Un grupet de multimilionaris amb samarreta roja han guanyat no sé quina copa a Sud-àfrica i una explosió de nacionalisme banal espanyol ha envaït els nostres carrers i els cors i els fetges de la majoria de valencians i valencianes.
A alguns, pocs, tot açò no ens ha fet la més mínima gràcia i supose que tots els que pensem així haurem tingut els nostres debats interns i amb la gent que ens envolta. Se’ns haurà fet dur intentar contrariar o almenys rebaixar l’eufòria espanyolista que hem viscut al nostre voltant. Qualsevol conversa sobre el tema amb familiars, amics i coneguts haurà tingut els sues moments de tensió, els seus silencis i les seues conclusions més o menys amargues.(continua)
Resulta curiós analitzar l’espectre social que cobreix La Roja, la transversalitat sembla total, fins i tot arribant a gent als quals no els agrada que tot estiga ple de banderes d’Espanya. Algú podria dir: què fem? ens suïcidem els quatre que quedem? Doncs no home, tampoc caldrà. Les lluites de gladiadors estan molt bé per passar l’estona i al Planeta Futbol hi viu molta gent amb la què parlem cada dia. Però Futbol és Futbol que deia aquell i a molts els agrada guanyar i formar part d’il·lusions col·lectives. Si demà declarem la independència el proper mundial anirien amb la selecció valenciana i si ens envaeix l’exèrcit rus amb la russa. Amb això no vull treure ferro a les hores i hores de Formación del Espiritu Nacional que s’estan currant els mitjans del sistema aprofitant la copeta dels collons, ni la imatge sublim dels Borbons celebrant el gol d’Iniesta junt a Botín i Cebrián Però La Roja no juga sempre ni afortunadament guanyarà sempre.
D’altra banda és evident que els valencianistes no estem en condicions d’enfrontar-nos a la Roja a nivell de carrer, com si que he pogut veure als balcons de Bilbo o Tarragona.
Així que millor deixar córrer el mundial i concentrar-nos en la nostra lligueta, on per ara a pesar de tots els desastres i misèries doncs anem construint, com les formiguetes.
Però un altre punt capta la nostra atenció. Mentre Espanya es refrega en els fangars de la il·lusió col·lectiva, a Catalunya el poble pega un colp de puny damunt de la taula i exigeix parlar de realitats. Amb els carrers plens de gent, el crit d’independència esdevé, més que un somni, l’únic camí possible. Malgrat les imposicions de Madrid i malgrat la incompetència i mala fe dels polítics catalans, la construcció de l’Estat Català sembla una fita compartida per cada vegada més gent.
Una volta més la pregunta, i nosaltres què? Que passarà al País Valencià?
Estem davant d’una societat anestesiada que està veient enfonsar-se el model polític i econòmic amb els quals ha confiat durant tots aquests anys i que és incapaç de reaccionar. Tot això provoca inseguretat a tots els nivells i ja sabeu que als conservadors esglaiats no els falten massa excuses per enfortir la senda del feixisme. En aquesta situació i coneixent les formes de fer de l’espanyolisme no seria d’estranyar que a mesura que els nostres germans del nord vagen acostant-se cap a la independència ací al sud les condicions es facen cada volta més dures.
La mobilització espanyolista d’aquestos dies no passa de ser una mostra de nacionalisme banal, però en cas de secessió catalana els mass media i els poders polítics posaran tota la carn a las graelles per passar tot aquest corrent cap a l’espanyolisme militant i repressiu. D’això se’n pot ressentir la nostra xicoteta estructura cultural i politico-social. El treball de formigueta que portem entre uns i altres per la recuperació de la nostra identitat no sembla que siga suficient per afrontar un partit d’aquestes característiques. La Roja jugarà fort i amb la legitimitat que li donen tots aquestos anys de victòries a casa nostra. Eliminar-nos, fer-nos desaparèixer, netejar el Levante Feliz de valencians, eixa és la consigna que tenen des de fa més de tres-cents anys i eixa és la consigna que reforçaran quan vinguen calentets del que pot passar a Euskal Herria i Catalunya.
Suïcidi? Exili nord enllà? Demanem que Catalunya no s’independitze fins que nosaltres estiguem més madurs? No crec que cap d’aquestes opcions siguen ni tan sols discutibles a nivell col·lectiu, a nivell individual cadascú que faça el que vullga. Ara bé, a banda d’aquest anàlisi dantesc que acabe de fer, crec que hi ha altres maneres de veure les coses.
A pesar de tots els pesars l’equip local som nosaltres i eixa és una idea que hauríem d’aprofitar davant els nous temps que s’obrin. El debat identitari i territorial lluny d’apaigavar-se sembla que augmentarà d’intensitat i anirà solapant-se a la resta de crisis que acumulem. Ara bé, de res serveix ser l’equip local si l’afició anima els forasters de forma aclaparadora.
Per a defensar-nos no tindrem prou amb invocar la llengua pròpia, haurem d’anar més enllà. Haurem de tocar totes les tecles, totes les fibres del sentiment de valencianitat en estat vegetatiu però encara present a la nostra societat. La nostra proposta ha de ser per al nostre poble com la veu del Botifarra o si ho preferiu com els xous de Xavi Castillo No es tracta de perdre radicalitat sinó de guanyar proximitat. I a partir d’ací atacar-los amb debats com les balances fiscals, infraestructures, caixes d’estalvi, lligar corrupció i sucursalisme. Reconduir la vella recança anti-centralista d’una part del poble valencià a postures anti-colonials.
Tot això només per a començar, si a més algun dia volem pensar de veritat en guanyar haurem de creure’ns de debò això de la unitat i ser capaços d’explicar en quatre frases el país que hem decidit entre tots i totes que volem. I que conste que he parlat només de qüestions nacionals per no fer l’escrit interminable, però quan dic unitat em referesc a tots aquells que entre d’altres coses plantegen alternatives al model econòmic neo-liberal que ha enfonsat el nostre poble.
Dins del seu model som la platja de Madrid, la zona de serveis desvertebrada de la qual xuplen les classes dirigents de la metròpoli i els seus virreis incompetents i corruptes. Però com repeteixen totes les enquestes la gent no veu cap alternativa. De nosaltres, només de nosaltres perquè ja no queda ningú més, depén construir una alternativa creïble i que arribe a la gent. I llavors sí, patà i avant i a foradar la porteria espanyola amb la més bella de les victòries.
I tu què en penses?
