Josep Nadal

Els últims dies viscuts al País Valencià des de l’anunci de tancament de RTVV fet pel govern d’Alberto Fabra ens porten a una situació ben curiosa en la que sembla que de cop i volta es recupere una certa valencianitat transversal a tota la societat reclamant que no es tanque la cadena. Una sensació una mica confusa que ve aparellada amb l’evidència que estem vivint l’enfonsament del govern del Partit Popular al País Valencià després d’una eternitat de dolor, foscor i vergonya.

Ara bé jo voldria comentar un altre tercer aspecte que crec que no se’ns pot escapar per a res, una actitud també molt estesa entre la població valenciana que consisteix en focalitzar en els treballadors tot el debat que es pot tindre sobre el tancament. Ara que diuen estos? Per què no es rebotaven abans? Expressions que en alguns casos acaben amb una certa complaença o submissió davant el tancament de la televisió pública valenciana. (continua..)

No els falta raó als que diuen que és una poca vergonya trobar-nos alguns dels caps visibles d’aquestos anys de lleponisme amb la dictadura pepera agafant la bandera de la revolta i posant musica d’Ovidi i versos d’Estellés, ara que els fan fora de la seua faena. Sí senyor és una poca vergonya i moralment reprovable, però si volem ser una país seriós preparat per al canvi polític i social hauríem de saber distingir allò anecdòtic per molt just que siga d’allò imprescindible. Haurem d’aprendre a tindre sentit tàctic i estratègic, a saber acumular forces davant d’un enemic que just ara que es veu acorralat és mes perillós que mai.

Veig una estranya barreja de beateria i individualisme liberal que porta a una gran part de la progressia valenciana a fer judicis de valor sobre l’actitud que han pogut prendre certes persones en cert moment, però trobe a faltar una autocrítica col·lectiva sobre tota una societat que ha girat l’esquena a la seua televisió, a la cadena que estava pagant amb els seus impostos. Els treballadors no s’han rebotat fins que no ha arribat l’anunci de tancament; però on estava la societat valenciana tots aquestos anys? Ací hem fet mil i una manifestacions multitudinàries per poder veure TV3, amb més raó que tots els santets del cel, però no recorde que férem mai cap protesta seriosa quan cada any el comité d’empresa de RTVV feia públic un informe amb totes les censures, manipulacions i corrupcions que hi havien detectat. No recorde que férem cap campanya de solidaritat amb els treballadors expulsats per rojos o simplement per periodistes, de fet vam deixar que la reserva índia en la que es va convertir Punt Dos no la mirara absolutament ningú. L’única consigna que corria de boca en boca dels progres valencians era “desintonitzeu Canal 9” i així va ser com vam amagar el cap com els estruços pensant que en no veure’l, el problema deixava d’existir. I cometíem així dos errades molt grans, abandonàvem els pocs que feien coses interessants a la cadena i al mateix temps faltàvem a un dels punts bàsics de l’art de la guerra que és conèixer el teu enemic.

Dit això vull deixar clar que no intente disculpar ningú per les seus accions individuals. Ja tindrem temps de distingir els professionals, dels enxufats, els valents dels pusil·lànimes, dels llepons i dels comissaris polítics. I aquells que no valguen per a fer uns mitjans de qualitat i en valencià que paren amb un bac al carrer i si no els poden tirar que els posen a picar pedra. Això és el que hauríem de demanar per al futur a un hipotètic govern que vullga canviar le coses, però ara el que hem de fer urgentment és dir ben fort que no volem que RTVV es tanque, que som un poble amb una llengua pròpia que necessita de la seua televisió pública. Altrament estarem fent el joc a la dreta i a la pseudoesquerra espanyolistes que volen que desaparega RTVV per fe-nos desaparèixer com a poble.