L’Assemblea Nacional Catalana ha accelerat la marxa vers la independència des de la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012. Avui els seus milers d’activistes són els únics que poden treure’ns del vertigen que s’apoderat del sobiranisme davant la fase determinant del procés i que genera divisió dels partits polítics independentistes. Aquesta va fer perillar la investidura de la Presidència de la Generalitat i ara fa córrer els rumors d’eleccions autonòmiques anticipades, que suposarien el fracàs del procés iniciat el 2012.
L’Estat espanyol primer va tancar i barrar la Via Escocesa del referèndum pactat sobre la independència. Ara ha criminalitzat la victòria independentista del 27 de setembre, després d’una duríssima i bruta campanya unionista i amb una participació del 79%. Després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la resolució del 9 de Novembre portar a terme el programa que va guanyar les eleccions implicarà multes, inhabilitacions i uns processaments que poden acabar en la presó.
El Consell per la Transició Nacional va descriure els passos legislatius per passar de la legalitat espanyola a la legalitat catalana. Aquest exercici teòric partia del supòsit que el Regne d’Espanya respectaria el principi democràtic d’obediència a la voluntat popular. La hipòtesi de la «desconnexió» a partir de la creació «d’estructures d’Estat» descansa sobre aquesta premissa. Una darrera l’altra totes les lleis que haurien de permetre crear-les seran suspeses pel Tribunal Constitucional.
Davant aquesta doble negativa del seu dret inalienable a l’autodeterminació el poble català es veu obligat a obrir la dolorosa via de la desobediència civil que Mahatma Gandhi va liderar fins a aconseguir la independència de l’Índia. La desobediència gandhiana que no consisteix en trobar astúcies com que evitin les conseqüències de les suspensions de lleis i de les altres mesures de l’Estat espanyol. La insubmissió en consciència tampoc no és un succedani d’una insurgència de baixa intensitat. Gandhi va assenyalar l’alçada moral com la força de la insubmissió pacífica. Per aquesta raó els seus protagonistes han d’acceptar les conseqüències penals de la seva transgressió amb l’esperança que el seu sacrifici posi de manifest la injustícia de les lleis infringides i commogui l’opinió pública internacional.
Només l’ANC pot mobilitzar centenars de milers de catalans per abocar el poble català i els seus dirigents vers l’escenari gandhià que comporta la culminació del procés sobiranista. Només una pressió popular com la que va forçar posar les urnes el 9-N de 2014 i la convocatòria d’eleccions plebiscitàries el setembre de 2015 pot abocar-nos a la desobediència civil feta des de les institucions. Per aquesta raó el nou Secretariat Nacional hauria de fer una declaració solemne amb el convenciment que la desobediència civil és l’única arma d’un poble indefens com el català per alliberar-se de l’Estat espanyol. Seguint l’exemple exterior de Gandhi, Martin Luther King i Mandela, i l’exemple propi de Xirinacs o del Moviment d’Objectors i Insubmisos. l’ANC ha d’estar disposada a portar el seu Full de Ruta fins a les seves darreres conseqüències, és a dir la presó.
Aquesta declaració hauria de contenir dos punts immediats: el primer treballar per fixar la data de la proclamació de la República, l’aprovació de les lleis de transitorietat política i la convocatòria d’eleccions constituents, juntament amb l’Òmnium Cultural i l’AMI, a Junts pel Si i a la CUP. Repetiriem el procediment de la consulta del 9-N quan es va acordar amb molts mesos d’antelació la pregunta i la data per fer irreversible el procés. El segon, preparar la convocatòria de l’Assemblea de Càrrecs Electes per a l’Onze de Setembre i centrar-la en el compromís de portar la resolució del Parlament del 9-N fins a les darreres conseqüències, és a dir les multes, les inhabilitacions, els processaments i finalment l’empresonament dels representants democràtics dels catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!