les causes que havien alterat repetidament el normal funcionament de RENFE els mesos anteriors fins arribar a la suspensió del servei durant més de dues setmanes. Tampoc presentava els remeis que pensava aplicar. Es limitava a afirmar que feia les inversions més altes de la història i a assenyalar que tots els mals procedien de la falta d'inversions dels governs anteriors. A qualsevol país amb tradició democràtica el Govern hauria mostrat els criteris de selecció de les empreses constructores; el seguiment establert de les obres i els enginyers responsables; les mesures correctores exigides als contractistes amb els seus resultats i costos; les propostes per evitar la repetició del col·lapse.
En comptes d'aquest examen de les responsabilitats tècniques i polítiques, primer el senyor Rajoy i, després, per al Sr. Zapatero es van dedicar retrets mutus i frases grandiloqüents que molt poca cosa tenien a veure amb els problemes de rodalies. Tot el sistema de concursos públics entre les poques grans empreses constructors espanyoles i tota la cadena d'alts funcionaris responsables de la selecció de les adjudicacions i del seguiment de les obres van continuar en l'anonimat i la irresponsabilitat, és a dir en la impunitat. I els dirigents dels dos partits del règim al dedicar-se a fer-se el retret que acaparés la portada dels diaris de l'endemà, van repetir el menyspreu pels patiments de les víctimes de dues setmanes sense rodalies.
joseppinyol |
diumenge, 4 de novembre de 2007 | 00:14h
El "presidente" José Luis Rodríguez Zapatero és el paradigma de fins a quin punt la noció de la impunitat dels governants xopa tota la política espanyola. Poques jornades com dimecres passat mostren les conseqüències que la impunitat ha inoculat en el funcionament quotidià del de la monarquia postfranquista. La impunitat i el menypreu per les víctimes són els fils conductors dels dos debats que es van fer el dia 31 d'octubre al Congrés dels Diputats: al matí l'aprovació de la “Ley por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura”; a la tarda el debat sobre el col·lapse de les infraestructures a l'àrea metropolitana de Barcelona. Fabiola Letelier (germana d'Orlando Letelier, el ministre d'Allende assassinat a Washington pels agents de Pinochet) fa trenta anys que repeteix que la Doctrina Internacional dels Drets Humans forma el fonament ètic de tota societat i que “la impunitat impedeix la construcció d'una societat plenament democràtica”. Aquesta falta d'ètica és la que explica que el president Rodríguez Zapatero o la vicepresidenta Teresa de la Vega incompleixin els seus compromisos més solemnes, com el de donar suport a l'Estatut del Parlament català o el d'anular el Consell de Guerra contra Lluís Companys, sense témer cap mena de conseqüència, ni tant sols electoral. Els súbdits del Regne d'Espanya hem interioritzat profundament que la vida política no es regeix per consideracions ètiques, sinó per la correlació de forces. Ho hem interioritzat tant que ni reaccionem davant els incompliments flagrants de les més elementals normes democràtiques. Aquest arrelament en els nostres cervells de la impunitat dels dirigents polítics i del menyspreu per les víctimes per part dels qui manen explica el vergonyós debat de la tarda del 31-10 entre el PSOE i el PP sobre les rodalies: els centenars de milers de persones que cada dia han de patir el calvari de no tenir transport públic no importaven per res, com tampoc importen les víctimes dels actes criminals del franquisme.
joseppinyol |
dilluns, 29 d'octubre de 2007 | 23:45h
El febrer de 1951 un increment del preu del bitllet del transport públic més alt a Barcelona que a Madrid va provocar l'anomenada “vaga dels tramvies” a la ciutat comtal. Encara no se sap qui la va convocar, però desenes de milers de treballadors es van negar durant setmanes a pujar als vehicles i anaven caminant fins a les empreses. Era en ple règim militar franquista i seixanta-cinc persones foren condemnades en Consells de Guerra a llargues penes de presó i dues a mort. La convocatòria d'una manifestació de protesta contra el col·lapse del transport públic mitjançant missatges de mòbils i per Internet sense que cap organització coneguda se'n responsabilitzes m'ha portat a la memòria les llargues cues de treballadors aixecant-se, com ara, hores abans per anar a peu a la feina, aguantant una pluja torrencial sense arrecerar-se als vagons, tal com el pare d'un amic meu li havia explicat quan era petit. Però avui, sense cap risc de ser detinguda, ni la ciutadania no ha respost a la crida anònima, ni els partits polítics, les associacions de veïns, els defensors dels consumidors, ni cap organització estable i reconeguda ha portat a expressar al carrer el profund malestar que el desgavell de les infraestructures provoca a centenars de milers de persones. El fatalisme resignat de la majoria de la població es retroalimenta amb la lacerant manca de lideratge polític i social del nostre país i ens aboca a esdevenir un país provincià, sense capacitat de resposta ni de vibracions col·lectives: una “societat sense destí” d'acord amb el que deia Angel Castiñeira a la “2a. Jornada Generacional d'Economia”, celebrada el dia 19 d'octubre.
joseppinyol |
dilluns, 15 d'octubre de 2007 | 00:51h
El dia 15 d'octubre fa trenta anys que va entrar en vigor la llei d'Amnistia que a la vegada implicava la impunitat del crims contra la Humanitat comesos pel franquisme. La història ha volgut que aquesta llei es publiqués el 15 d'Octubre de 1977, el mateix dia que l'any 1940 el règim militar va afusellar el President Companys. Aquesta llei és el paradigma de la cultura de la impunitat que ha estat i és un dels trets essencials de la monarquia postfranquista. Que una Llei d'Amnistia vagi ser una Llei de Punt final dels torturadors, dels repressors, dels instigadors dels pitjors crims és un escarni. Perquè va beneficiar molt més a milers de criminals contra la Humanitat que no pas als pocs presos antifranquistes. Aquest escarni de la impunitat ha marcat per sempre el règim constitucional vigent: el baix nivell moral de la democràcia espanyola és el resultat directe de la cultura de la impunitat que és consubstancial a la Transició. Ara amb el projecte de “Llei de la Memòria Històrica” que es comença a debatre en comissió aquests dies, s'ha tornat a ratificar la cultura de la impunitat, la inaplicació a l'Estat Espanyol de la legalitat internacional sobre els Crims contra la Humanitat. Amb aquesta llei s'obvia el deure legal i moral imposat pels Tractats Internacionals sobre Drets Humans de imposen que els pitjors crims no quedin impunes i que les seves víctimes siguin rehabilitades.
joseppinyol |
dissabte, 6 d'octubre de 2007 | 23:12h
 El passat dia 21 de setembre vaig rebre per burofax la carta que adjunto (escanejat) de l'Executiva Nacional d'ERC. Com a resposta vaig enviar la carta que també reprodueixo (Document 1) a la llista de correus electrònica de la secció local, que com podeu comprovar acaba demanant a la secció local que plantegi davant del Consell Nacional la decissió de l'Executiva tal com contemplen els Estatuts. Vaig rebre la resposta del President de la Secció local que també podeu llegir. Dilluns dia 1 d'octubre en l'Assemblea Local que s'anuncia en el document número 2 es va deixar la qüestió en mans de l'executiva local que em temo que decidirà no fer res. Com que la meva situació és d'absoluta indefensió només em queda el recurs de publicar tots els documents en aquest bloc i que els que el llegeixin jutgin.
joseppinyol |
dilluns, 1 d'octubre de 2007 | 00:32h
El contrast entre el discurs del lendakari Ibarretxe i el del President Montilla és brutal. Només cal fer l'esforç de llegir-los per adonar-se'n. El discurs del president basc conté un pla estratègic per a un nou cicle històric que porti a la pau i el benestar del seu poble. En canvi el llistí telefònic que va llegir el President de la Generalitat va ser un simple inventari d'actuacions administratives fet amb els retalls proporcionats per les conselleries recitats amb monotonia per un buròcrata vocacional. La diferència és tant gran com entre un pla estratègic fet per un emprenedor que vol convertir en realitat el seu projecte i l'inventari d'un administrador que es limita a gestionar l'herència rebuda.
joseppinyol |
dijous, 20 de setembre de 2007 | 09:08h
El pla d'habitatge de la ministre Chacón mostra la gravetat del fet que la direcció actual d'ERC hagi adoptat les tesis de la Cort Suprema del Canadà sobre el dret a decidir en la seva ponència per la propera Conferència Nacional. La colonització mental per part dels socialistes ha arribat a nivell extremadament preocupants. En el Mail Obert d'avui “La Chacon també estudia” Vicent Partal es pregunta com pensa reaccionar Esquerra. Els antecedents són molt decebedors. En la primera ofensiva de l'estratègia de compra, la Llei de la Dependència, els actuals dirigents van donar suport al govern espanyol, tot i envair les competències de la Generalitat. L'aposta estratègica per mantenir-se al Govern de la Generalitat mitjançant el pacte de sang amb el PSC-PSOE els ha fet renunciar a tota mena d'horitzó propi i de qualsevol indici de capacitat d'autocrítica.
joseppinyol |
diumenge, 16 de setembre de 2007 | 23:44h
La Declaració Ideològica d'ERC en el seu apartat 12 sosté el Dret a l'Autodeterminació de la nació catalana i que aquest dret és ”proclamat per l'article primer dels Pactes Internacionals sobre Drets Civils i Polítics de 16 de desembre de 1966 de les Nacions Unides. Cap Nació o estat aliè, ni cap instància jurídica superior, té facultat per decidir per una altra nació”. En canvi la ponència de la direcció d'ERC “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna”, proposa que la Conferència Nacional del 20 d'octubre substitueixi aquest principi pel limitat “Dret a Decidir” interpretat per la instància jurídica “la Cort Suprema del Canadà” i la seva Opinió Consultiva sobre el dret del Québéc a l'autodeterminació. La Comissió Executiva d'ERC, que va aprovar aquesta ponència, proposa un canvi de la Declaració Ideològica quan en el punt A.3.1. diu textualment: “en el passat aquest plantejament s'havia articulat a través del dret d'autodeterminació dels pobles previst als Pactes de Nova York de les Nacions Unides de 1966” , mentre que proposa substituir-lo pel “dret a decidir” que se suposa més modern. La raó d'aquesta substitució és “evitar la discussió estèril i paralitzant sobre si el dret a l'autodeterminació forma part o no del dret intern espanyol, sobre qui és el titular del dret, o quins són els contextos històrics en que aquest és d'aplicació”. És a dir per un motiu tàctic (evitar discussions estèrils) ERC ha de renunciar al dret a l'autodeterminació.
joseppinyol |
divendres, 14 de setembre de 2007 | 10:06h
La direcció del PNB ha aprovat una ponència política que es comprometia a a celebrar un referèndum d'autodeterminació dintre d'aquesta legislatura. En discrepància d'aquest posicionament el seu president, Jon Imaz, ha anunciat que no es presentarà a la reelecció. Aquesta renúncia ha provocat la reacció immediata i preocupada del President Rodríguez Zapatero i de Mariano Rajoy i ha ocupat la portada de tots els mitjans de comunicació de l'Estat Espanyol perquè tothom està segur que el PNB complirà el compromís de la seva ponència estratègica.
Paral·lelament el President d'ERC Josep Lluís Carod-Rovira ha proposat convocar un referèndum d'autodeterminació l'any 2014. Els mitjans polítics i periodístics espanyols han reaccionat amb indiferència a les paraules del Conseller de la Vicepresidència. La hipòtesi segons la qual els nuclis de poder del Regne d'Espanya hagin adoptat la cultura democràtica del Regne Unit de cara al “dret a decidir” a Catalunya queda desmentida pel manteniment de la doctrina autoritària de la “Unidad de España” de cara a Euskadi. Simplement no consideren creïbles les declaracions del President d'ERC, mentre que estan convençuts que els continguts de la ponència política del PNB es convertiran en fets, però no en el cas d'ERC. El PNB és un partit creïble i ERC no.
joseppinyol |
dimarts, 11 de setembre de 2007 | 09:36h
L’any 1886 el Centre Escolar Catalanista va voler celebrar una missa a Santa Maria del Mar en record dels defensors de Barcelona; va ser prohibida per les autoritats constitucionals. L’any 1888 es va erigir el monument a Rafael de Casanovas i els patriotes catalans cada onze de setembre van començar a fer-hi concentracions i ofrenes florals. Novament els poders espanyols van considerar-les actes de sedició i van reprimir-les; l’any 1901 la guàrdia civil va fer més de 20 detencions. Els representants espanyols ho tenien clar: la història és un arma. No és el mateix explicar l’origen d’Espanya com el fruit amorós del matrimoni del Reis Catòlics que relatar la incorporació del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears al Regne d’Espanya en virtut del dret de conquesta després de les derrotes militars de 1707-1715. Introduir en la ment dels catalans el mite d’un passat comú era més eficaç que mantenir els canons de Montjuïc apuntant Barcelona. Substituir en l’imaginari col·lectiu del poble català la nostra història per la mitologia històrica espanyola era fonamental per completar la victòria militar amb la victòria de la identitat.
joseppinyol |
diumenge, 9 de setembre de 2007 | 23:46h
Aplegar totes les plataformes, entitats i associacions del moviment sobiranista en una Candidatura de Dignitat Nacional és una de les conclusions que Reagrupament.cat planteja en la ponència alternativa que es presentarà a la Conferència Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya del proper 20 d'octubre. L'objectiu d'aquesta proposta és recuperar el camí ascendent del moviment pel Dret a Decidir que va culminar amb la manifestació de centenars de milers de persones el 18 de Febrer del 2006 i acabar amb els dos anys de desconcert derivats del fracàs de l'Estatut i del pacte d'ERC amb el PSC per formar el Govern d'Entesa. Després del que ha passat en aquesta legislatura (la retallada de l'Estatut, de la campanya anticatalana desenvolupada per tot l'Estat Espanyol i de l'incompliment de la promesa de Rodríguez Zapatero de donar suport a l'Estatut aprovat pel Parlament) el catalanisme polític hauria de repetir la unitat de la Solidaritat Catalana de fa un segle. Però com que aquesta no és possible perquè CiU, PSC i ICV donen suport al nou Estatut, cal aplegar totes les forces que es van aplegar al voltant del Dret a Decidir i després van portar la campanya del “No a l'Estatut”. Als països amb tradició democràtica de segles la primera norma és exigir que els representants polítics compleixin les promeses fetes. Aquí la màxima és “tota promesa té la seva excusa perfecte per no acomplir-la”. Un poble digne, un poble que vol fer-se respectar, no deixa passar tot el que ha caigut sobre Catalunya en la darrera legislatura sense reaccionar. A començaments del 2006 els esdeveniments van crear un estat d'ànim col·lectiu contra els greuges creats per l'Estat Espanyol i per la feble reacció dels dirigents polítics que es va concretar en la manifestació del 18-F. La crisi de les infraestructures ha tornat a crear aquest estat d'ànim. Cal canalitzar-lo políticament i la Candidatura de Dignitat Nacional pot ser el catalitzador d'aquesta reacció de dignitat.
|
Accés de l'autorÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|