Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

16 de febrer de 2017
0 comentaris

Preparem la resistència gandhiana

Diumenge Mariano Rajoy va considerar la independència de Catalunya una amputació dolorosa. Per tant aplicarà el pla que Cayetana Àlvarez de Toledo, XIII marquesa de Casa Fuerte, ex-diputada del PP, va anticipar en l’article «Aténgase el que atente» publicat al diari El Mundo el passat 6 de febrer. En reprodueixo una síntesi de la seqüència:

El primer pas el fan les institucions catalanes:«el presidente Puigdemont convoca para finales de mayo un referéndum sobre la independencia de Cataluña…

El segon pas, la resposta del Regne d’Espanya: «El Gobierno recurre la convocatoria ante el TC, … e invoca el artículo 155 de la Constitución. Envía un requerimiento a Puigdemont para que, en un plazo de cinco días, acate la legalidad….El Banco de España envía una circular a todas las entidades de crédito: no podrán pagar un solo euro con cargo a las cuentas de la Generalitat sin el visto bueno de un interventor del Estado. Los sueldos de los médicos se pagan. La compra de urnas, no. Esa misma tarde, el Gobierno suspende las competencias ejecutivas de Puigdemont. El delegado del Gobierno en Cataluña se convierte en la nueva autoridad política de la comunidad. Deroga la convocatoria del referéndum y anula los acuerdos para su celebración. Junqueras y cuatro consejeros se rebelan y son sustituidos por funcionarios…. El nuevo consejero de Educación remite instrucciones precisas a los directores de todos los centros escolares. No hará falta el precinto».

La reafirmació de les institucions catalanes és el tercer pas que l’ex-diputada del PP espera: «La insurrección se traslada al Parlamento catalán. Forcadell llama a la insumisión… La mayoría separatista mantiene el pulso y acelera la tramitación de las leyes de desconexión.»

La reacció de les institucions espanyoles constitueix el quart pas: «El Gobierno la sustituye como presidenta de la Cámara e insta a la Mesa y diputados a acatar la legalidad…. El Gobierno suspende las competencias legislativas del Parlamento. Colau toma el relevo. El Gobierno aplica el artículo 61 de la Ley del Régimen Local: disuelve el Ayuntamiento de Barcelona y nombra una gestora. Los medios públicos de comunicación catalanes arden en soflamas contra el Estado…. El Gobierno suspende a los miembros de la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales y sustituye a los directores de TV3 y Catalunya Radio»

El cinquè pas és la resposta violenta dels catalans que Cayetana anhela: «Encapuchados provocan altercados públicos en el centro de Barcelona. Rompen cristales, queman autobuses y agreden a funcionarios leales a la ley. El director de los Mossos d’Esquadra vacila. Algunos mandos conspiran»

El contraatac del Govern espanyol constitueix el sisè pas previst: «El Gobierno coloca al cuerpo a las órdenes del Ministerio del Interior. Los disturbios aumentan. El Gobierno, con el apoyo del Congreso, aplica el artículo 116 de la Constitución y declara el estado de excepción en Barcelona. Los violentos son detenidos y puestos a disposición de la Justicia. Veinticuatro horas después, regresa la calma».

Conclou amb una frase que firmarien tots els reis absolutistes i tots dictadors de la història i que revela el quadre mental de la marquesa:«la aplicación de la ley siempre legitima al Estado». Des de John Locke, fa 300 anys, el consentiment dels ciutadans legitima l’Estat i la llei i distingeix un règim democràtic d’un règim despòtic. I des de la sentència de la prevaricació contra l’Estatut, la Constitució espanyola no té el consentiment dels ciutadans de Catalunya.

La majoria del poble català vol revertir l’annexió de Catalunya a Espanya que es va fer per la força de les armes, el 1714, i no serà un part sense dolor, com avisa Rajoy. El Regne d’Espanya oposarà una resistència equivalent a la que va exercir l’Imperi Britànic a la independència de l’Índia. La nostra resposta ha de seguir l’exemple de Mahatma Gandhi. Els aristòcrates espanyols ens menyspreen com Winston Churchill menystenia al líder hindú al qual titllava de «fakir sediciòs». Però no aprenen de la història, com han demostrat fer els britànics que no han tractat els escocesos com van fer amb els irlandesos.

Després de cinc anys entrem a la fase de resistència gandhiana que té unes característiques pròpies a la Catalunya i l’Europa del segle XXI. Per un costat la desobediència en el nostre cas serà institucional, feta des del Parlament amb la legitimitat d’un mandat democràtic. Aquest desacatament obliga els nostres representants a defensar la voluntat de milions de ciutadans fins a les darreres conseqüències. La insubmissió del President de la Generalitat i del seu govern, de la Presidenta del Parlament i dels diputats de la majoria independentista ha de ser digne fins al final, fet que forçarà l’ús de la violència per part del Govern espanyol fins a la detenció i l’empresonament. Ja el van patir milers de joves objectors i insubmisos contra el servei militar. La independència exigeix, com a mínim, un sacrifici similar. Tot i així encara estarà lluny dels que va patir el President Lluís Companys.

La senyora Cayetana preveu la dissolució de l’Ajuntament de Barcelona. Els representants municipals del poble català ha de defensar les seves institucions amb la mateixa dignitat que els dirigents de la Generalitat i el Parlament; obligaran l’Estat espanyol a usar la força per fer acomplir els seus designis. Tots els batlles i regidors de tots els Ajuntaments catalans han de seguir el mateix camí sense por a ser empresonats.

La reacció de la majoria del poble català no serà la d’uns quants encaputxats. Serà una resposta massiva i sostinguda en el temps; no festiva sinó dramàtica, que omplirà les portades dels diaris de tot el món. Fins a commoure l’opinió pública europea i mundial; fins que aquesta commoció moral obligui als seus governs respectius a actuar encara que no en tinguin ganes, encara que tinguin problemes més urgents, com el Brexit, els refugiats, Ukrania, el terrorisme, etc.

Una sola carta secreta del Banc Central Europeu, el maig de 2010, va obligar al President Rodríguez Zapatero a apujar els impostos i aplicar les retallades, tot i saber que perdria les eleccions de l’any següent. Una altra carta de juliol de 2012 va forçar el President Mariano Rajoy a intervenir Bankia, acceptar un crèdit fins a 100.000 milions d’euros i pujar l’IVA. Una opinió pública europea indignada pels centenars de càrrecs electes empresonats impulsarà els seus governs a forçar el Regne d’Espanya a celebrar el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, amb garanties internacionals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!