La prohibició de la consulta del 9 de Novembre per part del Regne d’Espanya acabarà de demostrar que la impossibilitat d’exercir el dret a decidir dins la legalitat espanyola. El poble català haurà de reclamar un referèndum d’autodeterminació a les Nacions Unides, per tal que el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol deixi de ser un afer intern espanyol. La demanda davant l’ONU posaria de manifest davant la comunitat internacional, començant pels nostres socis de la Unió Europea, que el nostre cas no es pot comparar al d’Escòcia o del Quebec per la negativa de l’Estat espanyol. Aquest és un efecte immediat, al marge del recorregut que la nostra petició tingui a les Nacions Unides. És un pas necessari abans de la Declaració Unilateral d’Independència.
El dret a l’autodeterminació s’ha d’argumentar d’acord amb els tractats internacionals, que han estat creats per evitar l’ús de la força en les relacions entre els pobles. Les reclamacions com el dèficit fiscal, les discriminacions lingüístiques i culturals o els dèficits democràtics són propis del dret a decidir, el concepte creat pel Tribunal Suprem del Canadà dins l’àmbit legal intern. La campanya del SNP a favor de la independència d’Escòcia és típica del dret a decidir ja que apel·la al bon govern. Però la demanda d’intervenció de les instàncies internacionals contra l’opressió del Regne d’Espanya cal fonamentar-la en dos tipus d’arguments de molta més gravetat.
El primer, històric, que recordi l’annexió violenta i la repressió: Catalunya va ser desposseïda del seu Parlament, de les seves lleis i de les seves institucions públiques per la força de les armes i que va ser annexionada al Regne de Castella invocant el dret de conquesta. Després aquest regne va canviar el seu nom pel de Regne d’Espanya. Des de 1714 va patir un règim d’ocupació militar fins l’enderrocament de les muralles de Barcelona, l’any 1855, encapçalat per un Capità General que acumulava tots els poders polítics, judicials, fiscals i militars. Al segle XIX es van succeir tres guerres civils, en la que els carlins, implantats a les zones rurals, reclamaven els furs abolits amb el decret de Nova Planta, mentre que a les ciutats la majoria de la població lluitava per la república federal. Els bombardeigs de Barcelona, els Estats de Guerra i judicis militars contra sindicalistes, com el de Montjuïc, van ser constants al llarg de la centúria. Al segle XX vam patir dues dictadures militars, la darrera fruit d’una rebel·lió que va comptar amb el suport amb tropes i armament del feixisme de Mussolini i el nazisme de Hitler. Ambdues van intentar el genocidi cultural i lingüístic del poble català. Centenars de milers de catalans van haver d’exiliar-se, milers van ser afusellats, com el President de la Generalitat Lluís Companys, desenes de milers van ser empresonats, torturats i represaliats per les seves idees polítiques.
Hem de recordar a la comunitat internacional que l’actual règim monàrquic va ser restablert pel General Franco i que tots els crims contra la Humanitat que el dictador va cometre han quedat impunes. Aquesta continuïtat és la causa del manteniment de les llegendes sobre la unitat d’Espanya del franquisme. Perquè a la Transició espanyola va ser impossible una revisió conjunta d’espanyols, catalans, gallecs, bascos sobre el passat històric, com havien fet alemanys i francesos en acabar la II Guerra Mundial. No hi podia haver consens sobre un fet tant recent com la rebel·lió militar de juliol de 1936, que no era acceptada com a tal pels hereus del franquisme que continuaven a tota l’administració, començant pel Cap d’Estat. Si no era possible la visió conjunta de la Guerra Civil més difícil era encara sobre la història de Catalunya. Tot i així el poble català va donar el seu consentiment a la Constitució espanyola de 1978.
Però en els darrers anys ha abjurat d’aquesta Constitució per la indefensió total, política, econòmica, constitucional, que té el poble català en el Regne d’Espanya. Aquest és el segon argument de pes davant de les instàncies internacionals. El punt àlgid d’aquesta indefensió va ser la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut aprovat en referèndum l’any 2006. Aquest Tribunal va prevaricar quan va modificar-lo perquè va infringir l’article 152.2 de la Constitució que estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat amb el mateix procediment. Podia considerar-lo anticonstitucional i ordenar la repetició de tot el procés, però no obligar al poble català per un Estatut que no ha votat, que és la situació actual. Si el més alt Tribunal no és cap garantia, la resta és paper mullat.
Perquè hi ha una hostilitat històrica contra els catalans, que segons l’historiador francès Pierre Vilar, han ocupat el lloc dels jueus perseguits per la Inquisició en la mentalitat espanyola. La nul·la capacitat de diàleg del Govern espanyol davant de les repetides manifestacions milionàries del poble català només s’entenen des d’aquesta perspectiva. És imaginable que la senyora Merkel tingués la reacció tancada del Sr. Rajoy si a Baviera s’haguessin produït les manifestacions que s’han fet a Catalunya i comptessin amb el suport del seu Parlament? Aquest anticatalanisme visceral se suma a la situació de minoria permanent al Congrés de Diputats i al Senat, a totes les instàncies de l’Estat espanyol.
L’argumentari del dret a decidir, la comparació amb Quebec i Escòcia ens ha proporcionat la majoria social per la independència, però ha equiparat Espanya amb estats de tradició democràtica com Canadà i la Gran Bretanya. Per reclamar un referèndum d’autodeterminació i legitimar davant la comunitat internacional la futura Declaració Unilateral d’Independència necessitem recordar la nostra dramàtica història i la nostra indefensió. L’opinió pública mundial ens ha de comparar amb els pobles oprimits com Kosovo i ha d’equiparar la resposta de l’Estat espanyol a la de Sèrbia de Milosevitch. La resposta a la negativa espanyola a la consulta ha de servir per projectar al món la veritable cara del Regne d’Espanya i del seu règim hereu del franquisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!