El pres basc i militant d’ETA Iñaki de Juana Chaos porta 83 dies en vaga de fam i pot morir en qualsevol moment. Els informes mèdics diuen que està en una situació de màxima gravetat i que en un període de dos o tres setmanes esdevindrà el fatal desenllaç. Malgrat aquestos informes l’Audiència Nacional ha decidit deixar Iñaki en presó preventiva, fins que el tribunal suprem es pronucie sobre el seu cas.

    Recordem que Iñaki de Juana va acomplir  la totalitat de la pena que se li havia posat per les sues accions a ETA,  en total se l’acusava d’haver participat en l’assasinat de 25 persones. Es va passar 20 anys a la trena, i segons el marc jurídic espanyol hauria de ser ja al carrer. 

     Però clar es veu que la justícia no és igual per a tots i davant la pressió de la caverna espanyolista el Ministre de Justícia Lopez Aguilar va dir que es “construirien noves imputacions” per tal que De Juana i altres presos bascos que havien acomplit la seua pena  no eixiren tan fàcilment .

     Així doncs i  per mà del Fiscal General de l’Estat  es presenten noves imputacions, en aquest cas es denúncia De Juana per dos articles d’opinió escrits al diari Gara: El escudo i Gallizo. Finalment i després del judici mediàtic que es va muntar,  se’l condemna a 12 anys de presó .

    De Juana que ja va fer una vaga de fam que va durar 62 dies per considerar que el tenien en cadena perpètua,  en  va iniciar una altra després de l’últim judici.  Ara amb  la sentència del l’Audiència  Nacional el lligaran al llit i l’alimentaran forçadament amb sèrum, no obstant, això només retardarà en uns dies la seua mort.

     A molta gent li pot sobtar que perda el temps escrivint un article sobre una persona que n’ha matat altres 25, potser alguns pensareu que ja vos va bé que Iñaki es podrisca a la presó i si no vol menjar que no menge.  Esteu en el vostre dret de pensar el que vullgueu, al cap i la fi si del conflicte basc només sabeu la versió que donen els succecius ministeris de l’interior és normal que penseu així.

     Per la meua banda opine que Iñaki és una víctima més del conflicte que se l’està tractant amb una crueltat extrema, tal i com es va tractar a Miguel Angel Blanco a Lasa i Zabala i a tants altres. La diferència està en que jo no li done una part del meu sou a ETA per a que faça atemptats, ni tinc un carnet que diga que sóc d’ETA. Però per desgràcia estic obligat a donar-li una part del meu sou a l’estat per a què tanquen la gent 12 anys a la presó per escriure articles de premsa,  per desgràcia estic obligat a portar un document d’identitat on posa que sóc espanyol i li dec obediència i respecte a un estat que segons organitzacions com Amnistia Internacional utilitza la tortura de forma sistemàtica.  I per ahí si que no passe.

     Ja sé que segurament no valdrà de res, també sé que no està ben vist solidaritzar-se amb un etarra, però preferesc que se m’acuse de pro-terrorista a que algú pense que el meu silenci és complice d’homenets de tan poca categoria ètica com Rajoy, Alcaraz o Zapatero.

     Iñaki ha estat detingut, torturat, dispersat i finalment condemnat a cadena perpètua. Malgrat  tots els intents de l’estat no l’han fet callar, els llibres i articles que ha escrit a la presó denunciant el sistema penitenciari han tingut gran èxit de vendes a tot l’estat, i no s’ha oblidat de cap dels noms dels responsables dels maltractaments i les tortures.

     Ara, malgrat ser un dels molts presos bascos als que se’ls lleven els seus drets, ha passat a ser alguna cosa més. Si  Iñaki mor, es veuran frustrades moltes de les esperances que hem posat en el procés pau. Els amics del conflicte ho tenen clar i per això el condemnen a morir per dos articles de premsa.

    Mentre la seua imatge es repeteix milers de voltes als carrers d’Euskal Herria, continua el fred hivern colpejant a la cara. No obstant la gent ix al carrer.

     Ací silenci. Els progres i els demòcrates de tota la vida aniran a vore Salvador i li explicaran als fills que vivim al millor món dels possibles.

Aquesta dijous passat, el dia del mercat, van apareixer per Pego milers de pamflets sense signar que explicaven velles desavinences entre el sector Zaplanista del PP de Pego i l’ex-alcalde Carlos Pascual (Barret), concretament sobre els fets d’un plenari de fa 4 anys quan Barret era alcalde. Cal dir que els dos personatges dels que parla el pamflet, Carlos Pascual i Fernando Gil estan a punt de fer un pacte pre-electoral, i el pamflet té tota la pinta d’haver estat fet pel sector Campista del PP de Pego on es troba l’actual alcalde Carmelo Ortolà.

La història és escatològica i difícil de creure, però els que estàvem seguint d’aprop els plenaris d’aquella època, sabem que alguna cosa de veritat hi ha. M’he limitat a copiar al peu de la lletra un pamflet que em vaig trobar pel carrer, gaudiu del cerrilisme de la dreta pegolina, no té cap desperdici.

Portem ja uns mesos assistint a aquesta novel·leta d’embolics en que s’ha convertit l’assumpte del pacte. Es tractava a priori d’unir sota una mateixa sigla electoral tots els partits de l’esquerra i el nacionalisme del País Valencià. Semblava que tant les enquestes com el sentir de la gent que s’estima el país ho demanaven a crits. Van eixir els líders polítics al carrer el 6 de maig i van dir a la gent que estaguera tranquil·la que finalment hi hauria pacte.

 Es podria haver optat per diferents formules per tirar endavant aquesta entesa electoral. S’haurien pogut convocar assemblees de suport popular als pobles i barris per impulsar un procés democràtic, on es posara en practica la comunicació i la presa de decisions de  forma horitzontal. Això hauria democratitzat el projecte i  li hauria assegurat un bon resultat. Però evidentment opcions com aquesta només la contemplem somiatruites com jo, els partits pensen que ells ja són democràtics i si la gent vol participar que s’apunte al partit.  Potser siga massa demanar això per a partits del segle XX.

 També podrien almenys haver convocat als moviments socials i preguntar-los sobre de quina manera s’hauria de fer el pacte (programa, candidats, estratègia electoral, mecanismes de control als diputats triats etc..), els partits haurien salvaguardat la seua integritat  i del debat social iniciat s’haurien pogut extraure conclusions profitoses a més de donar-li al pacte un ressò mediàtic en positiu. 

Amb una variant d’aquesta última fórmula haurien pogut eixir alguns candidats independents consensuats entre els partits i els moviments socials més importants, que podrien haver ocupat el primer lloc de la llista per València, Alacant i Castelló. Això li hauria donat a la candidatura valors de modernitat, unitat i popularitat. I hauria aprofitat per transmetre a la gent que era un pacte pel País i no per salvar els respectius partits. Però clar, com anaven líders com Glòria Marcos, Enric Morera o Agustí Cerdà  a deixar que un moniato qualsevol els llevara el seu lloc de preponderància, després del que havien suat per pujar al cims de la seua confraria amb marges estretíssims de suport intern.

No es va optar però per cap d’aquestes línies de treball, sinó per parlar-s’ho només entre ells, sobretot entre els dos partits majoritaris EUPV i Bloc. El resultat no ha pogut ser més desastrós. Després de rependre les converses el més de setembre, estem davant d’una paràlisi total. I els problemes han vingut, com no, pel repartiment de candidats a la llista. No m’ho acabe de creure massa, però diuen que tenen el programa electoral tancat  i que l’únic que separa el pacte del no pacte és si el Bloc ha de tindre 2 o 3 diputats.

Què miserables som! tantes forces que hi ha en joc al món i ací sembla que el país se la jugue, pel nom d’un insignificant diputat. Valencianets i valencianetes, sempre fent el ridícul i arribant tard a tots els llocs. No serem capaços mai de fer res ben fet?

 Dit això, m’agradaria deixar clar que m’ha semblaT una jugada molt bruta el que ha fet Esquerra Unida, sentant-se a la taula de negociacions amb el garrot del 5% baix del braç. O siga que amb només uns milers més de vots més que el Bloc, volen que els nacionalistes es queden amb 2 diputats i  ells amb 6. Nyas coca! xupate esa Morimón. La ineptitud en l’esquerra valenciana se li presuposa, però la mala llet amb la que ha actuat EUPV després de tant de discurset amb el tema del 5% a l’estatut em fa pensar coses molt lletges.

 O siga que estem amb dos partits que es duen fatal, cada volta més mal mirats pels seus votants, que de milacre haurien de fer perdre la majoria absoluta al PP i pactar amb el PSOE de Pla, que són pam dalt pam baix igual que el PP.  Per si no en teníem prou, tenim l’experiència del tripartit a Catalunya i del pacte de progrés a les illes, on el PSOE és el garant de que les coses no canvien per a res, mentre la resta de partidets es perden en politiqueria i obliden el carrer.

 I malgrat tot, estic pel pacte...

 

Supose que a totes les persones que tenim el costum o el vici de dedicar una part de les hores de la nostra vida a lluitar per la nostra terra, ens passa en algun moment. De vegades veus que el temps se'ns escapa, i que les persones que ens hauríem de posar d'acord per tirar endavant alguna alternativa sembla que parlem en idiomes diferents i no avancem sinó més bé al contrari.

A mi m'ha passat aquestos dies, després d'assistir emocionat a la mani del 3 de juny, veig com per desgràcia en certes pàgines d'internet se li continua donant més bombo allò que ens separa que a allò que ens uneix.

Després de la mani del 6 de maig ja vam poder vore com la majoria de comentaris anaven al voltant del camionet que Maulets i Endavant van ficar a pocs metres de que s'acabarà la mani. Veig del tot normal que la gent comente coses que no són habituals i que critique aquells comportaments que no li agraden, al cap i a la fi si hem de fer alguna cosa de profit ho hem de fer entre tots i l'opinió de tots compta. Però no crec que siga això el que està passant, per desgràcia veig massa mala llet per ahí. No sé si darrere de la mala llet amb que s'ha tractat a l'EI hi ha alguna cosa més que desinformació. Tampoc sé si darrere del poc interés de l'EI en apropar-ser a la resta de gent que intenta donar imatge d'unitat hi ha alguna cosa més que la continuació de la dinàmica de sempre.

El que si que sé és que van ser Maulets, Endavant i alguns sectors llibertaris els primers que van donar suport a la gent de la Punta i d'altres contrades, dels primers que van mobilitzar a la gent jove pel que estava passant, quan encara no existia l'alarma social que hi ha ara per la destrucció del territori. Per tant són/som dels primers que han patit la repressió en forma de detencions, atacs policials i multes.

També tinc ben clar, que amb l'acció només de de l'EI no anem a salvar res i que el País se'ns anirà de les mans com un grapat d'aigua.

Quan hem arribat a un punt en que es planteja la unitat de totes les plataformes ciutadanes, junt a altres associacions, resulta que es senten massa veus intentant apartar d'aquest bloc a un sector de gent jove que es troba present a moltes comarques del País i amb capacitat de feina i de compromís sobradament provat. També em fa l'efecte que l'EI no ha sabut valorar quin és el moment històric en el que vivim i la importància de saber teixir aliances amb sectors socials pròxims.

Si algú a aquestes alçades del text encara no ha entés bé on vull arribar, ho explicaré més clarament. Som els que som i para de comptar, si anem a llocs com La Marina, La Safor, El Comptat, La Ribera... intentant separar entre demócratas i violentos o entre boltxeviques i mentxeviques, jo em quede a casa i em pense de muntar-me una immobiliària.

Au a mamar-la.

Per tot el món es va sentir aquest dilluns el clam dels treballadors i treballadores, en diferents idiomes i escenificacions, amb tonalitats totes properes al roig i reivindicacions diverses que apunten si fa no fa, a recorrer les mateixes sendes.
De tots els esdeveniments ocorreguts durant el present 1 de maig, destaquen dos fets realment inusuals:

Els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT) convocaven amb el lema "Per la pau, treball estable en igualtat", dit així i tret de context sembla que es tracte d'una proclama quasi-revolucionària, en la que s'avisa els patrons que de continuar la precarietat laboral s'acabarà la pau social i els sindicats prendran els carrers muntant barricades. Res més lluny de la realitat, la precarietat de la classe treballadora no afecta per a res els pactes de pau social signats entre la patronal i les cúpules sindicals que venen de molts anys enrere.
El lema en qüestió no parla de pau social, sinó de donar suport al procés de pau que s'ha encetat amb l'alto el foc d'ETA. Es tracta d'una actitut realment lloable de banda d'uns sindicats que tindran molt a dir en tot aquest procés, sobretot pel que fa a l'apropament als sindicats bascos (LAB i ELA) per intentar albirar eixides satisfactòries, i com no, també per fer veure a la classe treballadora espanyola que els abertzales, lluny de la imatge que han donat els mitjans post-franquistes, són treballadors/es amb interessos comuns a la resta de treballadors del món, que només demanen respecte a la decissió majoritària del poble basc.
Dit això, el que em sembla realment preocupant de l'assumpte és que una volta més els sindicats majoritaris no són més que la corretja de transmissió dels desitjos i estratègies del PSOE, que són els que dicten ara toca, ara no toca. Després de la vergonyosa actuació del duo estàtico en la campanya de referèndum de la Constitució Europea, en la que van ser incapaços ni tan sols d'explicar als treballadors/es en que consistia el text, ara venen publicitant un procés de pau en el que el PSOE ha dipositat bona part dels seus interessos electorals. Tant per a bé com per a mal se'ls veu el plumero a quilòmetres

Per un altre costat tenim la gran bomba política de la setmana, la nacionalització dels hidrocarburs a Bolivia, dictada el mateix 1 de maig pel president electe Evo Morales. És curiós observar com periodistes, professors, polítics etc.. ens havien estat enganyant tots estos anys diguent que els polítics no tenen marge d'acció econòmica, que l'economia la marcaven els mercats i que els governs havien d'acatar a la primera l'ordre dels mercats internacionals. Un indi amb cara de símpatic i bon xic ha ordenat l'exèrcit prendre els pous petrolífers i els jaciments de gas. A Madrid, Washington i Brasilia els encorbatats li ploren als seus governs de torn per a que facen alguna cosa, i ZP com no podria ser d'una altra manera es mostra preocupat pels ingressos dels burgesos que han estat matant indis totes estes dècades.
D'altra banda amb l'acció d'Evo cau una altre mite sostingut des de fa temps per la psuedoesquerra espanyola i la dreta pseudocatalanista segons el qual el nacionalisme és intrinsecament de dretes. Doncs no, ja ho veieu, més clar aigua, nacionalitzar és el contari de privatitzar, galandrans que sou uns galandrans.
Esperem que el poble puga aprofitar-se d'aquesta nacionalització i que d'ací uns anys pel primer de maig no estiguem parlant de nacionalitzacions sinó de col·lectivitzacions.

Hasta la victoria siempre, patria o muerte, venceremos.

El cas és que eren les 9 del matí del diumenge passat i em trobava amb uns amics a un pis de Benimaclet continuant la festa, quan de sobte vam sentir rebombori al carrer, cridadissa de xiquets i música de banda. Com que ja portàvem unes quantes hores de festa i se'ns havien acabat els recursos per continuar-la vaig decidir assomar-me al balcó a vore que es coïa pel carrer i si de cas baixar a esquadrinyar .
Hi havia com unes 150 persones, i pel que vaig deduir per l'estàndard i pels brusons es tractava de fallers; que collons feien dues setmanes després de falles tornant a la mateixa? la veritat, ni ho sé ni m'importa. Anaven aplegant-se tots al Carrer Emili Baró, tot just davant de nosaltres i cadascú prenia el seu lloc, els xiquets i presidents davant, els músics darrere, i alguns més majorets controlaven els cantons com si del servei d'ordre d'una mani es tractara . Van esperar a que arribaren tots i al senyal del president de la falla van començar els músics a tocar i la resta de la gent a botar i a bramar això tan conegut de "maricón el que no bote".
Em vaig quedar de pedra no només per la frase en sí, sinó sobretot per l'èmfasi que li posaven, semblava com si un exèrcit d'homosexuals estiguera a punt de prendre la ciutat de València i anaren a sodomitzar tots els falleros.
No va ser una frase més, de fet va ser l'única que vaig sentir mentre la comitiva s'allunyava.
Em vaig quedar uns instants pensant que aquells xiquets i xiquetes que cridaven això tal i com els seus pares els ho havien ensenyat serien majoritàriament els malparits del dia de demà. És aquesta l'educació que una part important de la societat dóna als seus fills, el nul respecte a la llibertat dels altres i la marginació i repressió de les diferències.
Desconec si això seria producte de les drogues adulterades que deixen els nostres falleros sense neurones o simplement estaven assajant per portar els xiquets a vore el Papa, el cas és que em vaig recordar del Komando Anti-Fallas i em va tornar el somriure a la cara.

Ja estem ací, sembla que hem arribat a un altre punt on la història s'accelera i l'immobilisme deixa pas a l'esperança , a la mobilització i també als temors.

Estem davant d'un nou escenari que s'ha anat construint després d'anys d'acostament, distensió i contactes amb blindatges a prova de bomba, banyera i electrodes.

L'esquerra abertzale ha entés que era el moment i aposta per una solució dialogada on el poble tinga sempre l'última paraula.

Otegui i altres portaveus abertzales són a la presó per fer política i l'organització armada es declara en alto el foc permanent, resulta evident que ja no s'imposen les lògiques militars i que hi ha confiança en el poble per solucionar el conflicte.

És a les mans del PSOE no boicotejar el que decidisca la societat basca, no em fie d'ells ni d'ací al cantó, però ara que el procés ja ha començat no els en queda una altra, o el procés va bé o el PP se'ls menja.

De tota manera mane qui mane a Madrid, dóna la sensació que la societat basca comença a estar suficientment madura per veure que tard o d'hora s'haurà d'apostar fort per la independència.

Ens han tingut dues setmanes de campanya continua a tots els mitjans, sembla que ara ja no hi ha prou en presentar un enemic flac i barbut que saluda a les càmeres des de ves a saber on , ara cal que odiem tots els musulmans . El context en el qual tenen lloc les protestes violentes sembla que no té cap importància en el debat. Només es parla d'uns moros intolerants que no respecten un pobre dibuixant danès que ha fet un dibuix de Mahoma.

Els Occidentals som les víctimes en aquest sainet del xoc de civilitzacions, tenim una cultura i un sentit del civisme tant alt que no podem conviure amb pobles arcaics com els que professen la religió de l'Islam. Ells posen els morts i nosaltres ens rebolquem en la superioritat cultural.

I ací la censura com a sistema de vida. Ningú se sorprén ja de que silencien la manifestació de Barcelona d'un milió de persones o de que li censuren un cartell a Pot de Plom. Els Zaplanes, Polancos i Fungairinhos ho tenen tot controlat per a que li continuem pegant voltes a la sénia sense ni tan sols imaginar-nos que pot haver alternatives. I al mateix temps que et peguen varades al llom et xiuxiuegen a l'orella " els moros volen matar-te, els bascos volen matar-te, els catalans volen robar-te..."

És l'acudit fàcil i recurrent que he de suportar cristianament quan venen aquestes dates, es veu que és del tot inevitable resistir-se a fer-me la brometa. Amics i coneguts de qualsevol sexe, edat, ideologia o nivell d'estudis passen del colpet a l'esquena a amollar-me frases del tipus " ja arriba el teu dia" o pitjor encara em comparen amb agents de la CIA com el Pare Noel.

El cas és que amb una garbera d'anys a l'esquena ja he aprés a desarmar el meu interlocutor fent-li vore la poca originalitat de les seues ocurrències.

L'origen etimològic del meu cognom sembla bastant evident i fa referència al naixement de Jesús de Natzaré , i per extensió al dia de l'any triat per la cúria vaticana per celebrar la seua festorra anual. D'aquesta manera esborraven sense massa tensions les festes d'hivern romanes en honor a Saturn i d'altres del nord d'Europa que es feien per aquestos dies.

Com sabeu els Nadals estem repartits per tots els Països Catalans. El cognom de polítics i esportistes famosos donen testimoni de l'extensió de la nissaga, potser el País Valencià siga el lloc on menys n'hem arribat.

Un volta vaig coneixer un Nadal del Vallès que em comentava que en la seua tradició familiar es deia que els Nadals procedíem dels jueus catalans. Vaig comentar-li este aspecte al meu professor del CAP l'entranyable mossén Pere Riutort i escarotat em digué que això era impossible, que Nadal es refereix a la Nativitat del Nostre Senyor i no pot ser que hi hagen jueus pel mig. Anys després amics meus amb certes nocions d'història em comentaven que no era tan descabellada la teoria del Nadal del Vallès si tenim en compte que molts jueus conversos com Lluís de Santangel adoptaven cognoms de molt de fervor catòlic per esborrar les seues arrels impures.

Siga com siga, en aquestes dates on la bèstia capitalista mostra la seua cara més desvergonyida , no és mal moment per recordar el best-seller literari en qüestió i imaginar-se que si haguera de naixer un mesies contemporani ho tornaria a fer a Betlem, seria una xiqueta palestina que en complir els 16 anys s'omplirà de bombes i es llençarà contra les noves legions romanes del Sahal.

I per acabar desitjar-vos bones festes recordant la pancarta que se'ls va colar un any als responsables de la censura de TVE a les festes majors d'Iruña " Pasatelo bién y gasta poco, E.T.A. te desea unos felices San Fermines".

Doncs això, Bon Nadal.

.

Portava uns mesos pegant-li voltes a això de fer un bloc, però com la meua familiaritat amb la ciberagitació és bastant tardana i tinc la mania de deixar les coses importants per a la setmana que ve, fins ara no m'havia decidit a donar el pas.

Pots d'spray que deixen els dits tacats, pamflets que no entren per baix les portes per què estan mal plegats, programes de ràdio censurats pel bé de la convivència immobiliària, concerts a centenars de Km etc.. de totes les formes d'agitació que he tastat, aquesta de llogar un bloc és la mes burgesa de totes, o si ho preferiu per a no flagel·lar-me tant, diré la més còmoda.

Evidentment ni renuncie a les altres formes de lluita (que ortodox m'ha quedat), ni crec que per pagar-li 100 durets al mes al ti Vicent vullga dir que el que dic siga menys alternatiu, rojo-separatista o punki que qualsevol altre.

El cas és que tinc un joguet nou, i tinc intenció d'emprar-lo per a gaudir que no per a jugar. Això de que em coste unes perretes i que l'audiència potencial siga qualitativament molt alta m'obliga a recordar-me a mi mateix les dues paraules més repetides en la comunicació materno-filial tin trellat.

El trellat o la serietat que em demane no és la de l'auto-censura, ni tan sols la de mesurar el contingut de les paraules per no ofendre la sensibilitat de certes ànimes càndides , simplement em demane una miqueta de disciplina a l'hora d'anar omplint el bloc de continguts i intentar que la majoria siguen de producció pròpia.

Escriure per escriure'm a mi mateix, assajar per assajar-nos que deia Joan Fuster. No vaig a parlar de mi, però ja em coneixereu els que no em coneixeu.

Passeu-se de quan en quan per ací a llegir les meues cabòries i si em ratlle molt m'ho digueu.

Salut.